diumenge, 30 de gener del 2011

Egipte 17. Alexandria. El ditxós mocador

(Se'm fa difícil anar explicant un viatge turístic a Egipte, mentre van passant esdeveniments polítics importants per al país)
Apuntava el tema del vel a moltes notes de les Barcelonetes, que podeu consultar aquí. I en aquest viatge a Egipte ja n'he parlat aquí.

Pels carrers, mentre van passant els dies, es constaten dues coses:

Primera, pots fer una estadística (a ull, eh?!) i dir que de cada 200 o 150 dones, només n'hi ha una que no porta el mocador i la màniga llarga fins al canell (possibles grups de turistes a part). És a dir: extensió formidable de la suposada indumentària islàmica (després diré per què "suposada").

Segona, que hi ha mocadors i mocadors; mànigues i mànigues, i que t'atreviries a dir: "aquest mocador fa dona de camp, aquest fa dona gran de barri, aquest fa noieta presumida de bona família, etc". T'equivocaries, és clar, però d'alguna manera t'has adonat que a sota la uniformació islàmica hi ha classes, territoris, edats, modes, temperaments i demés, que justament s'expressen també a través d'aquest uniforme.
(Abans de continuar vull explicar que fa temps vaig assistir a Barcelona a una Jornada del Seminari d'Ètica aplicada a la Intervenció Social (Girona), on l'acte central va ser una xerrada d'Asma Lamrabet -reconeguda hematòloga marroquí, activista feminista que es reivindica com a islàmica-, molt il.lustrativa. Ens va explicar que en El Corà només hi ha un lloc on es faci referència al vel: s'hi parla de les dones que eren repudiades pels seus marits i que no tenien cap altra sortida si no era fer-se prostitutes i que com a tals, seguien el costum de circular despullades de cintura per amunt. El Corà -que jo no m'he llegit- diu que aquestes dones tenen dret a cobrir-se, a ser com les altres... Vaig entendre que en l'Islam primigeni hi ha una doctrina igualitària com va passar amb el cristianisme dels primers temps. Segons Asma Lamrabet és l'únic episodi on es parla del vel -per tant, que la dona vagi coberta o no, no és un precepte religiós dels inicis de l'Islam-. Vaig entendre en la seva conferència que hi ha un orgull islàmic que també té un vessant feminista: "Al llarg de la història s'ha fet una lectura matxista de El Corà", ens va dir. L'Asma Lamrabet critica la societat patriarcal. Diu que al Marroc l'acusen de dimoni feminista i a Occident , d'islamista. Ella porta un mocador (transparent, bastant "suelto"i de coloraines) i vaig entendre que aquest mocador és un símbol que podria voler dir: "sóc musulmana, l'Islam és una religió que té coses bones, lluitarem per fer-les valdre, lluitarem per amansir el patriarcat. Ah, però ho farem a la nostra manera, no copiant el que s'ha fet a Occident amb el tema de la dona, que tampoc no és meravellós, eh?, ho farem amb el nostre ritme i amb el nostre criteri." Bé, una cosa així.)

De la parrafada anterior entre parèntesi, dono per acceptat que el mocadoret i la indumentària-màniga-llarga femenines tenen dues lectures complementàries:
L'Islam és la nostra religió; i
nosaltres no som Occident i fem les coses a la nostra manera.
O sigui: Religió i orgull identitari.
Missatge rebut.

Torno a Alexandria:
Amb variants, l'uniforme aquí a Alexandria consisteix que el mocador no deixi veure el cabell. Hi ha unes cintes o bandes de nylon de mil colors diferents que es posen una mica sobre el front, per subjectar els cabells, cintes que surten una miqueta per sota el mocador i que juguen amb els colors del vestit. Tampoc no es veu el coll, el mocador tapa el coll per sobre de la samarreta que acostuma a ser de semi-coll-alt. Les mànigues són llargues, res de tres quarts. Pits i cinturetes es poden marcar més o menys. I cames també tapades: o es duu faldilla llarga o pantalons llargs, tot i que poden ser estrets.
Deu n'hi dó amb la tapamenta.

A la televisió que he vist als hotels on hem estat, m'ha semblat que no hi havia cap presentadora amb mocador. Televisió i carrer, dos mons ben separats.
No sé quin paper juga la imposició, però és evident que quan una cosa està tan estesa hi ha d'haver moltes dones que adopten la moda per no fer-se veure, per no destacar. (Les cristianes en egeneral no duen mocador i les dones grans que sí que en duen el porten d'una manera diferent que les musulmanes).

De totes maneres, es fa evident que aquestes noies han convertit la moda de vestir a l'estil islàmic, imposada o no, en un mitjà d'expressió personal, una eina de coqueteria i fins i tot de glamour. Mantingueu a la retina la foto del post anterior, la noia amb mocador rosa, perquè les combinacions de color hi estan molt buscades i fan efecte.

Hi ha hagut dos llocs privilegiats d'observació.
El primer va ser el vagó de dones d'un tramvia de la ciutat. Vam agafar el tramvia número 2 (sabíem llegir les xifres en àrab! per cert, habilitat que s'aprèn ràpidament i que va resultar molt útil), vam pujar al primer vagó i al cap de poca estona vam veure que, a part del revisor, no hi havia cap altre home, només dones. Una que va pujar amb el seu fill, un noiet d'una edat crítica (13? 15?), va demanar permís al revisor, que va acceptar, condescendent. El noi, pobre, no s'atrevia a mirar cap dona! hi estava de convidat, en aquell vagó, perquè als homes els tocava anar al vagó del darrera. Dies després, la Laila, la guia que ens va acompanyar a Luxor, ens va explicar que quan era estudiant unversitària a El Caire a vegades havia de córrer per agafar el metro, no aconseguia pujar al vagó de dones i havia d'anar en el mixte. Ens deia que no li agradava gens, perquè "els homes et tocaven i, és clar, no podies dir res...". (!!)
En aquest viatge en tramvia una noia ens va donar conversa. Parlava molt bé l'anglès, no duia mocador i ens va dir que havia estudiat en una escola americana.

L'altre observatori privilegiat van ser els lavabos de dones a la Biblioteca d'Alexandria. Era ple d'estudiants de la facultat que hi ha just a l'altra banda del carrer. A mi ningú em va fer ni punyetero cas i em vaig estar una estona mirant aquell estol de noies arreglant-se maquillatge i mocadors davant dels miralls. S'esmolaven les armes de seducció femenina. L'aire era dens de coqueteria.
N'hi havia una que anava tota de negre, amb el niqab, que només deixa veure els ulls. S'estava també davant del mirall, s'hi va estar molta estona. I mentre jo pensava ¿Déu meu, però què mira?, es van creuar els nostres ulls a través del mirall. Els tenia negres, molt bonics i, potser m'ho faig jo, però em va semblar que li agradava ser mirada, per qui fos.

M'allunyo d'aquests lavabos un moment per parlar de les de negre integral. N'hi ha que fins i tot duen mitjons negres i guants negres, i la Laila de Luxor ens va dir que no ens penséssim que és pel marit, que moltes vegades són elles que volen anar així, perquè són molt devotes. Enfi, fan por, la veritat, sobretot fan por les idees que hi ha darrera.
A l'hotel de El Caire hi havia dos matrimonis bastant joves i elles anaven amb niqab. Esmorzaven tots quatre en un racó del menjador, ells seien cara a l'altra gent, elles d'esquena. Jo les veia d'esquena, però divisava perfectament com s'ho feien per esmorzar: amb una mà s'aixecaven el vel de la cara una mica i amb l'altra es pujaven el menjar per sota, fins a la boca. Amb la tassa de cafè amb llet van fer el mateix, la van introduir a sota el vel i van beure amb la cara tapada. Ells continuaven parlant, impertèrrits. Era pervers.

Però, senyors i senyores, n'hi ha que duen niqab i de cop i volta dius "ah! què brilla aquí?", i resulta que duen una sanefa de lentejuelas negres a la banda baixa del vel o una tira de granets d'atzabeja ("azabache") a la túnica. En què quedem? Se us ha de veure o no se us ha de veure?

