dimecres, 22 de novembre del 2006

Nou Paper de Vidre

Ha sortit el número 40 de Paper de Vidre. El podeu trobar aquí.

Jazz els dimarts

 

Fins a nou avís, cada dimarts a la nit, a partir de dos quarts d'onze, podeu anar al bar Padam, al carrer Rauric (just a sota el carrer Ferran) a prendre alguna cosa i escoltar en un ambient molt casolà el saxo i la trompeta d'antics membres de la banda de jazz La Farga. Jazz clàssic.


(El faristol és un ordinador portàtil amb la partitura)

dimarts, 21 de novembre del 2006

La Torre Agbar per dins (4)

Acabem la visita a la Torre Agbar.
Amb l'ascensor central pugem fins a l'últim pis, el trenta i tants (recordem que els petits ascensors VIP de la banda exterior no poden arribar-hi, sinó que es queden a la planta 24).
Aquí la cosa impressiona. De nou una planta sense envans, columnes ni parets que compartimentin espais, però ara la sensació d'amplitud queda augmentada perquè a sobre nostre ja no hi ha sostre, sinó que som directament a sota la volta transparent que cobreix la punta de dalt de la torre.
El dibuix d'aquí al costat és només "impressionista", perquè per a mi seria massa difícil representar aquest espai. A veure: l'armadura de la volta és un entramat de bigues horitzontals i verticals, o si es vol de bigues que van cap amunt i d'unes altres que donen la volta. Aguanten els vidres i és una mica com si el cel fos allà dins. D'altra banda és un lloc privilegiat per veure que es tracta de dues torres, una dins de l'altra.
Durant la construcció, pujar fins aquí a dalt aquesta carcassa de bigues ja armada va ser impossible, i es va haver de pujar per parts i acabar-la de muntar a dalt. Ara, en aquest mirador privilegiat sobre la ciutat, resulta que una de les bigues horitzontals cau justament a l'alçada dels ulls de qualsevol visitant que no sigui ni pigmeu ni jugador de la NBA. O sigui que t'has d'ajupir una mica o posar-te de puntetes per veure bé tal o qual edifici, carrer o el que es vulgui mirar. Al Nouvel li van dir que la biga tapava la vista i que la desplacés i el Nouvel va dir que la biga no es tocava, que l'edifici s'havia d'aguantar per sobre de qualsevol altre imperatiu. Han parlat de fer una plataforma a sobre el terra d'aquesta planta per elevar-la una mica i que la vista passi per sobre la biga i sigui més agradable. Sigui com sigui, ara mateix la vista és interessant i el lloc resulta bonic (a l'Òpera de Lyon el Jean Nouvel els va muntar a dalt de tot una impressionant volta de canó que també és vidrada).
En aquest mirador hi ha les dues primeres i úniques preguntes del grup d'enginyers.
La primera és si hi ha alguna cosa pensada per l'efecte 11 de setembre.
Glups. Fa estona que, en silenci, tots hi pensem.
Se'ns diu que un vent de 250km, que mai ha bufat a Barcelona, podria bufar sense problema (a aquesta alçada on som ara la Torre es mou una mica). Que estava previst que la torre aguantés 4h de foc generalitzat i que després de l'11 de setembre van fer reformes al projecte perquè n'aguantés 8. Però que... és impossible preveure tots els supòsits d'un atac terrorista.
(El que no diu el qui dirigeix la visita és que /agbar/ en àrab clàssic vol dir gran, el més gran, excels, superior, adjectiu que acompanya sempre el nom d'Alà (Alà és gran), i que això potser la protegeix de possibles atemptats).
En qualsevol cas, els enginyers són gent pràctica i troben lògica l'explicació. Ataquen amb la segona pregunta: què passa amb la neteja dels vidres.
Ai, durant la visita hem anat mirant cap enfora i regalims de brutícia per aquí i grapats de pols per allà, no hem vist cap vidre net.
Tirem enrera per entendre el tema dels vidrets que recobreixen la torre.
La Torre està revestida exteriorment per unes plaques que no són de vidre, sinó d'un material plàstic transparent. D'aquestes làmines en català se n'ha de dir llepis. N'hi ha 60.000. Són dues plaques enganxades, o dobles que paren una mica el sol. Inicialment es va tenir la idea que aquests llepis es moguessin segons la llum (el Jean Nouvel a l'Institut du Monde Arabe, a París, va posar unes "celosies" que s'obren i es tanquen mitjançant cèl.lules fotoelèctriques segons si hi ha més o menys llum). Bé, aquí la idea va durar 20 minuts, perquè la complicació tècnica seria desmesurada. Vaig entendre que el suport de cada llepis permet posar-lo en 17 posicions diferents (però no amb un automatisme intel.ligent, sinó més o menys manualment). Així doncs, aquestes plaques estan cada una d'elles en una determinada posició que es considera que és la més adequada pel lloc on està ubicada (la part de l'edifici dóna a ponent, a llevant, etc.) i així es queden. (Em sembla que ens van dir que a algunes plantes s'han hagut de posar cortines, persianes i sistemes per evitar el sol excessiu).
A cada llepis hi ha uns dispositius per il.luminar-lo amb diferents colors i les combinacions que es poden obtenir, comptant els colors que es reflecteixen entre uns llepis i uns altres és de diversos milions (no em feu dir quants, si us plau). Això permetria passar una pel.lícula fent servir la paret exterior de la torre com a pantalla. És interessant. Evidentment als publicistes els ha semblat interessantíssim i ja han fet propostes per passar anuncis a la torre. Es veu que l'Agbar ha dit que no, que es queden de moment amb els colors abstractes perquè en disfruti la ciutadania.
I la neteja -tornem a la pregunta-? Doncs aquests llepis s'han de netejar a mà. Entre la paret de ciment exterior i l'estructura dels vidrets i ha unes plataformes com de rejilla metàl.lica, com un terra-passadís per on senyor o senyora neteja-vidres pot passejar sense arnés ni casc, i va netejant els vidres un a un, amb un drap, un sprai i suc de munyeca. Van decidir que hi hauria dues persones destinades únicament a això. Aviat es va veure que no donaven l'abast. Van dedicar-hi quatre persones, després van dir que va, que fossin sis, ara ja són a vuit empleats que no fan altra cosa en tot el dia, i encara no donen l'abast. La veritat és que als llocs on toca el sol els vidres es veuen brutíssims.
Acabo la visita a la Torre Agbar al mateix lloc on la va acabar el grup: a una de les plantes tècniques de l'edifici, on un empleat de manteniment va haver de contestar desenes de preguntes del grup d'enginyers, que entre cisternes, tubs i cables es van despatxar a gust.

