divendres, 30 de desembre del 2011

dimecres, 28 de desembre del 2011

"Qualcuno era comunista" - monólogo de Giorgio Gaber.



Ho he trobat nostàlgic i tendre. Sociològicament interessant. Són nou minuts en italià, sotstitolat en castellà.

divendres, 23 de desembre del 2011

BON NADAL

(Isis donant de mamar a Horus. Pintura mural de l'època romana. Karanis, Fayyum. Egipte)

BON NADAL

dijous, 22 de desembre del 2011

Un jove il.lustrador


He rebut aquesta magnífica felicitació de Nadal de Pol Serra, un jove il.lustrador que fa uns dibuixos extraordinaris.
Hi ha joves molt ben preparats avui en dia a casa nostra, però no els és fàcil d'enlairar-se amb la seva feina, tan ben feta, amb tanta qualitat i tant d'amor. Fa trenta o quaranta anys, durant la joventut dels pares d'aquesta generació, va haver-hi més oportunitats i vam veure triomfar gent que feia uns ninotets que eren ben poca cosa.
Doncs, res, que si necessiteu un il.lustrador, teniu la seva web més amunt.

dilluns, 19 de desembre del 2011

En la mort de Vaclav Havel, record de la moral

Aquest cartell diu en txec "Havel al Castell", seu a Praga del poder presidencial.

Fa anys em vaig comprar un llibret amb discursos i textos de Vaclav Havel. Ara he vist anotada la data a la primera pàgina, abril de 1991. El títol era "L'amour et la vérité doivent triompher de la haine et du mensonge" (L'amor i la veritat han de triomfar sobre l'odi i la mentida). Recordo que em van fer molt d'efecte una idea: "Sortim d'un règim que ens ha acostumat a la mentida, tots haurem d'aprendre a viure en la veritat". Ell ho deia amb altres paraules, amb arguments i més llarg. Em va fer molt d'efecte perquè eren discursos on no es dedicava a criticar els altres, els dolents, i a contraposar-los a ell i als seus, els bons. Era tremendament lúcid, clar, autocrític i crític amb els seus.

Ara a dins el llibret he trobat un retall del Quadern del diari EL PAÍS, 2 de juliol de 1992. Es un article de Vaclav Havel que tracta de la cultura, no només de la "gran" cultura, sinó també de la "petita" cultura, la de la civilitat, la que, diu, s'ha de fomentar encara que no es tinguin diners: "Podem començar tot seguit, sense cap corona a la butxaca".
L'entrada a l'article diu que Pasqual Maragall, llavors alcalde de Barcelona, l'havia traduït de l'anglès ell mateix i a iniciativa pròpia, perquè fos difós.

dilluns, 28 de novembre del 2011

Vuitè aniversari

Doncs sí, ja fa vuit anys que vaig començar aquest blog. Quan va fer 4 anys vaig escriure una nota més aviat analítica del que havia fet al blog. Pensava que tenia un cert mèrit haver-m'hi mantingut durant tot aquell temps.

Ara, amb el Facebook i el Twiter funcionant a tot drap, el comentari que em ve al cap és que això del blog ha quedat una mica passat de moda. Fa vuit anys no hi havia més de setanta o vuitanta blogs en català. Segurament em tocaria estar en una altra onda. Però...

Aquest estiu el Club de Natació Barcelona va llençar una campanya de captació de nous socis molt provocadora pels temps que corren, que es corre tant. S'hi veia la foto d'un soci ja gran i ple de salut que deia: "O és per sempre, o no cal que vinguis". A sota, el nom i cognoms del soci veterà amb la seva data d'ingrés al club (1948 o 1956...).
Doncs res, que l'aniversari d'aquest blog meu m'ha fet pensar en aquesta campanya, que és el més allunyat possible del "usar y tirar".
O sigui, que penso continuar.

divendres, 25 de novembre del 2011

El GR92-Segon tram: Port de la Selva - Cadaqués

Després del primer tram de Portbou a Llançà, ens saltem el trosset fins a El Port de la Selva i fem el segon tram del GR92, de El Port de la Selva a Cadaqués.
Aquest tram travessa la part nord de la península del Cap de Creus, però per la banda interior. El mar es veu lluny entre els turons.

El paisatge està dominat per marges de pedra seca que aguantaven terrasses i més terrasses. Ho poso en passat perquè ara el paisatge és desolat, els marges estan abandonats i els antics conreus desapareguts. Veiem dos o tres marges amb desguassos, com un pontet que permet a l'aigua de la pluja escorre's pendent avall sense desfer el marge. Aquí sota en teniu la foto.

Les terrasses tenien principalment plantada vinya però amb la fil.loxera, la plaga que va matar la vinya europea i que va arribar a Catalunya cap al 1880, van començar a abandonar-se. La conseqüència va ser la proliferació de l'olivera, però sobretot el despoblament. Veiem alguns antics masos, abandonats.
En aquest interior de la península hi ha barrancs i rieres, ara seques, on hi ha una vegetació exuberant de lloc humid.  No fa molt que ha plogut força i trobem marques de porc senglars. En realitat, moltes marques, fa impressió.

Última cosa: a Cadaqués, un home que ajuda el mossèn a la catequesi dels nens ens informa que van venir xinesos a fer fotos i prendre mesures i vistes, per fer un cadaqués a la Xina! Es veu que ja l'han fet! (potser és un bon sistema, perquè si vénen tots els xinesos a Cadaqués...)

divendres, 18 de novembre del 2011

S'esmola l'enginy

No sé si el text que segueix, en alexandrins, cessures i tot el que cal, respon a la dita "Fer de la necessitat virtut", o a l'altra: "El hambre (crisi) agudiza el ingenio". En qualsevol cas, també l'he rebut per mail -és un d'aquests textos que corren per internet- i crec que agradarà als que hagin llegit -o hagin hagut de llegir- Corneille i Racine. 
(Recomanat: llegir-lo en veu alta.)

(La scène se passe dans les jardins du Château Bellevue, à Berlin. Angela von Mecklemburg et Nicolas de Neuilly se sont discrètement éclipsés de la réception offerte  par le roi de Prusse. On entend, au loin, les accents du quatuor de Joseph Haydn.)

Nicolas :
Madame, l'heure est grave : alors que Berlin danse
Athènes est en émoi et Lisbonne est en transes.
Voyez la verte Erin, voyez l'Estrémadoure
Entendez les Romains: ils appellent au secours !
Ils scrutent l'horizon, et implorent les Dieux.
Tous les coffres sont vides, et les peuples anxieux
Attendent de vous, Ma Dame, le geste généreux !
De leur accablement ils m'ont fait l'interprète :
Leur destin est scellé, à moins qu'on ne leur prête
Ce D-mark des Allemands sur lesquels vous régnez.
Cette cause est bien rude, mais laissez-moi plaider...

Angela :
Taisez-vous Nicolas ! Je crois qu'il y a méprise
Folle étais-je de croire à une douce surprise
En vous suivant ici seule et sans équipage
Je m'attendais, c'est sûr, à bien d'autres hommages !
Mais je dois déchanter, et comme c'est humiliant
De n'être courtisée que pour son seul argent !

Nicolas :
Madame, les temps sont durs, et votre cœur est grand
Vos attraits sont troublants, mais il n'est point décent
D'entrer en badinage quand notre maison brûle !
Le monde nous regarde, craignons le ridicule !
Notre Europe est malade, et vous seule pouvez
La soigner, la guérir et, qui sait ? La sauver !
Nous sommes aujourd'hui tout au bord de l'abîme
Vous n'y êtes pour rien, mais soyez magnanime !
Les Grecs ont trop triché ? Alors la belle affaire !
Qu'on les châtie un peu, mais votre main de fer
Est cruelle aux Hellènes, et nous frappe d'effroi !

Angela :
J'entends partout gronder, en Saxe, Bade ou Bavière
L'ouvrier mécontent, le patron en colère.
Ma richesse est la leur, ils ont bien travaillé.
L'or du Rhin, c'est leur sueur et leur habileté.
Et vous me demandez, avec fougue et passion
De jeter cette fortune au pied du Parthénon ?
Ce serait trop facile et ma réponse est non !

Nicolas :
On ne se grandit pas en affamant la Grèce
En oubliant Platon, Sophocle et Périclès !
Nos anciens nous regardent, et nous font le grief
D'être des épiciers et non pas de vrais chefs !
Helmut Kohl est furieux et Delors désespère.
Un seul geste suffit, et demain à Bruxelles
Desserrez, je vous prie, le nœud de l'escarcelle !

Angela :
Brisons là, je vous prie, la nuit est encore belle
Votre éloquence est grande et mon âme chancelle...
Mais si je disais oui à toutes vos demandes
Je comblerais la femme, et trahirais l'Allemande !

(Et ils s'éloignent,
chacun de son côté...)

Economia europea

Ho acabo de rebre. No sé si és ben bé així, però la idea del dibuix i la composició l'he trobada bona, o sigui que no he pogut resistir les ganes de compartir-ho.

dilluns, 14 de novembre del 2011

Visita a l'escorxador de Barcelona a Mercabarna

Quina alegria de dibuix!! pensareu amb sarcasme. Doncs sí, la nota d'avui va d'això. Real com la vida mateixa. Per cert, podeu ampliar el dibuix.

He anat de visita al meu antic institut i he pres cafè amb els companys. Just per a l'endemà les dues professores que porten el PQPI de "Despecejament de carn" havien organitzat una visita a l'escorxador de Mercabarna i a tres empreses càrniques d'allà mateix, perquè els alumnes que inicien el curs vegin a quin tipus de feina s'estan enfocant. I també perquè en aquestes empreses hi acostumen a treballar antics alumnes, que saluden sempre les dues professores amb molt d'afecte. Així, a part de veure el percal de la feina, també veuen que n'hi ha que tenen feina fixa quan acaben. L'estratègia està ben rumiada.

Tenint en compte els meus interessos tan variats, us podeu imaginar fàcilment que m'apunto a la visita. Em diuen que després de l'escorxador visitarem una empresa que treballa amb les vísceres. Daniel Vilaplana, profesor de francès, company entranyable i que no participa, ni de broma, en aquesta visita, m'adverteix: Eulàlia, tu tens un problema.
Potser sí. Però associo mentalment aquesta visita amb els interessos que em van dur a crear el blog Canvi de pell, mai millor dit, ja que ara es tracta d'un escorxador.

Ens trobem a quarts de cinc del matí a la plaça d'Espanya. Els alumnes són majoritàriament subsaharians i magrebins. També hi ha algun nacional, i un pakistanès de qui he de dir alguna cosa: sembla que va arribar del Pakistan "a peu", és a dir per terra, m'imagio que en auto-stop, d'estranquis a una caixa de camió, etc. Els de TV3 li estan fent "un seguimet", o sigui que l'han filmat el primer dia de classe, el primer dia de pràctiques... suposo que per acabar fent un documental amb casos d'immigrants que tenen sort i al final les coses els van bé.

A l'escorxador, ens vestim amb una bata, una gorra, uns peücs i som-hi! Comencem pel primer estadi, és a dir les vaques acabades de matar. Fortet.
Just en aquest moment estan matant amb el sistema Halal, que és el sistema preceptiu de l'Islam. Ens insisteixen que a totas els animals els "atonten" abans de matar-los. El sistema "nostre" consisteix a disparar una, diguem-ne, broca al cervell de l'animal i després se'l dessagna tallant-li la jugular. En el sistema musulmà es degolla directament l'animal o sigui se li obre el coll per tota la banda de davant i la sang surt a raig. Que estessin matant Halal ha agradat els alumnes. Els ha estimulat i em sembla que els ha fet pujar l'autoestima. Quantes subtileses no hi ha en nacionalitats, religions i psicologia humana!


Un altre aspecte evident: el de cadena industrial. Això d'aquí és ben diferent de matar EL TEU porc a l'entrada d'hivern, o de la cançoneta Ara ve Nadal, matarem el gall...  Això és una indústria on es funciona en cadena: Les vaques van penjades per una pota d'uns rails en moviment, i van passant vora empleats que situats dalt d'unes grues els van fent "coses". Un els talla les banyes, un altre les potetes, uns tallen la pell per aquí, els altres per allà, un tercer enrosca una punta de la pell ja desenganxada a un torn que estira i cargola la pell i acaba d'escorxar l'animal...

Tots els treballadors van de blanc, del barret a les botes de goma, i en aquesta nau hi ha moltes mangueres i les fan servir. Les professores fan que els alumnes es fixin en la higiene que hi regna. Hi ha uns empleats que duen la gorra verda, és el distintiu dels veterinaris que analitzen l'estat de les vísceres que passen penjades de ganxos. Les professores van recordant als alumnes cada una de les parts de l'animal, els noms, les funcions, coses que ells ja han estudiat...
El nostre alumne pakistanès que ha arribat "a peu" del Pakistan va identificant els seus connacionals que treballen a l'escorxador, i veig que parla amb cada un de ells. Li pregunto en què parlen, i amb diu que en urdú i que n'ha trobat un que és del seu poble. És un relacions públiques de primera. No m'estranyaria que hagués sortit informat de l'horari que fan, del sou que guanyen, i fins potser de a quant van les hores extres.


A l'empresa Els Productes del Cinquè Quart (el nom expressa que un animal a més de tenir quatre quarts té una cinquena part aprofitable: les vísceres) ens atén l'amo molt amablement. Les professores els continuen assenyalant parts de les bèsties i preguntant-los.
Aquí s'aprofiten totes les entranyes. Veiem com netegen, tallen i bullen el cap i pota, i com preparen i envasen tot el que vulgueu. Uns nois subsaharians identifiquen uns intestins de be i diuen que fregits són molt bons.
L'amo de l'empresa ens explica que ara es mata menys que mai, abans es matava fins a les 12h del migdia, ara a les 9h del matí ja acaben. Amb la crisi es ven menys carn, però en canvi les vísceres es venen més que abans, ja que tenen un preu més baix propi d'èpoques de penúria, i també pel fet de la immigració que coneix els productes i sap com cuinar-los.

A les 8h esmorzem a un bar de Mercabarna i jo he d'abandonar la visita perquè tinc altres coses a fer. A l'autobús de tornada noto que tinc sentiments contraposats. Poc o molt mengem carn, però no ens agrada ni saber ni veure ni pensar com ens arriben aquestes safates tan perfectes amb talls d'entrecôtes al prestatge del supermercat. Penso que aquests urdús interpel.lats pel nostre pakistanès, els veterinaris de la gorra verda, l'amo del Cinquè Quart i tots els altres que treballen a l'escorxador coneixen una part important de la veritat.

divendres, 28 d’octubre del 2011

El GR 92. Tram Portbou - Llançà

Ens hem plantejat anar fent el recorregut català del GR 92, des de Portbou a Ulldecona, a trams petits, a raó d'un tram al mes. O sigui que és una empresa que pot durar uns anys. Hi ha un parell o tres de webs a consultar. Una és la de la Federació d'entitats excursionistes de Catalunya, oficial per dir-ho d'alguna manera, les altres dues són obra de Carles Danon, un excursionista que ha publicat moltes fotos del recorregut a la web De Punta a Punta (aquí us podeu guiar per als primers trams) i una explicació detallada, a la web Andarines (cliqueu "Catalunya" a la columna de l'esquerra). 


El primer tram, de Portbou a Llançà, és magnífic, amb una primera vista panoràmica, gairebé aèria, des del Coll del Frare, sobre Portbou. És molt maco veure la seva estació de ferrocarril des de dalt. Es un poble que des de la inauguració del tren fins a la pràctica desaparició dels controls duaners, ha tingut cent vint anys de glòria, i ara ha perdut molta població. A Llançà ens expliquen que fa molts anys les dones dels pescadors anaven a peu fins a Portbou, seguint la via del tren, a vendre el peix.
Després una parada a la plaça major de Colera a sota d'un plataner immens. Portbou també té una rambla amb plataners grans. Sembla que Napoleó va impulsar la introducció de plataners a les carreteres, sobretot del migdia francès, perquè els seus soldats estiguessin protegits del sol en el seu camí cap a Itàlia.
Després de Colera, la platja de Garbet i més endavant el cap Ras, que són llocs que no coneixia.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

NÀPOLS 19 i fi. La pinacoteca de Capodimonte

Acabo les notes sobre Nàpols amb dos quadres de pintors manieristes del Museu de Capodimonte (situat en una muntanyeta -Capodimonte- d'on hi ha una vista esplèndida sobre la ciutat i la badia). El mot manierista sempre m'havia sonat negativament, com si fos sinònim de amanerat, però una meva amiga, amant de l'art, em va il.lustrar al respecte. Vegeu aquí:  manierista.


El primer és un retrat de dona, "Cortesana", de Il Parmigianino.
I el segon és de Girolamo Mirola, "La intervenció de les sabines en la batalla entre els romans i els sabins".

Dues coses sobre aquest últim quadre.
La primera és que estic segura que Picasso s'hi va inspirar per fer el Guernika; mireu la dona que hi ha al centre amb la criatura en braços i el braç estirat (també podeu veure aquí, al final de l'article, un rapte de les sabines de Picasso).
La segona és un comentari sobre la temàtica: els romans van raptar les dones dels sabins, perquè ells no en tenien o no en tenien prous. Sembla que Ròmul, rei dels romans, va dir als seus homes que encara que fossin raptades les havien de tractar bé. I si continuem amb la llegenda, es veu que les van tractar bé i elles eren mestresses de casa seva i no havien de sortir a feinejar a fora. Quan van venir els sabins a guerrejar contra els romans per recuperar les dones, elles ja havien tingut criatures amb els romans i van sortir amb la canalleta a coll a interposar-se entre uns i altres, en nom de la vida i la pau: "Si guanyen uns perdrem fills i marits, si guanyen els altres perdrem pares i germans".
És una història pro-romana i a la seva manera feminista i pacifista avant la lettre.

divendres, 21 d’octubre del 2011

La fi del terrorisme d'ETA

Aquest dibuix el vaig fer als anys noranta, després de veure una pel.lícula sobre el conflicte bèl.lic a Macedònia, Before the rain. És una pel.lícula amb una estructura perfecta per explicar l'espiral infernal que crea la violència. Em va deixar empremta.

Si al País Basc ara s'ha trencat aquesta l'espiral, hem de respirar fondo i alegrar-nos-en. Bernardo Atxaga deia fa anys: "Quan arribi aquest moment, levitarem". Ahir al vespre el vaig sentir a la ràdio dient que ara s'ha de tenir un temps per fer memòria, per situar-se, per sentir i pensar la història de cadascú.

Em vénen al cap imatges viscudes a tants pobles de Navarra i d'Euskadi, mirades malfiades cap al forani -jo-, i aquells llençols penjats a balcons i a ajuntaments amb el lema d'apropament dels presos.

Queda el dolor, d'uns i d'altres. Radicalisme de molts. L'actitud xulesca o matonisme d'uns, incrustada a la societat, certa por i esperit de prudència d'altres. Aproximadament set-cents-cinquanta presos d'ETA a la presó, que no són delinqüents comuns, agradi o no als altres o a uns. Odis i cremades, dissimulats per por o per esperit de concòrdia. Odis i cremades no dissimulats, que reclamen venjança o reivindiquen  reconeixement.

Hi haurà prou modèstia, humilitat i perdó d'uns i altres? Hi haurà plors d'alliberament, esperit de concòrdia? O tothom pretendrà haver guanyat?

(Interessats: aquí el text integre del comunicat d'ETA)

dijous, 20 d’octubre del 2011

CESSAMENT DEFINITIU DE LA VIOLÈNCIA D'ETA

Es trenca el cercle infernal.
 
 CESSAMENT DEFINITIU DE LA VIOLÈNCIA D'ETA!!

Quina bona notícia!

Ara faria falta molta generositat per part de tots. Hi ha tantes ferides! Però en això no sóc molt optimista.

dimarts, 18 d’octubre del 2011

48 H OPEN HOUSE BCN

Aquí trobareu l'enllaç amb les 48h Open House Bcn, amb el llistat complet d'edificis singulars de Barcelona que poden ser visitats gratuïtament durant el cap de setmana que ve, dissabte 22 i diumenge 23 d'octubre 2011. Hi teniu l'ubicació, els horaris, una breu explicació del seu interès.

Des del Cercle del Liceu fins al Centre de recollida pneumàtica d'escombraries de la plaça Lesseps, passant per una vivenda unifamiliar rehabilitada al Raval.
Des del Banc de Sabadell de 27 pisos al carrer Balmes/Diagonal fins al Palau Moxó a la plaça Sant Just, passant per una antiga vivenda de porters transformada en àtic al barri de la Ribera.
És una iniciativa que val la pena d'aprofitar.

diumenge, 2 d’octubre del 2011

La immersió d'Einstein


Article d'Antonio Baños a Público.es del 30 de setembre

La immersió d'Einstein

Amb la notícia que potser els neutrins (amb els quals no tinc el gust) van més ràpids que la llum i que això tiraria per terra la relativitat descrita per Albert Einstein, em ve de gust rememorar la visita que el savi va fer a Barcelona convidat per la Mancomunitat el febrer del 1923. Aquells dies van ser molt significatius i, vistos des de la Catalunya actual, refermen aquella intuïció del mateix Einstein sobre el pas del temps, que ell qualificava de “només una tenaç il·lusió”. Les semblances entre aquell país que va astorar el savi i el nostre, orfe de saviesa, són inquietants. Tal com explica el sucós llibre de Thomas F. Glick Einstein y los españoles, les autoritats catalanes de la Lliga volien, amb bon criteri, que la visita donés llustre a la ciència catalana com a producte d’un país que emergia en l’escena internacional. Tal va ser la dèria que Sagarra, en un cèlebre article, va descriure la pena que sentia per no poder conservar la pissarra on el físic anotava i esborrava les seves fórmules. “Faci el favor, no ho esborri, ja li durem una altra pissarra”, va escriure el genial cronista.
Per això van omplir de senyeres el Saló de Cent, on es va rebre l’hoste. L’alcalde Enric Maynès li va parlar en català i La Veu de Catalunya va destacar que el batlle “ha pogut parlar-li en el llenguatge internacional de la ciència”, perquè llavors, com ara, es volia fer veure al món que el català no és una excrescència folklòrica i sí una llengua culta d’Europa. I, tal com passa avui, aquest gest també va ser criticat. En aquell cas, per la redactora Regina Lamo, del diari lerrouxista El Diluvio, amb l’argument que el català no l’entén ningú i seria millor parlar-li en una de les llengües grans…
El bon jan de l’Einstein també es va reunir amb Àngel Pestaña, de la CNT. En unes controvertides declaracions mai confirmades, es va publicar que ell es considerava així: “També sóc revolucionari però dins l’àmbit científic”. Preocupat perquè de Barcelona viatjava a Madrid a veure el rei, es va desdir en una entrevista a l’ABC. Encara avui, coses dites al país s’han de desmentir passat Lleida. Però alguna cosa sí que li va tocar de la situació catalana (que va conèixer per Rafael Campalans) perquè el mateix any 1923 va dimitir del Comitè d’Intel·lectuals de la Societat de Nacions. La biografia de Carl Seelig assegura que va ser per la Katalonishen Frage, és a dir, pel problema català. Segons sembla, va enviar la carta de dimissió a Marie Curie (uau!), en què es queixava que el Comitè només parlava amb els Estats i això li impedia “ser suport moral de les minories nacionals que resulten oprimides”. Anys després, en una carta al seu amic Adolf Marx, encara deia que escoltava de grat els discos de sardanes que li van regalar. Vet-ho aquí, Einstein era de la ceba.
Ara que tenim certa tirada a fer catalans insignes figures de la història, des dels germans Pinzón fins a Lionel Messi (que ha resultat ser lleidatà), proposo que, l’endemà mateix que la ciència moderna desmenteixi la teoria de la relativitat, fem Einstein català de l’any. Perquè ell s’hi avindria i perquè ens agrada el seu rotllo.
L’Esquella de la Torratxa, en els dies de la visita, ja va publicar: “Catalunya és terra de relativitat. Els catalans estem per lo relatiu exceptuant els d’en Macià, que
estan pel tot o res”. Ahir, avui, demà? Catalunya dins del continu espai-temps.

dimarts, 27 de setembre del 2011

Més sobre els llums de carbur

El Diari de Tarragona parla aquí del taller-conferència sobre llums de carburo del meu nebot Lluís Inglada, celebrat al Museu d'Alcover el passat dissabte. El tema no és d'actualitat, cal reconeixe-ho, però és molt interessant.
(Alguns posts antics sobre el tema amb dibuixos: aquí aquí i encara aquí.)

dilluns, 19 de setembre del 2011

NÀPOLS 18. Catacombes de San Genaro

Volia saltar-me la visita. ¿Catacombes? Uf!
Però val realment la pena. És un cementiri i lloc de culte subterrani, des de força abans de l'expansió del cristianisme. És interessant veure com les voltes pintades d'aquests soterranis es van transformant i s'hi van pintant símbols de la nova religió. Les galeries semblen arquitectura gaudiniana.

dijous, 15 de setembre del 2011

NÀPOLS 17. Exposició al Banco San Paolo. Dones masculines a la ceràmica grega

Passant per la Via Toledo trobem la central del Banco San Paolo, instal.lat al Palazzo Zevallos. Hi ha una exposició d'un únic quadre, un del Caravaggio. Entrem, i pugem cap amunt, perquè la sala d'exposicions és dalt de tot d'una escala monumental.


