PRAGA (Notes 16) Josef Gocar

(Podeu clicar sobre la foto per ampliar-la. Fotos extretes de "Czech Cubism")



Dedico tres posts a tres arquitectes txecs significats dins el moviment cubista.
El primer, Josef Gocar (1880-1945).
És l'arquitecte de l'edifici del carrer Na Porici que tant em va sorprendre i del qual vaig parlar en la primera nota.
També és l'autor de la casa del carrer Celetnà, dita de la Verge Negra, perquè en una de les cantonades hi ha una capelleta a mitja alçada amb una verge negra, que crec que ja es trobava per aquella zona abans de construir la casa. I ja se sap que totes les verges negres tenen un nimbe especial, i no se'n pot eliminar les capelletes així com així. Per tant una de les cases cubistes més emblemàtiques de Praga té una fornícula amb mare de Déu a dins com si fóssim en un carreró de Roma.
Barreja, doncs, d'èpoques i motius que suggereixen la vida acumulada en una ciutat. (Barreja, aquesta del Gocar a Praga, que queda més ben integrada que no pas la finestra gòtica encastada a El Corte Inglés de Barcelona. Conec qui em diria: "Dona, tampoc és que tingui gaire mèrit que els hi quedi millor que allò del carrer Fontanella...")
L'edifici té unes línies relativament discretes comparades amb altres del moviment, però té detalls molt característics d'aquesta arquitectura cubista.
A la planta baixa d'aquesta casa, hi ha un local on venen objectes que són reproduccions facsímils (caríssimes i precioses) d'objectes cubistes: des de cadires fins a capses, gerros de flors i jocs de cafè, a més de llibres sobre el cubisme. Quan acabem amb els arquitectes, haurem de parlar del disseny cubista aplicat a mobles, vaixella i demés.
Recentment s'ha inaugurat, en aquesta casa de la Verge Negra, el Museu del Cubisme, i en aquesta adreça de ràdio Praga podeu trobar-ne informació en castellà.

PRAGA (Notes 15) Més cubisme

(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les)
Tots aquests edificis cubistes tenen els murs descomposats en diversos plans i l'efecte és sorprenent.
La primera impressió és de solidesa en les formes i al mateix temps d'elegància en el conjunt. Hi ha una sobrietat de molt bon gust.
D'altra banda sorprèn la modernitat de l'estil en relació a l'època de la construcció, que en general és dels anys 10, un moment en què a casa nostra continuava imperant el modernisme.
Hi ha una línia de continuïtat entre aquesta arquitectura cubista i la més racionalista dels anys 30, que també està molt representada a la República Txeca. En una visita al barri de Sporilov, em vaig trobar que es tractava d'una mena de "Ciudad Jardín", amb edificis funcionals d'abans de la II Guerra, i vaig imaginar que hi havia una tradició de construcció de base sòlida que els havia precedit.

A part d'això, informacions pràctiques:
El llibre que he consultat, molt ben il.lustrat i que sembla la bíblia d'aquest assumpte, és Czech Cubism. Architecture. Furniture. Decorative Arts. 1910-1925. Princeton Architectural Press, 1992.
També podeu trobar imatges en aquest link en anglès.

PRAGA (Notes 14) ¿Existeix l'arquitectura cubista?

Mai havia sentit a parlar de l'arquitectura cubista. Però existeix, i a Praga n'hi ha força exemples (és pràcticament l'únic lloc al món on hi ha edificis cubistes).
A Praga podem veure a llocs molt cèntrics: la casa dita de la Verge Negra (1911-1912, arquitecte: Josef Gocar) i la casa de pisos de la Cooperativa de Mestres (1917-1919, arquitecte: Otakar Novotny), de la qual teniu unes fotos aquí a sota

(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les. Fotos extretes del llibre "Czech Cubism")



No lluny del centre, al peu de la muntanyeta de Vysehrad, hi ha un edifici d'apartaments (1913, arquitecte: Josef Chochol) i altres cases més petites vora el riu.

Continuarà...

El precio de la verdad

El precio de la verdad és una pel.lícula que està bé, sobretot pel tema: la veritat i el periodisme. Podria estar més analitzat què passa pel cap del periodista i també quin tipus de periodisme "ven", però amb tot m'ha agradat.
M'he recordat d'un reportatge televisiu de fa uns mesos sobre el càmera Miguel Gil Moreno, especialitzat a cobrir conflictes bèl.lics i mort en una emboscada a Sierra Leone fa pocs anys.
El reportatge plantejava l'àrdua qüestió del paper dels periodistes en els conflictes armats: denunciava que el seu treball sovint o sempre és tergiversat i manipulat pels grans mitjans informatius i que estan sotmesos a fortíssimes pressions per part de les respectives agències per tal que treballin de manera competitiva i obtinguin les imatges més impactants. En les opinions dels reporters entrevistats hi havia amargor i es va arribar a l'humor negre quan el periodista de El País, R. Lobo, va voler mostrar a quins extrems pot arribar el problema:
- Quan els albanesos van ser expulsats pels serbis cap a Albània i Macedònia, un periodista va entrar a un poliesportiu ple de refugiats i en veu forta va preguntar: "Hi ha alguna violada que parli anglès?"

