El camí de Santiago 5 Paisatge i indústria

La fábrica de magnesitas és entre Zubiri i Larrasoaña. La guia la cita amb compungiment: rompe la estética, inapropiado emplazamiento... Hi ha tres italians amb bicicleta que fan cabrioles per l'esplanada per on entren i surten els camions a la fábrica de magnesitas, contents de trobar un lloc pla i ampli per fer el ximple, després dels viaranys estrets i costeruts que segueix el camí de Santiago.
Al tros que voreja la fàbrica hi ha unes pedres amb trossets lluents encastats. Però en aquest viatge no es tracta de recollir rocs i carretejar-los.

El camí de Santiago 4 Biscarreta-Guerendiain

Una vista des de Biscarreta. Es pot ampliar.

A Navarra està ple de pobles que se citen i s'anuncien en bilingüe, o sigui, veiem rètols que diuen Burguete-Auritz, Espinal-Aurizberri, Roncesvalles-Orreaga... Em sorprèn la disparitat dels noms. ¿Són traduccions? ¿No tenen res a veure l'un amb l'altre? ¿La romanització va donar topònims sense tenir en compte els que ja existien? Algun cas, més al sud, és evident: Villatuerta /Bilatorta. Quan arribo a Biscarreta-Guerendiain penso "Home, Biscarreta ja sona prou euskera, no?" Mes tard m'assabento que són dos poblets o barris. I més endavant llegeixo Viscarret / Biscarreta.

En aquest poble de Biscarreta, com a d'altres que travesso, moltes cases antigues del poble tenen a sobre el llindar de la porta pedres gravades com la d'aquí sota amb els noms (normalment home i dona) dels qui van fer la casa i la data.
I les portes d'aquests casals també són particulars. Tenen una mena de finestró que permet tenir-les mig obertes si convé. Els claus tenen uns rematxes romboïdals i molt vistosos.

El camí de Santiago 3 Els boscos del Pirineu de Navarra

Tot caminant, et trobes portillos amb tanques senzilles que cal obrir i tornar a tancar, perquè si hi ha vaques no s'escapin. A altres llocs, com al nord de la província de Huelva, de les tanques que s'han d'anar obrint i tancant en diuen cancelas, i allà el que no s'ha d'escapar són el porcs ibèrics, petits i negrets. Obrir i tancar portillos fa que sentis que ets una mica propietari del bosc, que el terreny és casa teva.

Els boscos per on es transita els dos primers dies són espessos. Castanyers, nogueres, faigs, roures, i altres arbres que no conec, fan un túnel de verdor. A primera hora del matí, si a més el cel està núvol, són boscos foscos.

Són fantàstics en el sentit literal de la paraula: es conten moltes històries de bruixes, tant en aquesta vall (Erro) com a la del Baztan (en un post de les Barcelonetes de fa anys vam parlar d'aquesta altra vall). El bosc que travessa el camí de Sant Jaume es diu Sorginaritzaga i diuen que significa roureda de les bruixes (sorgina és bruixa en euskera, aritz és roure). El cas és que tant al segle XVI com al XVII en aquestes dues valls es conta que hi havia akelarres i que moltes persones van ser acusades de bruixeria.

Durant aquests dos segles, la Inquisició va muntar diversos judicis contra les bruixes, que alguns associen a un nou intent per part de l'Església i del poder d'acabar amb les sanadores, llevadores i altres que havien conservat idees antigues sobre la sexualitat femenina. Sigui com sigui, nou persones de la vall d'Erro van ser cremades després d'un judici d'aquests al segle XVI.

Anar sol per aquests boscos fa impressió. Però la senyalització és perfecta i mai tens la sensació que et podries perdre. A més et dius Ara no hi ha llops i aquí segur que no hi ha lladres. Això és una altra característica d'aquest camí, no despareixen coses, no hi ha furts ni furtadors als albergs i als altres llocs on es congreguen els qui caminen.

Els qui, anant en cotxe per la carretera, creuen caminants, en treuen una falsa idea de gregarisme. M'havien dit És tremendo, hi ha moltíssima gent, i això m'havia tirat enrera. Però ells han vist els qui caminen tots de cop, mentre que els qui caminen només veuen el qui tenen al davant i, si giren el cap, al qui tenen darrera, per dir-ho d'alguna manera. Un dia vaig estar caminant cinc hores i vaig creuar, o em van passar o vaig passar, només quinze persones, incloent els ciclistes. Pots estar estona sense veure a ningú.

Tinc el costum de caminar pel camp agafant fonoll, ensumant herbes, mirant si hi ha espàrrecs i coses així. Aquí hi havia força maduixes. Força, vol dir que me'n vaig menjar més d'una dotzena. Això sí, la mida era miniatura, però la felicitat infinita.

De cop, veig pel fons del bosc una parella que avança cap a mi i penso No sé on, però em dec haver equivocat! Hauré de desfer camí. Quan són a la meva alçada ens saludem i resulta que són uns que tornen. Van sortir mitjan mars del Puy-en-Velay, al Massif Central francès, han arribat a Santiago i ara van cap a casa. Ell és francès, ella canadenca, ell té més de cinquanta anys, ella no arriba a trenta. Per poder fer aquesta crònica més completa i essencial els hauria hagut de preguntar ¿Van sortir junts del Puy o s'han conegut pel camí?

El dibuix del bosc d'aquí sota l'he modificat amb l'ordinador perquè faci la impressió que a mi realment em va fer. Es pot ampliar!!

El camí de Santiago 2 Kampa a Roncesvalles

A Roncesvalles/Orreaga l'alberg era ple. Es troba en un edifici de l'antiga colegiata del segle XII, on vaig veure un hall immens de parets medievals, ple de lliteres. Com que no hi havia prou lloc, havien organitzat en un camp de la vora (una kampa), un campament molt funcional. De tot el que he vist en ma vida és el que s'assemblava més a un campament per als refugiats d'algun desastre natural.
A una banda hi havia barracons-container, d'aquests que es fan servir per als paletes quan hi ha una obra, i a l'altra banda unes tendes militars com les del dibuix.
Prop d'allà més talls de bosc, més kampes i vaques que pasturen.

Cada vespre se celebra una missa efectista dedicada als peregrins que emprenen el camí l'endemà. Dic que és efectista en primer lloc perquè la concelebren quatre capellans. El que porta la veu cantant fa un discurset multilingüe (castellà, francès, anglès, alemany, italià i una altra llengua que no identifico) on avisa els no-catòlics que a la missa catòlica l'eucaristia està reservada als catòlics. També diu que acabada la missa donarà una benedicció que, ara sí, és per a tots. La tal benedicció segueix, segons explica també en moltes llengües, un ritual que ve des del segle XI: fa que tothom surti dels rengles de bancs i s'acosti a l'altar, mig apaguen els llums, diuen les paraules de la benedicció en totes aquestes llengües i després canten la Salve en llatí, sota la imatge d'una Mare de Déu renaixentista-barroca, amb faldilles de plata que voleien i que brillen en la penombra. Donen les gràcies i diuen bona nit en euskera.

