dilluns, 23 de maig del 2005

Palíndroms a AQUARI

Això és un homenatge a la part de la web de Martí Sunyol, AQUARI, dedicada a crear i il.lustrar palíndroms, que és la parauleta que serveix per definir les frases que es poden llegir de dreta a esquerra o d'esquerra a dreta. D'una altra web, copio l'etimologia: del grec "palin" (un altre cop) i "dromos" (cursa).
Es tracta d'un joc lingüístic que té gràcia sobretot quan en resulten frases enginyoses, com és el cas del blog Aquari. Els dies de l'elecció del Papa, em va fer riure. Som lluny del Dábale arroz a la zorra el abad, tot i que la cantarella estranya persisteix en molts d'aquests palíndroms.
El que encapçala aquest post és de la meva collita (em poso un dit al front i dic "hi ha alguna cosa aquí dins").
Una persona gran de la meva família se sap aquest:
Veig que hi ha diverses adreces que tracten de palíndroms. La reina: la de Màrius Serra: Verbàlia. Poso les adreces d'una de francesa i una altra d'anglesa, d'on he tret el dibuix d'aquí al costat, molt completes. Hi ha també el grup musical Palindrome i diversos blogs personals, que han adoptat aquest nom.

Al proper post, dues paraules sobre un altre d'aquests mots estranys: el sibolet.

dissabte, 14 de maig del 2005

El nou mercat de Santa Caterina



He rebut un mail que diu el següent:

"Acabo de venir de veure el nou mercat de Santa Caterina.
Els sentiments-sensacions són ambivalents:
-La coberta m'agrada molt i com més la miro més m'agrada i com més la miro des de la plaça Nova més crec que és un encert la nota de color, el moviment i les línies corbes que trenquen amb un entorn excessivament angulós, gris i "pardusco".
- L'entorn: bé. Un encert deixar les portes antigues i bé la sortida per darrere i notable pels pisos nous.
- L'interior: ambivalència. El terra, un desastre (tot i que no és el més important).
Amb la resta passa com en el parc de Diagonal Mar. Coses que t'agraden molt, sobretot els volums i l'aire del sostre, i coses que et sobren, emmaranyen, desdibuixen i amaguen sense cap necessitat: tota la decoració inclosa en l'arquitectura em sobra molt.
Trobo que podries obrir un apartat al teu bloc electrònic sobre Santa Caterina.
Petons".

Doncs així ho faig.
stacaterinareduit280px.jpg

divendres, 6 de maig del 2005

Mazarine

(Dedico aquesta nota a la Mariona Bigorra que m'ha deixat la cinta de video objecte del que segueix)


Mazarine Pingeot és el nom de la noia de la foto.
Fa uns mesos ha publicat el llibre Bouche cousue i fa poc he tingut ocasió de veure amb una mica de retard la gravació del programa de la televisió francesa Vivement le dimanche dedicat a l'autora i al seu llibre.
L'interès de l'emissió radica sobretot en el fet que Mazarine Pingeot (Mazarine a seques per als francesos del carrer) és la filla que François Mitterand va tenir fora del seu matrimoni oficial i que va créixer en el semisecret.
Alguns recordaran que Mitterand va morir el 1996, quan ja feia uns mesos que havia acabat el seu segon septenat com a President de la República Francesa. Les fotos del seu enterrament van donar la volta al món i s'hi comentava que la noia desconsolada que apareixia al costat de l'esposa i els fills del mort era la seva altra filla, la que havia tingut amb una senyora de dol elegant i rigorós que s'estava plantada a segona fila, darrera la dona legítima.
-Oh! -va dir el públic mundial-. Com és que això no se sabia?
-Bah!-van dir els francesos-. Que és cap cosa excepcional?
Els diaris es van omplir de comentaris amb comparacions entre la circumspecció de la premsa francesa a propòsit dels amors del seu President i l'esvalotament de la premsa americana amb l'afer Lewinsky (algú se'n recorda?).
Es van saber alguns pocs detalls. Mare i filla vivien a l'Elysée en els apartaments privats que el President els havia reservat. La noia era molt estimada pel seu pare.
L'havia presentada a moltíssimes personalitats, però la seva existència no havia trascendit a la premsa fins que Paris Match no es va decidir a publicar unes fotos poc temps abans de la mort de Mitterand. Es deia Mazarine i tenia coco, havia passat l'examen per entrar a l'École Normale Supérieure, que és el màxim del súmmum del més intel.lectual que es pot ser a França, que és molt.
Tornem a l'emissió, perquè algunes imatges reproduïdes eren impactants: la de François Mitterand, acabat d'elegir l'any 1981, entrant sol i majestuós al Panthéon i deixant una rosa sobre el sarcòfag de Jean Jaurès i després una altra sobre el de Jean Moulin, una inclinació mesurada del cap, la seva sortida al carrer, sempre sol, de nou a la llum del dia, investit ara de l'esperit dels antics, del gran socialista i del gran resistent que reposen al gran mausoleu dels prohoms de França. Són unes imatges que volen transmetre un alè diví al seu càrrec i que gairebé ho aconsegueixen.
Mitterand, l'últim monarca francès. La Mazarine, l'última filla bastarda.
Respecte per a un, respecte per a l'altra, que a la història hi ha hagut reis i bastards de tota mena.
La Mazarine en aquest programa, és una noia de trenta anys, embarassada de cinc o sis mesos, que parla de la necessitat que ha tingut d'escriure aquest llibre ara que ha de ser mare, per fer net d'un passat de secret i clandestinitat. I cap al final ve la sorpresa, quan el presentador li pregunta si no estaria bé adoptar el cognom del pare i posar a la criatura Fàtima o, millor, Abdel Khader. Abdel Khader Mitterand, ça serait bien i enfoquen, entre el públic, a primera fila, un noi alt, molt moreno. És el seu company, es diu Mohamed i és originari de Tànger. Treballa a la producció televisiva, tot s'ha de dir.