Els salons de les madames

M'acabo de comprar un llibre que promet: La cultura de la conversación de Benedetta Craveri, Bibloteca de ensayo Siruela, 2003.
Aquí us poso la informació de la mateixa editorial. És un estudi interessant, detallat i molt amè sobre els salons dirigits per dones als segles XVII i XVIII francesos.
(La relació entre homes i dones a la noblesa d'aquestes èpoques és molt particular. Vaig sentir la Françoise Giroud fa un temps dient que, en els salons de les madames de Rambouillet, de Sévigné, de La Fayette i companyia, les dones van il.lustrar els seus coneixements i els homes van polir els seus modos, la qual cosa va fer que avui dia França sigui l'únic país del món on els homes i les dones conversen entre ells. Em va semblar una poca-soltada que tenia gràcia i també el seu què)

PRAGA (Notes 13) O, Slavia!

(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)


L'Slavia, prop del Teatre Nacional i vora el riu, és la perla dels cafès.
Un s'hi imagina fàcilment a una taula un escriptor fumant i omplint quartilles, ben assegut en aquests sofàs de cuir i en un ambient confortable.
És un local més modern que els anteriors, jo diria dels anys 20 o 30, funcional i acollidor.
L'època dels anys 10, 20 i 30 és molt fructífera a Praga i hi dedicaré les notes següents.
A destacar que l'Slavia presenta una conservació tan perfecta com la del cafè París. En efecte, ha estat restaurat i reobert recentment, després d'haver hagut de tancar al començament dels anys noranta. Sembla que l'esforç per no liquidar-lo definitivament va partir de l'interès del mateix Vaclav Havel, que hi havia escrit i conspirat a l'època anterior. Un altre gest entranyable.

PRAGA (Notes 12) Atrotinat Imperial

L'Imperial és al carrer Na Porici. L'entrada de l'hotel és fosca i té alguna cosa d'egípcia. El cafè és molt gran i destartalat, la paret és tota de rajola de València blanca amb petits relleus geomètrics. Una figura femenina envoltada de fruites, també de ceràmica, es repenja en el gran rellotge.
La decoració pertany a un estil híbrid entre l'art nouveau i l'art déco, que aquí a Praga es troba en altres edificis i locals.

Al vespre un quartet de jazz presenta les peces en anglès, davant d'una concurrència heterogènia i escassa, formada per turistes solts i personatges indefinibles. Unes hores abans, a mitja tarda, hi havia una gentada i un ambient que semblava el d'una granja del carrer Petritxol.

PRAGA (Notes 11) L'Europa

(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)



L'hotel Europa és a la plaça Vaclav, envoltat de comerços on venen robins i cristall de Bohèmia als turistes que van amunt i avall. Hi ha un bullir de gent que passa pel davant. El cambrer és gran i està cansat. Aquí ja no trobo la restauració tan perfecta.
Alço el cap i, més enllà de la balconada ovalada del segon pis, es veu un complicadíssim llum de macarrons. Recordo una senyora que, davant d'una reixa del Gaudí al Museu d'Art Modern de Barcelona, va murmurar:
-Mira que aquests modernistes no pensaven gens en la pols, eh?

PRAGA (Notes10) El París ¿intacte?

Al cafè de l'hotel París el cambrer, amb lliurea verda, parla alemany.
El pianista toca distret, tot mirant pel finestral cap al carrer. A aquesta hora no hi passa ningú. Somia.
La decoració de fusta és... massa perfecta. Em pregunto si ha estat restaurada o si ha estat completament refeta.
I tinc més interrogants: ¿quin ús es feia d'aquest cafè a l'etapa socialista? ¿quan ha estat restaurat i per qui? ¿hi ha hagut un moviment que impulsés aquestes restauracions? L'amor al país que he entrevist en aquesta conservació i en d'altres ¿de quan data?

PRAGA (Notes 9) Beneïts cafès d'hotel

Per a un barceloní que viu en una ciutat que ha anat arrasant un a un tots els cafès que en podríem dir d'època, els cafès dels hotels modernistes de Praga són un benedicció.
El sentiment és complex.
Trobar un lloc acollidor, amb detalls que creen un ambient ple d'escalfor i amb una estètica allunyada del minimalisme a la moda, d'entrada s'agraeix.
Després hi ha el glamour d'aquests locals, que ajuda a somiar una mica.
A més, he tingut el sentiment que el gust per conservar els cafès històrics respon a un amor pel país i a un seny envejables.
A la Galeria Nacional vaig tornar a palpar aquest amor i en parlaré en una altra nota.
Sobre el modernisme a Praga, que aquí anomenen Secese, a l'estil vienès, només un comentari: és riquíssim i divers, i engloba també uns edificis amb una decoració linial que entronca de ple amb el que serà l'art déco. En un dels museus visitats vaig veure que en deien "modernisme geomètric".

Vacances

elmustio530px5opc.jpg
Això és un dibuix de les muntanyes de El Mustio, al nord de la província de Huelva, una zona de repoblació forestal a l'engròs, visitada durant la Pasqua de fa uns anys.

Tanco fins dilluns 12 d'abril.
Que passeu una bona Pasqua.