Una nit de ja fa mesos, vaig haver de passar força estona a ca un matrimoni veí, perquè tenia la porta del pis bloquejada: un lladre me l'havia intentada espanyar i des de casa d'ells vaig haver de telefonar al serraller, a la policia i demés. Vam matar un parell d'hores enraonant.
Ella es diu Mercè, té el cabell completament blanc, més de vuitanta anys, sovint se la sentia tocar el piano. Aquell vespre em va dir que, justament, havia treballat amb un tal Petit. Va resultar que m'estava parlant dels anys cinquanta, quan ella era mecanògrafa a l'Editorial Seix i Barral, llavors situada al carrer Provença tocant a Balmes, on també treballava en Joan Petit.
A les seves memòries, el Carlos Barral parla de la Seix i Barral a aquesta època i de qui era qui al quarto dels savis, on es llegia, es traduïa i es prologava.
La meva veïna em va recitar de memòria un vers de felicitació nadalenca que li havia fet per a ella en Joan Petit. Després me'l va ensenyar mecanografiat i el vaig copiar.
Aquestes vacances de Nadal he entrat a veure la Mercè. Està força malament, li costa molt llevar-se i hem fet visita a la seva habitació. Aquest cop estirada a dins del llit, m'ha tornat a recitar la felicitació, amb dicció clara i emoció continguda.
Cinquanta-un anys d'un vers de circumstàncies.
He pensat en la força dels gestos amables, en el poder de les paraules i en el de la rima.
El text és aquest:
Què li pot donar un filòleg,
Per molt que li sigui amic,
Si no és algun text antic
Amb més o menys docte pròleg?
Accepti aquest, tanmateix,
Mercè, i guardi'l en memòria
D'una època de la història
En què treballà a can Seix.
Sempre en el quarto dels savis
Se la tractà amb simpatia,
Res es deia amb ferotgia,
Tot amb el somriure als llavis.
I amb afecte no fingit
Avui a recordar-li-ho vinc:
Feliç any cinquanta-cinc,
Bon nadal. Joan Petit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada