dilluns, 16 de setembre del 2013

El Rec Comtal i comprar verdura als últims horts de Barcelona


FA vuit dies vaig assistir a un itinerari organitzat pel Museu d'Història de Barcelona. Es tractava de resseguir el Rec Comtal des de Montcada fins a la Trinitat Vella i entendre els diferents plans hidràulics: el medieval, el del segle XVIII i el del segle XIX. Molt interessant. I guiat per una geògrafa entesa i apassionada en la matèria.

Jo no havia trepitjat mai el barri de Vallbona (Districte de Nou Barris), tancat entre autopistes. Ni havia vist el seu petit parc per on passa el Rec. Ni sabia de l'existència de l'àmplia zona d'horts anomenada La Ponderosa que pertany a aquest barri, ni sabia que els horts són regats amb l'aigua del Rec, ni que cada dia de 9h a 14h, diumenges inclosos, a l'entrada dels horts venen la verdura que cultiven. Vegeu aquí sota una foto de La Ponderosa, amb blocs de pisos de Santa Coloma al fons.

Una dona de Sant Andreu que venia de comprar-ne, ens informa, entusiasta:
-Tenen tot el que és de l'època, i sense passar per càmeres!
-I els preus?
-Vejam, barats no ho són. Però és verdura regada per l'aigua del Rec Comtal!
(Un dia d'aquest hi aniré a comprar-ne).

I acabo amb la tercera fotografia de les que va fer Carme Cases; una última foto insòlita: en un dels horts marginals, força més enllà dels de La Ponderosa, hi ha unes fustes i resulta que es tracta de... un pont llevadís!! per creuar el rec i poder arribar a l'hort. A la foto el pont està aixecat.

dissabte, 14 de setembre del 2013

Exposició de fotografia Rafael Sanz Lobato a la Academia de bellas Artes de San Fernando. Madrid


(Acabo les notes de la Granja Madrid de l'altra setmana)
Tornant de La Granja per Madrid vaig poder veure l'exposició de fotografia de Rafael Sanz Lobato a la Academia de Bellas Artes de San Fernando. No coneixia el fotògraf i em van agradar totes les fotos i algunes em van emocionar.

dijous, 12 de setembre del 2013

Per exemple... un nou país amb... o sense...


Continuo amb un exemple, tot i que sé que corro el risc de semblar ingènua. Però vull ser concreta.

Durant els nombrosos anys de Govern convergent es va muntar a Catalunya un sistema funcionarial megahispànic, el més hispànic que es va poder, amb tots els vicis hispànics haguts i per haver, que ja criticava Larra a l'article "Vuelva Vd. mañana" (sí, d'acord, exagero una mica). Quan anys després van manar els socialistes la cosa va continuar igual.

Ja sé que els funcionaris fan (fem) falta, que l'educació, la sanitat, la policia i tantíssims serveis i institucions necessiten funcionaris. Però moltíssima gent que coneix la qüestió des de dins, o des de la vora,sap com s'ha fet d'intocable el sistema, com s'ha anat retroalimentant i recargolant. Fins a límits que a vegades fa riure (si és que un no té ganes de plorar).

Quan van començar les retallades econòmiques a Educació (el meu sector), l'augment de les ratio i l'augment de les hores de feina, vaig pensar que podia ser un bon moment de dir: "Doncs a canvi desburocratitzem molts assumptes que carreguen el professorat de feina inútil (només els qui hi estan -o hi hem estat- ficats sabem fins a quin punt es redacten papers inútils i llarguets que no es llegeix ni es llegirà absolutament mai ningú). Guanyarem temps i racionalitat".

Però què va! Estem ja absolutament espanyolitzats i "marketitzats" per les polítiques de programació, d'avaluació, de reglamentació, de qualitat... que formen una espiral que s'eleva fins a l'infinit (aquí no exagero). És tan freqüent veure com es perd el nord, com s'oblida l'objectiu principal de la feina d'un mestre, com es deixa de tocar de peus a terra i com entrem en una pel.lícula de ciència ficció que, a més de ser absurda, angoixa el personal... Fins a nivells preocupants.

A vegades he pensat que si la ciutadania conegués de la vora alguns d'aquests tinglados demencials que he viscut... correria a desapuntar-se de... l'Estat.

