diumenge, 30 de gener de 2011

Egipte 17. Alexandria. El ditxós mocador

(Se'm fa difícil anar explicant un viatge turístic a Egipte, mentre van passant esdeveniments polítics importants per al país)
Apuntava el tema del vel a moltes notes de les Barcelonetes, que podeu consultar aquí. I en aquest viatge a Egipte ja n'he parlat aquí.

Pels carrers, mentre van passant els dies, es constaten dues coses:

Primera, pots fer una estadística (a ull, eh?!) i dir que de cada 200 o 150 dones, només n'hi ha una que no porta el mocador i la màniga llarga fins al canell (possibles grups de turistes a part). És a dir: extensió formidable de la suposada indumentària islàmica (després diré per què "suposada").

Segona, que hi ha mocadors i mocadors; mànigues i mànigues, i que t'atreviries a dir: "aquest mocador fa dona de camp, aquest fa dona gran de barri, aquest fa noieta presumida de bona família, etc". T'equivocaries, és clar, però d'alguna manera t'has adonat que a sota la uniformació islàmica hi ha classes, territoris, edats, modes, temperaments i demés, que justament s'expressen també a través d'aquest uniforme.
(Abans de continuar vull explicar que fa temps vaig assistir a Barcelona a una Jornada del Seminari d'Ètica aplicada a la Intervenció Social (Girona), on l'acte central va ser una xerrada d'Asma Lamrabet -reconeguda hematòloga marroquí, activista feminista que es reivindica com a islàmica-, molt il.lustrativa. Ens va explicar que en El Corà només hi ha un lloc on es faci referència al vel: s'hi parla de les dones que eren repudiades pels seus marits i que no tenien cap altra sortida si no era fer-se prostitutes i que com a tals, seguien el costum de circular despullades de cintura per amunt. El Corà -que jo no m'he llegit- diu que aquestes dones tenen dret a cobrir-se, a ser com les altres... Vaig entendre que en l'Islam primigeni hi ha una doctrina igualitària com va passar amb el cristianisme dels primers temps. Segons Asma Lamrabet és l'únic episodi on es parla del vel -per tant, que la dona vagi coberta o no, no és un precepte religiós dels inicis de l'Islam-. Vaig entendre en la seva conferència que hi ha un orgull islàmic que també té un vessant feminista: "Al llarg de la història s'ha fet una lectura matxista de El Corà", ens va dir. L'Asma Lamrabet critica la societat patriarcal. Diu que al Marroc l'acusen de dimoni feminista i a Occident , d'islamista. Ella porta un mocador (transparent, bastant "suelto"i de coloraines) i vaig entendre que aquest mocador és un símbol que podria voler dir: "sóc musulmana, l'Islam és una religió que té coses bones, lluitarem per fer-les valdre, lluitarem per amansir el patriarcat. Ah, però ho farem a la nostra manera, no copiant el que s'ha fet a Occident amb el tema de la dona, que tampoc no és meravellós, eh?, ho farem amb el nostre ritme i amb el nostre criteri." Bé, una cosa així.)

De la parrafada anterior entre parèntesi, dono per acceptat que el mocadoret i la indumentària-màniga-llarga femenines tenen dues lectures complementàries:
L'Islam és la nostra religió; i
nosaltres no som Occident i fem les coses a la nostra manera.
O sigui: Religió i orgull identitari.
Missatge rebut.

Torno a Alexandria:
Amb variants, l'uniforme aquí a Alexandria consisteix que el mocador no deixi veure el cabell. Hi ha unes cintes o bandes de nylon de mil colors diferents que es posen una mica sobre el front, per subjectar els cabells, cintes que surten una miqueta per sota el mocador i que juguen amb els colors del vestit. Tampoc no es veu el coll, el mocador tapa el coll per sobre de la samarreta que acostuma a ser de semi-coll-alt. Les mànigues són llargues, res de tres quarts. Pits i cinturetes es poden marcar més o menys. I cames també tapades: o es duu faldilla llarga o pantalons llargs, tot i que poden ser estrets.
Deu n'hi dó amb la tapamenta.

A la televisió que he vist als hotels on hem estat, m'ha semblat que no hi havia cap presentadora amb mocador. Televisió i carrer, dos mons ben separats.
No sé quin paper juga la imposició, però és evident que quan una cosa està tan estesa hi ha d'haver moltes dones que adopten la moda per no fer-se veure, per no destacar. (Les cristianes en egeneral no duen mocador i les dones grans que sí que en duen el porten d'una manera diferent que les musulmanes).

De totes maneres, es fa evident que aquestes noies han convertit la moda de vestir a l'estil islàmic, imposada o no, en un mitjà d'expressió personal, una eina de coqueteria i fins i tot de glamour. Mantingueu a la retina la foto del post anterior, la noia amb mocador rosa, perquè les combinacions de color hi estan molt buscades i fan efecte.