El Caravaggio és el martiri de Santa Úrsula. Molt maco, molt efectista. Ara això es fa: s'exposa un únic quadre i al voltant es donen explicacions, història, comparacions. Es focalitza. Em sembla bé.

Al costat, hi ha una sala amb una exposició de ceràmica grega (Col·lecció de Intesa Sanpaolo) que es diu: Le ore della donna. Doncs a mirar ceràmica grega amb representacions femenines.
Hi ha una ceràmica amb una dona pintora. Interessant.
Més endavant una ceràmica amb dones que s'estan rentant. Un rètol explica que és l'única situació en què a la ceràmica grega es representen dones comunes, no deesses, despullades. A la ceràmica en qüestió les dones pintades estan molt masculinitzades, com podeu observar en la foto d'aquí sota. Un altre rètol explica que el cos despullat sempre era associat als herois i que si les dones es rentaven i tenien el cos despullat havien de ser cossos musculosos... no queda gens clar que aquests cossos femenins-masculins segueixin cap lògica.


I després hi ha algunes ceràmiques amb unes deesses o personatges angèlics femenins, però que tenen penis, que ens deixen de pedra. L'explicació dels rètols corresponents també és molt confusa. No m'agrada gens, em sembla com una traïció a la tradició de les antigues deesses, a l'antic culte a la feminitat i al cos de la dona. :-( Aquests grecs eren tremendos amb el seu amor a la masculinitat.
(Al museu arqueològic hi havia un aprell de frescos romans amb dones amb pit i penis i estaven retolats com a Hermafrodites).


Aquí sota dues fotos d'aquestes ceràmiques:

dimecres, 14 de setembre del 2011

NÀPOLS 16. El Museu arqueològic

Ens havíem dit que el museu arqueològic de Nàpols s'ha de visitar després d'haver anat a Herculanum i a Pompeia. No estic segura que hagi de ser així, perquè potser la visita de Pompeia fa somiar més si ja s'ha vist el que hi ha al museu. En qualsevol cas, és un museu ineludible.

Hi ha moltíssim material i no el vam veure tot. Entusiasmen els mosaics, tan variats i tan bells. Aquí solta un raconet d'un mosaic de tema "el riu".

Hi ha frescos molt bonics de personatges diversos. A continuació un d'una dona que rumia, que vaig trobar molt afalagador per al gènere femení.
Força retrats.

A part de les obres artístiques, hi ha molts elements de vida quotidiana, referits als modes de vida, a l'urbanisme. Em va sorprendre agradablement (no m'ho pensava pas) el mosaic de la batalla d'Issos, entre Alexandre Magne i Darius III. És una còpia romana d'una pintura grega. Hi ha tanta complicació narrativa que vaig pensar en las Meninas de Velàzquez i en tot aquell joc de mirades i punts de vista. Faig servir una foto que va fer Lola Hurtado en aquest viatge, amb molta resolució. Fixeu-vos en el soldat caigut als peus de Darius: el veiem d'esquena, però reflectit de cara en el seu escut.


Els gabinets secrets contenen les peces romanes que no s'exposaven perquè es consideraven eròtiques i "impròpies". El morbo entre l'aristocràcia per veure-les era enorme i van acabar considerant més sa fer-les públiques.
Poso aquí al costat un dibuix d'un bust petit de bronze : amplieu la imatge i fixeu-vos que a sobre la calba del bon home hi ha un sexe masculí.
És una versió escultòrica, de fa dos mil anys, d'un acudit "feminista" que em van explicar no fa gaire:

Una nena i una mare.
La nena pregunta a la mare:
-Mare, per què els serveix el penis als homes?
La mare respon:
-Per pensar, filla meva, per pensar.

dilluns, 12 de setembre del 2011

NÀPOLS 15. Pompeia

Fa anys a Barcelonetes, arran d'una exposició que es deia Un dia a Pompeia, vaig escriure una sèrie de notes, que rellegides sis anys després, continuo trobant recomanables    :-)

Un dia a Pompeia 1
Els llums d'oli Un dia a Pompeia 2
El termopolium de Lucius Betulius Placidus (primera part) Un dia a Pompeia 3
El termopolium de Lucius Betulius Placidus (segona part) Un dia a Pompeia 4
Símbols. Un dia a Pompeia 5

En aquest viatge a Nàpols, hem dedicat un dia a anar a Pompeia.

