dijous, 20 d’agost del 2009

El camí de Santiago 12 Pels pobles

A alguns pobles navarresos, mentre hi passes o mentre hi busques una botiga de menjar, sents els cops secs de la pilota al frontón. De frontons n'hi ha de molts tipus. Des dels que són a l'aire lliure, contra una paret o mur, fins als que han costat molts euros i em fan pensar que a Euskadi i a Navarra hi deu haver arquitectes especialitzats a trobar solucions per a l'arquitectura dels frontons.

Als pobles aïllats hi passen furgonetes i camions que s'anuncien tocant el clàxon i que ofereixen mercaderies i serveis ben diferents: xarcuteria, peixateria... També hi ha afiladors ambulants que es fan propaganda amb un megàfon.

Al cap d'uns dies de travessar pobles i poblets, em surt la vena democràtica en contra dels blasones. Tant escut de pedra! Tant de senyoriu! M’atipo de veritat de casas blasonadas.

El Monestir d'Irache és zona carlina del morro fort, al peu de Montejurra. Un amic basc em deia: Són gent que tenen una divisa clara: "A lo que diga el cura". A l'entrada del monestir hi ha una font del vi que en realitat és una propaganda de les bodegues d'Irache. De l'aixeta sempre en raja vi (menys el dia que ho vaig provar jo).

Entre Lizarra i Los Arcos es passa per una zona àmplia de cultiu intensiu de vinya. Hi ha uns tractors que passen entre els rengles fent anar unes ganivetes que afaiten les vinyes. Al Camp de Tarragona ho havia vist fer a mà i se'n deia espampolar , treure els pàmpols perquè el sol toqui directament les grapes i les acabi de madurar.
En aquest tram del camí hi ha uns quants cartells històrico-turístics que informen que a tal lloc hi havia hagut un hospital de peregrins al segle tal o una esglèsia al segle qual. Dos d'aquests cartellets em criden l'atenció.

Un anuncia la proximitat de la Cueva de los hombres verdes Es tracta d'una antiga mina de coure on van trobar esquelets humans de color verd. El color verd és efecte del coure al llarg dels anys. Sembla que es va concloure que cap a l'any 1000 a.C. hi havia prospectors de metalls que venien del Mediterrani oriental (al cartell diu "mesopotàmicos") hi que devien explotar la mina. Em va sorprendre que la cova hagués estat estudiada als anys 1950 per Maluquer de Motes, arqueòleg i degà de la facultat de Filosofia i Lletres de la UB cap als 70.

L'altre cartell assenyala el lloc on el 1873 durant les guerres carlines el general liberal Domingo Moriones tenia establert el seu exèrcit, amb moltíssims soldats, cavalleria, artilleria, etc. Una pluja sobtada va enfangar el paratge i, en atacar les tropes carlines, els soldats d'en Moriones no van poder maniobrar i van sofrir una desfeta absoluta, tot i la diferència d'efectius. Bé, m'imagino que aquesta derrota deu figurar a alguns manuals d'estratègia militar, perquè el cartell continua explicant que el general Patton a la batalla de les Ardenes durant la Segona guerra mundial, en vista del mal temps que s'anunciava va ajornar un atac i va dir (suposo que en anglès) "no vull que em passi com al general Moriones".
Quan s'arriba cap a Viana es divisa la vall de l’Ebre enmig d'una mica de boira i s'intueix el canvi de paisatge i de país.
A Viana hi va morir i hi està enterrat Cèsar Borgia, "capitán de los ejércitos vaticanos". Però en aquest camí no he tingut gaires ganes de fer turisme cultural.

dilluns, 17 d’agost del 2009

El camí de Santiago 11 El romànic de San Miguel de Villatuerta

A Villatuerta hi ha una església gòtica dedicada a un sant que, com qui no diu res, s'anomena Veremundo. L'escola del poble també porta aquest nom. Es veu que Sant Veremundo era originari d'allà.

A l'església hi ha una senyora que dóna explicacions. Em diu que és voluntària pero ahora me han puesto un horario (fa una ganyota de resignació), perquè el bisbe ha demanat que es mirin de tenir obertes les esglésies perquè les puguin visitar els turistes. A una banda de l'església hi ha una porta romànica i em diu que procedeix de l'ermita de San Miguel.