Una mestra jove de Sant Sadurní d'Anoia, que conec a un alberg dos dies després, em diu que va marxar a mitja missa perquè no la podia suportar. Una dona de l'Espluga de Francolí em diu que li ha agradat molt, perquè el capellà ha dit que el camí ha de ser també un camí interior per retrobar els valors que cada peregrí cregui que ha de desenvolupar. Una francesa em diu que no va entendre res i que amb prou feines va endevinar que el que parlava el capellà era francès. Uns joves suïssos del grup de Taizé em pregunten què penso jo (!!) d'això de prohibir l'eucaristia als no-catòlics; ells estan escandalitzats.
Missa efectista amb efectes diversos.

Un comentari sobre el mític cavaller Roldan (en català es diu Rotlà).
Al poema-cancó de Roldan la reraguarda de les tropes de Carlemany es veu atacada a Roncesvalls pels musulmans. En la història real, aquesta reraguarda de les tropes de Carlemany va ser atacada pels bascos o bascons. Corria l'any 778.

A la banda carolíngia s'amplifica la desfeta, es transforma, se'n fa un poema, es canta, es difon.
L'èxit del tema es basa en l'oposició del seny i la rauxa, o si es vol de la prudència i l'audàcia: el cavaller Olivier diu Compte! Avisem els altres!, mentre el jove Roldan diu Encara no! Ens en sortirem! Finalment Roldan toca l'olifant per avisar Carlemany, però ja és tard. Se li rebenten les temples i de l'olifant no en surt cap so, només la seva sang.
Ha trobat la mort. I la fama.
Vaig llegir (fa temps i no sé on) que a Europa alguns nobles medievals que tenien bessons batejaven els nens amb els noms de Roldan i Olivier.

Mentrestant, a l'altra banda, del costat basc doncs, sembla que ni se'n van enterar que havien creat aquest gran embolic. Cap record, cap consciència. Un company basc, lúcid i crític, em deia irònicament: Vaja quin mèrit! quin valor tant aïllament, tanta puresa i tanta raça!

Vaig rebre un SMS molt simpàtic d'una companya: Has sentit el fragor de la batalla? has vist morir Roldan enmig d'aquests boscos de somni?
A les guies i a l'entorn turístic es continua explotant el tema.

El camí de Santiago 1 Un camí

El dibuix d'aquí al costat vol representar el Grégoire, un noi suís que fa tot sol el camí de Sant Jaume i que llegeix a estones Baudelaire. Porta Les fleurs du mal i tres o quatre llibres més, però diu que li és impossible llegir ni una ratlla dels altres llibres. Duu una creueta de plata penjada al coll i m'explica, quan jo li ho pregunto, que s'ha criat dins el protestantisme -la mare és protestant- però que s'ha batejat -entenc que no fa molt- per l'església catòlica -el pare és catòlic. M'explica que a Suïssa el protestantisme representa la cultura urbana i el progrés, mentre que el catolicisme va quedar viu en llocs rurals i més endarrerits, i els seus practicants consideren que representa valors suïssos més antics.
(És un exemple dels molts personatges que un s'hi pot trobar.)

Vaig ser vuit dies fent Camí de Santiago o de Sant Jaume i em va agradar molt. Miraré de tornar-hi.

No es va a fer turisme ni és una excursió. Es un camí. Es va a un lloc, d'interès relatiu i discutible. No hi ha especial pressa.

Et lleves d'hora i camines d'hora: la teva ombra és allargada i apunta cap a ponent. Vas cap a ponent.

Una jove danesa, tot caminant, em diu: És fer una feina, et lleves i fas una feina i després tot el dia gira entorn a aquesta feina. Hi ha una rutina entorn a això: buscar alberg, rentar la roba, mirar si s'asseca, cuidar-se els peus...

Una dona de Centelles: Aquesta calma l'has de guardar quan tornis a Barcelona, es tracta d'aprendre, de fer servir el que s'ha après.

Un altre: El que passa aquí no sé si ho sabré dir als meus amics, s'ha de viure.

Doncs a mi em passa una cosa semblant. El més important de tot això no ho podré explicar bé, perquè em sembla que és una experiència més emocional que no pas racional. Trobo difícil de parlar-ne, més aquí al blog on les coses acostumen a estar sempre exposades en un to objectiu. Farien falta metàfores i llenguatge poètic, però no és el meu camp.

Jo m'he deixat portar.

No m'he dedicat a explorar pobles ni esglésies, tot i que he vist coses i he fet alguns dibuixos. O sigui que faré alguns posts sobre aspectes anecdòtics del camí.

Uns dies fora

Marxo uns dies fora. Començaré a Roncesvalles /Orreaga un tros del Camí francès de Sant Jaume.

Dibuixar edificis 3

Tercer dibuix d'edifici del qual tinc gravat lloc, moment i "context".

Havíem anat a Milà quinze dies amb alumnes de formació professional que hi feien pràctiques en agències de viatges. Amb l'Antònia, l'altra professora, havíem recorregut totes les agències a veure si tot anava bé. Havíem travessat Milà de punta a punta i havíem parlat amb molta gent. Cada dia tornàvem a l'hotel amb un cabàs d'anècdotes i a l'hora de sopar, quan ens reuníem amb els alumnes, rèiem molt, cada un amb les seves històries.
M'anoto d'escriure un dia de les vivènvies dels alumnes a Milà i de les nostres.

Un diumenge teníem previst anar al Lago Maggiore, fronterer amb Suïssa. Teniu el mapa aquí a sobre i es pot ampliar. Hi convergeixen dos països i dues regions italianes, el Piemont i la Llombardia.
S'hi arriba amb tren per Arona on es poden agafar vaixells turístics que fan diferents recorreguts. Un dels més fressats i més turístics és el que va a les illes Borromees. Aquestes illetes -isola Madre, isola Bella...- pertanyien a la família Borromeo, família importantíssima que va donar un sant, Sant Carlos Borromeo, arquebisbe de Milà, al segle XVI.

Al vaixell que vam agafar nosaltres hi havia un parell de famílies amb monges. Eren les tietes? les cunyades? les padrines? A Itàlia hi ha tantes monges i tants capellans! I elles estaven tan naturals en família!

Jo, en aquell viatge a Itàlia, portava un llibre que en aquell marc em va fer molt efecte. Estava llegint les cartes de l'Stendhal enviades des de Milà el 1816 (Rome, Naples et Florence, Stendhal). Tambe m'anoto de fer un post sobre el que llegia aquell dia sobre l'aigua. Va ser un flash sobre "la diferència essencial entre francesos i italians"(!). Es veu que aquell dia tenia el cap obert per entendre coses que no saps,però, si sabries explicar.


Tot al voltant del llac hi ha hotelets i vil.les i algun poble. S'hi veuren construccions antigues, façanes que indiquen que l'estiueig data de molts anys.



Darrera la zona habitada es veuen boscos i les muntanyes al fons. Fa molt efecte.

Es passa per l'Isola Bella, tota ella és un jardí amb balaustrades, estàtues i un palau; el vaixell et permet desembarcar, però no hi pots caminar sinó pagues un tiquet, perquè es tracta d'un jard privat. És una situació estranya.

La parada llarga la fan a l'isola Madre, on hi ha el palazzo Borromeo. Més que un palau és un vil.la, una casa de camp renaixentista, elegant i senzilla, molt ben integrada en els jardins que l'envolten. Em vaig asseure a mirar-me-la bé. Ja ho sabia, però se'm va fer més clar que la meva generació (?) l'havien educada per valorar l'art romànic (català!). Per valorar l'expressió rústega, innocent, sòbria. Aquesta sensibilitat també valia per a l'austeritat del gòtic català. Però deixava fora renaixements, barrocs i neoclàssics. Havíem rebut el missatge que eren imposants, pretensiosos, grandoloqüents, etc.
Aquell dia davant d'aquell casalot em vaig quedar bocabadada i entendrida. Com una revelació.

Aquí sota, el tercer dibuix que proposo d'ampliar, encara que hi ha el tall al mig dels fulls del quadern i un tros de cel.lo perquè no es perdi la pàgina.

Dibuixar edificis 2

El Royal Albert Hall és un gran teatre londinenc de planta circular. Es troba a la vora de Hyde Park, just davant del monument encarregat per la reina Victòria al seu estimat marit el príncep Albert, un templet neogòtic, cridaner i daurat.

El juliol passat era a Londres i gairebé cada dia hi passava per davant amb bus. Molt a prop d'aquest punt vaig viure una contraposició d'escenes.

Som a primera hora de la tarda: a l'autobús hi ha bastants negres jamaicans. Al meu costat un xino mastega xiclet de manera molt exagerada, una velleta asseguda més enllà parla sola. Un nen petit marraneja i la mare no li fa cas, un iaio agafa fort els seus paquets. L'autobús es para en un semàfor i miro per la finestra cap a fora. A la vorera hi ha una cua de parelles de mitjana edat. Ells amb vestit, algun jaqué, algun barret de copa; elles amb vestits jaqueta de colors pastel. La cua va avancant a poc a poc i va despareixent per una porteta que hi ha a la tanca del darrera del parc de Buckingham Palace. Un empleat mudat es mira les invitacions que van mostrant les parelles de convidats. La reina deu fer una garden party.
Els de l'autobús i els de la cua, dos mons allunyadíssims a cinc metres de distància.

Un altre dia. A Hyde Park m'agrada que l'herba no estigui del tot tallada; els trossos amb herba alta són molt britànics: el camp dins la ciutat. Passa gent que camina en direccions diferents, a velocitats diferents. Sortint del parc em topo un altre cop amb el Royal Albert Hall. Déu meu quins mamotretos, el teatre i el templet! Els trobo tan exagerats! M'assec als esglaons del monument, d'esquena al príncep daurat, com fan altres turistes i em vaig mirant amb deteniment el Royal Albert Hall. La perspectiva d'un edifici de planta rodona, les línies, les finestres quadrades que alternen amb les d'arc, el joc del roig dels maons i del blanc. Trec el quadern, m'hi estic una bona estona i em sembla que entenc alguna cosa. M'aixeco amb molta força.
Amplieu-lo, si us plau :)

Dibuixar edificis 1

Quan vaig llegir al Wikipedia que la influència de Palladio s'estenia també a Sant Petersburg, vaig recordar que justament a Sant Petersburg em van impressionar les esglésies i palaus neoclàssics. A vegades dibuixant un edifici és com si l'entenguessis.
Seguiran dos dibuixos més.

Exposició sobre Andrea Palladio

(En aquesta nota val la pena ampliar algunes imatges; les tres primeres i les tres últimes)

Per als qui els agradi l'arquitectura, per als qui els agradi Itàlia o per als que troben que les coses clàssiques tenen un què, és molt recomanable l'exposició al Caixafòrum sobre Andrea Palladio (1508-1580), oberta fins al 6 de setembre.

Especialment interessant el vídeo amb opinions sobre Palladio d'arquitectes reconeguts; en particular la primera aparició (l'arquitecte japonès Isozaki que reconeix que quan va anar a Itàlia com a estudiant no podia entendre perquè Palladio era tan important ) i l'última (un arquitecte anglosaxó que no recordo com es diu, que és molt emotiva. Dóna importància a l'origen de Palladio, que havia treballat a una cantera, havia conegut de primera mà les ruïnes romanes, s'hi havia inspirat i considerava que tan important era fer bé una església com un pont o una vil.la al camp. Diu: "La vil.la romana tenia les dependències que donaven al pati central, era un casa girada cap endins; Palladio dóna la volta al model, i obre la vil.la al defora". Insisteix que és un arquitecte important per la seva obra directa però sobretot per les seves idees i la influència que ha tingut).

Hi ha maquetes precioses, molts plànols, moltes diapositives i alguns grans quadres que il.lustren la temàtica: per exemple, una Immaculada del Greco amb un edifici als peus.
Aquí sota Susanna i els vells de Veronese (per desgràcia, només un fragment):

I aquí sota un Canaletto (em sembla que també està retallat) on es veu l'església San Giorgio Maggiore a Venècia, de Palladio (recordo que val la pena ampliar les imatges):

Tornant de l'exposició he buscat una mica i he trobat una web d'una associació d'arquitectes dones, amb dibuixos moderns sobre obres de Palladio que m'han encantat per la simplicitat. (Quan sigui gran vull ser dibuixant d'arquitectura!!). En poso aquí sota alguns i començo pel de Sant Giorgio Maggiore perquè es pugui comparar amb el del Canaletto :









Aquesta última crec que correspon a una vil.la que també està presentada en maqueta a l'exposició, i que té dues ales per a les dependències del treball agrícola.

Jo no sabia res de l'Andrea Palladio fins que fa anys me'n va parlar la Montserrat Gispert i com que és bona pedagoga em va acabar dient que a Estats Units havia tingut molta influència i que hi havia un tipus de cases senyorials americanes així i aixà, que jo segurament havia vist a les pel.lícules. Se'm va encendre una llumeta. O sigui que jo avui també vull acabar amb Amèrica.
Al Wikipèdia hi ha un article sobre el pal.ladianisme a Gran Bretanya, a Irlanda, a Estats Units i a Sant Peterburg, d'on he tret tres imatges: la primera és la Queens House a Greenwich, dissenyat per Inigo Jones, l'introductor del moviment a Gran Bretanya.

I ara dues imatges d'edificis nord-americans d'influència pal.ladiana:

Venda de llibres de text de segona mà

M'acabo d'assabentar que l'Institut d'Ensenyament Secundari de Palafrugell Frederic Martí Carreres organitza a fi de mes una venda de llibres de text de segona mà. Ho emmarquen dins un projecte o programa que es diu Escola verda.
Me n'he alegrat i m'ha semblat una molt bona iniciativa.

Es veu que ho han organitzat en pla seriós; una comissió es mira els llibres de text que els alumnes es volen vendre i els posa un preu; A, B o C, segons l'estat en què es troben. El dia tal s'organitza la venda, on cada alumne (que vol) ven els seus llibres i cobra els seus diners, i a continuació pot comprar els del curs superior. Han fet un horari per cursos de manera que hi hagi ordre i concert.

Si aquesta iniciativa, moralment tan lloable, té èxit i s'esten, em fa por que no surti la Generalitat o l'Estat central a dir que és il.legal, que no hi ha IVA o el que sigui i que no es pot fer i menys dins d'un centre públic, etc.

Princeses de terres llunyanes

Al Museu d'Història de Catalunya hi ha una exposició amb un títol molt mono: Princeses de terres llunyanes. La propaganda penjada als fanals de la ciutat té aquesta imatge retallada d'aquí a l'esquerra, que també és molt fina. Oberta fins al 2 d'agost.
S'hi documenten quatre casos de princeses catalano-aragoneses i hongareses que emparenten amb l'altra cort.