Entre les universitàries hi ha una moda: el volum. Els mocadors al cap han de donar volum. Al primer cop d'ull penso que es posen una capa de boata o alguna cosa, però la Giovanna ens diu que no, que el que fan és posar-se més d'un mocador. N'hi ha una, amb aire de ser "pizpireta", que s'ha posat els mocadors, però que són de tela arrugada i li fan un cap com de cap-gros. Se li nota que està orgullosíssima de ser la més extravagant de la classe.
Les dones del Golf que fan el turista per aquí, també porten volum al cap però d'un altre estil: els mocadors són negres i el volum és a la coronilla, els hi fa un cap allargat.

Dues anècdotes finals:

Hi ha algunes noies que porten els mocadors lligats al clatell. Els nusos i les maneres són variades, però sempre resulta alegre que se'ls vegi el coll. Ens informen que d'aquest estil se'n diu spanish way.
-Spanish way? Però en àrab com en dieu?
-Ho diem en anglès: spanish way. Perquè... a Espanya es porta el mocador així?
La pregunta em va fer gràcia, perquè una cunyada meva que va anar a l'Iran no fa molt ens explicava que:
-Ens van dir que només baixar de l'avió havíem de portar mocador i màniga llarga. Doncs, res, només aterrar a Teheran ens vam plantificar mocadors. Però aviat vam veure que... sí, però que no tant. Una es va comprar un mocador molt virolat a un mercat i se'l va lligar al clatell, "a la gallega".
Vaig recordar aquelles velletes que surten a la televisió protestant en gallec quan hi ha poblemes amb els preus de la llet, amb un mocador nuat al clatell, bateta de quadres i botes de goma, envoltades de casetes baixes, en un camí fangós.
Això de la spanish way no sé qui s'ho ha inventat, potser ve dels vestits regionals espanyols...
Ja acabo. A la primera dona que veig parlant pel mòbil, en pla mans lliures, perquè s'ha ficat el telèfon entre la galta i el mocador, em dic: mira, tu, què s'empesquen... Quan ja veig la tercera, penso que la idea val un dibuix.

Acabo amb una frase de la meva amiga Lola sobre això dels mocadors: "La creativitat és imparable". I n'afegeixo una altra: "A una dona li dónes un tros de roba, i... calça't! "

dimecres, 26 de gener del 2011

Egipte, també

Aquí, al New York Times, sèrie de fotos de les manifestacions a Egipte.
A seguir, també com a Tunísia, el que está passant

diumenge, 23 de gener del 2011

dijous, 13 de gener del 2011

Egipte 16. Contrastos. Introducció a "El ditxós mocador"

Una noia que vigila una sala d'un museu i que accedeix somrient que la fotografiïn, un aparador d'un carrer comercial i la parada d'un mercadillo. Tres imatges com a introducció als contrastos en la vestimenta femenina. Estic preparant un post sobre "El ditxós mocador", però em costa acabar-lo deprés dels atempats contra els cristians coptes.


dilluns, 10 de gener del 2011

Egipte 15. Alexandria, la nova Biblioteca

L'edifici està situat al lloc on aproximadament hi havia l'antiga biblioteca d'Alexandria i és un projecte d'un despatx d'arquitectes noruecs. Ha de fer pensar en un sol llevant (es troba a la part de llevant del port est) per la seva planta circular i la inclinació de la coberta. Té un sistema d'obertures al sostre que deixen entrar la llum sense que entri el sol. La façana està recoberta de signes de diversos alfabets. (En aquesta nota es veia la planta rodona de la biblioteca,al fons a l'esquerra)

Vaig fer una visita guiada molt interessant (vaig triar de fer-la en francès i vaig ser l'única visitant, o sigui que vaig tenir un guia per a mi tota sola). La biblioteca a més engloba diversos museus, sales d'exposicions permanents i sales d'exposicions temporals.

Aquí teniu la web oficial de la nova gran biblioteca d'Alexandria. Impressionant.