L'ermita és als afores del poble i per por que no acabés totalment derruïda (venían los maleantes y hasta encendían fuego dentro) en van treure aquesta portalada. M'ensenya un pamflet que venen on hi ha aquests relleus:

Gran sorpresa, perquè he vist els originals al Museo de Navarra, a Pamplona, i em van semblar tan primitius que vaig anotar-me el nom de la procedència: Ermita de San Miguel de Villatuerta.
Diria que s'hi veu un bisbe muntat a cavall, un sant Crist, un home agafant-se la cama, un ocell, un Sant Miquel... L'ermita també és molt primitiva, dels anys 971-979.

L'endemà al matí, poca estona després de sortir del poble, veig l'ermita vora el camí. Em despedeixo dels que caminen amb mi i m'hi acosto. Nova sorpresa: davant l'ermita hi ha una tenda de campanya petita i un paio amb mala cara que ja s'ha llevat. Em veu i desapareix per l'altra banda de l'esglesieta. Penso que potser és un maleante d'aquells que hi encenen foc. Dono la volta a l'ermita per veure per on s'hi entra, però fent un tomb més ampli per no trobar-me el maleante cara a cara. Torno a veure el tipus, que s'ha situat a l'entrada i em fa un gest perquè hi entri. Aquests dies m'he envalentit, però no he perdut el seny i giro cua.


divendres, 14 d’agost del 2009

El camí de Santiago 10 La gent


Al Camí de Santiago és important l’aspecte humà o social. Així com a Barcelona, si vas al cinema i sou vuitanta a veure la mateixa pel.lícula, a ningú se li acut girar-se al final i preguntar al del costat “T’ha agradat?”, en aquest camí s’entén que és al revés: qualsevol es pot adreçar a qualsevol altre. Esteu fent el mateix. Així doncs, la gent que fa aquest camí es parla, es relaciona, es tracta.

Podria explicar moltes històries, però seran només uns apunts que demostrin la diversitat del personal.
Hi ha dues parelles que trobo a un bar descansant a mig matí i que em torno a trobar al vespre. Les dues dones a l’hora del sol duen aquesta mena de barrets o còfies. Al primer cop d’ull em fan pensar en exagerades amish americanes. Doncs no, m’expliquen que són de Lanzarote i s’han posat els barrets típics que es duien per anar a treballar al camp sota el fort sol. Després conec una noia de Lepe, província de Huelva, que treballa com a cartera a Lanzarote i que em confirma això dels barrets. També em diu que li agrada molt fer aquest camí per poder parlar en francès i en anglès.

Em fa l’efecte que al juliol hi ha més estrangers que indígenes. I més mestres que gent d’altres professions. Però no conec l'estadística. Això sí, he parlat amb alemanys-alemanys i amb alemanys descendents d’immigrants espanyols: amb una noia que és professora de castellà a Alemanya i que fa sola el camí, i amb un noi acupuntor que viatja amb el seu fill de tretze anys. El nen és alt, espigat, hiperactiu segons el pare i no parla ni un borrall de castellà. Això suposa un problema perquè tenen previst parar-se a Burgos, d’on són els avis i on estan retirats.

Hi ha un grup d’alemanys de mitjana edat que fan, diguem-ne, trekking per un tros del camí i després els recull un autocar. D’altres que es fan dur les motxilles per un taxi.

Parlo amb una parella de grecs i amb una altra parella mixta: ella és islandesa i ell mig anglès mig espanyol, molt preocupat amb les cremes i els factors perquè la seva walkíria no es cremi. Camino una estona amb una noia txeca i em torno a trobar els coreans que han dormit per terra a la mateixa habitació que jo a Pamplona: ella té mal al genoll i no sap si abandonar i anar-se’n a fer turisme a Barcelona. Camino estona amb una mestra danesa que ha estat tres mesos fent treball social a Chiapas i després amb una mexicana acompanyada del seu fill de set anys. El pare és suís, fa el camí en cotxe i els porta les motxilles.

Hi ha molts francesos que han començat el camí a França, al Massif Central, i expliquen que allà hi ha menys albergs i que dormir resulta car. Però que a alguns pobles hi ha gent que posa al jardí una taula amb menjar i beguda per als peregrins. Una parella molt jove va sortir de Figeac i ja fa un mes que caminen.

També em topo amb italians, amb bicicleta i a peu. La Maria Cristina és de Peruggia i com que ja té 68 anys ha decidit fer trams a peu i trams amb autobús. En arribar amb avió a Barcelona es va estar una nit en un hotel i s’hi va oblidar els bastons per caminar. L’hotel és vora casa meva i li dic que quan torni els hi aniré a reclamar.

N’hi ha de totes les edats. N’hi ha que van en parella, n’hi ha que van amb un grup d’amics, n’hi ha que van sols. N’hi ha que són tota una família amb els fills. Com que les taules per dinar i sopar a molts llocs són comunitàries, sopo amb dues germanes cordobeso-barcelonines. Una viu a l’Espluga del Francolí, l’altra a Ginebra, i com que els fills ja són grans han decidit fer una cosa juntes elles soles. També sopo un altre dia amb dos germans italians -home, dona- de cinquanta i tants anys. A la mateixa taula hi ha dues dones italianes que em sembla que són parella.

Conec un matrimoni empordanès que s’escridassa una mica massa. Dues dones del Montseny que són amigues perquè els seus fills de dotze anys juguen al mateix equip de hockey. Un que s’ha separat fa poc. Dues mestres de Durango pendents de si les convoquen a un claustre a mig juliol. Un tipus estrany que duu un carretó amb un gos i que ve de Montserrat (diu: Quan arribes a Lleida has d’agafar el tren. Qui travessa els Monegros?). Evito un grup de matrimonis saragossans. Parlo amb cinc dones de Sant Sadurní que tenen el marit d’una d’elles seguint-les amb cotxe, motxilles i una nevera amb xampany fresc.

Al començament em va sorprendre: hi ha gent que repeteix el camí. Després crec que ho vaig entendre, és un exercici que pot crear addicció. Hi ha un matrimoni de Jaén/Badalona que el fan per cinquena vegada. Un noi de Terol/Alacant que l’ha fet en bicicleta i ara l’està fent a peu. I gent que n’ha fet un tros i aquest estiu en fa un altre.

Després hi ha la gent dels pobles. Al bar del poblet de Sansol em donen pa amb tomàquet de veritat: l’amo és català. Abans d’entrar a Logroño, una dona que es diu Felisa té muntada una paradeta amb souvenirs i dóna mapes de l’Ajuntament per travessar la ciutat. Té una llibreteta on fa un pal per cada u que passa: A aquellos japoneses ya los he apuntado. Al mig del camí he vist una taula amb un cistell de cireres, bosses de plàstic i una balança. No hi ha ningú, però sento cavar darrera una tanca. Pregunto amb veu alta a quant van les cirers Cuántos kilos quiere? Unas cuantas para el camino. Coja las que quiera y deje la voluntad. Adiós, gracias. Adiós. A aquest no li he vist la cara.

I després hi ha els affaires amorosos que veus teixir (i desteixir). Uns comenten: És que si no, això no seria un camí ni seria res.

dilluns, 10 d’agost del 2009

El camí de Santiago 9 Els albergs

Trobar lloc per dormir és fonamental.

Els albergs abunden i, a més, són el lloc on es renta i s'estén la roba, on la gent es deixa pinces i imperdibles perquè el vent no se l’endugui, el lloc on vas a mirar diversos cops si ja és seca. El lloc on et dutxes i s'analitzen les butllofes, on es deixen tirites i es parla amb la gent. A les deu a dormir, el silenci a aquesta hora, sense que l'imposi ningú, és general. Al cap d’una estona, si estàs molt cansat i t’has adormit de seguida, no sents els roncs dels altres. A quarts de sis del matí sonen les primeres alarmes de mòbils.

A Roncesvalles -que em va semblar una mena de Montserrat pel que fa al negoci, al monopoli i a l’organització- vaig veure per primera vegada els hospitalaris, que són ajudants, en general voluntaris, dels albergs que pertanyen a l’associació Amics del Camí. A Roncesvalles els hospitalaris eren holandesos, parlaven en anglès i tenien aspecte i edat de hippies reciclats. Em van explicar, asseguts a la fresca en uns sillonets, balancejant-se sobre les potes de darrera, que allà no deixaven mantes perquè ningú volia que als peregrins se’ls mengessin els insectes. A un altre alberg els hospitalaris eren belgues d’aspecte més religiós i mongil. A alguns pobles l’alberg és municipal i qui se n’encarrega és un funcionari o un tipus contractat per l’Ajuntament.

