divendres, 8 de desembre del 2006

Exposició: Picasso i el circ


Exposició al Museu Picasso sobre PICASSO I EL CIRC.
(El dia de la inauguració, hi va haver un petit espectacle de circ, amb un número memorable: dos equilibristes van oferir una ¿dansa? penjats de dalt d'una paret. No estaven verticals sobre el terra, sinó perpendiculars a la paret, a mig aire. Es difícil d'explicar, però l'efecte òptic era impressionant)

dimecres, 22 de novembre del 2006

Nou Paper de Vidre

Ha sortit el número 40 de Paper de Vidre. El podeu trobar aquí.

Jazz els dimarts

 

Fins a nou avís, cada dimarts a la nit, a partir de dos quarts d'onze, podeu anar al bar Padam, al carrer Rauric (just a sota el carrer Ferran) a prendre alguna cosa i escoltar en un ambient molt casolà el saxo i la trompeta d'antics membres de la banda de jazz La Farga. Jazz clàssic.


(El faristol és un ordinador portàtil amb la partitura)

dimarts, 21 de novembre del 2006

La Torre Agbar per dins (4)

Acabem la visita a la Torre Agbar.
Amb l'ascensor central pugem fins a l'últim pis, el trenta i tants (recordem que els petits ascensors VIP de la banda exterior no poden arribar-hi, sinó que es queden a la planta 24).
Aquí la cosa impressiona. De nou una planta sense envans, columnes ni parets que compartimentin espais, però ara la sensació d'amplitud queda augmentada perquè a sobre nostre ja no hi ha sostre, sinó que som directament a sota la volta transparent que cobreix la punta de dalt de la torre.
El dibuix d'aquí al costat és només "impressionista", perquè per a mi seria massa difícil representar aquest espai. A veure: l'armadura de la volta és un entramat de bigues horitzontals i verticals, o si es vol de bigues que van cap amunt i d'unes altres que donen la volta. Aguanten els vidres i és una mica com si el cel fos allà dins. D'altra banda és un lloc privilegiat per veure que es tracta de dues torres, una dins de l'altra.
Durant la construcció, pujar fins aquí a dalt aquesta carcassa de bigues ja armada va ser impossible, i es va haver de pujar per parts i acabar-la de muntar a dalt. Ara, en aquest mirador privilegiat sobre la ciutat, resulta que una de les bigues horitzontals cau justament a l'alçada dels ulls de qualsevol visitant que no sigui ni pigmeu ni jugador de la NBA. O sigui que t'has d'ajupir una mica o posar-te de puntetes per veure bé tal o qual edifici, carrer o el que es vulgui mirar. Al Nouvel li van dir que la biga tapava la vista i que la desplacés i el Nouvel va dir que la biga no es tocava, que l'edifici s'havia d'aguantar per sobre de qualsevol altre imperatiu. Han parlat de fer una plataforma a sobre el terra d'aquesta planta per elevar-la una mica i que la vista passi per sobre la biga i sigui més agradable. Sigui com sigui, ara mateix la vista és interessant i el lloc resulta bonic (a l'Òpera de Lyon el Jean Nouvel els va muntar a dalt de tot una impressionant volta de canó que també és vidrada).
En aquest mirador hi ha les dues primeres i úniques preguntes del grup d'enginyers.
La primera és si hi ha alguna cosa pensada per l'efecte 11 de setembre.
Glups. Fa estona que, en silenci, tots hi pensem.
Se'ns diu que un vent de 250km, que mai ha bufat a Barcelona, podria bufar sense problema (a aquesta alçada on som ara la Torre es mou una mica). Que estava previst que la torre aguantés 4h de foc generalitzat i que després de l'11 de setembre van fer reformes al projecte perquè n'aguantés 8. Però que... és impossible preveure tots els supòsits d'un atac terrorista.
(El que no diu el qui dirigeix la visita és que /agbar/ en àrab clàssic vol dir gran, el més gran, excels, superior, adjectiu que acompanya sempre el nom d'Alà (Alà és gran), i que això potser la protegeix de possibles atemptats).
En qualsevol cas, els enginyers són gent pràctica i troben lògica l'explicació. Ataquen amb la segona pregunta: què passa amb la neteja dels vidres.
Ai, durant la visita hem anat mirant cap enfora i regalims de brutícia per aquí i grapats de pols per allà, no hem vist cap vidre net.
Tirem enrera per entendre el tema dels vidrets que recobreixen la torre.
La Torre està revestida exteriorment per unes plaques que no són de vidre, sinó d'un material plàstic transparent. D'aquestes làmines en català se n'ha de dir llepis. N'hi ha 60.000. Són dues plaques enganxades, o dobles que paren una mica el sol. Inicialment es va tenir la idea que aquests llepis es moguessin segons la llum (el Jean Nouvel a l'Institut du Monde Arabe, a París, va posar unes "celosies" que s'obren i es tanquen mitjançant cèl.lules fotoelèctriques segons si hi ha més o menys llum). Bé, aquí la idea va durar 20 minuts, perquè la complicació tècnica seria desmesurada. Vaig entendre que el suport de cada llepis permet posar-lo en 17 posicions diferents (però no amb un automatisme intel.ligent, sinó més o menys manualment). Així doncs, aquestes plaques estan cada una d'elles en una determinada posició que es considera que és la més adequada pel lloc on està ubicada (la part de l'edifici dóna a ponent, a llevant, etc.) i així es queden. (Em sembla que ens van dir que a algunes plantes s'han hagut de posar cortines, persianes i sistemes per evitar el sol excessiu).
A cada llepis hi ha uns dispositius per il.luminar-lo amb diferents colors i les combinacions que es poden obtenir, comptant els colors que es reflecteixen entre uns llepis i uns altres és de diversos milions (no em feu dir quants, si us plau). Això permetria passar una pel.lícula fent servir la paret exterior de la torre com a pantalla. És interessant. Evidentment als publicistes els ha semblat interessantíssim i ja han fet propostes per passar anuncis a la torre. Es veu que l'Agbar ha dit que no, que es queden de moment amb els colors abstractes perquè en disfruti la ciutadania.
I la neteja -tornem a la pregunta-? Doncs aquests llepis s'han de netejar a mà. Entre la paret de ciment exterior i l'estructura dels vidrets i ha unes plataformes com de rejilla metàl.lica, com un terra-passadís per on senyor o senyora neteja-vidres pot passejar sense arnés ni casc, i va netejant els vidres un a un, amb un drap, un sprai i suc de munyeca. Van decidir que hi hauria dues persones destinades únicament a això. Aviat es va veure que no donaven l'abast. Van dedicar-hi quatre persones, després van dir que va, que fossin sis, ara ja són a vuit empleats que no fan altra cosa en tot el dia, i encara no donen l'abast. La veritat és que als llocs on toca el sol els vidres es veuen brutíssims.
Acabo la visita a la Torre Agbar al mateix lloc on la va acabar el grup: a una de les plantes tècniques de l'edifici, on un empleat de manteniment va haver de contestar desenes de preguntes del grup d'enginyers, que entre cisternes, tubs i cables es van despatxar a gust.

diumenge, 19 de novembre del 2006

La Torre Agbar per dins (3)

 Continuem la visita a la Torre Agbar.
Actualment a la torre només hi treballa gent de les empreses del grup Agbar, que ja no és només la societat de les aigües de Barcelona, sinó moltes altres coses (per exemple el diari gratuït ADN que es reparteix al metro, es fa aquí). Ara hi treballen unes 600 persones i que quan tot estigui al complet seran cap a 750.
Després de l'Auditori, un pas breu per la planta baixa on ens fan fixar en el gruix de la paret exterior (la de ciment, que dels vidres en parlarem més endavant). És un gruix considerable, i mirant l'obertura de les múltiples finestres podria fer un efecte de búnker, és a dir que com que les finestres són tan retallades es podria fer molt present el gran gruix de la paret. El truc que s'ha empescat el Nouvel és recobrir l'ampit i marcs de les finestres amb un material reflectant tipus mirall que veritablement dissimula la sensació de búnker.
Per pujar a una de les plantes d'oficines, s'entra a la torre central, (recordeu: un ou de guatlla dins d'un ou de colom) on hi ha el gran ascensor. La planta que es visita ara és buida, són quarts de set del vespre i tothom ha plegat. Aquí és claríssim que els murs de les dues torres són "autoportants" i que no fan falta ni altres parets ni cap columna: la planta és circular i diàfana.
Primer ens fan baixar la vista i ens fan fixar en el terra: tot galvanitzat i recobert de grans quadres de moqueta, amb iman a la banda de sota, perquè es puguin aixecar, canviar, rentar i tornar a fixar...
Ara tornem a aixecar la vista i... bueno, hi ha l'absència d'envans i separacions... ¿on s'arxiven els papers si no hi ha armaris ni parets per recolzar-los? El paper ja no és necessari, senyors, tot està digitalitzat, però... de tant en tant entre les taules d'oficina hi ha un "tòtem", la paraula amb què anomenen aquests mòduls de material mig transparent, plantificats aquí i allà, per guardar... ¿un abric? ¿una carpeta?
Hi ha un a ltre lloc on es pot arxivar alguna cosa: a les parets exteriors hi ha una mena de cubículs-armaris-empotrats.

Tot, tot, tot no és obert, en aquesta planta, sinó que hi ha algunes separacions entre la plebs i alguns caps: es tracta d'uns parapets, translúcids i transparents, tot i que a l'alçada del cos d'una persona hi ha un gravat que reprodueix el quadriculat de les finestrs i que tendeix a enterbolir una mica la visió del que hi ha a l'altra banda... però no m'imagino gaire intimitat entre un jefe/una jefa i la seva secretaria/el seu secretari. És una planta calvinista.
Adosat a les parets de la torre exterior hi ha cinc o sis ascensors (petits comparats amb l'immens ascensor de la torre central): són els ascensors dels VIP, Se'n veu passar un, rabent. Comentari de qui condueix la visita:
-Van a 4 metres per segon. Van venir els de la Mitsubishi i ens van dir que els seus ascenors anaven a 10 metres per segon. Vam dir "Oh!" i ells ens van aclarir, però, que els seus ascensors tenen un problema: han tingut tres morts per atac de cor a l'ascensor. I van afegir que han fet un estudi i que a més de 8m per segon es mor la gent.
Aquest ascenosrs VIP s'acaben al pis 24, perquè a partir del pis 24 les parets exteriors es corben cap endins, fan la volta, punxa del coet, sortidor del gèiser o el que es vulgui dir, a dalt. A partir d'aquest pis, només es pot contiuar pujant amb l'ascensor central, el muntacàrregues
Ascensor central un altre cop, cap a la planta de la cafeteria.
(Incís: fa un any, quan van venir els reis a inaugurar l'edifici, van pujar amb els segurates i tota la patuleia en el muntacàrregues, i als de L'Agbar els va semblar que havien de trobar un subterfugi per no dir "muntacàrregues" a l'ascensor amb què pujaria el rei. I van decidir que el mot per designar-lo podia ser justament "subterfugi". O sigui que estem pujant en un subterfugi. Després pregunto a una de les hostesses que fan d'escombra del grup i em diu:
-Sí,sí, van dir-ne "subrefugi", com que hi pujava el rei amb els guardespatlles...
L'etimologia popular és inesgotable.)
A la planta restaurant ens expliquen el preu dels tres menú i el que val un cafè... El que és interesant són els colors vermells, grocs, carabasses i el plàstic de taules i cadires. Se'ns diu qu és molt anys 70', que al Jean Nouvel li agrada jugar amb els colors a les seves obres, i que ara es dedica a pintar que és el que hauria volgut fer abans de començar a dedicar-se a l'arquitectura.
Hi ha uns reservats per menjador de grups de treball.