La sala de lectura és immensa. S'estén per set nivells o pisos. Hi ha quatre pisos més, subterranis, que alberguen els museus i sales d'exposicions. Vaig intentar fer un dibuix on aparegués aquesta idea de pujada -o baixada!- de la sala, el bosc de columnes amb capitells molt estilitzats (papirus tancat) i les claraboies del sostre que deixen passar la llum.

L'altre aspecte impressionant és la quantitat de gent jove que hi ha, amb majoria de dones.

diumenge, 9 de gener del 2011

dimarts, 4 de gener del 2011

Egipte14. Alexandria. Mar. Pol.lució. Salvament



Seguint la costa cap a l'est, hi ha els jardins de Montazah, molt extensos i una mica polsegosos, amb un palau com d'opereta que em sembla que era la residència estival del rei Faruk. A dins d'aquests jardins hi ha l'Hotel Palestine, on s'hostatja l'staff de la federació internacional de salvament aquàtic que ve a presidir les competicions mundials i a celebrar el centenari de la federació, motiu que és a l'origen d'aquest viatge nostre.

El Palestine és un hotel de caure de cul, que té just al costat una cala tancada, molt bufona, amb un far a la sortida. Tota la caleta és platja privada de l'hotel. L'aigua, que de lluny es veu perfecta, quan t'hi acostes bruteja. Però ens hi banyem i descobrim que no només és la superfície de l'aigua que bruteja, sinó que al fons hi ha... vidres? llaunes? Fa patir una mica.
Un empleat de l'hotel ficat dins del mar va pescant plàstics amb una mena de salabret. Missió impossible.

Més enllà comença la zona de Maamoura, on han tancat vuit-cents metres de platja per fer un village per a les competicions marítimes, amb grades per als espectadors i un tingladet sobre la sorra on han muntat restaurant, bar i fins i tot una mica de discoteca. Els equips de competició s'allotgen a altres hotels de menys standing que el Palestine, com en el meu on hi ha belgues i australians.

Assisteixo a l'obertura del campionat amb desfilada dels equips (i xiulets al de l'Iran) al voltant d'una piscina olímpica que hi ha en una altra zona d'Alexandria. Als alts edificis que envolten la piscina, hi ha molta gent als balcons mirant les competicions.
M'expliquen en què consisteix cada una de les proves, els relleus, el salvament fent servir ninos, la importància de les centèsimes de segon, el paper dels àrbitres, el dels jutges... Els nois i noies que competeixen ho fan realment molt bé, neden com a peixos, es nota una dedicació absoluta en el que estant fent. Jo em quedo moixa a cada prova veient els que treuen menys puntuació, perquè no sóc gens competitiva.

Em fixo en els seients dels homes més importants: el canadenc que és president de la federació internacional, el president de la federació egípcia, el governor d'Alexandria... els han posat uns sillons d'eskai blanc quadrats i immensos i al davant una taula amb fruites, tot això vora la piscina, i fa una mica estrany. Com que els tenim just a sota les nostres grades, observo els moviments dels personatges importants entorn dels sillons, com si fossin moviments estratègics per arribar al poder. Hi ha una estona en què el president canadenc s'aixeca per saludar i parlar amb altra gent, i ... zas! uns egipcis grassos, amb molt uniforme i molts galons li prenen la butaca.

M'ha semblat que el president de la federació egípcia vol pujar graons, per la manera com conversa amb els militars. Mentre jo em faig novel.les, la meva amiga posa les coses al seu lloc: m'explica com els costa a aquests països més pobres muntar aquests esdeveniments, que per a ells és un èxit molt gran i que a ella li sembla bé que es variïn els llocs de les trobades i que no siguin sempre els països més rics que els organitzin. També m'explica com els països més importants exigeixen unes normes de seguretat fortíssimes quan celebren campionats en aquests països.

He sentit parlar la meva amiga amb la seleccionadora russa, que planteja el problema de si cal integrar l'equip a l'exèrcit rus o no, i també amb una dona ukraïnesa que treballa uns mesos l'any a Egipte entrenant l'equip egipci. Aquesta tarda he tret el cap a un altre món, totalment desconegut fins ara.

