Avui sí que acabo amb el cabo, amb un mapa amb les tres caminades que vam fer.
La plana amb l'espart a què m'he referit a la nota anterior és la Rellana de San Pedro, en el tram entre el Playazo i Agua Amarga, que segueix justament el GR92 que és el GR Mediterrani. És una etapa dura perquè hi ha molta pujada i baixada, però paga la pena.
Fent aquest mapa dels dos trams del GR92 que ressegueixen l'Alt Empordà, me n'he adonat que el pastor i la sirena de la sardana l'Empordà sempre els he imaginat vora el massís del Montgrí, però potser l'autor els va situar vora els Pirineus. Trobo que està bé posar-los vora el Montgrí, perquè és el massís que separa o que uneix els dos empordans, el baix i l'alt.
Aquí sota podeu sentir-ne la música i llegir la lletra.
L’EMPORDÀ
Sardana
Lletra: Joan Maragall Música: Enric Morera
Cap a la part del Pirineu
vora els serrats i arran del mar
s'obra una plana riallera,
és l'Empordà!
Digueu companys per on hi aneu,
digueu companys per on s'hi va.
Tot és camí, tot és drecera
Si ens dem la mà.
Salut! Noble Empordà
Salut! Palau del vent!
Portem el cor content i una cançó.
Pels aires s'alçarà
Pels cors penetrarà
Penyora's nirà fent de germanor: Una cançó!
(llargs)
A dalt de la muntanya hi ha un pastor,
A dintre de la mar hi ha una sirena,
ell canta al dematí que el sol hi és bo,
ella canta la nit de lluna plena ...
Ella canta: - Pastor me fas neguit.
Canta el pastor: - Me fas neguit sirena.
la, la-la, la, la-la, la ...
- Si sabesses el mar com n'és bonic!
- Si sabesses la llum de la carena!
- Si baixesses series mon marit!
- Si hi pujasses ma joia fora plena!
- Si sabesses el mar com n'és bonic!
- Si sabesses la llum de la carena!
La sirena se feu un xic ençà,
i un xic ençà el pastor de la montanya.
Fins que es trobraren al bell mig del pla,
i de l'amor plantaren la cabanya: Fou l'Empordà!
El quart tram del GR 92, des de Roses fins a l'entrada del parc natural dels Aiguamolls de l'Alt Empordà (Cortalet), és un tram absolutament pla, que travessa la vila de Castelló d'Empúries. S'hi pot descansar vora el safareig municipal, s'hi pot visitar la catedral i l'antiga llotja. A Castelló el call medieval va ser important.
El camp ara és molt sec i hi ha zones baixes amb herba seca que en altres moments de l'any potser són plenes d'aigua. Però no tot són camps i erms, sinó que es travessen també alguns bosquets que donen molta alegria a la caminada.
A la sortida de Castelló, una prostituta asseguda en una barana de la vora de la carretera i nosaltres que passem amb botes i motxilla per l'altra vora, formen una imatge de les que serveixen per immortalitzar paradoxes. Una altra, és el contrast entre aquests camps i els immensos edificis d'Empúriabrava que s'alcen a l'horitzó.
(Cliqueu sobre la imatge per veure-la sencera)
Alguns dibuixos i alguna cosa més d'aquest tram del GR92 Cadaqués-Roses.
Aquí a sobre, el cap de Creus vist quan es deixa Cadaqués i es va pujant cap al pla de la Figura, camí de cala Jóncols.
Aquí sota, arribada a cala Jóncols, amb el cap Norfeu i al fons el Montgrí.
(Cliqueu sobre la imatge per veure-la sencera)
Una altra imatge, aquí sota: una pedra blanca de les que afloren al cap Norfeu i que es troben entre les més antigues del món, formades a l'era Primària o Paleozoic.
Acabo amb un apunt sobre Cadaqués. És l'únic lloc on he vist actuar un pregoner. Era l'any 1957 (!!). Al matí passava el pregoner municipal i s'aturava a unes quantes cruïlles de carrers, tocava la trompeta, les dones sortien a les finestres i ell anunciava cridant que a tal hora arribava el venedor de tal o qual cosa, que s'havia perdut o trobat tal objecte... Quan acabava, sovint sortia alguna dona a un portal o a alguna finestra i li demanava a crits que ho repetís, que havia arribat tard. El pregoner renegava com un condemnat (recony de dones, etc...) abans de repetir els avisos de mala manera, més ràpidament i amb menys professionalitat. Era un personatge molt popular, amb fama de tenir mal caràcter.
Em van explicar pocs anys més tard, que el pregoner de Cadaqués s'havia suïcidat la nit de Nadal. Quan la gent sortia de missa de gall van veure un bulto penjat del seu balcó i van creure que era un ninot o alguna broma. L'estiu següent la corda encara voleiva al balcó.
Ara Cadaqués és un enclau turístic amb una carretera potable, però ha estat un racó apartat i oblidat de la vida metropolitana. M'explicaven d'una vella del poble que havia estat a La Havana, però mai havia trepitjat Barcelona: s'havia embarcat a Palamós.