I de nou l'ascensor subterugi, o subrefugi, fins a falt de tot, el mirador: per al dia que ve, on també haurem de parlar dels vidres.

dilluns, 13 de novembre del 2006

La Torre Agbar per dins (2)

Continuem amb l'interior de la torre Agbar i avui comencem amb una mica de simbologia.

A cada pis, ens diuen, hi ha una finestra més gran que les altres que és la que està encarada a la Sagrada Família, ja que la torre és en certa manera un homenatge a Gaudí. I veurem, i ens hi faran fixar, uns quadrats de colors esvaïts pintats a la paret de la torre central, que volen evocar els reflexos dels vidres de colors de la torre exterior, com si fóssin els colors de la llum filtrant-se pels vitralls d'una església gòtica. La veritat és que jo em vaig pensar que eren de debò reflexos de la llum exterior... La forma exterior de la torre recorda també el dibuix d'una de les torres encara per construir a la Sagrada Família (una que ha de ser més massissa que les altres), i fins i tot pot imaginar-se que hi ha inspiració de les formes de la muntanya de Montserrat. Per referències que no quedi.

I per continuar amb els aspectes simbòlics, la torre és com un gèiser que s'alça a partir d'un volcà. D'aquí que els colors bàsics que ofereix la torre normalment són el vermell a la base (el foc), el blau (del xorro d'aigua del gèiser) i el blanc a dalt (de l'aigua que es pulveritza). Voilà. Ni fal.lus, ni supositori, ni coet: gèiser.
(Ah, i les parets irregulars del tram d'escala que baixa a l'auditori, les vam tocar ahir, doncs són irregulars pèrquè estem baixant per la boca d'un volcà.)

El dia que ve la visita d'una planta d'oficines, i de la planta del bar restaurant.

diumenge, 12 de novembre del 2006

La Torre Agbar per dins (1)

Això ha estat parat massa temps, i poquet a poquet torna a engegar. Per Nadal tindrem disseny nou i sobretot s'hi podran tornar a posar comentaris.
Torno, doncs, i avui us vull fer entrar a la Torre Agbar. Em sembla que ens hi quedarem uns dies.
Fa aproximadament un mes, el divendres 6 d'octubre de 2006, a les 18h., comença una visita guiada a la Torre Agbar.
Es tracta d'un grup d'enginyers -i algun infiltrat, en el meu cas infiltrada- que participen en una de les primeres visites que Agbar organitza per a les institucions.
Després d'un any d'estar en funcionament (la inauguració va ser al setembre del 2005), l'empresa ha començat a donar a conèixer l'interior de l'edifici als familiars dels empleats i a alguns grups de professionals. Les visites turístiques i per al públic en general, de moment, queden ajornades.
Al vestíbul domina el color negre.
El grup és invitat a baixar a la primera planta subterrània per un tram d'escales flanquejat per parets de factura irregular i a entrar a l'auditori. Aquestes parets que semblen (no ho són, només ho volen semblar!) picades a la roca tenen el seu què, com veurem més endavant.
Aquí comencen les explicacions.
-Compte amb els graons que són irregulars, mirin les llumetes.
Entre les fileres de butaques els graons van de dos en dos: dos de poca alçada, un de més alt, dos de poca alçada, un de més alt... Les llumetes a terra, tipus cinema, són per no despistar-se. Dins d'aquest auditori tot torna a ser fosc, terra, parets, escenari. Els seients, de color granat també fosc, són extremadament espaiosos. Les parets son d'una tela d'acer tibant i negra que si es toca fa blup-blup. Una sala amb cabuda per a 300 i tantes persones, que ja els sembla petita per a certs actes que voldrien celebrar-hi.
La manca de lluml recorda la sala de l'Opera de Lyon
del mateix Jean Nouvel, de qui vam parlar a les Barcelonetes fa temps.
Les explicacions són amenes, comprensibles, intel.ligents. La persona que dirigeix la visita sembla que està a la defensiva de les preguntes que puguin fer els enginyers. Els avisa d'entrada:
-Per a les qüestions tècniques, al final els atendrà un tècnic.
Més endavant, referint-se al sistema d'aire, acondicionat torna a advertir:
-Després li ho poden preguntar al tècnic.
Em remeto al seu discurs:
L'arquitecte francès Jean Nouvel en el moment en què se li va parlar del projecte no tenia encara cap obra a Espanya i s'hi va interessar. L'empresa volia fer un edifici singular, un edifici que fos un regal a la ciutat (segons l'expressió d'en Fornesa que llavors era el president del grup Agbar).
De l'aspecte exterior no cal parlar-ne, es pot veure de lluny i de prop. Anem a les interioritats i també a les metàfores.
Per construir les quatre plantes de soterrani i aixecar l'estructura de la torre es va haver d'estar bombant aigua del subòl a base de bé. Fan una comparació amb l'aigua que es va haver de bombar per a la reconstrució i ampliació del Liceu, i aquí es guanya en nombre de bombes, de temps i de litres. Barcelona si no estigués asfaltada seria una horta riquíssima. Es veu que ara el nivell de l'aigua subterrània va pujant, però encara no ha asssolit el nivell normal que s'espera que torni a tenir.
La torre té una base en forma de banyera invertida. Perdoneu perquè això no ho vaig acabar d'entendre, però em va semblar que es tractava d'una estructura que tenia a veure amb la convivència obligatòria amb un cert nivell d'aigües freàtiques, com si l'aigua pugués pujar i quedar retinguda per aquesta banyera de cap per avall.
L'estructura de la torre que s'alça sobre aquesta base en realitat és doble. Es a dir que es tracta de dues torres de planta ovalada una dins de l'altra, i aquí reprenc la mateixa expressió que va fer servir el qui feia l'explicació: com un ou de guatlla dins d'un ou de colom. Són, doncs, dues estructures autoportants (torno a fer servir la paraula exacta que es va utilitzar), que aguanten els diversos pisos. La planta tindria més o menys aquest aspecte:
Es a dir, dos òvals que no són concèntrics.
Com veurem minuts després, la torre de dins és la que dóna cabuda principalment al gran ascensor. Entre les dues parets, la de la torre exterior i la de la torre interior, l'espai és totalment lliure.
Per si la meva explicació fos confusa, copio la d'un fullet que arreplego per allà: La Torre Agbar amaga una sorpresa, ja que a l'interior del cilindre de la torre se n'ha construït una altra d'igual altura i menor diàmetre que conté alguns serveis de l'edifici, com els ascensors i les conduccions elèctriques i de ventilació. L'espai intermedi entre ambdós cilindres és el que es destina a les oficines.
(Continuació el dia que ve)

dimecres, 8 de novembre del 2006

Can Ricard un cop més

REBO EL CORREU SEGÜENT, que tracta un altre cop de Can Ricart (a les Barcelonetes ja se'n va parlar aquí):

From: mail.canricart@gmail.com
Sent: Wednesday, November 08, 2006 6:12 PM
Subject: CAN RICART, EN PART A TERRA? ACTE 13-N I MANIFEST
[Us demanem que feu la màxima difusió d'aquest missatge, i que considereu la possiblitat d'escriure al respecte a la premsa.]

Benvolgudes i benvolguts,

Darrerament es multipliquen els indicis de l'insuficient interès de l'Ajuntament pel patrimoni. Ara, hi ha el perill que en el plenari municipal de 24 de novembre s'aprovi una revisió del catàleg de patrimoni del Poblenou amb deficiències quant a criteris, elements considerats i mecanismes de gestió.

Més preocupant encara: hi ha quasi la certesa que en l'esmentat plenari de 24 de novembre es vol també aprovar el nou pla municipal per Can Ricart, que enderroca bona part del seu tram central, inclou un bloc d'habitatges en el seu eix principal i preveu una torre àmplia i de 52 metres d'alçada a la seva part frontal. Cal insistir en el fet que hi ha solucions alternatives i satisfactòries per a totes les parts.

Us convidem a adherir-vos al
MANIFEST per l'ajornament de les decisions esmentades, d'acord amb els motius que podeu llegir al document annex "Manifest" (Adhesions: envieu nom complet, dni i, si s'escau, institució, a mail.canricart@gmail.com , assumpte "Adhesió manifest". La vostra signatura compta, no ho dubteu.)

I us convidem a la taula rodona
PATRIMONI INDUSTRIAL, URBANISME I PARTICIPACIÓ. CAN RICART, CAP A UNA SOLUCIÓ FALLIDA?
Debat sobre el patrimoni i l'estat de la ciutat, dins del cicle La metròpoli i el patrimoni industrial, i presentació del Manifest

Dilluns 13 de novembre, a les 19 hores, Sala gran de la nova Facultat de Geografia i Història, carrer de Montalegre 6, davant del CCCB, al Raval

Antoni Roca, enginyer, president de la SCHCT de l’Institut d’Estudis Catalans

José Luis Oyón, arquitecte, Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès, UPC

M. Àngels Alió, geògrafa, Universitat de Barcelona, Geògrafs per l’Ecologia Social

Jordi Borja, urbanista, Universitat Oberta de Catalunya

Eugeni Madueño, periodista

Fila zero amb la participació de la FAVB i altres entitats i institucions

Obertura i moderació a càrrec de Mercè Tatjer i el Grup de Patrimoni Industrial del FRB

dissabte, 8 de juliol del 2006

divendres, 7 de juliol del 2006

Montpellier. Personatges 12 i fi.

Acabo la sèrie de Montpellier amb el dibuix que prefereixo: un bar on uns magrebins prenen la fresca cap al tard a la vorera del carrer.