Avui m'acomiado del blog amb un dibuix d'una parella banyant-se en una d'aquestes platges a l'est d'Alexandria. Ell, amb el tors nu. Ella molt vestida. Riuen i penso que per sota l'aigua fan coses prohibides en públic.,

dilluns, 3 de gener del 2011

Regala VOLS sobre el CAP DE CREUS o PILOTA TU MATEIX / A

D'un amic de tota confiança i solvència, expert pilot d'avió, m'arriba la informació següent sobre dues activitats fantàstiques, regals ideals per fer a alguna persona estimada i curiosa:

VOLS EN AVIONETA PER SOBRE L'EMPORDÀ
i

CLASSES PER PILOTAR UNA AVIONETA AMB PRÀCTICA INCLOSA

Amplieu les imatges per veure tarifes i explicacions

El telèfon de contacte és el 657 64 25 74




Egipte 13. Alexandria, una mediterrània oriental (segona part i fi)

(Dibuix d'aquí sota: amb la Giovanna, anant a visitar la columna dita de Pompeu i les catacombes, travessem molts barris populosos i desastrats. A Alexandria hi ha molt color beig i molt color gris)

(Continuació de la nota anterior)

Entre nosaltres tres parlem francès. Per a la Giovanna l'italià i el francès són llengües pròpies de la seva infància. També parla àrab, però parla l'àrab libanès que va aprendre a Beirut. Ens diu que ara fa cinc anys, quan va arribar a Alexandria, es va trobar que entenia els egipcis, però que els egipcis no l'entenien a ella. Diuen que l'egípcia és una variant àrab molt... estàndard? ...clàssica? El cas és que és una parla compresa per molts habitants del món àrab i potser per això les telesèries egípcies tenen tants adeptes a tot el món àrab, perquè les entenen. "Vaig haver de reaprendre l'àrab, perquè ells m'entenguessin a mi" ens diu. Però mai no ha après a escriure'l ni a llegir-lo. Al restaurant, quan el cambrer ens presenta la nota amb tots els plats anotats en àrab, la Giovanna li demana que li expliqui què hi diu, amb una desimboltura que en castellà en dirien amb tota precisió desparpajo, i amb un gest de la mà, gens ofensiu, més aviat divertit, que ve a dir "Noi, a veure si me'n saps treure l'entrellat de tots aquests gargots..."

La Giovanna va vestida com si fos a qualsevol carrer d'una ciutat francesa, italiana, espanyola o de qualsevol altre país no islàmic. O sigui, que porta texans i, ara ve l'important, porta una samarreta sense mànigues i una mica escotada. Precisem, no és una samarreta de tirants, no és molt escotada, és una samarreta normal que queda molt bé a una dona de cinquanta i tants, una mica plena i més aviat sensual. Dic que aquest punt és l'important, perquè pel carrer no he vist cap dona del país amb màniga curta. És més: totes van amb samarretes de màniga llarga, fins als canells.
(La meva amiga troba que jo exagero fixant-me en mocadors i vestits. Ah, però ella, que es dedica al salvament aquàtic, fa fotos a totes les cadires, trones, torretes i tinglados diversos per a vigilants de platja i piscina que ens anem trobant. Cada una amb les seves coses.)
Amb la Giovanna és inevitable que parlem de la roba. Noto que la posa nerviosa l'uniforme islàmic femení, tant mocador, tanta màniga llarga i tanta tapamenta. Comenta com una veïna seva, de les que va vestida segons normes estrictes, ha entrat algunes vegades a casa seva per encàrrecs i que la va convidar a passar a la cuina a prendre's un cafè juntes.
"Vull beure cafè amb tu veient-te com ets, dona, li vaig dir. Es va treure el mocador i tenia una mata de cabell formidable. Els agrada mostrar-lo, en realitat. Fa temps se'm va acudir fer-me estilista, crear una línia de moda per totes aquestes que van vestides a la manera islàmica, perquè la veritat, van molt malgirbades ("qu'est-ce qu'elles sont mal fagotées!")