diumenge, 19 de novembre del 2006

La Torre Agbar per dins (3)

 Continuem la visita a la Torre Agbar.
Actualment a la torre només hi treballa gent de les empreses del grup Agbar, que ja no és només la societat de les aigües de Barcelona, sinó moltes altres coses (per exemple el diari gratuït ADN que es reparteix al metro, es fa aquí). Ara hi treballen unes 600 persones i que quan tot estigui al complet seran cap a 750.
Després de l'Auditori, un pas breu per la planta baixa on ens fan fixar en el gruix de la paret exterior (la de ciment, que dels vidres en parlarem més endavant). És un gruix considerable, i mirant l'obertura de les múltiples finestres podria fer un efecte de búnker, és a dir que com que les finestres són tan retallades es podria fer molt present el gran gruix de la paret. El truc que s'ha empescat el Nouvel és recobrir l'ampit i marcs de les finestres amb un material reflectant tipus mirall que veritablement dissimula la sensació de búnker.
Per pujar a una de les plantes d'oficines, s'entra a la torre central, (recordeu: un ou de guatlla dins d'un ou de colom) on hi ha el gran ascensor. La planta que es visita ara és buida, són quarts de set del vespre i tothom ha plegat. Aquí és claríssim que els murs de les dues torres són "autoportants" i que no fan falta ni altres parets ni cap columna: la planta és circular i diàfana.
Primer ens fan baixar la vista i ens fan fixar en el terra: tot galvanitzat i recobert de grans quadres de moqueta, amb iman a la banda de sota, perquè es puguin aixecar, canviar, rentar i tornar a fixar...
Ara tornem a aixecar la vista i... bueno, hi ha l'absència d'envans i separacions... ¿on s'arxiven els papers si no hi ha armaris ni parets per recolzar-los? El paper ja no és necessari, senyors, tot està digitalitzat, però... de tant en tant entre les taules d'oficina hi ha un "tòtem", la paraula amb què anomenen aquests mòduls de material mig transparent, plantificats aquí i allà, per guardar... ¿un abric? ¿una carpeta?
Hi ha un a ltre lloc on es pot arxivar alguna cosa: a les parets exteriors hi ha una mena de cubículs-armaris-empotrats.