Un sostre

Dino a Sant Vicenç dels Horts, poble que té un turonet anomenat Puig Castellar (no confondre amb el Puig Castellar de Badalona-Santa Coloma, tot i que aquest de Sant Vicenç es veu que també va ser una ciutadella ibèrica). Doncs bé, des d'aquest Puig Castellar de Sant Vicenç dels Horts, on s'arriba pràcticament amb un autobús de línia municipal, es té una visió de mig Baix Llobregat. Si un es gira 180 graus té a l'altra banda la vista del començament del massís del Garraf. Molt interessant.

A part de la geografia comarcal, hi ha una visió de l'urbanisme municipal. En efecte, Sant Vicenç dels Horts és una població que partint d'un nucli central a la plana del del Llobregat, s'enfila muntanya amunt. Des d'aquí a dalt es veuen cases i casetes, terrats, terrassetes, teulats de moltes menes, tot en carrers que fan un pendent del dimoni. Els anys 60, els anys forts de la immigració, Sant Vicenç es va poblar d'aquestes casetes autoconstruïdes, segons els recursos i la traça de cada u, i també segons els imperatius del terreny.
Des d'aquí dalt m'imagino que aquesta varietat ha de ser bona. Que és bona, vaja. M'imagino que la baixa densitat de població d'aquests barris fets de casetes de planta o de planta i pis, és bona. Hi valoro la manca d'uniformitat, em sembla que un s'hi ha de sentir més individualitzat. Ho comparo mentalment amb alts blocs que es veuen al lluny, més a prop de Barcelona, i em sembla que, de totes totes, guanyen les casetes d'autoconstrucció.

Em diuen que no m'enganyi, que aquesta dispersió presenta molts problemes: de qualitat baixa de les vivendes, de xarxes de serveis que haurien de ser molt extenses -des d'autobusos fins al clavegueram- en un municipi que no té recursos infinits.

Baixant a peu des del Puig Castellar a l'estació de tren, es passa pel barri de Sant Josep, tota l'estona un pendent pronunciat. Un home està repintant els ferros que aguanten la parra que li fa ombra davant de casa. El carrer del costat són unes escales de ciment molt desgastades, probablement pels aiguats. Llavors deixo de fixar-me en testos i geranis, i noto com són de tortes moltes parets. Teulats de nyigui-nyogui. M'imagino goteres a dins les cases.
És un itinerari ple de contrastos.
Segurament una solució intermèdia entre els alts blocs i l'autoconstrucció és cara.
No es pot ser pobre.

dimecres, 5 de juliol del 2006

dimarts, 4 de juliol del 2006

Montpellier. Personatges 10

L'Aisha és argelina i viu en un poble dels voltants. L'any que ve el seu fill adolescent ha d'anar a estudiar a Montpellier i una veïna francesa, molt expressiva, l'adverteix que allà hi ha molt gamberro: "Faites attention, parce qu'à Montpellier il y a des phénomènes, vous savez."

dijous, 29 de juny del 2006

Personatges 8. Montpellier

Els narradors de contes han proliferat. Aquest s'acompanyava amb una pianola i tenia un estil kitch, bastant kitch. Em va demanar a veure com l'havia dibuixat i, deixeu-me ser dolenta, fixeu-vos en la dedicatòria que va estampar:
"Merci d'exister, l'Henri".

dimecres, 21 de juny del 2006

Montpellier. Personatges 5

En un restaurant vegetarià, les noies que preparen i serveixen els dinars pertanyen a una mena de secta i tenen un aire mongil que fa una mica de por.

dissabte, 17 de juny del 2006

Montpellier. Personatges 4

L'éventail.
Visió fugaç d'un vano que canvia de mans. Una espanyola i un indonesi prenen contacte.

divendres, 16 de juny del 2006

Montpellier. Personatges 3

Al mercat del Plan de Cabanes hi ha una gitana de Málaga que ven roba. La seva filla és grassoneta.

diumenge, 11 de juny del 2006

dijous, 8 de juny del 2006

Montpellier. Antigone

 
Als que els agradi veure què passa amb l'urbanisme modern, que s'arribin al barri de l'Antigone, projectat cap a finals dels anys 80, pel Ricardo Bofill que llavors tenia molt bona premsa a França (ara ja no ho sé). Tot el barri té aquest toc seu, diguem-ne, "partenon".

La plaça central es diu Place du nombre d'Or (em veig incapaç de reproduir les explicacions que em va donar una matemàtica sobre aquest número) i hi ha alguns comerços que van posar noms clàssics, tipus perruqueria Afrodita i bar Venus.
Col.loco aquí al costat el dibuix d'una columna gruixudíssima que no aguanta res, que em va fer pensar en la diatriba anti Bofill escoltada a un arquitecte barceloní ("els temples grecs estan molt bé, però què hi pinta un temple grec ara i aquí?").
Sobre el nom Antigone: es veu que es va triar com a oposició al de Polygone, que era el nom que tenia un terreny militar d'allà al costat, o potser era un terreny militar sobre el qual es va bastir el nou barri (aquest punt no em va quedar clar). En tot cas és un joc de paraules que té la seva gràcia.

dimarts, 6 de juny del 2006

diumenge, 4 de juny del 2006

Montpellier. Les Arceaux

Les Arceaux és un aqüeducte que recorre un bon tros de Montpellier i que portava aigua a tres fonts públiques. Va ser construït al segle XVIII, pel mateix personatge a qui van manar reforçar el Pont du Gard romà. Desemboca en una esplanada anomenada Place Royale du Peyrou.
Aquesta plaça té una història.
A l'època de Lluís XIV es va promoure la construcció de Places Royales a les principals ciutats franceses i a Montpellier es va fer aquesta Place Royale du Peyrou. Hi van posar un arc de triomf i llavors només faltava l'estàtua de Lluis XIV. En van encarregar una de bronze a París, amb el rei a cavall, una de ben gran. Quan l'estàtua va ser feta, es va carregar en una péniche o barcassa de riu, i au, Sena avall fins a l'Atlàntic. Allà la van passar a un vaixell de veritat i va anar per mar fins a Bordeaux. A Bordeaux la van ensenyar, i la gent anava en massa fins al port, pujava al vaixell i s'admirava d'aquella estàtua de bronze tan gran. Eren tants dalt del barco, que el barco es va enfonsar. Van haver de repescar l'estàtua del fons de l'aigua, cosa que no va ser fàcil, i ben eixugada embarcar-la de nou en una péniche que va enfilar Garona amunt i després va seguir pel Canal du Midi, que és el canal que uneix Atlàntic i Mediterrani, obra justament de l'època de Lluís XIV. Ja tenim l'estàtua a Sète, se la desembarca, i d'allà fins a Montpellier es transporta per terra (m'imagino que amb un carro especial i molts de bous o cavalls). Arriba a la Place Royale du Peyrou amb retard. Han passat 70 anys des que es va fer l'encàrrec, ja som ben entrats al segle XVIII i a les portes de la Revolució. L'estàtua té una vida curta dalt del seu pedestal, perquè a l'època de Napoleó la fonen per fer-ne canons. Ve la Restauració i volen tornar a tenir estàtua, busquen a París els planos o bé el motlle, els troben i la tornen a fer. I aquí està.

dilluns, 29 de maig del 2006

Montpellier. Hotel de Montcalm



A Montpellier, com a Pézénas (visita recomanada) hi ha força palaus renaixentistes, que em va ser impossible de dibuixar, per això poso la foto del palau del Marquis de Montcalm. D'aquest peu d'escala, just d'aquest pati, el 6 de febrer de 1756 va sortir el Marquès de Montcalm per anar a defensar el Canada francès. Tres anys després moria al Québec (El último Mohicano, J.Fenimore Cooper).

divendres, 26 de maig del 2006

Montpellier. Graffiti


Parlant d'esglésies que ja no existeixen, el Plan Jean Jaurès és una plaça cèntrica construïda justament sobre una antiga església destruïda. Ara hi ha terrasses de bars i una estàtua de Jean Jaurès. Si alcem el cap, veiem graffitis

dimecres, 24 de maig del 2006

Montpellier. L'École de Médecine

Montpellier té una Facultat de Medicina històrica. Fundada el 1220, va ser famosa ja a finals del segle XIII i és la més antiga d'Europa. Sembla que l'arribada de metges jueus i musulmans fugitius d'Espanya va facilitar la gestació d'aquesta escola.
Va estar oberta al pensament jueu i àrab i el seu curs d'anatomia, inaugurat el 1340, va agafar ràpidament renom. El segle XVI s'hi va construir el primer amfiteatre europeu per a la dissecció de cadàvers.
Noms lligats a l'Escola de Medicina de Montpellier: Arnau de Vilanova, Nostradamus, François Rabelais...

Montpellier. Les guerres de religió



La Cathédrale Saint Pierre de Montpellier té un atri original i magnífic, que és l'únic que va quedar dret de l'antiga seu gòtica. La resta de l'edifici actual és una reconstrucció més moderna.
Tant a Montpellier com a Lyon hi ha poquíssimes esglésies antigues i nosaltres, hispànics, sovint oblidem com van ser de violentes les lluites entre catòlics i huguenots protestants a França. S'incendiaven les esglésies els uns als altres que donava gust, i la destrossa va ser gran sobretot a les zones que eren feus de la Reforma, com es veu que va ser el cas de Montpellier.
A Escòcia he pogut veure un altre fenomen arquitectònic lligat al moviment protestant, que és la nova disposició que van prendre els interiors de les antigues esglésies gòtiques: fora altar i capelletess laterals, ara totes les cadires convergeixen cap a la trona del predicador.
A casa nostra mateix, a vegades no sabem mirar bé. En una recent xerrada sobre la remodelació del barri de Santa Caterina de Barcelona, l'arquitecta que dirigeix el projecte, Benedetta Tagliabue, explicava quina orientació tenia l'antic convent de Santa Caterina, a sobre del qual es va construir el mercat del mateix nom al segle XIX, i com havien decidit deixar a la vista l'absis de l'església darrera el mercat. En efecte, el mercat de Santa Caterina, el de la Boqueria, la plaça Reial, el Liceu i d'altres llocs del centre de Barcelona es van edificar sobre el que havien estat edificis eclesiàstics, incendiats per les revoltes i desamortitzats per llei. El que em va fer gràcia va ser el comentari de la Benedetta Tagliabue que va venir a dir: "Venint d'Itàlia, jo em preguntava ¿on són les esglésies del casc antic d'aquesta ciutat? ¿qué no diuen que això era un país tan catòlic?"

diumenge, 21 de maig del 2006

Petició

He rebut una demanda per correu de Montse Carrera, que copio a continuació. Si algú pot donar-li una pista per trobar el poema que busca pot adreçar-se directament a ella per correu electrònic:

verneda2@hotmail.com

Objet: cerco un poema molt especial
Date: Fri, 19 May 2006 19:33:11

HOLA

M'adreço a vostè perquè potser em podrà ajudar.