En comento només alguns aspectes. (Aquí hi ha una web amb un comentari complet interessant).

Els magiars arriben al segle IX d.C. a la conca del Danubi i s'hi instal.len definitivament. Poble ramader procedent d'Àsia Central han travessat els Urals, s'han establert a la conca del Don i després han continuat cap a occident fins al seu emplaçament actual. La seva llengua és una raresa dins del conjunt europeu, pertany al grup anomenat fino-úgric, com el finès.

Mai no havia vist objectes antics hongaresos i em quedo sorpresa perquè arriben del centre d'Àsia, però decoren les peces amb formes i símbols del tot semblants als que han imperat a Europa en les antigues civilitzacions neolítiques. Tinc força "material" acumulat sobre aquests qüestió i un dia ens hi posarem.

Un altre aspecte del qual mai havia tingut notícia: aquests hongaresos eren experts genets guerrers i disparaven fletxes que donava gust. Van ser "llogats" en diverses ocasions per uns i altres per "solucionar" problemes. En concret, els genovesos els encarreguen desbaratar cap a mitjan segle X un assentament marítim musulmà situat a la Provença, prop de Marsella, que els impedeix navegar tranquil.lament. Els hongaresos complint l'encàrrec fan una ràzzia espectacular, de la qual se'ns mostra el trajecte en un mapa; mapa elaborat a partir de les actes eclesiàstiques on se citen les esglésies que van ser saquejades, incendiades, reconstruïdes i consagrades de nou (se'n deu dir "reconsagrades"?). Els hongaresos es van estendre pel Llenguadoc, van travessar els Pirineus, van arribar fins a Barcelona (l'església de Sant Pere de les Puel.les va rebre de valent), i van girar cap a ponent. Es deturen davant les muralles de Lleida. Déu n'hi dó.

La primera de les princeses que va travessar Europa entre els dos països és Constança (1179-1222), filla d'Alfons el Cast, rei d'Aragó i Comte de Barcelona, i de Sança de Castella. Als 16 anys l'envien a Hongria a casar-se amb el rei Emeric I i al cap d'un any hi té un fill, Ladislau, destinat a ser el proper rei d'Hongria. En efecte, el 1204 mor el rei Emeric I i el nen Ladislau és coronat nou rei amb el nom de Ladislau III. El regent és el germà del difunt, que intriga fins al punt de destronar el nen-rei. Constança fuig a Viena amb el seu fill, que morirà l'any següent (1205).
Fent càlculs ràpids, veiem que Constança deu tenir 25 ó 26 anys. La seva moguda història continuarà.
Torna a casa, al monestir de Sixena, d'on sortirà per contraure un altre matrimoni polític. Aquest cop es casa -la casen- amb Frederic I de Sicília. Ella ja té trenta anys, ell setze. El noi, per ascendència familiar, tres anys més tard esdevé emperador de Sacre Imperi Romà Germànic i ella, per tant emperadriu.

Buscant al Wikipèdia, llegeixo que la mare de Constança era Sancha de Castella i Polònia. ¿Polònia? em pregunto. Doncs sí. La tal Sancha o Sança de Castella era filla d'una d'aquestes princeses viatgeres destinades a forjar aliances, establir paus, ampliar poders, parir hereus i noves princeses que servirien per forjar aliances, establir paus, ampliar poders, etc. Es deia Riquilda o Rica de Polònia, va viure quaranta-cinc anys. Si les dates i dades del Wikipèdia són exactes, Riquilda es casa als 12 anys amb Alfons VII de Castella, hi té dos fills i als 17 anys enviuda. Als 21 es torna a casar, aquest cop amb Ramon Berenguer III de Provença, hi té una filla, i torna a quedar viuda. Aquest cop als 26 anys. Aquell mateix any es torna a casar, no es tracta de perdre temps. El nou marit és Ramon V de Tolosa. L'enciclopèdia no dóna més detalls. Només que Riquilda va morir als 43 anys com a comtessa consort de Tolosa.

Enmig d'aquestes meteòriques històries principesquess hi ha un monestir, el de Sixena, que m'ha cridat l'atenció. A l'exposició es menciona que Sança de Castella va fer construir el monestir de Sixena (a l'actual Villanueva de Sigena, província d'Osca), i que hi va crear una escola per a instrucció de noies nobles. Veient ara, a la xarxa, la trajectòria de la seva mare, de Polònia a Castella, de Castella a Provença i de Provença a Tolosa, no m'estranya que pensés a crear una escola on la seva pròpia filla Constança es prepararia per als futurs avatars. Constança es va instruir a Sixena i hi tornà després d'haver quedat viuda a Hongria i sense fill a Viena. Sembla ser que en aquesta segona etapa la seva mare, llavors ja viuda, n'era l'abadessa.

A l'exposició, com un incís, es parla de les pintures murals del monestir de Sixena. Hi ha una foto, la miro bé i les pintures em sonen. Aquestes pintures ara són al MNAC i, m'hi havia fixat, són molt diferents de les altres que hi ha al museu, entre altres coses perquè semblen en blanc i negre. A l'exposició de les Princeses s'explica que tenen aquest aspecte de resultes de l'incendi que van patir quan la guerra civil. S'exposen tres imatges que tenen gràcia. La primera són les aquarel.les que van fer els primers il.lustradors enviats (per la Mancomunitat de Catalunya? pel Museu?) a començaments del segle XX. En aquella època es van enviar dibuixants i aquarel.listes als quatre cantons del país per fer dibuixos i aquarel.les que descrivissin les pintures murals romàniques.La segona són les fotos que es van fer anys després (en blanc i negre, érem als anys 20!!). I la tercera, les fotos de l'estat en què van quedar les pintures acabada la guerra. És interessant. Són tres imatges fidedignes de tres moments diferents.

Fa anys, a Alcañiz (Terol), vaig sentir una guia que ensenyava restes de pintures romàniques d'una església i que deia als turistes: "Había más, pero se las llevaron los catalanes". Després de retorn a Barcelona, ho vaig comentar escandalitzada a un amic i em va dir: "Sí, era el meu oncle". El meu amic era parent d'en Josep Pijoan, i vaig aclarir que el que havia dit la guia a Alcañiz era més o menys veritat, perquè quan es va conèixer a Catalunya la tècnica per desprendre les pintures romàniques de les parets, es van recollir les pintures romàniques, per evitar que fossin venudes o robades, no només de les esglésies catalanes, sinó també d'algunes d'aragoneses. El cas de Sixena en seria un exemple.

Aquí sota foto de les pintures de Sixena que es conserven a MNAC

Aquí sota portalada romànica d'aquest monestir de Sixena

Tornem a les princeses que van amunt i avall. A l'exposició hi ha uns mapes dels "intercanvis", és a dir de les princeses que es casaven a altres corts. Fa l'efecte de ser un mapa d'importació i exportació de mercaderies. Aquest monestir de Sixena fa pensar en el contrapunt de les coses: la mercaderia ha de ser de qualitat, elles s'instrueixen.

