dijous, 26 de juliol del 2007

Vichy (5) Capital de la França col.laboracionsita

(Continuació de Vichy 4)

El Juny del 1940 l'exèrcit alemany envaeix França i el Govern francès es trasllada a Bordeaux a tota pressa. Hi ha disensió sobre el que cal fer: el general De Gaulle marxa a Anglaterra a fer una crida a la resistència; per la seva banda, el President mana formar Govern al Mariscal Pétain.
Pétain, que instal.la el nou Govern a Vichy, busca l'armistici amb els alemanys, el conclou, fa que l'Assemblea Nacional reunida a la sala d'Òpera de Vichy voti una llei que li atorga plens poders, i difon una nova divisa: Travail, Famille, Patrie (adéu a la Liberté, l'Égalité i la Fraternité).
França en dues meitats: la de nord, ocupada pels alemanys i sota la seva administració directa, i la del sud, sota l'administració d'un Govern francès que segueix cegament la política dels alemanys.
Si es toca el punt sensible de les deportacions, a la França "lliure" hi va haver deportacions.
Vichystes, col.laboracionistes, pétainistes... oposats als diversos grups que fan resistència activa a l'ocupant. Hi ha tots els colors, tots els matisos a cada camp, i enmig un arc amplíssims d'actituds i activitats.
Per acabar d'arrodonir un cert desconcert: el Mariscal Pétain era el militar heroi de la guerra del 14-18 i, a més, ara era un iaio de 84 anys.
El senyor del bar que ens ha dit que sense voler havia sentit la nostra conversa ens explica que Pétain va escollir Vichy per la seva proximitat a la línia de demarcació (al costat, a Moulins), per la gran quantitat d'hotels de què disposava la ciutat que permetria allotjar els ministeris i el cos diplomàtic, i també perquè a Vichy, en raó de les personalitats que hi anaven a fer cures, existia un sistema avançadíssim de telecomunicacions, equivalent en eficàcia al de París. Afegeix també que a Clermont Ferrand, la ciutat gran més pròxima, hi havia un proletariat molt organitzat i era millor evitar-la.
Després aquestes explicacions ens seran repetides per altra gent. N'hi ha alguns que, exculpant els "vichyssois", assenyalen que l'Alcalde de Vichy mai va fer signar al Pétain en el llibre d'honor de la ciutat...
També n'hi ha que els agrada desdramatitzar, i expliquen una mena d'acudit sobre la promiscuitat que es vivia en els hotels durant aquest període: "Van arribar els diplomàtics dels països que reconeixien el Govern de Vichy, cada ambaixada s'instal.lava en una habitació d'hotel, on tenia la seu la delegació i on vivia l'ambaixador amb la seva família. Hi havia històries, embolics i separacions. Es diu que els diplomàtics van arribar amb les seves famílies i van marxar amb la dels altres". En fi...

Hi ha una novel.la titulada Vichy 1940 de Fernando Schwartz que recrea l'ambient a la ciutat durant aquests anys. No és cap gran novel.la però la vaig trobar interessant després d'haver estat a Vichy.
A l'Òpera de Vichy hi ha una placa que honora els 80 parlamentaris que van oposar-se a donar plens poders a Pétain a la sessió de l'Assamblea reunida en aquest teatre.
A davant de l'Hotel du Parc, que és l'hotel on vivia Pétain i on tenia la seu el Govern, hi ha un monolit que vaig haver de llegir dues vegades per entendre si era un memorial pels jueus deportats o un homenatge a l'Església: feia menció de les deportacions de jueus que hi havia hagut a la França dita lliure i parlava també dels capellans i religiosos que havien fet obstrucció a aquestes deportacions. Després he vist que sembla que, en efecte, sectors de l'Església catòlica i de l'Església reformada van protegir ciutadans jueus i van evitar algunes deportacions.
La pel.lícula documental Le chagrin et la pitié de Marcel Ophuls, apareguda l'any 1971, és una crònica excel.lent de la vida a Clermont-Ferrand durant els anys 1940-1944. Té una durada de quatre hores i això ajuda també a fer-ne una pel.lícula gens superficial. Per primera vegada a França es tractaven aquests anys sense donar una visió oficialista que posava únicament l'accent en la resistència. Per primera vegada es mostrava una França real, molt més ambigua en la seva actitud cara a l'ocupant i en alguns caos francament col.laboracionista.
La pel.lícula va ser prohibida a la televisió durant deu anys, fins al 1981 quan va pujar l'esquerra al poder.
Queden molts fantasmes.
(Continuarà a Vichy 6)