Alguns comentaris:

Comencem per la visita de la Vil·la dels Misteris, que és una casa de camp on es produïa vi, fora muralles, molt gran, on vivia en el moment de la tragèdia una família d'amos cultes, a qui agradava fer un tipus de vida més antic, a l'estil grec, fins i tot -diuen- més intel.lectual. Es una vil.la coneguda per les pintures murals del triclinium o menjador, que representen escenes segurament relacionades amb la iniciació a algun culte. He llegit interpretacions diverses: ritu d'iniciació dionisíaca? ritu d'iniciació matrimonial? Crec que també atreu l'atenció perquè hi ha un parell de figures femenines que semblen estar patint una flagel.lació i això ha despertat més especulacions. En qualsevol cas es tracta, no només d'unes pintures bellíssimes, sinó que també són imatges "fortes", en el sentit que es nota que tenen molta càrrega simbólica, que són trascendents, que hi ha misteri. Veritablement impressionen.


Durant la visita ens topem amb el thermopolium de LUCIUS VETUTIUS PLACIDUS, i m'adono que és el thermopolium de què vaig parlar a les notes referenciades abans. Jo havia tret les informacions d'una conferència i vaig entendre malament el nom: l'amo no es deia BETULIUS, sinó VETUTIUS. Rectifico.

En aquest mateix carrer del thermopolium hi ha una altra casa amb pintures sobre la paret que dóna al carrer: unes lletres negres sobre fons color sang i unes àmfores, segurament l'anunci d'un altre thermopolium. Encara al mateix carrer uns grans cartells expliquen les excavacions que s'estan duent a terme en una finca: s'hi estan trobant restes de l'any... 3.500 a.JC.! Estem parlant del primer neolític europeu! Això m'impressiona molt, perquè és civilització sobre civilització, pòsit de moltes persones, de molta cultura, molts anys de vida comuna, de vida en societat.

Les excavacions que es duen a terme a moltes de les cases fan que no es puguin visitar força de les vil.les que s'anuncien a les guies. Tinc la sensació que és un immens jaciment on ens deixen pagar i entrar als turistes però que no hi hem d'empipar. Silenci, els arqueòlegs treballen.

La mida de la ciutat aclapara. Penses: aquí no es coneixia tothom ni molt menys, això era una ciutat gran de veritat. Has de fer abstracció del que veus i imaginar-te que els carrers estaven coberts amb tendalls (als murs s'han trobat els forats on es posaven els pals que aguantaven les veles), que les cases i botigues tenien portes i porticons que es treien al matí i es tornaven a col·locar al vespre (també hi ha les marques a la pedra). Una altra cosa que cal imaginar és l'aigua bruta corrent per l'empedrat dels carrers.
Aquestes pedres elevades i planes que semblen passos zebra ajudaven a no mullar-se la vora de les túniques i togues, perquè els carrers devien ser gairebé clavegueres a cel obert.
És curiós que no vaig saber trobar cap llibre a la botiga de la sortida que tractés el tema de les aigües negres. Només en una de les finques hi vam veure una comuna. Potser hi ha més llocs on quedin latrines, del tipus de les que es poden veure a altres jaciments arqueològics. Però aquí no les vam veure. I aquesta única era justament al bordell més famós de Pompeia, exigu i il.lustrat, visitat i fotografiat per tothom.Faré una altra nota sobre el museu arqueològic de Nàpols, però avanço que aquests minifrescs amb posicions eròtiques que hi ha a sobre les portes de les quatre o cinc minihabitacions d'aquest minibordell, els fabricaven en sèrie, per abastir les múltiples cases de prostitució. Al Museu se'n poden veure d'altres de pràcticament idèntics als de Pompeia. Dit sigui de pas: a Pompeia calculen que hi havia uns 80 locals d'aquest tipus.  

Es pot veure més d'un panificio o forn de pa, que tenien la particularitat de ser llocs on a més es molia la farina. Els molins són dues pedres com les de l'apunt d'aquí al costat. La pedra de dalt té uns sortints que permetien ficar-hi un pal per lligar-hi un burro (o un a cada banda). (Torno a pensar en la neteja i en els excrements dels ases al terra del panificio).
També està assenyalada una fàbrica de sabó.


Acabo la visita a Pompeia amb el dibuix d'uns caradures al tren de tornada.
 

diumenge, 11 de setembre del 2011

L'escola en català

Una cosa que ha sortit força bé i ens l'ataquen: 

TOTS
A CONCENTRAR-SE
DAVANT DELS AJUNTAMENTS 
AQUEST DILLUNS
12 DE SETEMBRE DE 2011 
DE 19h A 20H 
EN DEFENSA DE
L'ESCOLA EN CATALÀ

dissabte, 10 de setembre del 2011

NÀPOLS 14. El cafè GAMBRINUS

Deixem l'arqueologia i tornem al centre de Nàpols, al costat d'un nom tan sonor com Piazza del Plebescito. 
Hi ha un cafè emblemàtic, el Gambrinus, on cal entrar a prendre alguna cosa. 
Sostres daurats,
i al fons de la sala el teló vermell d'un teatret.
El nom Gambrinus prové del nom d'un rei de Flandes que va ser, diuen, inventor de la cervesa. El local va ser freqüentat per personatges europeus de l'alçada de Guy de Maupassant o Oscar Wilde. Va ser un centre de reunió d'intel.lectuals d'esquerra, i al 1930 el règim de Mussolini, per aquesta raó, va fer tancar les sales. Va ser reobert més tard i he llegit que el president de la República italiana a l'any 2000 va triar aquest local per gastar-s'hi el primer euro.

dimecres, 7 de setembre del 2011

NÀPOLS 13. Ercolano

Com és ben sabut el 24 d'agost de l'any 79 d. JC. una erupció del Vesubi i una pluja de cendres va cobrir tres ciutats -Pompeia, Herculanum, Stabbia.
La visita a  Herculanun és molt interessant. A un costat de les ruines comença la ciutat moderna, Ercolano, i queda molt clar que per allà sota continua la lava i les restes de l'antiga vila...
Plovisqueja, hi ha poca gent, el jaciment té unes mides relativament assequibles... És una visita reeixida.
A remarcar les nombroses restes de pintures a les parets de les cases i també algunes restes al carrer.
Aprofito per publicar alguns esbossos fets a les ruïnes.

A les termes femenines, hi ha un mosaic molt bonic del rapte d'Europa, aquí sota;

També hi ha un detall particular a l'apoditerium -sala on les banyistes es despullaven- d'aquestes termes. És una cambra amb bancs contra la paret i a la part de dalt hi ha uns prestatges amb separacions, que són com les taquilles de la roba, aquí sota:

Acabo amb un dibuix d'un thermopolium, que era un establiment on es podia beure i menjar -fred i calent-, a peu dret. És molt curiós perquè la part de dalt del mostrador està feta de trossos de marbre encastats, en canvi la paret vertical del mostrador és de totxo. És com ara, la barra del bar és de marbre i el cambrer sempre hi està passant un drap humit per netejar i tenir-ho ben polit..

Ens vam mirar i remirar les grans cassoles encastades al mostrador -es veu que hi havia cigrons, faves, mongetes cuites i altres coses així-: hi cap bé un cullerot per treure les faves i servir-les, hi cap bé la mà i el braç, per netejar bé l'interior. És un sistema que protegeix les cassoles de ceràmica i permet que estiguin a prop d'on se serveix la clientela. Fa molta gràcia, perquè en realitat s'assembla molt als bars actuals, amb un mostrador tancat que facilita el contacte entre venedor i clientela, però que també és una barrera clara. A més el fet que el comerç estigui tan obert al carrer encara reforça més la similitud.

dilluns, 5 de setembre del 2011

NÀPOLS 12. Capri

Anant a Pompeia i a Ercolano, ja havíem vist l'illa de Capri, allà al mig del mar i de la boira, perquè sovint ens va fer mal temps. Finalment va arribar el dia i vam agafar un ferry per anar-hi. M'havien dit que era excessivament turística. Tot i això a mi em va encantar.
S'imposa caminar una mica cap a l'extrem est, on hi ha les ruïnes del que havia estat la Villa Jovis, el palau que va fer construir l'emperador Tiberi, on va viure deu o dotze anys dirigint l'imperi a distància i on va ser assassinat (Calígula esperava a la sala del costat que entressin els assassins i li diguessin: "Feina feta").
(Aquí sota, dibuix fet a l'entrada de les ruïnes. És un parany de penya-segats on és fàcil emocionar-se i, si algú es vol sentir superior als pobres que són allà baix a la península desdibuixada, doncs pot sentir-se elevat i superior. Això ho dic pensant en l'emperador.)

El camí passa pel costat d'unes vil.les delicioses, amb uns jardins mediterranis, petits i abigarrats, que són mig pati, mig hort, mig jardí, i alguns encara mig bosc. Hi ha molt refinament, aquest refinament italià que es troba a mig camí entre el que és popular i el que és d'èlit. És exuberant i vas pensant Déu meu, que bonic, i li donaries gràcies que existeixi una cosa tan maca i exultant sota la capa del sol.
Us poso alguns dibuixos fets a través de les tanques.



La guia desgrana noms de personatges famosos que van anar a parar a l'illa (comença per l'estada d'August, abans de la de Tiberi; i dels temps moderns ens parla de Màxim Gorki, de la visita que li va fer Lenin; de Pablo Neruda...). A una altra banda de l'illa hi ha una vil.la, San Michele, ara museu visitable, feta construir pel psiquiatre suec Alex Munthe a finals del segle XIX. El millor de tot, el jardí.   

A l'illa hi ha un port i dues poblacions, Capri i a la part més alta Anacapri, i cap cotxe privat, només taxis i autobusos, i també uns petits cotxes elèctrics que em sembla que són municipals, per dur habitants grans al metge i trajectes d'aquest tipus.

Després d'una jornada plena d'emocions estètiques, acabem prenent un gelat a una terrassa d'Anacapri, a l'hora que les mares van a buscar els nens a les guarderies, que les criatures omplen les places per jugar i lan gent gran surt a prendre la fresca. És com si de cop i volta els turistes haguessin desaparegut i els habitants locals tornessin a prendre el carrer. Potser per haver fruït d'aquesta estona de calma, hem de córrer pert agafar l'útim ferry.

El viatge de tornada, a l'hora de la posta de sol, que il.lumina Capri de costat, torna a ser un moment màgic. Aquesta illa té poders.