La meva mare (65 anys) fa molt temps que sent un immens desig de
poder retrobar una poesia que es va aprendre de memòria quan era
petita que creu que es diu "La felicitat"; no coneix el nom de l'autor però
segurament va ser escrita abans dels anys 30.

Se que es molt difícil el recuperar-la ja que no sabem el nom de l'autor ni el temps en que va ser escrita però he sentit la necessitat de dirigir-me a vostè en busca d'ajuda, potser n'ha sentit a parlar o be pot dirigir-nos a alguna associació o adreça on ens puguin ajudar. Li agrairíem enormement tan la meva mare com jo.

A continuació redacto la poesia tal i com la recorda la meva
mare, espero sabrà perdonar les errades, tan ortogràfiques, com gramaticals i
estructurals.

Agrairia molt que em pugues orientar a on buscar o que fer per
poder retrobar-la, la meva mare sempre ha pensat que hi ha gent gran amant de la poesia que també se la deu saber, el mes d’ octubre vinent celebrarà els seus 65 anys i li volem organitzar una festa sorpresa, seria tan bonic poder entregar-li aquest present.
Moltes gràcies,
Montserrat Carrera.

(Per llegir el poema cliqueu sobre el CONTINUA de més avall)


“ Hi havia un pobre pescador
Que habitava en una barraca
Feta de quatre fustes velles
I una vela esparracada.

Tota la seva fortuna
Eren la xarxa i la barca
Una salut ben complerta
Muller que prou l’ estimava
Un bon fill que li era ajuda
En totes les seves tasques.

Del producte de la pesca
Per desgràcia prou escassa
En prou feines si cobria
Les despeses de la casa.

Mireu que es prou deia l’ home
Que un hom tot l’ any s’ escarrassa
S’ exposa cent cops la vida
Barallant-se amb les onades
I no pot avançar un cèntim
Per si ve una mala anyada.

Mal es negués el ser pobre
Mal viratge als peus d’ un quatre
!Home! la muller li deia
Tenim el que ens fa mes falta
Salut que és la gran fortuna
I un plat d’ escudella a taula.

Be ho se prou
Però jo voldria
Portar plenes les butxaques
Llevar-me en tocar migdia
Menjar escollides viandes
I no haver de fer cap feina
Per guanyar les queixalades.

Quines il•lusions que et forges
Mes ximples i mes estranyes
Visquem contents i feliços
Com hem viscut fins ara
Demanant salut i feina
Un bon sol i mar en calma.

La bona muller tenia
Reflexions prou assenyades
Però l’ home sempre amb la idea
De ser ric d’ una vegada.
Així va passar fins que un cert dia
Que la pesca va ser magra
Tornant tot trist cap a terra
L’ home s’ hi desesperava.

Jo he sentit dir a gent sabuda
Que del mar en surten fades
Que als pescadors protegeixen
Donant-los-hi el que demanen
Per què a mi no m’ en surt una ?
Si ha pogut sortir a tants d’ altres?

De sobte, va veure extendres
Com una boirina blanca
Que semblava que sortia
talment de la mateixa aigua
i la boira prengué forma
d’una dona embolcallada.

Aquella fada preciosa
Va prendre per fi la paraula
Aquí em tens, que necessites ?
M’ has cridat, que busques ? !Parla!

Ets la fada benefactora
Dels pecadors que et demanen?
Jo soc la fada que busques.
Digues – en que puc ajudar-te?

Estic cansant de ser pobre i tip de ser un miserable
Vull tenir diner, diners a dojo
Ser feliç de una vegada.
Com sens dubte deuen ser-ho
Tots aquells que no treballen..

Torna a terra la barca
Jo faré que et tornis mosca
Així tindràs entrada
A tots els palaus que vulguis
I amb tota mena de cases
Mira la vida que porten
Els que allí tenen estada
I si en trobes un que sigui
Tan feliç com tu demanes
Torna, vine deseguida
I seràs mes ric que els altres.

Dit i fet, s’ en va anar a terra
I allí va deixar la barca
Va tornar-se una mosca
Com li havia dit la fada
I a un palau deseguida
Va dirigir la volada.
I a l’ entrar per la porta
Va veure gent endolada.

Aquí no que veig que ploren
Deu pesar-hi una desgràcia
I a un altre palau riquíssim
Va dirigir la volada.
Allí de dol no ni havia
La gent allí no plorava
Però a canvi d’ això hi va veure
Un fill que pegava al pare.

Malament, també aquí dintre
La felicitat hi manca
I va fugir-ne despresa
anant cap una altra banda.

A on verdaderament no hi havia
Ni raons ni dol ni llàgrimes
Però els menjars de la cuina
En els trastos de la casa
Va endevinar la misèria
Que allà dintre si passava.

Misèria per misèria
Val mes la de la barraca

Si en va seguir de gent rica
Si en va recórrer de cases
Però a tot arreu hi va veure
O be una cosa o be una altra
Que feia molt infeliços
Aquells a qui tan envejava.

