Ken Loach: El espíritu del 45

Interessant documental sobre les conquestes socials al Regne Unit a partir de l'acabament de la II Guerra Mundial, i les privatitzacions de l'era Tatcher. A Barcelona, el fan al Verdi Park.

Londres. A l'oest. Els ponts

Buscant un pub que dóna al riu on toquen jazz, passem per sota el Kew bridge, no el de pedra, el metàl.lic per on passa el tren. Hi tornem de dia i la Lola fa unes aquarel.les molt maques, jo tampoc no estic descontenta. Un altre dia, aprofitem aquesta hora on el sol a l'estiu no s'acaba de pondre mai, i anem sota el pont de "casa", el de Hammersmith.

En un racó, més amunt -el Tàmesis té molt meandres- on hi ha una illa al mig del riu. És una illa privada, hi pots arribar per una pasarel.la, i passsejar-te per uns caminets diguem-ne públics. Et mires des de les tanques unes casetes amb jardinet, que tenen totes la particularitat de tenir una vegetació exuberant. La Lola diu que li recorda el tròpic.

Per a l'Adrià i l'Adela Bofill. Dedicatòries

Un pic-nic i una manta escocesa amb el revés plastificat per a una migdiada a prop de Bont Ddu, al País de Gal.les. Mentrestant l'Adela va fer la seva primera aquarel.la.

Havíem dormit en un alberg a Tremadog, una casa de família que era el lloc de naixement de sir Lawrence of Arabia.

Doris Lessing

(La caricatura que encapçala aquest post està treta d'aquí)

M'alegro profundament del Premi Nobel a la Doris Lessing, perquè és un personatge que em cau molt bé.
El que més m'ha agradat del que he llegit de la Doris Lessing (que tampoc no és gaire) és el més autobiogràfic: "En busca del inglés", "Dintre meu", "Passejant per l'ombra", "Risa africana"... Com si el que més m'impressionés fos la seva pròpia vida, la manera de mirar i de narrar...
Un dia a Londres, passejant vora el Tàmesi a les 8 del matí a l'alçada de Chiswick, passaven de tant en tant uns personatges que em van fer pensar que si l'anglès veritable que la D.Lessing buscava a Londres acabada de desembarcar de l'Àfrica, que si aquest anglès-anglès existia, havia de ser un d'aquells passejants matiners. "En busca del inglés", em va fer gràcia que un títol tan bo em vingués al cap en aquell moment i que m'evoqués l'humor i les sensacions del llibre.
Conservo molts flaixos de la meva vida quotidiana en què davant d'algun fet he pensat en algun fragment de la Doris Lessing, prova que la seva manera d'escriure m'ha fet entrar molt endins idees i sensacions. A continuació un exemple dels més banals:
Em discuteixo amb el dentista per tot això dels implantaments de dents i li dic que tampoc no fa falta fer tractaments tan agressius, que portar pròtesis no deu ser tan terrible:
-Els anglesos que marxaven de colons a l'Àfrica, encara que només tinguessin trenta anys, es veu que es feien arrancar totes les dents i encarregaven una dentadura postissa abans d'embarcar -li dic.
-I ara! No pot ser.
-Ho explica la Doris Lessing a les seves memòries.
-Aquests anglesos... Segur que els sicilians que anaven a Nova York no se'n feien arrencar cap.
(...tinc al cap altres flaixos més subtils... Per a una propera ocasió.)

Les Cévennes, Stevenson i Modestine

(Continuació de El turisme de riu)
L'any 1879 l'escriptor Robert Louis Stevenson va fer un viatge històric en burro, de 12 dies de durada, per les Cévennes. El burret es deia Modestine i el viatge va acabar retratat en un text que va ser una de les seves primeres publicacions: Travels with a donkey in the Cevennes.
Ara les oficines de turisme de les Cévennes editen aquest logo rememorant el periple d'Stevenson.

Stevenson era escocès i protestant, i en el seu text fa referència a l'arrelament del l'església reformada en aquesta regió francesa. Serà el tema del proper post: Les Cévennes protestants.
( Aquí el retrat de R.L.Stevenson de la galeria de retrats d'Edinburgh aparegut a les Barcelonetes)

William Hogarth al Caixafòrum

Molt recomanable per als que els agradin les coses sociològiques, l'exposició al Caixaforum, oberta fins cap a finals d'agost, amb gravats i olis de William Hogarth.
Aquí a sota dues imatges sobre el tema amorós Abans-Després. El posat d'ella en els Després és entendridor.