Després es queixa d'unes amigues seves europees que pel carrer duen sempre una americana o una jaqueta, encara que faci calor. "Tinc una amiga que treballa a l'Instituto Cervantes que, per sortir, sempre es posa alguna cosa per sobre".
Sí, és inevitable parlar de vestits, de vestits femenins!, perquè als ja coneguts i habituals decorus, coqueteria, discreció, comoditat, ara aquí se suma una autoimposició de no xocar, de no ofendre el públic o de no veure's molestada pel públic. En certa mida és el donde fueres haz lo que vieres del Quixot. Però també és una claudicació.

La Giovanna és dissenyadora i porta joies fetes per ella mateixa. Al restaurant, ja a les postres, el cambrer li pregunta, tímid i encuriosit, si és musulmana, em sembla que una mica incrèdul per la seva vestimenta. Ella li respon que no. El cambrer llavors assenyala l'anell on hi ha una gran pedra blava i al costat el nom d'Alà, una filigrana de lletres àrabs. La Giovanna li contesta: "Ell és el Déu de tots, no?" Al cambrer li agrada la resposta i li somriu assentint, crec que tant per la sortida que ha tingut com per afecte a la seva personalitat.

Al matí, quan ens hem trobat vora l'estació de tren, la Giovanna ha trigat molt poca estona a posar-nos al corrent de la seva vida personal i de la seva situació amorosa actual. Ens acabàvem de conèixer i s'estava presentant en el que considerava que era el més important. Resumint molt, per anar al detall que vull remarcar: separada de fa temps, ara té un amic arquitecte que viu a El Caire, divorciat de poc d'una americana que ha tornar als EUA. Ell és siri, però de mare armènia (!), i té dos fills adolescents que viuen amb ell. De moment quan la Giovanna va a El Caire a casa d'ell, ell la presenta als fills simplement com una amiga; i la filla, una noieta de catorze o quinze anys, l'ha rebuda molt bé i vol que dormin juntes. Així doncs, dormen juntes i al llit la nena li explica a la Giovanna coses de nòvios i de petons de l'escola.
Aquí vaig pensar Déu meu! que occidentals que som nosaltres, gairebé atlàntiques, i que oriental que ets tu, Giovanna! Amb la meva amiga ens coneixem de fa exactament cinquanta anys i cada una ronca a la seva habitació single pels diferents hotels per on anem passant. Em vaig recordar que la meva germana, que ha tingut molt contacte amb la vida andalusa, em deia que el sentit de la intimitat als patios de les cases andaluses era ben diferent del nostre: es parla en públic de coses que te'n faries creus. Restes orientals a casa nostra.

Al final d'aquesta jornada tan agradable a Alexandria, m'adono que quan torni a Barcelona he d'escriure una nota amb aquest títol: una mediterrània oriental. M'adono també que aquest desgavell que nosaltres hem trobat a Alexandria, per a la Giovanna és normal: un taxi amb la porta sense maneta, un policia que vol cobrar una propina i al qual no s'ha de fer ni cas, un gos famèlic que travessa una avinguda, roba estesa per tot arreu, un carrer sense asfaltar, el regateix constant, el tràfic sense regles... Crec que sí, que està acostumada a viure en un món que funciona amb una dosi important de caos.

dissabte, 1 de gener del 2011

Atemptat a Alexandria a una església cristiana copta

Avui, dia de Cap d'Any del 2011, ens hem llevat amb la notícia de l'atempat, aquesta matinada, d'islamistes radicals contra una església cristiana copta d'Alexandria, amb el resultat d'una vintena llarga de morts.

M'ha fet molta pena. (En aquest viatge hem parlat amb coptes, hem parlar amb musulmans, però estàvem en la inòpia d'aquestes tensions i de la possibilitat d'un atemptat així.)

Aquí al costat un video d'AFP.
Aquí, la notícia escrita, al canal català de notícies amb un vídeo a la banda dreta.
I més interessant, perquè més explícit, la notícia a la BBC, en anglès, amb una mica d'anàlisi sobre el sectarisme inter-religiós, també amb un video al començament de l'article.

I una foto, d'hores després, de la manifestació dels coptes en protesta per l'atemptat, enfrontant-se a la policia.
A vegades m'agradaria creure per poder dir: que Déu ens protegeixi a tots.