Salto algun segle: em va impressionar el llibre de Philippa Gregory, The constant princess, Catalina of Aragon. La història terrible de la filla petita dels Reis Catòlics, morta de fàstic a Anglaterra, on ha arribat per ser Princesa de Gal.les. Al mig de les seves misèries (arriba a passar gana) continua sentint-se convençuda de la grandesa de la seva alta funció : l'han criada des dels tres anys per ser reina d'Anglaterra, és el seu destí.

A l'exposició també s'explica que durant anys i anys, en totes aquestes històries de matrimonis reials hi ha una lluita sorda entre les monarquies i el papat. Les monarquies casen i descasen, divorcien i repudien a la seva conveniència. Els papes volen convertir el matrimoni en sacrament i tenir poder sobre la institució. Volen que el matrimoni sigui indissoluble i que siguin ells els únics que el poden dissoldre per causes especials. Volen també tenir-hi poder decretant quins són els graus de parentiu que suposarien incest i que impossibilitarien el matrimoni. Al mateix temps insisteixen en la necessitat del lliure consentiment o acceptació de les parts, cosa que significa una crítica als casaments d'infants. Continuo citant els panells de l'exposició: amb el Papa Innocenci III s'arriba a un cert compromís entre monarquies i Església a propòsit d'aquesta qüestió. El clergat accepta d'eixamplar la permissivitat de matrimonis entre familiars i les monarquies accepten que el matrimoni sigui un sacrament i es consideri indissoluble.
Aquí una web amb informacions sobre l'Església de l'època i el tema. I aquí una altra.

Un altre tema també només apuntat a l'exposició, i que m'agradaria conèixer bé: les diverses excomunions que pateixen els comtes de Barcelona (i el complex que els agafa enfront de les monarquies més catòlico-ortodoxes francesa i castellana -això últim no és de collita meva, ho diuen allà).

L'altra història estrella és la de Violant d'Hongria, la segona esposa de Jaume I el Conqueridor. Arriba amb 19 anys, té 10 fills, i difon la devoció a Santa Isabel d'Hongria, parenta seva. Aquí hi ha una explicació interessant: el miracle que s'atribueix a aquesta santa és un miracle que d'alguna manera preconitza l'emancipació de la dona enfront del marit. Jutgem-ho nosaltres mateixos: la santa dóna cada dia menjar als pobres i "el dia de autos" duu les faldilles del davantal recollides i plenes de rosegons de pa. El marit, presumiblement contrari a aquest dispendi, li pregunta què duu al davantal i ella LI menteix i LI diu que està collint roses. Desplega les faldilles del davantal i oh, miracle! els rosegons de pa s'han convertit en roses.

També s'apunta un altre tema: la proliferació de franciscans i clarisses, com una moda espiritual. Casos d'hereus nobiliaris i reials que renuncien als drets dinàstics i es fan franciscans. Se cita un cas (jo estava completament perduda amb successions, dinasties i genealogies, per saber o recordar de qui es tractava) de nens nobles/reials catalans que s'han criat amb cosinets italians que estaven vivint a Catalunya com a hostatges d'alguna guerra. Els cosinets italians de grans i un cop a Itàlia es deixen imbuir de l'esperit franciscà, i l'encomanen als d'aquí.

L'exposició acaba amb un text de John Knox, el gran reformador escocès, que és una diatriba contra el govern de les dones, una diatriba forteta que es titula "Primer toc de trompeta contra el monstruós govern de les dones". He trobat a la xarxa una web protestant que l'excusa, perquè a l'època coincidien Maria Tudor a Anglaterra, Catalina de Mèdicis a França, i la reina Maria a Escòcia, que es veu que no eren "governants exemplars".

En sortir de l'exposició m'ha vingut al cap el cas d'una parella coneguda, que tenen un patrimoni econòmic molt important i cap fill. Han aconseguit adoptar un nen bielorús i entre els desitjos, preocupacions i anhels hi ha el de tenir algú a qui deixar l'herència.

Antiavortistes i avortistes

"Hi ha manifestacions que no surten als diaris. D'això ningú no en té ni idea". Ho vam pensar amb una amiga, un vespre, fa anys, que amb el cotxe ens vam perdre per Cornellà. Hi havia una manifestació de... trenta persones, potser eren quaranta. Anaven per la calçada, seguits a una distància prudencial per un cotxe de la guàrdia municipal. Els manifestants eren tot homes, tenien una edat semblant, jove però indefinida, i alguns portaven a la mà una "litrona". L'única pancarta de la manifestació deia "No al cierre ilegal del bar Kaskorro".

Aquest vespre, fa mitja hora, tornava a casa meva i veig dues camionetes dels mossos d'esquadra. I una ambulància. I més avall, dues camionetes més!! Hi ha un botiguer -xarcuteria i menjar per endur- que s'està a la porta del seu magatzem, li pregunto què passa i me'n fa cinc cèntims.

"Veu quin dia és avui? doncs el mateix dia d'aquí un mes hi tornarem a ser. Cada mes, cada mes, no falla, de ja fa temps. A una vorera es posen el que estan en contra de l'avortament i a la del davant els que estan a favor. Hi ha una clínica que fa avortaments. Eh, que vénen a comprar aquí a casa, no es cregui. Però només treballen al matí, a la tarda estan tancats. I avui no hi ha els municipals, només hi ha els mossos, però no es pensi, que a la banda de baix hi ha dues camionetes més, i l'ambulància per si algú es fa mal!! Tot això ho paguem nosaltres, ep, no s'ho perdi, que aquests cotxes i aquests nois no són gratis. Que jo respecto a tothom, eh, que estem en democràcia, però els veïns ja n'estan tips, cada mes crits, i els hi tiren aigua..."

Passa un grup de cinc dones amb un aspecte mig mongil, mig combatiu. Marxen ja del lío i sense parar-se li diuen al xarcuter informatives-desafiants: "A favor de la vida estamos, i no del asesinato". El xarcuter encara afegeix una altra informació: es veu que el mes passat o l'altre els van trencar els vidres als de la clínica, i que els de l'assegurança no paguen si la causa és "avalots".

Baixo doncs per on m'han anunciat el follón, Viladomat entre Aragó i Consell de Cent, els dies 25, entre 9 i 10 del vespre!!
A la vorera de l'esquerra hi ha els antiavortistes amb una pancarta que diu Família i Vida, amb consignes escrites en català, cridant en castellà. També tenen unes pintes especials, una manera de vestir-se com expressament passada de moda. A la vorera de davant hi ha tres badocs però no veig nucli de pro-avortistes. Als balcons hi ha gent que mira i se sent cridar "Nosotras parimos, nosotras decidimos!!", però no sé de quin balcó ve.

De cop veig uns mossos que surten d'una camioneta, van decidits a la banda dels antiavortistes i s'enduen un noi i una noia amb rastes. Els arrosseguen, ells es deixen arrossegar, fins a la vorera del davant, els dos nanos somriuen una mica i tot, com divertits. Sento com els mossos renyen als joves de les rastes: cadascú ha de ser a la seva vorera i no anar a la banda contrària a buscar gresca.

Els compto: en total 6 camionetes i una ambulància.

Paper de Vidre número 52

Ha sortit el número 52 de la revista virtual Paper de Vidre, aquest cop dedicada a l'escola. Aquí sota, portada d'aquest nou número.

Cementiri dels Moros de Torrent d'Empordà

Fent endreça, he trobat dues fotos que vaig fer fa anys a l'anomenat Cementiri dels Moros, al terme municipal de Torrent d'Empordà. M'han semblat descriptives d'aquest monument megalític.