A Roncesvalles vaig constatar que hi ha horaris diferents pels que van en bicicleta que pels que van a peu. Em vaig despertar a les set, tardíssim!!, i ja només quedaven els que surten en bicicleta. Els que van a peu molt sovint caminen fins al migdia o fins a primera hora de la tarda i ja paren fins l’endemà, per no agafar una solellada i per assegurar-se de trobar lloc a un alberg, ja que no s’hi pot reservar plaça sota cap concepte.

Si quan arribes a un alberg, cap al migdia doncs, resulta que l’alberg encara és tancat i que no obre fins al cap d’una o dues hores, es fa cua amb les motxilles. O millor dit, són les motxilles les que fan cua i tu te’n vas tan ricament a dinar o a remullar-te al riu. Quan finalment entres, has de deixar les botes a unes lleixes que hi ha a l’entrada. També es demana que ningú s’estiri a la llitera si no és a sobre el sac de dormir.

A Pamplona havien tancat l’alberg més important per la proximitat del San Fermín, i només hi havia obert un alberg de 28 llits que es diu Paderborn. Es veu que Paderborn és una ciutat alemanya agermanada amb Pamplona i que els Amics del Camí d’allà han obert un alberg aquí. Pel carrer vaig demanar a una dona si per allà a prop hi havia un alberg i em va dir: Hay dos, bajando por la cuesta encontrará uno y más abajo otro. El primero es para alcohólicos, me imagino que usted busca el otro. En efecte, de seguida vaig trobar una casa d’acollida per gent sense sostre i més avall el Paderborn.

Allà hi havia un alemany en un despatxet que parlava una mica de castellà i tres dones grans que només parlaven alemany i que acollien als qui arribaven i els situaven a les habitacions. L’alemany rebia els caminants un a un, els feia seure i hi tenia una petita conversa. Omplia un llibre de registre amplíssim, però tot plegat no semblava policíac, sinó només cerimoniós.

Vaig descobrir que aplicaven normes d’urbanitat i que tenien les seves febleses: quan l’alberg va quedar gairebé ple, a mi i a una altra dona francesa que cinquantejava ens va donar preferència i van dir que els dos nois francesos que estaven abans que nosaltres podien dormir a terra perquè eren joves. Nosaltres dues vam dir que gràcies però que ens tocava a nosaltres dormir a terra, els nois van dir que de cap manera... Vam tenir llit. Al cap d’una estona, quan l’alberg ja era ben ple, va arribar un grup de nois i noies espanyols, els van deixar dutxar, però els van dir que s’instal.lessin al jardí públic que hi havia davant de l’alberg a passar la nit. En canvi més tard van deixar entrar i dormir a terra de la nostra habitació a una paella coreana... Venien de més lluny.

Al Paderborn, com es pot veure, tenen ideologia. Al matí, a tres quarts de sis, l’alemany del despatxet va passar habitació per habitació a despertar-nos dient amb veu forta una frase del tipus: Os espera el camino. A l’hora d’esmorzar van posar en Serrat cantant el Caminante no hay camino de l’Antonio Machado. I vaig sentir a l’alemany fent una recomanació a un que tenia previst fer etapes llargues per arribar tal dia a Santiago: La velocidad es el demonio del Camino.

Com que vaig veure que no ho feia ningú, em vaig acomiadar amb una forta abraçada de les tres matrones alemanyes i, sí, vaig veure que els agradava però que ho trobaven shocking.

A un poble que es diu Villatuerta vaig anar a parar de pura casualitat a un alberg que acabava d'obrir, feia una setmana, regentat per una parella. Era una casa bona de poble que estava ja mig restaurada, però des del pati es veia una teulada que encara havien d'arreglar.

Era un alberg una mica zen, per dir-ho d’alguna manera. Els propietaris eren una parella que et rebien molt afectuosament, t’abraçaven, t’ensenyaven tota la casa i t’explicaven el que encara estava en projecte. T’oferien cures i massatges i també sopar i esmorzar allà mateix, per uns preus mòdics. Al menjador de l’alberg i tenien un buda i un llibre obert de haikus; al bany, els wàters no tenien porta sinó cortina. Era un alberg diferent.

Ella era brasilera, ell nacional, i explicaven, amb una mica d’impudor -vaig trobar jo-, que ells eren també peregrins, que s’havien conegut fent el camí i que havien tingut la idea de muntar aquest alberg. Per allà corria un gos immens i ell va dir que anava amb el paquet, és a dir que els qui s’hi allotgessin l’havien d’acceptar.Vaig veure que deixava molts pèls per tot arreu, almenys en el meu matalàs, i vaig pensar que aviat tindrien problemes. Vaig sentir que ell, al gos, li parlava en català i va resultar que era valencià.

La tarda que vaig ser allà, estaven una mica nerviosos perquè havien de venir els del Diario de Navarra a fer fotos i una entrevista. Quan van arribar els periodistes, ell els van fer fer una visita completa i els va insistir que en aquesta peregrinació l’important no era tant Santiago com el mateixa camí i que per tant un alberg que acollís de manera personalitazada i afectuosa era important. L'endemà vaig llegir l’entrevista al diari en un bar i, per cert, també un article tremendo sobre els patis dels col.legis catalans, on es veu que ara hem conseguido prohibir que se hable en castellano.

A un altre poble l’alberg dels Amics del Camí és ple i em deriven cap a un de privat. A la mateixa casa on viuen, els propietaris hi tenen muntat el negoci. No sé, però m’agradaria saber quant en treuen i si declaren res.

Acabo el post sobre els albergs amb el record de l'únic dia que vaig dormir a un hotelet, en un poble que no tenia cap alberg. Va ser una tarda un xic trista i avorrida.

dijous, 6 d’agost del 2009

El camí de Santiago 8 El romànic de Santa María de Eunate

L'església de Santa María de Eunate es troba a 2'5 Km d'Óbanos. Prop d'allà, a Puente la Reina, és on s'ajunten el camí aragonès que ve de Jaca amb el camí francès que ve de Roncesvalles / Orreaga.
Això de ser conscient que ara sóc en un camí a peu, m'anima i a les vuit del vespre em torno a calçar i me n'hi vaig. Unes noies del poble m'expliquen el camí i em diuen que veuré una cutrera abans d'arribar-hi. Em sembla que ho he sentit bé, que han dit cutrera, i m'expliquen que és una granja de porcs. Quan arribo a la granja, ja veig l'església més enllà.

Santa María de Eunate té la particularitat de ser una església romànica de planta octogonal, envoltada per la part de fora per una galeria porticada, com un claustre exterior. Aquesta planta es veu que està relacionada amb la del Sant Sepulcre de Jerusalem. Diuen que segurament la van construir els templaris i té un nimbe esotèric que avui fa furor.

La veritat és que és molt bonica i que es trobi al mig dels camps, ara segats, i lluny de qualsevol poble, impressiona encara més. L’interior és molt curiós amb els vuit radis fent volta i amb un mini absis col.locat en un dels vuit costats.Aquí hi ha moltes bones fotos.

Era una església templària? Què voldria dir això exactament? Algú va comentar: Els templaris eren un ordre envoltat de preguntes i misteris, però des que s’han posat de moda, es veu que se’n sap tot. Fullejant una mica he trobat diversos punts que interessen els amants dels interrogants (¿potser m’interessen també a mi?).

Es veu que si es prolonguen (indefinidament) els vuit radis s’arriba a vuit llocs sagrats: Roma, Jerusalem, Toledo, no recordo si a la Meca i tot...

Un altre punt que destaquen és la gran presència de marques de picapedrers als carreus. A mi m’havien ensenyat que eren marques que indicaven quin picapedrer havia tallat el carreu i a qui s’havia de pagar, com una mena de signatura o d’albarà. Massa prosaic. Ara he llegit que a aquestes marques se’ls dóna tota una altra significació, perquè asseguren que els mateixos dibuixos esquemàtics es troben als carreus de les construccions romàniques... i a les piràmides d’Egipte. Això m’agradaria saber fins a quin punt és científic... En qualsevol cas ho relacionen amb el punt següent.

Doncs bé, ho relacionen ni més ni menys que amb la desaparició o enfonsament de l’Atlàntida. D’aquest continent se’n van escapar i salvar alguns homes savis que van deixar marcat el seu saber en els petroglifs que hi ha a Galícia i a altres llocs de la costa occidental europea.D’aquí en surt un anar i venir d’orient a occident i d’occident a orient buscant i passant-se els tals secrets. I el naixement d’una casta mundial de picapedrers que són dipositaris d’aquest saber i que tenen un llenguatge secret per transmetre’l, una part del qual està integrat en les marques als carreus. D’aquí fins a la maçoneria.

Encara hi ha una altra cosa que lliga Santa Maria d’Eunate amb l’Atlàntida. A les arquivoltes exteriors de l’absis hi ha una mena de mènsules amb caps humans (no sé si la paraula tècnica és mènsula). Alguns d’aquests caps, tot i que la pedra està gastada pel temps, clarament representen personatges estranys, que l’autor que he linkat més amunt diu que són abissinis o etíops, races que abundaven entre els atlantes... L’únic que puc dir és que, en efecte, els caps de dues d’aquests mènsules tenen trets que en podríem dir negroides...

(No sé si es nota, però em fa una mica de ràbia aquesta literatura i a la vegada m’atreuen algunes d’aquests temes.)

Més endavant el camí passa per Torres del Río, un poblet on hi ha l’església del Santo Sepulcro. Es tracta també d’una esglesieta romànica de planta octogonal, més petita que la d’Eunate. Aquí hi ha una noia, amb una tauleta amb postals, que explica que els vuit costats representen l’infinit. No arribo a sentir bé si diu que Déu va fer el món en set dies i el vuitè, doncs, és el final, la mort, l’infinit, o bé es refereix a alguna altra cosa que siguin set dies o set alguna cosa. Recorda als visitant que l’infinit es representa amb un vuit de costat. També assenyala que a la base dels vuit arcs de volta hi ha un relleu que representa un temple. I que tot plegat està inspirat amb el Sant Sepulcre de Jerusalem i fet construir per l’ordre del mateix nom. Algú li pregunta alguna cosa dels Templers i salta: Bueno, ojo con los Templarios, que ahora todo se atribuye a los Templarios...

A Santa Maria d’Eunate l’església està presidida per una mare de Déu romànica, i aquí a Torres del Río hi ha un sant Crist romànic.

Som una altra vegada a Santa Maria d’Eunate. Com que comencen una missa vespertina, surto i torno cap a Òbanos. Fa un ventet molt agradable i pel camí dic alguna cosa a un vell amb boina que també ha sortit a passejar. Em contesta amb veu aguda: Riquísimo, se ha puesto el tiempo riquísimo

dimarts, 4 d’agost del 2009

El camí de Santiago 7 El alto del Perdón

Després de Pamplona ve l'Alto del Perdón. Des d'allà dalt, enmig del fort vent, mirant cap al nord es veuen divinament els Pirineus, cap al sud, els pobles per on s'anirà passant. Això és molt maco: veure cap on vas i saber que potser en cotxe s'hi arribaria en deu minuts curts, però que a peu tens una hora llarga. Les dimensions es compten d'una manera diferent.

Allà dalt de l'Alto es fa un alto i hi ha un paio amb una camioneta que em sembla que s'hi planta a les set o quarts de vuit i ven café de puchero amb galetes. S'agraeix molt.

Per tot Navarra es veuen molts molins eòlics i aquí se'n veuen al llarg de tota la carena. Des de la mateixa base d'un d'aquests molins se n'aprecia bé l'alçada i el diàmetre de les aspes. Immensos. Una francesa gran: C'est très écologique, c'est bien, mais je ne voudrais pas les avoir dans mon jardin. En efecte, el soroll que fan és fort.

A la baixada, canvia la vegetació: ara camines sota l'ombra més atzarosa d'alzines i ametllers. Això ja no té pinta d'excursió, això d'ara és una altra cosa. T'adones que és un camí i que deu dur lluny. Comences a pensar A veure, què estic fent exactament? Per què m'agrada tant si no sé ni què és?