Egipte 4. La carretera cap a Alexandria. Policies

Durant aquest primer dia a Egipte m'acostumo ràpidament a veure policies a tot arreu. Estan de servei tot menjant, bevent, fumant, xerrant, fent tertúlia, badallant o dormint. Ja van bé cadires velles, sillons esfondrats, sofàs bonyeguts o para-sols esquinçats. Van vestits amb un uniforme blanc de cotó senzill que sembla molt còmode. N'hi ha que de tant en tant es descorden cinturó i corretges.
Aquests que veiem a la carretera són policies, diguem-ne, normals. Més endavant ens acostumarem a la Policia de les Antiquitats, present a museus, tombes, piràmies, temples i demés.
A l'hotel on m'estaré a Alexandria hi ha una taula permanentment plena de policies que fan petar la xerrada.

Egipte 3. La carretera cap a Alexandria. Els dàtils

Els trams d'aquesta Desert Road que passen vora el Nil, ofereixen uns paisatges molt verds i vegetació molt frondosa. Identifiquem arbres i plantacions. La meva amiga m'explica que d'unes oliveretes estranyes que jo no he vist mai, a Mallorca en diuen ullastres, i que són oliveres bordes.
Després, la carretera s'allunya de la zona d'oasis vora el riu i el paisatge es torna desèrtic. Parem en un d'aquests trams polsegosos, perquè la imatge és molt amable: una noieta ven dàtils tendres sota una ombra (recomano ampliar la imatge).

N'hi ha de vermells, de carabasses i també n'hi ha de negres. Els que li comprem són vermells, molt frescos. Al taxista també li agraden.
Just a l'altra banda d'aquesta autovia hi ha un edifici amb els rètols amb àrab i anglès: unes instal.lacions de "indústries agrícoles". Ai! Tan bucòlic que semblava...

Egipte 2. La carretera cap a Alexandria. Contrastos

A les poques hores d'haver arribat a El Caire, agafem un taxi per anar a Alexandria. L'amiga amb qui faig aquest viatge ha de ser a Alexandria avui mateix per participar a la celebració del centenari de la Federació Mundial de Salvament Aquàtic i al campionat d'aquest esport que se celebra a Egipte. Ella es dedica a això. En parlaré més endavant. Ara, de moment, encara som a la carretera.

Un cartell en anglès diu "Desert Road". Uh!
És un camí de contrastos i imatges insòlites.
A qui fa senyal aquest home?
Hi ha molts taxis col.lectius, unes camionetes que transporten dotze o tretze persones. De tant en tant, veiem algú al mig del no res. Potser espera agafar un daquests taxis.

Aquesta dona, amb un sac de plàstic groc al cap, s'allunya de la carreta, cap al desert. On va, si no hi ha res de res?
Pel camí hi ha algunes bòviles, instal.lacions industrials, i asseguda en una pedreta al costat d'aquest tinglado elèctric una dona sola, totalment de negre (amplieu la imatge).

Acabo amb una altra visió de la barreja de modernitat i tradició: veiem una dona amb faldilla llarga, mocador i farcell al cap, parlant pel mòbil.

Egipte 1. El Caire, capital del món àrab

He anat a Egipte un parell de setmanes. Ha estat la meva estrena de jubilació: viatjar quan tothom treballa. He fet alguns dibuixos que recullen les impressions que he anat tenint.

La primera, l'arribada de nit a El Caire. Fins i tot els avions que arriben a l'aeroport vénen de llocs desconeguts. Doha! On és Doha? Recullen les maletes, a la mateixa cinta que nosaltres, els passatgers procedents de Lagos i apareixen les primeres dones de negre integral.
Fent cap a l'hotel, ens diuen que els carrers no són gaire plens, perquè s'està jugant la final de la copa africana de futbol i la gent és davant de les televisions. Deuen haver pitat el final del partit perquè a mig camí de l'hotel, tots els carrers s'omplen de gent eufòrica.

El Nil travessa la ciutat. Ponts amb circulació densa. Autovies, vies, avingudes, carrers i carrerons amb més circulació densa. Claxons. Claxons contínuament. Munts de gent travessant com pot les autovies, vies, avingudes, carrers i carrerons. Cotxes esquivant la gent que travessa. Una aglomeració de vint-i-dos milions de persones (22!), circulació diària de cinc milons de cotxes (5!). Ni un semàfor, ni ratlles blanques marcant carrils a la calçada, ni passos de vianants. La primera impressió: "Això és impossible".
El dia de la marxa la impressió havia canviat: "Això funciona, un respecte".

En acabar aquest viatge, he entès el que em va dir fa 20 anys (20!) la Montserrat Gispert a Nova York: "Aquesta ciutat em recorda El Caire".
El Caire, capital del món àrab.