Hammersmith

(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les)
Em diuen: "Aquí al barri, el riu treu el cap més avall. Arriba-t'hi que t'agradarà, és com un poble".
El barri és Hammersmith, amb una estació per on passen tres línies de metro, és a dir que no som a cap extraradi. Vaig fins al riu, que és a tocar, però he de travessar un parell de vies ràpides d'aquestes tan antipàtiques que hi ha en ple Londres. I sí, allà hi ha una ciutat ben diferent.
Hi ha cases de dues plantes a carrers molt tranquils, algun pub, el river path, el caminet que voreja el riu, i molta vegetació. A les vores de l'aigua hi ha ànecs, al mig una illa.
Passo per una caseta que té un rètol commemorant que aquí hi va viure William Morris, l'artista i ideòleg del moviment de les Arts and Crafts del segle XIX, i que també va ser biblioteca i lloc de reunió del grup socialista del barri, impulsat igualment per Morris.
És una casa petita, victoriana, vermellosa, feta amb rajoles de terracota que imiten pedres, fruites i flors. Canvien les formes, però el color sempre és el mateix.

A l'alçada de Hammersmith és on es fan les competicions dels clubs de rem d'Oxford i Cambridge i hi veig passar remers. Res, però, comparat amb dos dies després.
És dissabte, són tres quarts de vuit del matí, i sóc més amunt, a l'alçada del pont de Chiswick (pronunciar Txísik, com Greenwich, que es pronuncia Grínitx).
Aquí hi ha diversos clubs de rem i gent remant al riu i d'altra que amb botes altes de goma pugen i baixen les barques (és un dir, semblen piragües). La Lola, que em té a casa seva i que és qui m'informa i qui m'ha portat fins aquí, se'n va a remar. Amb estil, com podeu veure:

Jo aprofito per anar pel path, riu amunt, fins a Richmond.
És un passeig entre arbres frondosos i alguns passants anglesos que saluden. "What a lovely day, isn't it?" Em creuo amb un indi que també passeja a aquestes hores del matí.
Em ve al cap el llibre de la Doris Lessing "En busca del inglés": el 1952 arriba a Londres per primer cop per instal.lar-s'hi, procedent de Rhodèsia, l'actual Zimbabwe, i vol conèixer "l'anglès" de veritat, aquell de què tant ha sentit a parlar de la colònia estant. Penso que aquest caminet, aquest dia, aquesta hora és ideal per trobar l'anglès, suposant que l'anglès de la Doris Lessing dels anys 50 existeixi encara o hagi existit mai.

Després m'explicaran les normes per remar pel riu.
Per quina banda s'ha de remar?
Depèn de si es puja o de si es baixa, però a més depèn també de si la marea està pujant o baixant.
Ah, i encara hi ha altres normes: si el teu club és en una banda del riu i et toca remar per la banda contrària, has de travessar..., però no per qualsevol lloc, sinó que s'ha de fer per uns punts enigmàtics que no estan senyalats enlloc i que no se sap qui ha decidit: a l'alçada del pub The Dove, sota el pont de Chiswick i vés a saber...

Continuació del reportatge del HOLA! o el gust per la desigualtat institucionalitzada

Deixem aparcada momentàniament la lluita de classes i continuem amb la descripció d'ahir: el Britannia varat al port de Leith, a Edinburgh.

Aquest iot, que havia de fer caure de cul el personal, resulta que traspua decadència per diversos costats. Comencem per la saleta on esmorzava la reina que té unes cadires d'aquelles modernes que són com un con geomètric invertit, recobert d'un fil de plàstic tipus scoubidou que va fent ziga-zagues, tot plegat aguantat sobre quatre potes metàl.liques, és a dir aquelles cadires modernes dels anys 50. I continuem amb uns immensos aparells telefònics que tenien els membres de la família a la tauleta de nit, al despatx i a altres llocs des d'on podien trucar al servei. Són uns mamotretos plens de piuets com les centraletes de les telefonistes de poble de quan jo era petita (fa molt), i el telèfon té un dial dels rodons, que em sembla molt llunyà, molt i molt més enllà del 1997, any en què van desfer-se del iot. A més els telèfons són de color negre, que encara fa més autèntic.
No hi entenc, però si aquest iot havia de servir per deixar bocabadats els papanates, han fet bé de varar-lo, perquè em sembla que ara els sultans del Golf Pèrsic tenen uns iots que els hi donen unes quantes voltes, com a mínim en el camp del luxe ostentador.
La visita passa per moltes dependències: el menjador "de diari" on sopaven els oficials amb la família reial, el mess o sala d'estar dels oficials, el mess dels sotsoficials, el mess de la tripulació. La sala de màquines, el consultori mèdic, la bugaderia, la cuina, l'office on preparen el cafè (per als de dalt, amb tassetes de porcellana xinesa bona). Les cambres de dormir de la reina, la del marit, els respectius despatxos, la cabina del capità i la seva cambra de bany (l'únic lloc que es veu en tot el iot on un es pugui rentar). Arribem a una cabina de sotsoficials... Ui!, són sotsoficials, però dormen quatre en un espai mínim, i aquesta cabina on no hi ha espai per a res està presidida per una post de planxar plegable, ben fixada al centre de l'espai. Se't comença a encongir el cor, però llavors ja entres en una zona on no hi ha ni cabines. La tripulació-tripulació dormia en unes lliteres plegables que hi ha pels passadissos i repartidors, i a les parets hi ha uns calaixos metàl.lics amb candaus que devien ser els "armaris" dels de la "puta-base". Hi ha més posts de planxar per aquí i per allà. A la "família", a més de molestar-li els crits, segurament també li molestaven les arrugues.
No m'explaio sobre el contrast d'aquest "dalt i a baix". No val la pena. Com un Versailles, com si diguéssim, però sense l'aspecte artístic.
Per acabar vull comentar l'actitud dels visitants, que són majoritàriament turistes britànics. En primer lloc, no he sentit cap comentari, cap, dels que se sentirien en altres latituds: "Apa, mira com vivien aquests", "Digue'ls-hi tontos, tu", "I un Rolls i tot", alguna procacitat a la Honeymoon Room... i a la part de baix: "I aquí els altres ben amuntegats", "No hi ha dret, no em diguis", etc. A més d'aquesta contenció dels pensaments i impressions, un segon detall em crida l'atenció. Algun cops, a les dependències per on passes, hi ha un cordonet que no et permet tocar, seure, trepitjar o accedir a tal o qual cosa, però a altres llocs pots tocar, seure etc. lliurement el que veus. Doncs bé, cap d'aquests turistes britànics gosa seure als bancs que hi ha al mess dels oficials, ni tampoc al dels sotsoficials, però quan arriben al de la tripulació, allà es deuen sentir a l'alçada de les circumstàncies, com a casa, i s'asseuen un moment prop de les lliteres plegables que ja comencen a veure's per tots els racons.
Després ho comento i em diuen "Tingues en compte que aquí no hi ha hagut mai una revolució de veritat, mai han tallat el coll als rics."

