Bienvenus chez les Ch'ti o Bienvenidos al Norte

Bienvenus chez les ch’tis, traduïda aquí per Bienvenidos al Norte, és una pel.lícula divertidíssima. Recomano veure-la en versió original (no l’he vista en versió doblada, però em pregunto com poden haver-ho aconseguit), perquè la principal gràcia de la pel.lícula és el xoc entre el francès estàndard i el dialecte del francès anomenat ch’ti. També hi ha la contraposició de tòpics regionals: com la gent del sud veu el nord. Que ningú s’imagini el que no és: no és cap reportatge antropològic, es tracta d’una comèdia amb alguna astracanada. Però el director Dany Boon, ell mateix originari de la regió Nord-Pas-de-Calais, ha sabut donar a la comicitat un toc tendre que a mi m’ha agradat molt. La dedica a la seva mare i endevinem que li parlava ch’ti. A França se n’ha parlat molt i ha tingut moltíssims espectadors.

A part de la recomanació, quatre notes:

Rebem al meu Institut uns joves de Perpinyà, aprenents de forneria-pastisseria, i quan els prenc els noms per fer una activitat, l’un em diu: “Lui, Madame, s’appelle Florian, qu’est-ce que vous voulez, il est du nord, ils s’appellent comme ça!” El que ha parlat es diu Jacques Garrigue. Caminant per la Rambla, més tard, pregunto al Florian, que és un noi alt, ros, d’espatlles quadrades, d’on és exactament i si ha vist la pel.lícula en qüestió. És de prop de Tourcoing, que és al costat de Lille i fronterer amb Bèlgica, ha rigut molt veient la pel.lícula i em parla ch’ti molt de pressa perquè jo no entengui res i m’escandalitzi. Em diu que a la seva mare no li agrada que ell i el seu pare en parlin, els hi diu que “ce n’est pas poli”.

Al conjunt de posts sobre la vida de la meva besàvia, Marie Sophie Dauchez, feia referència al parlar del Pas-de-Calais, d’on era originària. En concret un acudit que explicaven, basat en la frase Guet’ s’ cat ki’s kof’ que volia dir Guette ce chat qui se chauffe. Jo no sabia que això s’anomenava ch’ti.

Sobre aquest parlar de la regió Nord-Pas-de-Calais(1), no us penseu que tot és tan fàcil: en un fòrum francès he trobat que un noi del Senegal pregunta què és això del ch’ti i un altre noi, entès perquè és de la zona, fa molts distingos: es veu que els ch'ti-ch'ti són els del departament Nord, perquè si ets del departament del Pas-de-Calais parles ch’ti però no ets ben bé ch’ti, ets Boyau rouge, tot i que sembla que dir-te ch’ti no és cap ofensa...

En general a França sota el nom de patois s’engloben tots els parlars que no són el francès estàndard, i aquests patois rarament apareixen reflectits al cinema. Per això em va quedar gravada una escena d’una pel.lícula històrica St Cyr, on Mme de Maintenon, l’última dona de Lluís XIV, munta una escola a St Cyr per a nenes nobles les famílies de les quals s’han arruïnat i no les poden dotar. Arriben al castell que serà l’escola de St Cyr, les nenes, i al cap de poc esclata entre elles una batalla campal perquè s’acusen unes altres de pertànyer a la família tal que ha assassinat al membre de la família qual, o que s’ha quedat les propietats de no sé qui. Són de famílies nobles de província enemistades entre elles i les acusacions esdevenen baralla a crits. Doncs bé, recordo l’escena perquè la majoria de les nenes NO parlaven francès sinó altres llengües i dialectes, en general incomprensibles.

Al Wikipèdia, en anglès i aquí en francès, hi ha informació sobre el ch’ti englobat dins d’una llengua o dialecte més ampli: el picard.

(1) No us confongueu: la regió Nord-Pas-de-Calais engloba dos departaments, Nord i Pas-de-Calais.

Sant Esteve 2008

També amb un mes de retard, vull explicar una història del dia de Sant Esteve.

El dia de Sant Esteve del 2008 es va produir un incendi virulent en un pis del barri de Sant Gervasi a Barcelona. La premsa va donar la notícia.

Tot va començar quan es va encendre un matalàs. En poca estona, tot el pis era en flames. La mare era a una punta del pis i va poder sortir per la porta, mentre que els tres fills eren a l'altra banda i com que no podien travessar les flames,es van refugiar al balcó de la banda de darrera.

Una amiga meva, que viu a la mateixa illa de cases, era al llit amb grip i febre alta. Veu aquestes flames, i agafa la manguera de regar les plantes del seu balcó. Apunta a la banda dreta on
són els nens. La nena gran, com podeu veure a la foto d'aquí sota, si l'amplieu, s'estava despenjant del balcó per saltar al buit.

Quan van arribar els bombers, van travessar el foc del pis i van posar escafandres als nens per travessar l'incendi i sortir a l'escala. Els nens estaven completament xops per l'aigua de la manguera, i la meva amiga, també.

Els bombers li van dir després que sort que els havia estat ruixant, perquè l'escalfor al balcó era immensa. A la meva amiga, aquella tarda, de resultes del fred i la mullena, de la grip i de ser al balcó en pijama, de resultes de tot plegat, li van diagnosticar una pulmonia. Se n'ha refet.

