(Podeu clicar sobre les imatges per engrandir-les)
Era de Glasgow un personatge mundialment famós,
Charles Rennie Mackintosh.
Arquitecte i dissenyador de gairebé tots els elements que intervenen en l'acabat de l'edifici: mobles, làmpares, vidres, paper de paret, plafons, tèxtil, ferro forjat..., va ser al seu país el màxim exponent de l'Art nouveau, o Modernisme, que va desenvolupar amb un estil original.
Una visita a l''Escola d'Art de Glasgow, construïda i decorada per ell, és molt il.lustrativa de què es vol dir quan s'afirma que hi ha influència de l'art oriental i més concretament del japonès en el modernisme.
També es diu que Mackintosh va inspirar-se en les línies arquitectòniques tradicionals d'Escòcia per a la construcció dels seus edificis modernistes.
Ambdues coses són clares a l'edifici de l'Escola d'Art: la influència pròpia del país i la japonesa.
Agafem la façana principal de l'Escola: sembla la façana massissa, pesada d'una casa-castell, però a la vegada que dóna sensació de solidesa, està "forada" per uns immensos finestrals per on entra la llum a les aules, uns finestrals que tenen proporcions de paravent japonès. És una síntesi estranya, però evident. M'ha estat impossible de dibuixar i
les fotos que he trobat a la xarxa no em satisfan (el carrer és una mica estret per poder prendre bones fotos).
Per cert, impagables les explicacions i l'actitud de l'alumne de l'Escola que dirigeix la visita guiada. Sembla tret d'una d'aquestes pel.lícules de nois d'Oxford i Cambridge que fan acudits irònics sense riure i que parlen sense mirar l'interlocutor, perquè gasten aires d'estar de tornada de tot.
L'estil decoratiu és molt estilitzat, com podeu veure a la dona amb rosa, i hi ha molta geometria en els detalls. Fixeu-vos en les rajoles que va col.locar a les parets de l'Escola d'Art i que servien de senyals.
Mireu també
un blog catalano-escocès, molt interessant, que té un encapçalament de disseny "mackintoshià".
Deixeu-me comentar alguna dada biogràfica.
A l'Escola d'Art, on estudiava Mackintosh, hi havia un altre noi, Herbert MacNair, i dues germanes, Frances i Margaret Macdonald, tots plegats interessats pel mateix estil decoratiu. Eren anomenats
The four, per la similitud del seu treball que van mostrar en exposicions conjuntes... els dos nois es van casar amb les dues germanes. Mackintosh, doncs, va tenir com a companya fins a la seva mort la Margaret MacDonald.
Aquí teniu la seva foto:
encara que jo crec que ella es devia agradar més en aquesta altra:
Llegint la llista de treballs de Mackintosh, els encàrrecs i la seva realització, la Margaret MacDonald sempre hi té un paper de primer ordre. Ja al començament del seu matrimoni, van ser invitats, els
Four, per un grup d'artistes vienesos per exposar a Viena a la vuitena Exposició Secession. La Margaret era coneguda per la seva obra, però no sabien ni que fos una dona, i va rebre la invitació a nom de
Monsieur Macdonald.
Mackintosh, pocs mesos abans de la primera Guerra Mundial, es va veure amb poca feina i van començar les depressions i els problemes greus amb l'alcohol. Va retirar-se, amb la Macdonald, a Suffolk, per mirar de curar-se i va ser llavors quan en plena guerra el van voler acusar d'espia per cartes rebudes d'amics austríacs que tractaven de publicar dibuixos seus a Alemanya. Es va traslladar a Londres, on va treballar fent dissenys per a la indústria tèxtil, sempre amb la Margaret al costat.
El 1923, amb nous problemes econòmics, la parella va traslladar-se viure al sud de França, on la vida era més barata. Veient les aquarel.les i olis d'aquells anys... oh sorpresa! ... el sud de França és el Vallespir. Vegeu un quadre dels molts que va pintar a Port Vendres.
Potser aquestes dades biogràfiques sobre la davallada i el relat de la seva mort, esdevinguda l'any 1928 a Londres acompanyat per la Margaret, fan entranyable una frase que, en canvi, llegida en fred, pot semblar ampul.losa i buida:
Hi ha esperança en l'error honest. No n'hi ha cap en el perfeccionisme gèlid del mer estilista.