Abans es deia (ara ja no tant) que el català era treballador, assenyat, racional, que sabia solucionar problemes i altres floretes per l'estil. Seria magnífic que aquest nou país que es reivindica fes una aposta per aquests valors. Ah, i no vull deixar a ningú sense feina, entenguem-nos bé, ni eliminar funcionaris. Demano que en la funció pública tornem a, o instaurem, un valor imprescindible: tocar de peus a terra. (Ja sé que tot plegat no sona gens polític, però podeu estar ben segurs que ho és).

Per un altre dia un tema encara més espinós: l'ensenyament comprensiu o estudiar totes les criatures juntes fins als 16 anys.

FER UN PAÍS

M'ha agradat anar a l'altra punta de Catalunya a participar a la Via Catalana. M'ha agradat molt.

Si això ha d'anar endavant, voldria que servís de revulsiu per trencar la inèrcia actual, la passivitat i el desencís, i crear una cosa nova que fes goig. El que pasa és que les coses noves que fan goig en general es comencen a fer abans que te'n donin el permís o els mitjans. Es comencen a fer perquè n'hi ha molta necessitat, se'n tenen ganes, hi ha idees i empenta. I ara tot això jo no ho veig clar. Veig molt d'entusiasme general, però el contingut difús.

Com volen uns i altres que sigui aquest país? 

Deixeu-me donar un exemple perquè s'entengui el que vull dir. És un exemple de fa anys, perquè tinc anys, tot i que em sabria greu que algú pensés: "Explica batalletes".
Som al 1976 o 1977. Una amiga meva aprova unes oposicions i li donen una plaça de professora en un institut nou d'una ciutat de l'àrea metropolitana barcelonina. És un institut tan nou que encara no existeix, és a dir no té ubicació, no té local. M'explicava com recorria dins d'un 4L, amb tres altres professors nous, la ciutat de l'àrea metropolitana barcelonina amunt i avall. Es paraven a les grans construccions que semblaven en desús, magatzems, naus industrials o locals parroquials. Buscaven un local provisional per al nou institut del qual eren professors, per poder-hi encabir els alumnes i começar les classes quan abans millor. Tenien ganes de fer un ensenyament públic diferent, encara que no hi havia els mitjans.


Jo ara trobo a faltar una guspira, inspiració, idees del contingut.  No pot ser que ara només hi hagi el desig de tenir un país que disposi d'uns quants diners més. Diners per fer diferent què? Atenció: aquí hi ha tants corruptes com a Espanya que poden volatilitzar els diners en un tres i no res.
S'hauria d'aconseguir omplir de contingut aquest projecte. Visualitzar un canvi en aspectes importants. Llançar a la palestra idees de canvi concretes.
Jo ara encara no veig clar el que tindria de bo aquest nou país.

dimecres, 11 de setembre del 2013

La Granja de San Ildefonso. Els jardins

Els jardins del Palau Reial són magnífics. Són molts extensos, tenen arbres antics i grans, hi ha zones més ajardinades, zones més boscoses, fins i tot hi ha un laberint.

dimarts, 10 de setembre del 2013

La Granja de San Ildefonso (Segovia). Més sobre la Fàbrica de Cristales

Una de les sales de la Fábrica de Cristales exposa multitud de botelles i garrafes comunes. Algunes de les visions són un homenatge al pintor Morandi. Mireu les imatges del seus olis.

dilluns, 9 de setembre del 2013

La Granja de San Ildefonso (Segovia). La Fàbrica de Cristales


A La Granja he visitat la Real Fábrica de Cristales. És una instal.lació molt interessant tant pel que fa a les peces històriques que conserva, les demostracions de producció de vidre artesanal, les exposicions de vidres contemporanis, el procés de fabricació...
Avui el dibuix de l'estàtua de Carles III, rei sota la influència del qual la Fábrica de Cristales va tenir gran desenvolupament. És una estàtua moderna, gairebé caricaturesca, molt bonica, que es troba a la sala de la cúpula central.

diumenge, 8 de setembre del 2013

A La Granja de San Ildefonso (Segovia)


He estat tres dies a La Granja de San Ildefonso, a la província de Segòvia, a la banda nord de la Sierra. L'element més destacable del poble és el Palau Reial, començat a construir pel primer rei borbó, Felip V. Es va convertir en la residència d'estiu de la monarquia. Darrera el palau hi ha uns jardins extensíssims amb unes arbredes magnífiques.