Al post Megàlits a l'Argyll, Achnabreck, i al post Megàlits a l'Argyll-2, el Templewood de Kilmartin i el Cementiri dels Moros parlava dels megàlits a Escòcia i d'aquest de Torrent. Per a més informació sobre el tema, veure els posts d'arqueologia. És poètic que a diversos llocs de Catalunya s'adjectivi un monument antic amb l'expressió "dels Moros", quan en general es tracta de restes prehistòriques o ibèriques.

Manuscrit de Mme Bovary

La Mariona Bigorra em remet una pàgina de La Vanguardia digital d'ahir amb una notícia molt maca. Més de 100 persones de 17 països, dirigits per la Universitat e Rouen, s'han posat a transcriure el manuscrit de Madame Bovary de Gustave Flaubert, manuscrit molt difícil de llegir i molt discutit perquè està ple de mots barrats i de correccions. El més interessant és que la feina és consultable en aquesta web, on es poden veure a l'esquerra les pàgines del manuscrit i a la dreta les transcripcions (zooms a disposició).

(gravat extretret de la web referenciada)

Viure junts

Dues generacions enrera era corrent viure junts sense tenir-ne ganes: matrimonis que no se separaven pels problemes socials i legals; fills que es quedaven a viure amb els pares tota la vida quan haurien preferit volar; estretors econòmiques que obligaven a compartir pis i taula.
Ara, superades ja unes quantes fites, ens trobem que a l'altra banda de la llibertat hi ha molta solitud. És com si la història i els costums anessin donant estrebades, d'una punta a una altra.
Per això, quan em topo amb algú que viu en companyia i que se surt una mica dels camins corrents -matrimoni i pares-fills- sento que és una glopada d'aire fresc.

Ahir era a l'Hospital de Sant Pau, a Barcelona, a la saleta d'espera de la UCI perquè una meva amiga hi té el marit molt greu. Vaig parlar una mica amb dues senyores grans que devien passar dels setanta. Eren del Clot, una d'elles va resultar que era cosina del conserge de la meva feina que justament ara es jubila... Una estoneta d'enraonar. ¿Qui hi tenen, elles, ingressat a la UCI? "Una amiga". I llavors ve la glopada d'aire fresc. "Som tres amigues. Ja fa 35 anys que vivim juntes". La més grassoneta afegeix, alegre i orgullosa: "Som més que germanes".

Després amb la meva amiga parlem d'altres casos que coneixem. El més brillant: un company de feina, jove, ens explica que té una mica de feina perquè té l'avi malalt i se n'ha d'ocupar. Després ho explica millor: "En realitat no és el meu avi, però sempre va viure amb els meus avis. Es veu que el meu avi quan va anar a la mili es va fer molt amic d'un noi d'un poble. I un dia, quan el meu avi ja era casat, l'amic de la mili li va escriure perquè volia venir a Barcelona i veure'l. I sí, va venir i ja no va marxar mai més. Van viure sempre tots tres junts."

(La meva amiga també em diu: "Em sembla que hi ha molt sexe amagat". I en aquell moment penso: "També està bé que estigui una mica amagat. Així el que pren relleu és el que ha quedat en definitiva, que ens aquests casos ha estat la vida conjunta, la vida del rebedor, del menjador i de la cuina, no tant la de l'habitació ni la del llit.")

De sastres, vestits i caradures, i de poemes, poetes i decència

Primera imatge:

Diaris, ràdio i televisió. Els vestits d'en Camps, les trucades al sastre. Els que a la vora de la romeria li criden "¡¡Trajes para todos, trajes para todos!!". Vergonya aliena.

Segona imatge:

Al metro estic llegint el Retrato del Machado, el que acaba dient:

Y cuando llegue el día del último vïaje, y esté al partir la nave que nunca ha de tornar, me encontraréis a bordo ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar.

Just abans d'aquests versos, n'hi ha uns altres que diuen:
Y al cabo, nada os debo; debéisme cuanto he escrito. A mi trabajo acudo, con mi dinero pago el traje que me cubre y la mansión que habito, el pan que me alimenta y el lecho en donde yago.

Que oportú!

RAF Der Baader Meinhof Komplex

En castellà, la pel.licula Der Baader Meinhof Komplex ha estat presentada amb el nom de RAF, Facción del Ejército Rojo. Aquí s'ha estrenat fa poc. Està rodada a partir d'un llibre del mateix títol del periodista Stefan Aust, del qual podeu llegir declaracions en aquesta entrevista.

El tema que podríem titular "Faig molt de mal per a fer molt de bé", o si es vol "De tan bo que vull ser, sóc molt dolent", m'atreu irremediablement. O sigui que vaig anar a veure la pel.lícula.
Sense ser entesa, m'adono que no és una bona pel.lícula tot i que a mi m'ha interessat i m'ha fet rumiar. I veig que m'ha impressionat.

Cinc cèntims sobre la Fracció de l'Exèrcit Roig o "Banda Baader-Meinhof" (nom que els dóna la premsa sensacionalista) al Wikipedia. Faig aquí un resum d'aquest article:

A finals dels anys 60, hi ha a Alemanya, com a altres països occidentals, una efervescència revolucionària anticapitalista que té força principalment entre el moviment estudiantil. La protesta per la invasió americana al Vietnam és un punt aglutinador.

A Berlín, al Juny de 1967, en una manifestació contra el Sha de l'Iran de visita a la ciutat, mor per un tret de la policia alemanya l'estudiant Benno Ohnesorg. El fet va servir de detonador a la creació d'un grup de guerrilla urbana compost entre d'altres per Andreas Baader i Gudrun Ensslin.

Una de les primeres accions del grup és l'incendi a uns grans magatzems. Van ser arrestats el 2 d'abril de 1968 i mentre dura el judici la periodista Ulrike Meinhof va publicar diversos articles a favor seu. Baader i Ensslin aconsegueixen amagar-se després del judici, però Baader va ser detingut un altre cop l'abril del 1970. El maig del mateix any Andreas Baader va ser alliberat en una acció armada duta a terme pel grup, a partir de la qual Ulrike Meinhof passa a la clandestinitat (a la pel.lícula aquest moment està descrit magistralment, amb el salt d'Ulrike per una finestra). A partir d'aquest moment la premsa parla de la Banda Baader-Meinhof.

Després d'un temps rebent entrenament militar a Jordània, el grup torna a Alemanya i comença a dur a terme accions molt espectaculars: atracaments a bancs, atacs a edificis militars americans, a comissaries de policia i a edificis de diaris que consideren propagadors de la ideologia capitalista... El juny del 1972 els principals dirigents del grup, entre els quals Baader, Meinhof i Ensslin, són detinguts. Ja no tornaran a sortir de la presó.
Van ser incarcerats a Stuttgart, a la presó d'alta seguretat de Stammheim, construïda expressament per a aquests presos. Condicions de detenció dures, incomunicació, vagues de fam, manifestacions, la mort d'un dels presos de resultes de la vaga porten a un canvi de les condicions de detenció, al novembre de 1974.

Al carrer, sorgeix una nova generació de militants de la Fracció de l'Exèrcit Roig, que protagonitzen diversos segrestos i assassinats.

Al maig de 1975 comença el judici contra la vella guàrdia del grup.

El maig del 1976 Ulrike Meinhof va ser trobada morta a la seva cel.la, penjada amb una tovallola trenada. Una investigació va concloure que s'havia suïcidat, però la idea que havia estat assassinada va mantenir-se viva en els ambients de l'extrema esquerra. El que sí es va saber de segur és que entre Meinhof i la resta del grup havien sorgit dissensions.

Mentre va durar el judici hi va continuar havent accions terroristes. L'abril del 1977 els acusats van ser condemnats a cadena perpètua.

Es van succeir una sèrie d'accions espectaculars que van culminar en la crisi que es va anomenar la Tardor Alemanya del 77: el segrest al setembre del president de l'Associació Alemanya d'Industrials, un ex-nazi i ex-oficial de les SS, i a l'octubre el segrest d'un avió de turistes alemanys que marxaven de Palma de Mallorca cap a Frankfurt, dues accions que reclamaven l'alliberament dels membres de la Fracció de l'Exèrcit Roig. Després de moltes peripècies, una força d'èlit de la policia alemanya va alliberar els turistes a l'aeroport de Mogadiscio, a Somàlia, on havia anat a raure l'avió. L'acció dels terroristes havia fracassat. L'endemà apareixien morts a les seves cel.les de la presó de Stuttgart els membres del grup, que suposadament s'havien suïcidat, i a fora la Fracció de l'Exèrcit Roig anunciava que havia "executat" el president dels industrials alemanys.

El resum del Wikipedia ha sortit molt llarg. Però m'ha semblat necessari per situar els sentiments que m'ha inspirat la pel.lícula.

Ha estat interessant recordar fets i imatges de l'època, i recordar també l'extensió i la radicalitat del moviment en aquells anys.

He llegit a internet algunes crítiques de la pel.lícula en el sentit que hi ha moltes coses que no s'entenen. Depèn dels coneixements previs sobre l'època que tingui cada u. En el meu cas, m'hauria agradat que fos més explícita la categoria d'ex-nazis d'alguns dels assassinats i segrestats.
No m'havia fet mai la reflexió sobre les particularitats, diguem-ne "nacionals", d'aquells moviments violents anticapitalistes. A Alemanya molts dels militants i alguns dels intel.lectuals que van reflexionar sobre aquest moviment són nascuts abans de la guerra mundial o són fills de la guerra (Ulrike Meinhof 1934, Rudi Dutschke 1940, Gudrun Ensslin 1940, Margarethe von Trotta 1942, Andreas Baader 1943, Rainer Werner Fassbinder 1945). A partir d'algunes frases de la pel.lícula, em pregunto quina relació hi ha entre el passat recent alemany i la radicalitat alemanya de finals dels 60 i 70.

Vaig ara a un altre aspecte: la tragèdia, la magnitud del desastre. Aquí sota, una foto d'Ulrike Meinhof com una jove periodista el 1964 que no deixa entreveure en què es covertiria la seva vida.


Parlem de l'abandonament de les criatures. Hi ha una pel.lícula que em va impressionar molt quan la vaig veure als anys 80, Las hermanas alemanas de Margarethe von Trotta (en anglès està traduïda com "Marianne and Juliane" i en francès "Les années de plomb", que crec que és una traducció fidel). Ara he entès que la directora s'inspirava en concret en la vida de la Gudrun Ensslin i una de les seves germanes: Gudrun Ensslin entrega el seu fill a la germana perquè ella no se'n pot ocupar. La germana decideix que és millor donar-lo en adopció. Tinc una imatge de la pel.lícula gravada a la retina: la tieta amb el nen de la mà, caminant per un carrer amb casetes i jardinets cap a la casa de la família que l'adoptarà, i jo pensant "l'arribarà a abandonar, serà possible?"
També he sabut que la Ulrike Meinhof tenia dues filles petites, que també va deixar de veure quan va saltar per aquella finestra i va entrar a la clandestinitat. Tornant de veure la pel.lícula RAF, he buscat les seves biografies a internet i he comprovat que, en efecte, l'opció política les va dur a perdre el contacte amb els seus fills.
La Doris Lessing explica a les seves memòries que als anys 40 a Salisbury (Rhodèsia) decideix separar-se del marit i dels seus fills petits per poder militar políticament a ple temps en l'òrbita d'un grup comunista. Un dia veu els nens al parc fent un picnic amb el pare i la seva nova dona i "se sent estranya" (aclareix que finalment no se n'ha anat a viure tan lluny, uns quants carrers més enllà!).
Això és un parèntesi, però m'ha vingut a la memòria. Em sembla un símptoma, una alarma de l'allunyament de la realitat. Bé, em sembla que és algun problema molt més greu, que no sé adjectivar.

Anem als suposats suïcidis o suposats assassinats. L'autor del llibre i la pel.lícula tinc la impressió que fan una reconstrucció fidedigna, i en concret donen la versió del suïcidi, no la de l'assassinat. El suïcidi d'Ulrike Meinhof tindria una aura especial: es desmarca dels altres, sembla que és crítica sobre la situació que han creat, perd una mica la raó i, alhora, entrant en aquest estat de desequilibri, és com si estigués guanyanyt grandesa.
El suïcidi dels altres, mesos més tard, suposant que es tractés de suïcidis, és terrible. És la negació total, és l'orquestració de la negació total. Noto que com amb l'abandonament de les criatures, no sóc capaç d'expressar ni de pensar clarament l'alienament que significa. Però em posa la pell de gallina.

Dues notes més:
He llegit aquests dies una denúncia que va escriure Jean Paul Sartre, quan va anar a visitar Andreas Baader que estava fent vaga de la fam per a unes millors condicions de detenció. Reclama els drets humans per als detinguts. Però també he llegit que va comentar a la gent que li era propera que l'Andreas Baader li havia semblat un individu molt poc intel.ligent i fins i tot un personatge tarat (!).
També, que hi ha una pel.lícula que tracta el cas d'uns militants de la Fracció de l'Exèrcit Roig que en el moment de la desbandada es refugien a la RDA, on la Stasi els proporciona documentació falsa i passen a viure una nova vida, sense passat, a l'Alemanya comunista. Sembla que es tracta d'una situació verídica (no recordo el nom, em sembla que la vaig veure a la televisió).

Sentiment personal sobre tot plegat: tan lluny i tan a prop...

Aquest grup anomenat IRA autèntica torna a atemptar...

La corrupció popular

El títol d'aquesta nota, la corrupció popular, es refereix tant al partit que últimament la protagonitza, com a l'estranya popularitat que la corrupció té a vegades.

Fa dies, l'alcalde de la població malaguenya d'Alcaucín, del PSOE, acusat per corrupció, va ser aplaudit per una part de la població quan els guàrdies se l'enduien detingut. És una situació entre trista i còmica. Els motius d'aquell entusiasme em sembla que són antics. Hi ha un llibre de memòries del Conde de Romanones que té un episodi que va com l'anell al dit per aquesta situació. (No recordo el títol exacte, ¿era Notas de una vida? Era una edició petita de l'editorial Aguilar i no l'he pogut retrobar per citar-lo exactament, ho faig de memòria.)

