diumenge, 18 de març del 2007

Vichy (2) A prop de gent que ve de lluny

Continuo parlant d'aquest últim estiu a Vichy.
Una altra zona conflictiva, Xipre. A aquesta classe hi ha un grup de joveníssimes professores gregues (són les del dibuix). N'hi ha una, la més rossa, que resulta que no és grega, sinó xipriota, i que dóna classe de francès a la Universitat de Nicòsia, la capital de l'illa.
Em parla de la divisió de Xipre en dos estats des del 1974, quan l'exèrcit turc envaeix l'illa. Em parla de Makarios, l'arquebisbe ortodoxe que liderava el poder, i de la complicada xarxa de sensibilitats que conviuen. La població greco-xipriota que estava a favor de l'annexió amb Grècia, la població greco-xipriota que volia ser independent de Grècia, la població també greco-xipriota que ja els hauria agradat annexionar-se amb Grècia, però que no volien tenir res a veure amb aquella Grècia dels coronels que va durar del 1967 al 1974. La població turco-xipriota de tota la vida que es va veure envaïda pels nous colons turcs que el govern d'Ankara va enviar a l'illa. I tots els que van ser desplaçats: els turco-xipriotes que vivien al sud van haver d'emigrar al nord i els greco-xipriotes que vivien al nord van haver d'emigrar al sud. Em diu que la seva família és greco-xipriota i que vivien al nord abans de la partició de l'illa, que els seus pares i avis parlen també el turc perquè els seus veïns eren turcs, que s'hi entenien molt bé i hi eren amics, però que es van haver de desplaçar al sud. També em diu que hi ha una gran diferència de sentiments entre els turco-xipriotes i els turcs. Com si m'estigués dient que els dolents són els turcs arribats a l'illa d'ençà de la creació de la República Turca del nord de Xipre, a més de tots els militars turcs que hi ha destacats.
Un altre aspecte que em va venir de gust xafardejar era el tema de qui pagava l'estada: hi ha els que s'ho paguen de la seva butxaca, els que tenen beques del seu propi país (força professors de països occidentals) i els qui tenen beques del govern francès o institucions franceses (professors i estudiants de països que, per comoditat, en direm del tercer món).
Hi ha una noia índia, de prop de Bombai, de trenta i pocs anys. A Vichy va vestida amb un vestit tradicional que li està molt bé, perquè és ple de colors i a ella que és alta i bastant grassa la converteix en una figura amb personalitat i molt vistosa. No sé per què, però tinc la sensació que a l'Índia, va amb texans. Treballa a l'Alliance Française de la seva ciutat, és "formadora de formadors", o sigui que dóna classe a professors de francès. Parla un francès exquisit. Ens explica les llengües que han de conèixer, acadèmicament parlant: l'anglès (llengua oficial a tota l'Índia), l'Hindi (igualment oficial a tot l'estat, però se'n queixa perquè l'Hindi no té més d'un cinquanta-u o cinquanta-dos per cent de parlants en el conjunt del país) i el marathi que és la llengua de la seva regió. Ens especifica que la seva estada a Vichy està pagada pels francesos, perquè, ens diu, "si no fan alguna cosa s'acaba definitivament el francès a la meva regió".
Al cap de pocs dies agafa confiança i ens explica que està a punt d'adoptar una nena: "Els meus pares ja estan curats d'espants, ja que els he privat de gendre els hi dic que no es preocupin que no els privaré d'una néta". Els seus raonaments són extraordinàriament semblants a les que a Barcelona decideixen adoptar i fer una família monoparental.
Pul.lulen pel hall i els aularis molts estudiants xinesos. N'interrogo una i fico la pota perquè em diu que no és xinesa sinó japonesa, està estudiant alemany a Alemanya i, posats a ser Europa, ha vingut a França a aprendre una mica de francès. Em sembla que aquesta s'ho paga ella (o els seus pares). N'interrogo un altre i la torno a vessar, perquè aquest tampoc no és xinès, es vietnamita. Està encantat que li hagi dirigit la paraula, perquè no coneix a ningú i tot el que veu i escolta l'entusiasma. Finalment l'encerto. Són quatre estudiants xinesos, dos nois i dues noies. M'expliquen que són universitaris, insisteixen: han acabat els estudis universitaris. Un és enginyer alimentari, l'altre enginyer financer, el tercer enginyer forestal i el quart enginyer d'obres civils. Els veig joveníssims per ser tan enginyers. Han fet a Xina 60 hores de classes de francès, ara són a Vichy durant dos mesos per fer un curs intensiu de francès i després aniran a París a fer cursos de postgrau de les seves respectives enginyeries durant dos anys.
Els hi pregunto si tenen alguna beca, no entenen bé la paraula i es posen a fer un fòrum en xinès discutint entre ells a veure què és el que he preguntat exactament. Finalment em diuen que la beca els la dóna una associació francesa que es diu Institut Eiffel. Apareix un cinquè xinès que també té una beca Eiffel, però aquest es veu que no és ben bé enginyer, sinó que és "tècnic" en automoció.
També els hi pregunto si un cop acabats aquests cursos de postgrau els agradaria quedar-se a França o volen tornar a la Xina. Tornen a fer rotllana discutint entre ells, s'exciten, em diuen que de cap manera, que pensen tornar a la Xina, com si la meva pregunta els hagués estranyat i tot. M'adono que seran enllaços de la Citroen, de la Danone o de qualsevol d'aquestes empreses franceses que s'instal.len a Xina. Llavors la que és enginyera d'obres civils i que porta la veu cantant em comença a interrogar a mi i em fa molta gràcia.
Continuarà.

diumenge, 11 de març del 2007

Vichy (1) A prop de gent que ve de lluny

Com deia en un post a Vichy hi ha un organisme, el CAVILAM, dedicat a l'ensenyament de les llengües estrangeres, que és, a més, un dels llocs on es transformen programes de notícies del TV5 per fer-ne una eina de didàctica del francès.
Hi vaig ser l'estiu passat, i us asseguro que és un tinglado de molt de cuidado que organitza cursos de francès per a estudiants i professors d'arreu del món. Hi havia aplegades més de 1.000 persones, pertanyents a 92 nacionalitats diferents. No està gens malament, sobretot per una reflexió que em vaig fer a finals de juliol. Us transcric notes estiuenques:
Hi ha qui es queixa de la massificació del turisme i es lamenten que no permeti entrar en contacte amb la gent del país visitat. Consideren que aquesta dificultat invalida el viatge. N'hi ha d'altres que diuen que veure el paisatge o el monument tal o qual ja paga el viatge i que avui dia pretendre "fer geografia humana" és de snobs.
Aquestes discussions són freqüents a l'estiu i normalment no duen enlloc.
Avui pensava que, a aquests contactes humans, ens hi podem acostar sense moure'ns massa. O sigui, que la globalització ens ha portat fins a casa la gent que abans ens semblava tan llunyana.