Cansat va decidir a l’ últim
Tornar-se’n cap a la platja
Allí prengué forma d’ home
Va tirar la barca a l’ aigua
Quan va arribar a cert lloc
Va cridar a la seva fada.

Has vis gent rica ?
Has trobat el que cercaves?
No ho he trobat fada meva
I ja veig que m’ enganyava
En una casa sofrien
A l’ altra s’ es barallaven
Aquí la salut perduda
Allà la misèria que mata
No , no vull ser ric
Ja m’ consolo amb la pau que tinc a casa.

Bon pescador
Això que em conte
T’ he de dir que no m’ estranya
Tu et pensaves que els feliços
Eren aquells que vagaven

Ara ja has pogut ven veure
Quan equivocat anaves
La felicitat no es troba
Entre les sedes i els marbres
Ni en tot l’ or que hi ha a la terra
Fora impossible comprar-la.

Qui son doncs els feliços?
Diguem-ho que estic amb ànsia

La felicitat que cerques
Tan sols podran disfrutar-la
Aquells que en el cor la portin
En premi de vida honrada.

dijous, 27 d’abril del 2006

Montpellier. Els mercats

A Montpellier encara hi ha mercats en ple centre on venen pollastres vius i els pesen amb una romana. Aquest és al Plan de Cabannes.

dissabte, 22 d’abril del 2006

Montpellier. Vora l'estació

Els barris que envolten les estacions sovint tenen un aspecte destartalat. A Montpellier, també.

dilluns, 17 d’abril del 2006

Geografia

Per a qui vulgui repassar geografia (situar noms a mapes interactius) pot entretenir-s'hi aquí.

dijous, 23 de març del 2006

Exteriors i interiors. Grenoble, l'escala

Aprofito l'entrada per dir que ha sortit un nou número de la revista virtual Paper de Vidre (on hi apareix la primera de tres entregues del text Marie Sophie Dauchez que vaig publicar a les Barcelonetes)
Avui, darrera la porta d'un carrer de Grenoble, l'escala. Aviat arribarem al pis, entrarem a la cuina, obrirem la finestra i rentarem roba.

dimarts, 14 de març del 2006

Nous interiors. L'Eixample: la cuina

Una vella coneguda que ja va aparèixer al blog fa... dos anys?
I avui acabem amb aquests interiors. Aviat en vindran uns altres.

dimecres, 8 de febrer del 2006

Nous interiors a Besan

Em resisteixo a abandonar el blog. Em dedicaré un temps a desempolsar quaderns i a posar-hi només dibuixos. Ja vindran altres moments amb més idees i més lletra.
Avui, l'entrada d'una casa de Besan, poble del migdia francès, dedicat a la vinya i al vi. Era una casa gran, bona, en un carrer del centre del poble. Ens van dir que era una "casa d'amos", "une maison de maître".
L'àvia de la casa tenia 92 anys i amb l'edat es repetia. Em va explicar quatre cops seguits que ara a la regió hi havia més cognoms espanyols que francesos, perquè quan la guerra del catorze els homes francesos havien marxat al front i els "vignerons" havien fet venir treballadors espanyols per treballar a les vinyes
A la mateixa casa de Besan vam dormir en una cambra que feia somiar. Semblava treta d'una pel.lícula del Visconti.
El detall més autèntic era l'escopeta de caça penjada darrera l'armari mirall.

dilluns, 16 de gener del 2006

Post-Nadal

Una nit de ja fa mesos, vaig haver de passar força estona a ca un matrimoni veí, perquè tenia la porta del pis bloquejada: un lladre me l'havia intentada espanyar i des de casa d'ells vaig haver de telefonar al serraller, a la policia i demés. Vam matar un parell d'hores enraonant.

Ella es diu Mercè, té el cabell completament blanc, més de vuitanta anys, sovint se la sentia tocar el piano. Aquell vespre em va dir que, justament, havia treballat amb un tal Petit. Va resultar que m'estava parlant dels anys cinquanta, quan ella era mecanògrafa a l'Editorial Seix i Barral, llavors situada al carrer Provença tocant a Balmes, on també treballava en Joan Petit.

A les seves memòries, el Carlos Barral parla de la Seix i Barral a aquesta època i de qui era qui al quarto dels savis, on es llegia, es traduïa i es prologava.

La meva veïna em va recitar de memòria un vers de felicitació nadalenca que li havia fet per a ella en Joan Petit. Després me'l va ensenyar mecanografiat i el vaig copiar.

Aquestes vacances de Nadal he entrat a veure la Mercè. Està força malament, li costa molt llevar-se i hem fet visita a la seva habitació. Aquest cop estirada a dins del llit, m'ha tornat a recitar la felicitació, amb dicció clara i emoció continguda.

Cinquanta-un anys d'un vers de circumstàncies.

He pensat en la força dels gestos amables, en el poder de les paraules i en el de la rima.

El text és aquest:

Què li pot donar un filòleg,
Per molt que li sigui amic,
Si no és algun text antic
Amb més o menys docte pròleg?

Accepti aquest, tanmateix,
Mercè, i guardi'l en memòria
D'una època de la història
En què treballà a can Seix.

Sempre en el quarto dels savis
Se la tractà amb simpatia,
Res es deia amb ferotgia,
Tot amb el somriure als llavis.

I amb afecte no fingit
Avui a recordar-li-ho vinc:
Feliç any cinquanta-cinc,
Bon nadal. Joan Petit.