dimarts, 21 de novembre de 2006

La Torre Agbar per dins (4)

Acabem la visita a la Torre Agbar.
Amb l'ascensor central pugem fins a l'últim pis, el trenta i tants (recordem que els petits ascensors VIP de la banda exterior no poden arribar-hi, sinó que es queden a la planta 24).
Aquí la cosa impressiona. De nou una planta sense envans, columnes ni parets que compartimentin espais, però ara la sensació d'amplitud queda augmentada perquè a sobre nostre ja no hi ha sostre, sinó que som directament a sota la volta transparent que cobreix la punta de dalt de la torre.
El dibuix d'aquí al costat és només "impressionista", perquè per a mi seria massa difícil representar aquest espai. A veure: l'armadura de la volta és un entramat de bigues horitzontals i verticals, o si es vol de bigues que van cap amunt i d'unes altres que donen la volta. Aguanten els vidres i és una mica com si el cel fos allà dins. D'altra banda és un lloc privilegiat per veure que es tracta de dues torres, una dins de l'altra.
Durant la construcció, pujar fins aquí a dalt aquesta carcassa de bigues ja armada va ser impossible, i es va haver de pujar per parts i acabar-la de muntar a dalt. Ara, en aquest mirador privilegiat sobre la ciutat, resulta que una de les bigues horitzontals cau justament a l'alçada dels ulls de qualsevol visitant que no sigui ni pigmeu ni jugador de la NBA. O sigui que t'has d'ajupir una mica o posar-te de puntetes per veure bé tal o qual edifici, carrer o el que es vulgui mirar. Al Nouvel li van dir que la biga tapava la vista i que la desplacés i el Nouvel va dir que la biga no es tocava, que l'edifici s'havia d'aguantar per sobre de qualsevol altre imperatiu. Han parlat de fer una plataforma a sobre el terra d'aquesta planta per elevar-la una mica i que la vista passi per sobre la biga i sigui més agradable. Sigui com sigui, ara mateix la vista és interessant i el lloc resulta bonic (a l'Òpera de Lyon el Jean Nouvel els va muntar a dalt de tot una impressionant volta de canó que també és vidrada).
En aquest mirador hi ha les dues primeres i úniques preguntes del grup d'enginyers.
La primera és si hi ha alguna cosa pensada per l'efecte 11 de setembre.
Glups. Fa estona que, en silenci, tots hi pensem.
Se'ns diu que un vent de 250km, que mai ha bufat a Barcelona, podria bufar sense problema (a aquesta alçada on som ara la Torre es mou una mica). Que estava previst que la torre aguantés 4h de foc generalitzat i que després de l'11 de setembre van fer reformes al projecte perquè n'aguantés 8. Però que... és impossible preveure tots els supòsits d'un atac terrorista.
(El que no diu el qui dirigeix la visita és que /agbar/ en àrab clàssic vol dir gran, el més gran, excels, superior, adjectiu que acompanya sempre el nom d'Alà (Alà és gran), i que això potser la protegeix de possibles atemptats).
En qualsevol cas, els enginyers són gent pràctica i troben lògica l'explicació. Ataquen amb la segona pregunta: què passa amb la neteja dels vidres.
Ai, durant la visita hem anat mirant cap enfora i regalims de brutícia per aquí i grapats de pols per allà, no hem vist cap vidre net.
Tirem enrera per entendre el tema dels vidrets que recobreixen la torre.
La Torre està revestida exteriorment per unes plaques que no són de vidre, sinó d'un material plàstic transparent. D'aquestes làmines en català se n'ha de dir llepis. N'hi ha 60.000. Són dues plaques enganxades, o dobles que paren una mica el sol. Inicialment es va tenir la idea que aquests llepis es moguessin segons la llum (el Jean Nouvel a l'Institut du Monde Arabe, a París, va posar unes "celosies" que s'obren i es tanquen mitjançant cèl.lules fotoelèctriques segons si hi ha més o menys llum). Bé, aquí la idea va durar 20 minuts, perquè la complicació tècnica seria desmesurada. Vaig entendre que el suport de cada llepis permet posar-lo en 17 posicions diferents (però no amb un automatisme intel.ligent, sinó més o menys manualment). Així doncs, aquestes plaques estan cada una d'elles en una determinada posició que es considera que és la més adequada pel lloc on està ubicada (la part de l'edifici dóna a ponent, a llevant, etc.) i així es queden. (Em sembla que ens van dir que a algunes plantes s'han hagut de posar cortines, persianes i sistemes per evitar el sol excessiu).
A cada llepis hi ha uns dispositius per il.luminar-lo amb diferents colors i les combinacions que es poden obtenir, comptant els colors que es reflecteixen entre uns llepis i uns altres és de diversos milions (no em feu dir quants, si us plau). Això permetria passar una pel.lícula fent servir la paret exterior de la torre com a pantalla. És interessant. Evidentment als publicistes els ha semblat interessantíssim i ja han fet propostes per passar anuncis a la torre. Es veu que l'Agbar ha dit que no, que es queden de moment amb els colors abstractes perquè en disfruti la ciutadania.
I la neteja -tornem a la pregunta-? Doncs aquests llepis s'han de netejar a mà. Entre la paret de ciment exterior i l'estructura dels vidrets i ha unes plataformes com de rejilla metàl.lica, com un terra-passadís per on senyor o senyora neteja-vidres pot passejar sense arnés ni casc, i va netejant els vidres un a un, amb un drap, un sprai i suc de munyeca. Van decidir que hi hauria dues persones destinades únicament a això. Aviat es va veure que no donaven l'abast. Van dedicar-hi quatre persones, després van dir que va, que fossin sis, ara ja són a vuit empleats que no fan altra cosa en tot el dia, i encara no donen l'abast. La veritat és que als llocs on toca el sol els vidres es veuen brutíssims.
Acabo la visita a la Torre Agbar al mateix lloc on la va acabar el grup: a una de les plantes tècniques de l'edifici, on un empleat de manteniment va haver de contestar desenes de preguntes del grup d'enginyers, que entre cisternes, tubs i cables es van despatxar a gust.

Cap comentari: