diumenge, 24 d’agost del 2008

SOBRE EL BRUCE CHATWIN 4

A dins l'exemplar de Los trazos de la canción que tinc a casa hi he trobat retallat un article del Mario Vargas Llosa a El País del 26.9.1993. Es titula Caballero del camino.
Hi fa una crítica a l'elogi del nomadisme que el Bruce Chatwin presenta a Los trazos de la canción (Songlines). Li treu credibilitat científica i li atorga mèrit narratiu. Alguns fragments de l'article:

El libro, como todos los que Bruce Chatwin escribió, es un cajón de sastre: relato de viajes, fantasía, investigación etnológica, fragmentos autobiográficos, reflexiones, sueños. La fascinación del narrador por los signos escondidos de la transhumante geografía de los primitivos australianos, no tiene, como en el caso de Arkady [un dels personatges del llibre que intenta que les carreteres i autopistes australianes que s'han de construir no destrueixin els punts geogràfics sagrats dels aborígens] una motivación social. Para él aquéllos simbolizan de manera ejemplar su idea apasionada, en cierta forma mística, de las culturas nómadas, en las que creyó ver una forma más acendrada de humanidad, una ética más auténtica y una vocación de libertad mayor que en las sedentarias, y a las que estudió, acompañó y buscó por todos los rincones del mundo por los que aún deambulan.

Más de veinte años de su vida dedicó Chatwin a convivir con esas sociedades peripatéticas del globo hasta convertirse él mismo en uno de esos gentlemen of the road, como los llamó, a los que, según su particular mitología, la vida en perpetuo movimiento hizo más austeros y espirituales, más rebeldes a las jerarquías y a la sumisión y menos propensos a la crueldad. Yo no creo que esto sea cierto: o, mejor dicho, creo lo contrario, que la cultura urbana permitió un desarrollo de la civilidad, de la vida intelectual, del comercio y de las técnicas sin lo cual nunca hubiera nacido el individuo soberano ni se hubiera disociado el derecho de la fuerza ni progresado la noción de libertad. Ello no me impide y acaso hasta me coloca en una postura privilegiada para admirar la sutileza y la elegancia con que Chatwin idealizó moralmente y embelleció artísticamente la realidad primitiva y marginal. El suyo es, para mi, un mundo de ficción y no la fidedigna crónica de un descubrimiento científico, porque sus relatos de viaje, sus ensayos y novelas son, en el mejor sentido de la palabra, es decir en el sentido que estas expresiones tienen en las obras de un Joseph Conrad o en un Graham Greene, pintorescos y excéntricos, algo que, de entrada, delata una distancia, la perspectiva de la civilización, en quien escribe o fantasea: ningún hombre o pueblo primitivo se siente pintoresco ni sabe que lo es, nadie es excéntrico a menos de ser juzgado como tal desde un centro, desde una "capital".


[...] Todos los australianos parecen haberlo leído
[The songlines], pero las opiniones son muy diversas y van desde quienes aseguran que su descripción de la visión del mundo encarnada en las "líneas sonoras" es rigurosamente fiel, hasta quienes la rechazan en bloque, como un bello embauque literario. Yo creo que tiene más de lo último que de lo primero, y esto, para mí, y sospecho que también para Bruce Chatwin, no devalúa su libro en absoluto, más bien aumenta su prestigio. Porque hacer pasar la ficción por realidad, o insertar la ficción en la realidad, es una de las más difíciles e imperecederas empresas humanas, y la más cara ambición de todo narrador.

Jo em vaig deixar captivar per algunes de les afirmacions del Chatwin a propòsit del nomadisme, algunes de molt senzilles: si estàs capficat et proposen un viatge, que canviïs d'aires; si una criatura plora, l'agafes en braços, camines amunt i avall i deixa de plorar... Em pregunto si l'actual èxit del camí de Santiago a peu no té a veure amb aquestes arrels primitives que duem a dins...

SOBRE EL BRUCE CHATWIN 3

A Oxford, doncs, hi va haver aquest juliol una conferència sobre el Bruce Chatwin. La referència la podeu trobar en aquest blog.

Hi vaig anar perquè la Pilar Escriche (dibuix d’esquena, aquí sobre: estava escoltant a la conferència) està fent la tesi doctoral sobre el Bruce Chatwin i ens hi va dur.

A pesar de les meves immenses dificultats per al listening em va encantar assistir-hi. A continuació quatre coses que vaig veure, que vaig entendre i que em van explicar.

L’editora històrica del Bruce Chatwin, Susannah Clapp, va parlar molt (dibuix aquí a sobre, estava parlant). Va evocar la relació estreta entre editor i autor. Va dir que el primer manuscrit de In Patagonia que el Chatwin li va presentar es va haver d’esporgar molt i va quedar només una tercera part del primer original.

L’Elizabeth Chatwin, la viuda de l’escriptor, té aproximadament setanta anys, és menuda amb ossada a la cara i ossada a les mans. Prové d’una família catòlica i nombrosa de l’est americà, gent molt treballadora. A Anglaterra viu en una casa de camp on cria bens i a la primavera quan neixen les cries, el lambing, s’hi posa com la primera. (Aquí sota composició de fotos, on està més afavorida que en el meu dibuix).

La conferència se celebra en una sala de planta ovalada, la McGregor Mathews Room del New College (aquí sota; aquest es pot ampliar!).


Fem el lunch en un menjador d’aquests que surten a les pel.lícules tipus Carros de foc: sala gòtica amb dues taules llarguíssimes, taula elevada al fons per als professors. Finalment hi ha un torn de preguntes a Elizabeth Chatwin i a Nicholas Murray que se celebra en una sala d’un gòtic impossible, amb cadiram de cor. Aquí ella assenyala que s’ha escrit una biografia del Bruce personatge, però encara no la del Bruce escriptor.

Acaben les sesions de la conferència amb la visita on tenen en dipòsit els quaderns de notes del Bruce Chatwin. Quan tingui a mà les fotos que vam fer dels quaderns les posaré al blog, però de moment encara no les tinc.

Un comentari sobre els famosos i actuals quaderns de la marca Moleskine: El Chatwin explica que comprava els seus quaderns a París en una determinada papereria del carrer tal, que tenien les tapes d’una mena de tela o d’hule negre… I que quan els van deixar de fabricar va comprar totes les existències que quedaven a la papereria. Hi ha un cert fetitxisme amb aquests quaderns. Ara hi ha una marca de quaderns de notes, la Moleskine, amb una goma elàstica molt ben pensada per tancar el bloc, que s’anuncia com si els seus quaderns haguessin estat fets servir pel Van Gogh, el Picasso, el Matisse, el Hemingway, el Chatwin… i em sembla que encara em deixo algun senyor important. Tenen molta imaginació i sentit de màrketing. Per cert, en aquest link ensenyen alguns dels seus quaderns amb dibuixos d’usuaris actuals.

dijous, 21 d’agost del 2008

SOBRE EL BRUCE CHATWIN 2

Al juliol vaig dir que parlaria del Bruce Chatwin que és un autor relativament conegut. Dic relativament perquè entre alguns és conegut i apreciat, però en canvi entre altra gent, molt llegida, és un perfecte desconegut.
Al final poso links per a qui vulgui fer consultes precises.

Començo per una composició de fotos.
La del post anterior és una de les més conegudes i una de les més evocadores del Chatwin viatger.

Bruce Chatwin neix a Anglaterra el 1940. De jove entra a treballar a la casa de subhastes Sotheby's i s'hi acaba convertint en un especialista en art impressionista. Aquest és el Chatwin amant i expert en art, el col.leccionista, el de gust exquisit. Però hi ha un altre Chatwin.

Arrel d'un viatge al Sudan coneix un altre món, s'interessa pels pobles primitius, pel nomadisme, s'interessa i estudia arqueologia, abandona la feina a can Sotheby's i es converteix en un viatger incansable, que recorre tots els continents i ens deixa alguns llibres importants. Dono els títols en castellà, que és la llengua en què els vaig llegir (i els poso per ordre cronològic amb les dates consultades al Wikipedia):

El primer és En la Patagonia (1977) que resulta fascinant per la manera d'estar escrit. Diuen que revoluciona el relat de viatges de postguerra. És un patch-work de personatges, situacions i llocs variadíssims, que dóna per si sol una idea (una determinada idea) de la Patagonia, mentre que el recorregut i les dates precises del seu viatge no tenen cap importància. Em sembla que hi ha hagut altra gent que ha narrat d'aquesta manera; no tots, però, amb tant d'encert. Un periodista (més o menys coetani del Chatwin), Ryszard Kapuscinski, crec que també és un artista del relat fragmentat. ¿La Patagònia del Chatwin és realment la Patagònia? El seu biògraf, Nicholas Shakespeare, diu que el Chatwin no diu mitges veritats, sinó una veritat i mitja (!)
Tots els seus llibres tenen una característica atraient: moltes coses estan apuntades, no clarament explicitades, com si pensés: el lector intel.ligent ho entendrà. Afalaga.

Són novel.les El Virrey de Ouidah (1980), sobre el tràfic històric d'esclaus situat a la costa oest africana, aproximadament al Benin, i Colina Negra (1982) on els protagonistes són dos homes bessons del País de Gal.les que creixen i viuen junts al llarg del segle XX.

Los trazos de la canción (1987) és el llibre que personalment prefereixo. Austràlia n'és la protagonista, i s'hi parla tant de la situació actual dels aborígens, com de les dades antropològiques que es conserven sobre la manera tradicional de delimitar i conèixer el terreny, el seu país. El relat s'interromp i el Bruce Chatwin ens hi buida les seves notes sobre el nomadisme. Sembla (d'això me n'he assabentat a al conferència del mes de juliol a Oxford) que el Chatwin va deixar mig escrit un llibre sobre el nomadisme. En qualsevol cas les seves notes són interessantíssimes i molt poètiques. Guardo a la memòria una imatge potent: parla de les tribus nòmades d'Euràsia, que viatgen (viatjaven) a cavall seguint els seus ramats. Elles també cavalcaven amb les criatures de pit a sobre. La riquesa que aquests nòmades podien acumular era l'or que les seves dones portaven sempre a sobre en forma de collarets. Diu: ¿hi ha una vista millor per a un nadó que un mugró oscil.lant i una pluja d'or?

Utz (1988), torna a ser una novel.la que porta el nom d'un personatge txec que col.lecciona unes determinades figures de porcellana.

¿Qué hago yo aquí? (1989) és un recull d'articles molt variats, el primer dels seus llibres que jo vaig llegir i que em va despertar l'interès per l'autor. Es va publicar de manera pòstuma, ja que el Bruce Chatwin va morir justament aquell any 89, als 48 anys d'edat, víctima de la SIDA. Cap al 1980 s'havia posat malalt i mai va voler que fos dit que tenia la SIDA, sinó que buscava orígens de la malaltia més novel.lats: unes febres agafades a la Xina, la mossegada d'un animal... Va ser enterrat pel ritu ortodox, religió a la qual s'havia convertit, i per desig seu les cendres van ser escampades al voltant d'un monestir del Peloponès...

Al 1965 s'havia casat amb una noia americana dos anys més gran que ell, amb qui també va fer alguns viatges i amb qui més o menys va conviure fins a la seva mort, tot i que el Chatwin era homosexual. L'Elizabeth Chatwin, la seva vídua, era present al simpòsium d'Oxford d'aquest juliol i en parlaré una mica el dia que ve.

Alguns links:

Aquí (Wikipedia en anglès).

Aquí (Wikipedia en castellà, bastant incomplet).

Alguns blogs com aquest en castellà que parla de viatgers
o aquest altre de català que parla sobre nomadisme