Alguns flashos d'aquesta estada a Vichy:
A una de les classes hi ha dos professors de francès serbis. Tots dos quarentegen. Ella és alta i forta, amb la cabellera morena deixada anar que li arriba fins a mitja esquena. Parla poc, mira i es mou pausadament. És una dona estàtica, com una deessa de pedra. Viu i treballa en una ciutat del nord del seu país. Ell també és alt i fort, molt cosmopolita, és del tipus xistós i en concret practica un xiste provocador, un pèl trencador, més aviat masclista. Viu i treballa a Belgrad.
Fem un treball conjunt en una de les classes, el liquidem aviat i ens posem a xerrar. Una de les primeres coses que pregunta ella és quant cobrem nosaltres a Espanya. Glups, aquí això no es pregunta i menys d'entrada... Ella vol saber si els professors guanyen més de 1.500 Euros, xifra que situa com una barrera, com el que allà els faria falta per viure bé. Ell llavors, sense que li ho haguem preguntat, ens fa una explicació detallada: fa 18h setmanals de classe en una escola pública on guanya 300 Euros, després en fa 18 més en una de privada -precisa que és un centre per a fills de diplomàtics- on en guanya uns altres 300. Ens diu que és propietari d'un apartament a Belgrad, petit, de menys de 50m2, que el lloga i en treu 300 més bruts. Que la seva dona guanya també 300 Euros, però que a ella i al fill els veu poc, perquè els caps de setmana fa classes particulars per arribar als 1.500 E mensuals.
Diuen tots dos que el cost de la vida a Sèrbia és equivalent al de França, que fins i tot algunes coses les troben més barates aquí. A mi, la veritat, em costa de creure i els pregunto si la gent no protesta d'aquests sous de 300 E:
-Tothom està cansat de tensions i guerra, ningú no vol més lios- diu ell.
Afegeix que estava treballant a Suïssa quan hi va haver els bombardejos de l'OTAN sobre Sèrbia (l'any... quin any van ser? el 99? llavors els diaris n'anaven plens i ara em costa situar quant de temps ha passat) i que la seva dona li havia dit que l'experiència més terrorífica havia estat una nit que es tapava les orelles per no sentir les bombes que queien sobre Belgrad i les sirenes antiaèries que tronaven, quan hi va haver un terratrèmol. Un terratrèmol natural, que es va sumar a tot el trasbals, com si natura i tecnologia s'haguessin unit per girar-se en contra.
Penso que el 99, mentra llegia les notícies dels bombardejos, jo no pensava en aquesta gent sinó en tots aquells kosovars que les milícies sèrbies havien expulsat cap a Albània i cap a Macedònia.
El meu company serbi va vaticinar que probablement tard o d'hora el Kossovo i Montenegro serien independents i amb cara greu va afegir que li semblava inevitable, però trist, perquè en aquests territoris secessionistes "hi havia els origens de la seva nació".
La setmana següent vaig ser amb un altre grup on justament hi havia quatre professors kossovars, tres homes i una noia jove. El contrast era absolut. Tots quatre eren alhora professors de llatí i de francès i parlaven un francès aproximatiu. Baixaven una mica de l'hort comparats amb els serbis, entre altres coses perquè mai havien vist de la vora un ordinador i a Vichy els plantejaven l'aprenentatge amb multimèdia. Jo em vaig dedicar a protegir a classe els dos que eren més grans i que em van semblar més perduts, i tots tres vam riure molt. Un d'ells era poeta, em va ensenyar un llibret publicat i em va traduir al francès un dels seus poemes en albanès, molt senzill i bonic. La temàtica era amorosa i em va dir que els altres eren patriòtics. El títol del recull era una cosa del tipus "Camí de dol". Ell havia estat temporalment expulsat, segons va dir, a Macedònia en aquell intent de neteja ètnica que l'exèrcit serbi havia dut a terme al Kosovo l'any 99 i també em va parlar d'expulsions d'albanesos kosovars cap a Turquia, a final dels anys trenta. Vaig entendre que una tia seva vivia a Turquia arrel d'aquella expulsió històrica. Em va alliçonar: els serbis s'inventaven això que el Kosovo era el bressol de la seva pàtria, tenien una veritable mania a inventar-se la història; els albanesos eren allà abans que ningú, eren els "pellazget", que d'una banda van donar la Il.líria (ells) i d'altra la Tràcia i els Helens; i a més l'albanès era una llengua llatina (vaig protestar una mica i llavors ell va canviar de tema).
Serbis i kossovars es creuaven al menjador, pel jardí, per passadissos i halls, on al final tothom s'acabava coneixent, però entre ells mai vaig veure que s'enraonesssin.
Continuaré sobre tot això.