diumenge, 19 de novembre del 2006

La Torre Agbar per dins (3)

 Continuem la visita a la Torre Agbar.
Actualment a la torre només hi treballa gent de les empreses del grup Agbar, que ja no és només la societat de les aigües de Barcelona, sinó moltes altres coses (per exemple el diari gratuït ADN que es reparteix al metro, es fa aquí). Ara hi treballen unes 600 persones i que quan tot estigui al complet seran cap a 750.
Després de l'Auditori, un pas breu per la planta baixa on ens fan fixar en el gruix de la paret exterior (la de ciment, que dels vidres en parlarem més endavant). És un gruix considerable, i mirant l'obertura de les múltiples finestres podria fer un efecte de búnker, és a dir que com que les finestres són tan retallades es podria fer molt present el gran gruix de la paret. El truc que s'ha empescat el Nouvel és recobrir l'ampit i marcs de les finestres amb un material reflectant tipus mirall que veritablement dissimula la sensació de búnker.
Per pujar a una de les plantes d'oficines, s'entra a la torre central, (recordeu: un ou de guatlla dins d'un ou de colom) on hi ha el gran ascensor. La planta que es visita ara és buida, són quarts de set del vespre i tothom ha plegat. Aquí és claríssim que els murs de les dues torres són "autoportants" i que no fan falta ni altres parets ni cap columna: la planta és circular i diàfana.
Primer ens fan baixar la vista i ens fan fixar en el terra: tot galvanitzat i recobert de grans quadres de moqueta, amb iman a la banda de sota, perquè es puguin aixecar, canviar, rentar i tornar a fixar...
Ara tornem a aixecar la vista i... bueno, hi ha l'absència d'envans i separacions... ¿on s'arxiven els papers si no hi ha armaris ni parets per recolzar-los? El paper ja no és necessari, senyors, tot està digitalitzat, però... de tant en tant entre les taules d'oficina hi ha un "tòtem", la paraula amb què anomenen aquests mòduls de material mig transparent, plantificats aquí i allà, per guardar... ¿un abric? ¿una carpeta?
Hi ha un a ltre lloc on es pot arxivar alguna cosa: a les parets exteriors hi ha una mena de cubículs-armaris-empotrats.

Tot, tot, tot no és obert, en aquesta planta, sinó que hi ha algunes separacions entre la plebs i alguns caps: es tracta d'uns parapets, translúcids i transparents, tot i que a l'alçada del cos d'una persona hi ha un gravat que reprodueix el quadriculat de les finestrs i que tendeix a enterbolir una mica la visió del que hi ha a l'altra banda... però no m'imagino gaire intimitat entre un jefe/una jefa i la seva secretaria/el seu secretari. És una planta calvinista.
Adosat a les parets de la torre exterior hi ha cinc o sis ascensors (petits comparats amb l'immens ascensor de la torre central): són els ascensors dels VIP, Se'n veu passar un, rabent. Comentari de qui condueix la visita:
-Van a 4 metres per segon. Van venir els de la Mitsubishi i ens van dir que els seus ascenors anaven a 10 metres per segon. Vam dir "Oh!" i ells ens van aclarir, però, que els seus ascensors tenen un problema: han tingut tres morts per atac de cor a l'ascensor. I van afegir que han fet un estudi i que a més de 8m per segon es mor la gent.
Aquest ascenosrs VIP s'acaben al pis 24, perquè a partir del pis 24 les parets exteriors es corben cap endins, fan la volta, punxa del coet, sortidor del gèiser o el que es vulgui dir, a dalt. A partir d'aquest pis, només es pot contiuar pujant amb l'ascensor central, el muntacàrregues
Ascensor central un altre cop, cap a la planta de la cafeteria.
(Incís: fa un any, quan van venir els reis a inaugurar l'edifici, van pujar amb els segurates i tota la patuleia en el muntacàrregues, i als de L'Agbar els va semblar que havien de trobar un subterfugi per no dir "muntacàrregues" a l'ascensor amb què pujaria el rei. I van decidir que el mot per designar-lo podia ser justament "subterfugi". O sigui que estem pujant en un subterfugi. Després pregunto a una de les hostesses que fan d'escombra del grup i em diu:
-Sí,sí, van dir-ne "subrefugi", com que hi pujava el rei amb els guardespatlles...
L'etimologia popular és inesgotable.)
A la planta restaurant ens expliquen el preu dels tres menú i el que val un cafè... El que és interesant són els colors vermells, grocs, carabasses i el plàstic de taules i cadires. Se'ns diu qu és molt anys 70', que al Jean Nouvel li agrada jugar amb els colors a les seves obres, i que ara es dedica a pintar que és el que hauria volgut fer abans de començar a dedicar-se a l'arquitectura.
Hi ha uns reservats per menjador de grups de treball.

I de nou l'ascensor subterugi, o subrefugi, fins a falt de tot, el mirador: per al dia que ve, on també haurem de parlar dels vidres.