El final és feliç, l'acció solidària. Com un conte de Nadal.

Postal Nadal 2008

Ja ha passat el Nadal, però publico aquesta postal, com a obra artística. Llaurer, canyella i estrelles d'anís. És una composició i fotografia de Roger Cusidó, estudiant de cuina, que l'any passat ens va oferir un altre muntatge nadalenc, amb taronges, pomes, avocats, ceba i pastanaga, que podeu veure aquí.

Barcelonetes, entrevista i solvència

Em va fer una entrevista sobre Barcelonetes per a una secció que es diu B de blog del Diari de Barcelona.

Em va afalagar que m'ho proposessin i em vaig pensar el que volia dir. Després ha sortit el que ha sortit.
Hi ha una idea de les dites i que no apareixen a la publicació definitiva de l'entrevista, que em sembla interessant i que vull deixar anotada aquí:

Fa cinc anys vaig començar el blog i el meu fill, que és qui em va animar i ajudar, em va dir: Els blogs han de ser solvents. Em va agradar. Es tracta d'un món virtual, on hi ha una gran cabuda per a l'anonimat i la impostura, però que pot ser un món fiable si els que hi intervenen el fan fiable. He intentat no escriure a la babalà, documentar-me abans de fer certes afirmacions, buscar dates, noms i links de referència. He volgut que els posts diguessin coses certes i que poguessin ser útils a algú altre.

Ara el comentari frívol: ho vaig trobar tot divertidíssim. El micròfon per sota el jersei, la comèdia (camina cap aquí, puja allà, alça el coll i mira cap enlaire), escriure a l'ordinador asseguda al mig del pati de la Sta Creu amb un ordinador apagat! Bé, la veritat és que l'alternativa era pitjor: em volia fer dibuixar la biblioteca de Catalunya, com qui no diu res! i filmar-me mentre feia quatre retocs!

P.D. L'Albert Muñoz, que és el periodista del Diari de Barcelona que ha fet l'entrevista, escriu aquest comentari al blog del Diari

La manifestació d'ahir en contra dels bombardejos sobre Gaza

Sobre la manifestació d'ahir a Barcelona en contra dels bombardejos sobre Gaza, aquí hi ha la notícia de la persona que va exhibir una pistola. Jo no ho vaig veure, però sigui com sigui, a la manifstació no m'hi vaig sentir còmoda. Ja havia esborrat el Boicot a Israel (avisant, ep!) del cartell que vaig publicar al blog. No estàvem en contra del boicot a Irak?

En questa qüestió de l'Orient Mitjà continuen les inèrcis del Mori i del Visqui dels anys 60. Algú pot pensar que desaparegui l'Estat d'Israel? Algú pot ser insensible a les bombes que cauen sobre la gent de Gaza? Queda algú que no vegi el perillós avenç del radicalismne islàmic? Encara hi ha algú que no veu el mal que fan la prepotència occidental i la humiliació constant a què sotmet els països més pobres? Hi ha algú que en el fons encara cregui que els mals de Palestina vénen tots de fora?

Al bloc del Sani Girona hi ha un post sobre tot això que em va agradar.

Una imatge a la manifestació em va impactar. Al e-notícies n'he vist una foto que poso aquí sota.

Estic llegint el llibre d'una iraniana (Reading Lolita in Tehran, Azar Nafisi) que entre altres coses parla justament de la relació morbosa i perversa entre la mort i el dol d'una banda, i els fundadors de la revolució islàmica a l'Iran, d'altra. Aquest paquet que feia de cadàver de criatura m'hi va fer pensar i no em va agradar gens. Encara em van agradar menys, però, les fotos dels cadàvers reals, i per això era a la manifestació.

Decoració nadalenca a La Central

(Foto extreta de la web de La Central)

A la llibreria La Central del carrer Mallorca van escriure cites d’escriptors als vidres de l’aparador, amb aquests sprais de polsim blanc que semblen neu i fan Nadal. Havies de torçar el coll per llegir-les perquè feien giragonses:

Convèncer és estèril – Benjamin

Lavorare stanca -Pavese

El món és un teatre amb un repartiment deplorable – Wilde

Di alguna vez la verdad para que te crean cuando mientas – Renard

Longtemps je me suis couché de bonheur – Proust

Llegir és escoltar els mots amb els ulls – Quevedo

(En aquest moment, pensament meu no tan profund com els anteriors: ¿aquests de La Central deixen la llengua original o la tradueixen amb algun criteri, o ho fan a la babalà? Continuo:)

Desgraciat el país que necessita herois – Fitzerald

(I llavors llegeixo l’última:)

La llibertat és una llibreta – Margarit.

(M’agrada, la trobo més original que les altres, em veig anotant o dibuixant i ficant-m’ho a la bossa, m’hi identifico… tant que torço el coll més fort. Ah! No diu “llibreta”, diu “llibreria”. Ja em semblava que…)

(De pas, aprofito per dir que La Central del carrer Mallorca és la meva llibreria preferida, tot i m’agradaria suggerir als que hi treballen, sempre tan seriosos, que poden somriure de tant en tant, o fer alguna broma, que per això no deixaran de treballar a la llibreria més intel.lectual de la ciutat, ni ningú els trobarà tontos ni es convertiran en botiguers infames.)