Aquesta característica de poble especialment perdut, m'ha vingut al cap pensant en dos personatges que hi van buscar refugi, a èpoques ben diferents, com si allà estiguessin fora del món. Narcís Monturiol, perseguit per l'autoritat el 1848, es va refugiar a França, però el 1855 trobant-se un altre cop en la mateixa situació, va anar a viure un temps a Cadaqués: ja era prou lluny. Va ser allà veient el perill de la feina dels corallers, que se li va acudir de fer un submarí. Josep Pla als anys 40 viu una llarga època a Cadaqués, lloc que simbolitza un període d'exili interior.
Tram de costa, excepte el Cap Norfeu que es talla per l'interior. De costa verge, com no em pensava que en quedés cap tros a Catalunya. Sembla que és un paratge sense aigua, que mai va estar ni poblat ni conreat. Ara que, tècnicament, es podria dur l'aigua des d'on fos, no s'hi ha construït perquè em sembla que és zona protegida.
És una excursió preciosa, però això sí, no es para de pujar i baixar a les cales.
Passem cala Jóncols, una pura meravella, cala Calitjar, cala Pelosa i després cala Montjoi, on hi ha el Bulli, ara tancat. Continuem camí de l'Almadrava i Roses, i veiem sobre la Punta Falconera tota la badia de Roses, amb les Medes i el Montgrí al fons, de siluetes tan característiques, però girades de l'altra banda -estem acostumats al Baix Empordà!
Són gairebé les cinc i el mar és de tots els colors blau cel imaginables. Es veu el fum d'uns quants vaixells de pesca que van cap al port de Roses a tota màquina, perquè si arribem tard els posen una multa. És una de les visions més maques dels últims mesos! He pensat en aquells versos del Cant Espiritual de Joan Maragall:
Després del primer tram de Portbou a Llançà, ens saltem el trosset fins a El Port de la Selva i fem el segon tram del GR92, de El Port de la Selva a Cadaqués.
Aquest tram travessa la part nord de la península del Cap de Creus, però per la banda interior. El mar es veu lluny entre els turons.
El paisatge està dominat per marges de pedra seca que aguantaven terrasses i més terrasses. Ho poso en passat perquè ara el paisatge és desolat, els marges estan abandonats i els antics conreus desapareguts. Veiem dos o tres marges amb desguassos, com un pontet que permet a l'aigua de la pluja escorre's pendent avall sense desfer el marge. Aquí sota en teniu la foto.
Les terrasses tenien principalment plantada vinya però amb la fil.loxera, la plaga que va matar la vinya europea i que va arribar a Catalunya cap al 1880, van començar a abandonar-se. La conseqüència va ser la proliferació de l'olivera, però sobretot el despoblament. Veiem alguns antics masos, abandonats.
En aquest interior de la península hi ha barrancs i rieres, ara seques, on hi ha una vegetació exuberant de lloc humid. No fa molt que ha plogut força i trobem marques de porc senglars. En realitat, moltes marques, fa impressió.
Última cosa: a Cadaqués, un home que ajuda el mossèn a la catequesi dels nens ens informa que van venir xinesos a fer fotos i prendre mesures i vistes, per fer un cadaqués a la Xina! Es veu que ja l'han fet! (potser és un bon sistema, perquè si vénen tots els xinesos a Cadaqués...)
Ens hem plantejat anar fent el recorregut català del GR 92, des de Portbou a Ulldecona, a trams petits, a raó d'un tram al mes. O sigui que és una empresa que pot durar uns anys. Hi ha un parell o tres de webs a consultar. Una és la de la Federació d'entitats excursionistes de Catalunya, oficial per dir-ho d'alguna manera, les altres dues són obra de Carles Danon, un excursionista que ha publicat moltes fotos del recorregut a la web De Punta a Punta (aquí us podeu guiar per als primers trams) i una explicació detallada, a la web Andarines (cliqueu "Catalunya" a la columna de l'esquerra).
El primer tram, de Portbou a Llançà, és magnífic, amb una primera vista panoràmica, gairebé aèria, des del Coll del Frare, sobre Portbou. És molt maco veure la seva estació de ferrocarril des de dalt. Es un poble que des de la inauguració del tren fins a la pràctica desaparició dels controls duaners, ha tingut cent vint anys de glòria, i ara ha perdut molta població. A Llançà ens expliquen que fa molts anys les dones dels pescadors anaven a peu fins a Portbou, seguint la via del tren, a vendre el peix.
Després una parada a la plaça major de Colera a sota d'un plataner immens. Portbou també té una rambla amb plataners grans. Sembla que Napoleó va impulsar la introducció de plataners a les carreteres, sobretot del migdia francès, perquè els seus soldats estiguessin protegits del sol en el seu camí cap a Itàlia.
Després de Colera, la platja de Garbet i més endavant el cap Ras, que són llocs que no coneixia.
