divendres, 28 d’octubre del 2011

El GR 92. Tram Portbou - Llançà

Ens hem plantejat anar fent el recorregut català del GR 92, des de Portbou a Ulldecona, a trams petits, a raó d'un tram al mes. O sigui que és una empresa que pot durar uns anys. Hi ha un parell o tres de webs a consultar. Una és la de la Federació d'entitats excursionistes de Catalunya, oficial per dir-ho d'alguna manera, les altres dues són obra de Carles Danon, un excursionista que ha publicat moltes fotos del recorregut a la web De Punta a Punta (aquí us podeu guiar per als primers trams) i una explicació detallada, a la web Andarines (cliqueu "Catalunya" a la columna de l'esquerra). 


El primer tram, de Portbou a Llançà, és magnífic, amb una primera vista panoràmica, gairebé aèria, des del Coll del Frare, sobre Portbou. És molt maco veure la seva estació de ferrocarril des de dalt. Es un poble que des de la inauguració del tren fins a la pràctica desaparició dels controls duaners, ha tingut cent vint anys de glòria, i ara ha perdut molta població. A Llançà ens expliquen que fa molts anys les dones dels pescadors anaven a peu fins a Portbou, seguint la via del tren, a vendre el peix.
Després una parada a la plaça major de Colera a sota d'un plataner immens. Portbou també té una rambla amb plataners grans. Sembla que Napoleó va impulsar la introducció de plataners a les carreteres, sobretot del migdia francès, perquè els seus soldats estiguessin protegits del sol en el seu camí cap a Itàlia.
Després de Colera, la platja de Garbet i més endavant el cap Ras, que són llocs que no coneixia.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

NÀPOLS 19 i fi. La pinacoteca de Capodimonte

Acabo les notes sobre Nàpols amb dos quadres de pintors manieristes del Museu de Capodimonte (situat en una muntanyeta -Capodimonte- d'on hi ha una vista esplèndida sobre la ciutat i la badia). El mot manierista sempre m'havia sonat negativament, com si fos sinònim de amanerat, però una meva amiga, amant de l'art, em va il.lustrar al respecte. Vegeu aquí:  manierista.


El primer és un retrat de dona, "Cortesana", de Il Parmigianino.
I el segon és de Girolamo Mirola, "La intervenció de les sabines en la batalla entre els romans i els sabins".

Dues coses sobre aquest últim quadre.
La primera és que estic segura que Picasso s'hi va inspirar per fer el Guernika; mireu la dona que hi ha al centre amb la criatura en braços i el braç estirat (també podeu veure aquí, al final de l'article, un rapte de les sabines de Picasso).
La segona és un comentari sobre la temàtica: els romans van raptar les dones dels sabins, perquè ells no en tenien o no en tenien prous. Sembla que Ròmul, rei dels romans, va dir als seus homes que encara que fossin raptades les havien de tractar bé. I si continuem amb la llegenda, es veu que les van tractar bé i elles eren mestresses de casa seva i no havien de sortir a feinejar a fora. Quan van venir els sabins a guerrejar contra els romans per recuperar les dones, elles ja havien tingut criatures amb els romans i van sortir amb la canalleta a coll a interposar-se entre uns i altres, en nom de la vida i la pau: "Si guanyen uns perdrem fills i marits, si guanyen els altres perdrem pares i germans".
És una història pro-romana i a la seva manera feminista i pacifista avant la lettre.

divendres, 21 d’octubre del 2011

La fi del terrorisme d'ETA

Aquest dibuix el vaig fer als anys noranta, després de veure una pel.lícula sobre el conflicte bèl.lic a Macedònia, Before the rain. És una pel.lícula amb una estructura perfecta per explicar l'espiral infernal que crea la violència. Em va deixar empremta.

Si al País Basc ara s'ha trencat aquesta l'espiral, hem de respirar fondo i alegrar-nos-en. Bernardo Atxaga deia fa anys: "Quan arribi aquest moment, levitarem". Ahir al vespre el vaig sentir a la ràdio dient que ara s'ha de tenir un temps per fer memòria, per situar-se, per sentir i pensar la història de cadascú.

Em vénen al cap imatges viscudes a tants pobles de Navarra i d'Euskadi, mirades malfiades cap al forani -jo-, i aquells llençols penjats a balcons i a ajuntaments amb el lema d'apropament dels presos.

Queda el dolor, d'uns i d'altres. Radicalisme de molts. L'actitud xulesca o matonisme d'uns, incrustada a la societat, certa por i esperit de prudència d'altres. Aproximadament set-cents-cinquanta presos d'ETA a la presó, que no són delinqüents comuns, agradi o no als altres o a uns. Odis i cremades, dissimulats per por o per esperit de concòrdia. Odis i cremades no dissimulats, que reclamen venjança o reivindiquen  reconeixement.

Hi haurà prou modèstia, humilitat i perdó d'uns i altres? Hi haurà plors d'alliberament, esperit de concòrdia? O tothom pretendrà haver guanyat?