Un reportatge de HOLA! o la institucionalització de la desigualtat

He fet una visita molt instructiva al iot reial Britannia, que des de l'any 1997 ja no es fa servir i es troba a Leith, el port d'Edinburgh, destinat a visites turístiques. Instructiva, perquè és una lliçó de cultura britànica i també un motiu per arribar-se al port.
Edinburgh és un port marítim, encara que des del centre de la ciutat el turista ho oblidi. Però passejant per segons quins carrers, de cop i volta, t'adones que ets dalt d'un turonet, hi ha un carrer que fa baixada i veus el mar, a tocar.
(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)

Algunes coses a explicar:
El Britannia era un vaixell insígnia de l'Imperi Britànic, on la grandària i el luxe simbolitzaven el poder, no qualsevol poder, el Poder amb majúscula.
Estava destinat a passejar la família reial arreu del món, perquè hi poguessin invitar a sopar caps d'Estat i que tots pensessin "aquests sí que manen de veritat".
No us penseu que és un iot per anar a Mallorca. Deu haver donat la volta al món uns cinquanta cops, perquè la llista detallada dels viatges que ha fet és marejadora: Austràlia, Canadà, Ceilan, el Carib, Nova Zelanda, Sudàfrica, Hong-Kong i tornem-hi. Els noms dels països més llunyans van i vénen i al final es barregen les lletres i fent comptes ràpids arribes a la conclusió de la cinquantena de voltes al món.
Va ser construït el 1952, perquè la família reial sempre havia tingut un iot estelar i feia falta renovar l'existència. A bord hi havia una tripulació fixa d'uns 250 homes, això sense comptar la quarantena de persones que embarcaven quan hi viatjava la família reial: majordoms, donzelles, secretaris, diplomàtics, consellers, perruquers i altres funcions que ni ens imaginem. Entre aquests 250 homes hi havia una banda de música, amb els seus tambors i les seves trompetes, que tant servia per a un concert a bord com per a una parada militar quan arribaven a un port de les quimbambes. A bord no hi faltava un Rolls, amb els corresponents xofers i mecànics, perquè la reina quan baixava no agafava un cotxe de lloguer, si us plau. La veritat és que veure aquest Rolls tan antic i lluent dalt del Britannia (l'hi ha conservat) fa riure.
Els mariners d'aquest iot estaven sotmesos a un reglament especial que els tenia prohibit cridar, perquè podrien molestar "la família". Les ordres i instruccions a distància s'havien de donar mitjançant un codi de senyals fets amb les mans.
La coberta destinada exclusivament a sa majestat és tan gran que s'hi va muntar un envelat i s'hi va celebrar una trobada de mandataris de la Commonwealth, a l'època en què encara eren molts, i a la foto que es mostra no s'hi veuen gens atiborrats. Al menjador de cerimònies hi caben ben entaulats mig centenar d'invitats i la sala que es feia servir perquè hi prenguessin un drink previ té un piano de cua en un raconet. Hi ha un camarot que té llit de matrimoni (és l'únic llit doble en tot el vaixell): és la Honeymoon Room.
Arribats a aquest punt ja t'està pujant la sang al cap i t'apuntaries a la dictadura del proletariat: ¿és possible que hi hagués 250 paios sense poder fer soroll per dos que s'havien casat?
(Continua demà amb detalls importants)