Tot, tot, tot no és obert, en aquesta planta, sinó que hi ha algunes separacions entre la plebs i alguns caps: es tracta d'uns parapets, translúcids i transparents, tot i que a l'alçada del cos d'una persona hi ha un gravat que reprodueix el quadriculat de les finestrs i que tendeix a enterbolir una mica la visió del que hi ha a l'altra banda... però no m'imagino gaire intimitat entre un jefe/una jefa i la seva secretaria/el seu secretari. És una planta calvinista.
Adosat a les parets de la torre exterior hi ha cinc o sis ascensors (petits comparats amb l'immens ascensor de la torre central): són els ascensors dels VIP, Se'n veu passar un, rabent. Comentari de qui condueix la visita:
-Van a 4 metres per segon. Van venir els de la Mitsubishi i ens van dir que els seus ascenors anaven a 10 metres per segon. Vam dir "Oh!" i ells ens van aclarir, però, que els seus ascensors tenen un problema: han tingut tres morts per atac de cor a l'ascensor. I van afegir que han fet un estudi i que a més de 8m per segon es mor la gent.
Aquest ascenosrs VIP s'acaben al pis 24, perquè a partir del pis 24 les parets exteriors es corben cap endins, fan la volta, punxa del coet, sortidor del gèiser o el que es vulgui dir, a dalt. A partir d'aquest pis, només es pot contiuar pujant amb l'ascensor central, el muntacàrregues
Ascensor central un altre cop, cap a la planta de la cafeteria.
(Incís: fa un any, quan van venir els reis a inaugurar l'edifici, van pujar amb els segurates i tota la patuleia en el muntacàrregues, i als de L'Agbar els va semblar que havien de trobar un subterfugi per no dir "muntacàrregues" a l'ascensor amb què pujaria el rei. I van decidir que el mot per designar-lo podia ser justament "subterfugi". O sigui que estem pujant en un subterfugi. Després pregunto a una de les hostesses que fan d'escombra del grup i em diu:
-Sí,sí, van dir-ne "subrefugi", com que hi pujava el rei amb els guardespatlles...
L'etimologia popular és inesgotable.)
A la planta restaurant ens expliquen el preu dels tres menú i el que val un cafè... El que és interesant són els colors vermells, grocs, carabasses i el plàstic de taules i cadires. Se'ns diu qu és molt anys 70', que al Jean Nouvel li agrada jugar amb els colors a les seves obres, i que ara es dedica a pintar que és el que hauria volgut fer abans de començar a dedicar-se a l'arquitectura.
Hi ha uns reservats per menjador de grups de treball.

I de nou l'ascensor subterugi, o subrefugi, fins a falt de tot, el mirador: per al dia que ve, on també haurem de parlar dels vidres.

dilluns, 13 de novembre del 2006

La Torre Agbar per dins (2)

Continuem amb l'interior de la torre Agbar i avui comencem amb una mica de simbologia.

A cada pis, ens diuen, hi ha una finestra més gran que les altres que és la que està encarada a la Sagrada Família, ja que la torre és en certa manera un homenatge a Gaudí. I veurem, i ens hi faran fixar, uns quadrats de colors esvaïts pintats a la paret de la torre central, que volen evocar els reflexos dels vidres de colors de la torre exterior, com si fóssin els colors de la llum filtrant-se pels vitralls d'una església gòtica. La veritat és que jo em vaig pensar que eren de debò reflexos de la llum exterior... La forma exterior de la torre recorda també el dibuix d'una de les torres encara per construir a la Sagrada Família (una que ha de ser més massissa que les altres), i fins i tot pot imaginar-se que hi ha inspiració de les formes de la muntanya de Montserrat. Per referències que no quedi.

I per continuar amb els aspectes simbòlics, la torre és com un gèiser que s'alça a partir d'un volcà. D'aquí que els colors bàsics que ofereix la torre normalment són el vermell a la base (el foc), el blau (del xorro d'aigua del gèiser) i el blanc a dalt (de l'aigua que es pulveritza). Voilà. Ni fal.lus, ni supositori, ni coet: gèiser.
(Ah, i les parets irregulars del tram d'escala que baixa a l'auditori, les vam tocar ahir, doncs són irregulars pèrquè estem baixant per la boca d'un volcà.)

El dia que ve la visita d'una planta d'oficines, i de la planta del bar restaurant.

diumenge, 12 de novembre del 2006

La Torre Agbar per dins (1)

Això ha estat parat massa temps, i poquet a poquet torna a engegar. Per Nadal tindrem disseny nou i sobretot s'hi podran tornar a posar comentaris.
Torno, doncs, i avui us vull fer entrar a la Torre Agbar. Em sembla que ens hi quedarem uns dies.
Fa aproximadament un mes, el divendres 6 d'octubre de 2006, a les 18h., comença una visita guiada a la Torre Agbar.
Es tracta d'un grup d'enginyers -i algun infiltrat, en el meu cas infiltrada- que participen en una de les primeres visites que Agbar organitza per a les institucions.
Després d'un any d'estar en funcionament (la inauguració va ser al setembre del 2005), l'empresa ha començat a donar a conèixer l'interior de l'edifici als familiars dels empleats i a alguns grups de professionals. Les visites turístiques i per al públic en general, de moment, queden ajornades.
Al vestíbul domina el color negre.
El grup és invitat a baixar a la primera planta subterrània per un tram d'escales flanquejat per parets de factura irregular i a entrar a l'auditori. Aquestes parets que semblen (no ho són, només ho volen semblar!) picades a la roca tenen el seu què, com veurem més endavant.
Aquí comencen les explicacions.
-Compte amb els graons que són irregulars, mirin les llumetes.
Entre les fileres de butaques els graons van de dos en dos: dos de poca alçada, un de més alt, dos de poca alçada, un de més alt... Les llumetes a terra, tipus cinema, són per no despistar-se. Dins d'aquest auditori tot torna a ser fosc, terra, parets, escenari. Els seients, de color granat també fosc, són extremadament espaiosos. Les parets son d'una tela d'acer tibant i negra que si es toca fa blup-blup. Una sala amb cabuda per a 300 i tantes persones, que ja els sembla petita per a certs actes que voldrien celebrar-hi.
La manca de lluml recorda la sala de l'Opera de Lyon
del mateix Jean Nouvel, de qui vam parlar a les Barcelonetes fa temps.
Les explicacions són amenes, comprensibles, intel.ligents. La persona que dirigeix la visita sembla que està a la defensiva de les preguntes que puguin fer els enginyers. Els avisa d'entrada:
-Per a les qüestions tècniques, al final els atendrà un tècnic.
Més endavant, referint-se al sistema d'aire, acondicionat torna a advertir:
-Després li ho poden preguntar al tècnic.
Em remeto al seu discurs:
L'arquitecte francès Jean Nouvel en el moment en què se li va parlar del projecte no tenia encara cap obra a Espanya i s'hi va interessar. L'empresa volia fer un edifici singular, un edifici que fos un regal a la ciutat (segons l'expressió d'en Fornesa que llavors era el president del grup Agbar).
De l'aspecte exterior no cal parlar-ne, es pot veure de lluny i de prop. Anem a les interioritats i també a les metàfores.
Per construir les quatre plantes de soterrani i aixecar l'estructura de la torre es va haver d'estar bombant aigua del subòl a base de bé. Fan una comparació amb l'aigua que es va haver de bombar per a la reconstrució i ampliació del Liceu, i aquí es guanya en nombre de bombes, de temps i de litres. Barcelona si no estigués asfaltada seria una horta riquíssima. Es veu que ara el nivell de l'aigua subterrània va pujant, però encara no ha asssolit el nivell normal que s'espera que torni a tenir.
La torre té una base en forma de banyera invertida. Perdoneu perquè això no ho vaig acabar d'entendre, però em va semblar que es tractava d'una estructura que tenia a veure amb la convivència obligatòria amb un cert nivell d'aigües freàtiques, com si l'aigua pugués pujar i quedar retinguda per aquesta banyera de cap per avall.
L'estructura de la torre que s'alça sobre aquesta base en realitat és doble. Es a dir que es tracta de dues torres de planta ovalada una dins de l'altra, i aquí reprenc la mateixa expressió que va fer servir el qui feia l'explicació: com un ou de guatlla dins d'un ou de colom. Són, doncs, dues estructures autoportants (torno a fer servir la paraula exacta que es va utilitzar), que aguanten els diversos pisos. La planta tindria més o menys aquest aspecte:
Es a dir, dos òvals que no són concèntrics.
Com veurem minuts després, la torre de dins és la que dóna cabuda principalment al gran ascensor. Entre les dues parets, la de la torre exterior i la de la torre interior, l'espai és totalment lliure.
Per si la meva explicació fos confusa, copio la d'un fullet que arreplego per allà: La Torre Agbar amaga una sorpresa, ja que a l'interior del cilindre de la torre se n'ha construït una altra d'igual altura i menor diàmetre que conté alguns serveis de l'edifici, com els ascensors i les conduccions elèctriques i de ventilació. L'espai intermedi entre ambdós cilindres és el que es destina a les oficines.
(Continuació el dia que ve)