(Interessats: aquí el text integre del comunicat d'ETA)

dijous, 20 d’octubre del 2011

CESSAMENT DEFINITIU DE LA VIOLÈNCIA D'ETA

Es trenca el cercle infernal.
 
 CESSAMENT DEFINITIU DE LA VIOLÈNCIA D'ETA!!

Quina bona notícia!

Ara faria falta molta generositat per part de tots. Hi ha tantes ferides! Però en això no sóc molt optimista.

dimarts, 18 d’octubre del 2011

48 H OPEN HOUSE BCN

Aquí trobareu l'enllaç amb les 48h Open House Bcn, amb el llistat complet d'edificis singulars de Barcelona que poden ser visitats gratuïtament durant el cap de setmana que ve, dissabte 22 i diumenge 23 d'octubre 2011. Hi teniu l'ubicació, els horaris, una breu explicació del seu interès.

Des del Cercle del Liceu fins al Centre de recollida pneumàtica d'escombraries de la plaça Lesseps, passant per una vivenda unifamiliar rehabilitada al Raval.
Des del Banc de Sabadell de 27 pisos al carrer Balmes/Diagonal fins al Palau Moxó a la plaça Sant Just, passant per una antiga vivenda de porters transformada en àtic al barri de la Ribera.
És una iniciativa que val la pena d'aprofitar.

diumenge, 2 d’octubre del 2011

La immersió d'Einstein


Article d'Antonio Baños a Público.es del 30 de setembre

La immersió d'Einstein

Amb la notícia que potser els neutrins (amb els quals no tinc el gust) van més ràpids que la llum i que això tiraria per terra la relativitat descrita per Albert Einstein, em ve de gust rememorar la visita que el savi va fer a Barcelona convidat per la Mancomunitat el febrer del 1923. Aquells dies van ser molt significatius i, vistos des de la Catalunya actual, refermen aquella intuïció del mateix Einstein sobre el pas del temps, que ell qualificava de “només una tenaç il·lusió”. Les semblances entre aquell país que va astorar el savi i el nostre, orfe de saviesa, són inquietants. Tal com explica el sucós llibre de Thomas F. Glick Einstein y los españoles, les autoritats catalanes de la Lliga volien, amb bon criteri, que la visita donés llustre a la ciència catalana com a producte d’un país que emergia en l’escena internacional. Tal va ser la dèria que Sagarra, en un cèlebre article, va descriure la pena que sentia per no poder conservar la pissarra on el físic anotava i esborrava les seves fórmules. “Faci el favor, no ho esborri, ja li durem una altra pissarra”, va escriure el genial cronista.
Per això van omplir de senyeres el Saló de Cent, on es va rebre l’hoste. L’alcalde Enric Maynès li va parlar en català i La Veu de Catalunya va destacar que el batlle “ha pogut parlar-li en el llenguatge internacional de la ciència”, perquè llavors, com ara, es volia fer veure al món que el català no és una excrescència folklòrica i sí una llengua culta d’Europa. I, tal com passa avui, aquest gest també va ser criticat. En aquell cas, per la redactora Regina Lamo, del diari lerrouxista El Diluvio, amb l’argument que el català no l’entén ningú i seria millor parlar-li en una de les llengües grans…
El bon jan de l’Einstein també es va reunir amb Àngel Pestaña, de la CNT. En unes controvertides declaracions mai confirmades, es va publicar que ell es considerava així: “També sóc revolucionari però dins l’àmbit científic”. Preocupat perquè de Barcelona viatjava a Madrid a veure el rei, es va desdir en una entrevista a l’ABC. Encara avui, coses dites al país s’han de desmentir passat Lleida. Però alguna cosa sí que li va tocar de la situació catalana (que va conèixer per Rafael Campalans) perquè el mateix any 1923 va dimitir del Comitè d’Intel·lectuals de la Societat de Nacions. La biografia de Carl Seelig assegura que va ser per la Katalonishen Frage, és a dir, pel problema català. Segons sembla, va enviar la carta de dimissió a Marie Curie (uau!), en què es queixava que el Comitè només parlava amb els Estats i això li impedia “ser suport moral de les minories nacionals que resulten oprimides”. Anys després, en una carta al seu amic Adolf Marx, encara deia que escoltava de grat els discos de sardanes que li van regalar. Vet-ho aquí, Einstein era de la ceba.
Ara que tenim certa tirada a fer catalans insignes figures de la història, des dels germans Pinzón fins a Lionel Messi (que ha resultat ser lleidatà), proposo que, l’endemà mateix que la ciència moderna desmenteixi la teoria de la relativitat, fem Einstein català de l’any. Perquè ell s’hi avindria i perquè ens agrada el seu rotllo.
L’Esquella de la Torratxa, en els dies de la visita, ja va publicar: “Catalunya és terra de relativitat. Els catalans estem per lo relatiu exceptuant els d’en Macià, que
estan pel tot o res”. Ahir, avui, demà? Catalunya dins del continu espai-temps.