El Conde de Romanones tenia possessions a Guadalajara i va començar la seva dilatada carrera política com a diputat del Partit Liberal per Guadalajara (1888). Pensem que va ser diputat, alcalde de Madrid, ministre de diverses coses i tres cops president de govern. Les seves memòries són interessants i sobretot molt desinhibides. Es refereix a una de les eleccions, en què ell perd el càrrec de diputat per Guadalajara i els seus contrincants polítics se'n burlen dient que, l'endemà de les eleccions, l'estació de Guadalajara era plena d'individus que esperaven el tren cap a Madrid: eren els enxufats del Romanones, que s'havien quedat sense feina. El Romanones els replica: no em podien fer millor propaganda!! Així tothom sabia que quan jo guanyava repartia moltes feines!!

Las manos blancas no ofenden

Recomano anar a veure Las manos blancas no ofenden (Calderón de la Barca, per la Compañía Nacional de Teatro Clásico , Teatre Apolo a Barcelona, NOMÉS FINS AL 22 DE MARÇ).
Em va sorprendre que la sala no fos plena, perquè l'obra és amena i la posada en escena, molt bona. Es passa una estona divertidíssima.
L'obra és una comèdia d'enredo molt atrevida per les ambigüitats: dins la trama, una dona vestida d'home i un home vestit de dona que creen situacions cada cop més complicades i hilariants. Allò de l'honor aquí és purament l'excusa perquè no es puguin desfacer els entuertos. El vestuari és exquisit i la novetat, per a mi, va ser la música. La música i les cançons la fan més lleugera, la converteixen veritablement en un entreteniment. La música (cito el catàleg) són arranjaments de la música amb què es va representar al segle XVIII, l'època del naixement de la zarzuela.
Acabo la propaganda dient que actuen de meravella i que l'actor Miguel Cubero, el que fa de Cèsar i Celia broda el paper i les cançons.

Hort urbà a l'Eixample

Havia sentit a parlar dels horts urbans a Barcelona i n'havia vist al Clot, però avui me n'he topat amb un, inesperadament, a l'Eixample, a la cruïlla dels carrers Consell de Cent, Padilla i Enamorats, a la vora la Diagonal. Eren 20 parceles, una monada, Però, està clar, tot l'espai estava envoltat per una tanca. M'ha semblat molt bé, després mentre caminava m'imaginava altres racons on se'n podien muntar, però també m'adonava que traurien espais públics-públics, accessibles a tothom.

Més sobre l'exposició de Sorolla al MNAC

Hi ha molts visitants, massa per fer tranquil.lament la visita, però val la pena. Oberta fins al 5 de Maig.
En una banda s'exposen els esbossos que va fer per preparar els quadres sobre Espanya i les seves regions que li havia encarregat la Hispanic Society of America. En una altra banda, hi ha els quadres acabats.
Un cop vaig haver vist la primera part, em creia que l'exposició s'havia acabat i vaig recollir la motxilla i tot per marxar. I llavors vaig descobrir que hi havia la segona part, amb aquells mamotretos de quadres de molts metres quadrats (14 plafons i 210 metres quadrats!) i de molt vestit típic. La gran desmesura va ser una sorpresa, al començament gairebé còmica, després vital i agradable.
La primera part, que anomenen "El procès creatiu", em va agradar molt, perquè els esbossos mostren la busca de l'artista i m'emocionen. Aquest aspecte ja ha sortit altres cops al blog.
I l'altra part, la dels quadres, també em va agradar, perquè hi ha les solucions i perquè el Sorolla té una força i una vitalitat que s'encomanen.
Entre quadre i quadre, es projecten a la paret fragments de cartes del Sorolla amb algunes explicacions sobre les pintures.
Per exemple, parlant del quadre que ha de fer sobre Galícia, diu alguna cosa així: "Ya sabes que los grises y las brumas no me gustan, pero aquí hay algo que si logro captarlo será muy interesante". I en efecte, el quadre sobre Galícia no és ni boirós ni plujós, és una Galícia assolellada, amb uns verds, això sí, que són fills de la humitat.
A la banda dels bocets hi ha alguns encaputxats que em van fer pensar: "Em sembla que no li acaba d'agradar ni com li surt ni li acaba d'agradar de dibuixar processons". Després a la part on hi ha els quadres, em vaig admirar davant del de la processó sevillana. A l'home que porta la creu, per no fer-li cara de patiment, també me li posa caputxa, i darrera ve el "paso" una mica tort, amb aquella sensació de perill que es viu a Sevilla durant la setmana santa, que sempre sembla que hi pugui haver un desastre d'un moment a l'altre. A la paret hi ha una de les frases manuscrites del Sorolla, molt sorolliana: "Los duelos con sal son menos".

Paper de Vidre num 51

Ha sortit el nou número, el 51, de la revista virtual Paper de Vidre, aquest cop dedicat al tema LA REVOLUCIÓ. Aquí sobre, portada d'Anna Costa

Sorolla al MNAC, a Montjuic

Demà divendres 20 de febrer, el MNAC obre al públic: Sorolla. Visió d'Espanya. Col·lecció de la Hispanic Society of America (entrada gratuïta).

La mort d'Eluana i l'associació Dret a Morir Dignament

Fa temps que volia posar al blog l'enllaç de l'associació Dret a Morir Dignament, de la qual sóc sòcia, i invitar els lectors a formar-ne part. Si entreu a la web, veureu que es tracta d'una associació seriosa i ben fonamentada.
La mort d'Eluana Englaro ha anat envoltada d'actuacions esperpèntiques que fa pensar que els italians ens guanyen en "aspavientos" (acabo de veure la pel.lícula Il Divo, sobre l'Andreotti, i m'hi ha fet pensar). Justament és un tema que vol tot el contrari: serenitat.
S'estan recollint signatures a tot Espanya per donar suport a un manifest i emplaçar el govern a abordar seriosament la qüestió. Un dels punts centrals demana que el govern sàpiga, s'interessi, tingui en compte... de manera fefaent, com moren els ciutadans. És fonamental.
En aquest link trobareu la manera com podeu signar el manifest.
Donar-li difusió entre familiars, companys i coneguts és important. M'he trobat moltes persones sensibles al tema que no saben que existeixi un moviment i que agraeixen que se'ls faciliti l'accés a aquesta informació.

La Clase o Entre les murs

Nova recomanació cinematogràfica: Entre les murs, traduïda com La Clase.

Crec que agradarà a qualsevol que es dediqui o s'hagi dedicat, de lluny o de prop, a l'ensenyament, perquè és enormement suggerent a propòsit del que passa a l'aula, el bo i el dolent. En realitat, la traducció en castellà -La clase- és "lliure", però no és cap bestiesa.
És una pel.lícula entre la ficció i el documental, protagonitzada pels mateixos alumnes de l'Institut del 20e arrondissement de París on es roda el film. El director, Louis Cantet ("Recursos Humanos") ha triat també com a actor protagonista -el que fa de mestre-, el mateix autor del llibre que ha donat peu a la pel.lícula.
L'anècdota, cap al final, de l'alumna que ha llegit La República de Plató, és molt bona... i molt versemblant!
Es podrien fer moltes reflexions sobre l'ensenyament en un món tan globalitzat com el nostre o el parisenc.
Única crítica: és un pèl claustrofòbica, ja que el títol en francès -Entre les murs- és exacte, tot passa dins el col.legi, cap escena a casa de cap professor, a casa de cap alumnes, cap escena en dissabte o diumenge.