dimecres, 8 de novembre del 2006

Can Ricard un cop més

REBO EL CORREU SEGÜENT, que tracta un altre cop de Can Ricart (a les Barcelonetes ja se'n va parlar aquí):

From: mail.canricart@gmail.com
Sent: Wednesday, November 08, 2006 6:12 PM
Subject: CAN RICART, EN PART A TERRA? ACTE 13-N I MANIFEST
[Us demanem que feu la màxima difusió d'aquest missatge, i que considereu la possiblitat d'escriure al respecte a la premsa.]

Benvolgudes i benvolguts,

Darrerament es multipliquen els indicis de l'insuficient interès de l'Ajuntament pel patrimoni. Ara, hi ha el perill que en el plenari municipal de 24 de novembre s'aprovi una revisió del catàleg de patrimoni del Poblenou amb deficiències quant a criteris, elements considerats i mecanismes de gestió.

Més preocupant encara: hi ha quasi la certesa que en l'esmentat plenari de 24 de novembre es vol també aprovar el nou pla municipal per Can Ricart, que enderroca bona part del seu tram central, inclou un bloc d'habitatges en el seu eix principal i preveu una torre àmplia i de 52 metres d'alçada a la seva part frontal. Cal insistir en el fet que hi ha solucions alternatives i satisfactòries per a totes les parts.

Us convidem a adherir-vos al
MANIFEST per l'ajornament de les decisions esmentades, d'acord amb els motius que podeu llegir al document annex "Manifest" (Adhesions: envieu nom complet, dni i, si s'escau, institució, a mail.canricart@gmail.com , assumpte "Adhesió manifest". La vostra signatura compta, no ho dubteu.)

I us convidem a la taula rodona
PATRIMONI INDUSTRIAL, URBANISME I PARTICIPACIÓ. CAN RICART, CAP A UNA SOLUCIÓ FALLIDA?
Debat sobre el patrimoni i l'estat de la ciutat, dins del cicle La metròpoli i el patrimoni industrial, i presentació del Manifest

Dilluns 13 de novembre, a les 19 hores, Sala gran de la nova Facultat de Geografia i Història, carrer de Montalegre 6, davant del CCCB, al Raval

Antoni Roca, enginyer, president de la SCHCT de l’Institut d’Estudis Catalans

José Luis Oyón, arquitecte, Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès, UPC

M. Àngels Alió, geògrafa, Universitat de Barcelona, Geògrafs per l’Ecologia Social

Jordi Borja, urbanista, Universitat Oberta de Catalunya

Eugeni Madueño, periodista

Fila zero amb la participació de la FAVB i altres entitats i institucions

Obertura i moderació a càrrec de Mercè Tatjer i el Grup de Patrimoni Industrial del FRB