Hi ha hagut dos llocs privilegiats d'observació.
El primer va ser el vagó de dones d'un tramvia de la ciutat. Vam agafar el tramvia número 2 (sabíem llegir les xifres en àrab! per cert, habilitat que s'aprèn ràpidament i que va resultar molt útil), vam pujar al primer vagó i al cap de poca estona vam veure que, a part del revisor, no hi havia cap altre home, només dones. Una que va pujar amb el seu fill, un noiet d'una edat crítica (13? 15?), va demanar permís al revisor, que va acceptar, condescendent. El noi, pobre, no s'atrevia a mirar cap dona! hi estava de convidat, en aquell vagó, perquè als homes els tocava anar al vagó del darrera. Dies després, la Laila, la guia que ens va acompanyar a Luxor, ens va explicar que quan era estudiant unversitària a El Caire a vegades havia de córrer per agafar el metro, no aconseguia pujar al vagó de dones i havia d'anar en el mixte. Ens deia que no li agradava gens, perquè "els homes et tocaven i, és clar, no podies dir res...". (!!)
En aquest viatge en tramvia una noia ens va donar conversa. Parlava molt bé l'anglès, no duia mocador i ens va dir que havia estudiat en una escola americana.

L'altre observatori privilegiat van ser els lavabos de dones a la Biblioteca d'Alexandria. Era ple d'estudiants de la facultat que hi ha just a l'altra banda del carrer. A mi ningú em va fer ni punyetero cas i em vaig estar una estona mirant aquell estol de noies arreglant-se maquillatge i mocadors davant dels miralls. S'esmolaven les armes de seducció femenina. L'aire era dens de coqueteria.
N'hi havia una que anava tota de negre, amb el niqab, que només deixa veure els ulls. S'estava també davant del mirall, s'hi va estar molta estona. I mentre jo pensava ¿Déu meu, però què mira?, es van creuar els nostres ulls a través del mirall. Els tenia negres, molt bonics i, potser m'ho faig jo, però em va semblar que li agradava ser mirada, per qui fos.

M'allunyo d'aquests lavabos un moment per parlar de les de negre integral. N'hi ha que fins i tot duen mitjons negres i guants negres, i la Laila de Luxor ens va dir que no ens penséssim que és pel marit, que moltes vegades són elles que volen anar així, perquè són molt devotes. Enfi, fan por, la veritat, sobretot fan por les idees que hi ha darrera.
A l'hotel de El Caire hi havia dos matrimonis bastant joves i elles anaven amb niqab. Esmorzaven tots quatre en un racó del menjador, ells seien cara a l'altra gent, elles d'esquena. Jo les veia d'esquena, però divisava perfectament com s'ho feien per esmorzar: amb una mà s'aixecaven el vel de la cara una mica i amb l'altra es pujaven el menjar per sota, fins a la boca. Amb la tassa de cafè amb llet van fer el mateix, la van introduir a sota el vel i van beure amb la cara tapada. Ells continuaven parlant, impertèrrits. Era pervers.

Però, senyors i senyores, n'hi ha que duen niqab i de cop i volta dius "ah! què brilla aquí?", i resulta que duen una sanefa de lentejuelas negres a la banda baixa del vel o una tira de granets d'atzabeja ("azabache") a la túnica. En què quedem? Se us ha de veure o no se us ha de veure?

Entre les universitàries hi ha una moda: el volum. Els mocadors al cap han de donar volum. Al primer cop d'ull penso que es posen una capa de boata o alguna cosa, però la Giovanna ens diu que no, que el que fan és posar-se més d'un mocador. N'hi ha una, amb aire de ser "pizpireta", que s'ha posat els mocadors, però que són de tela arrugada i li fan un cap com de cap-gros. Se li nota que està orgullosíssima de ser la més extravagant de la classe.
Les dones del Golf que fan el turista per aquí, també porten volum al cap però d'un altre estil: els mocadors són negres i el volum és a la coronilla, els hi fa un cap allargat.

Dues anècdotes finals:

Hi ha algunes noies que porten els mocadors lligats al clatell. Els nusos i les maneres són variades, però sempre resulta alegre que se'ls vegi el coll. Ens informen que d'aquest estil se'n diu spanish way.
-Spanish way? Però en àrab com en dieu?
-Ho diem en anglès: spanish way. Perquè... a Espanya es porta el mocador així?
La pregunta em va fer gràcia, perquè una cunyada meva que va anar a l'Iran no fa molt ens explicava que:
-Ens van dir que només baixar de l'avió havíem de portar mocador i màniga llarga. Doncs, res, només aterrar a Teheran ens vam plantificar mocadors. Però aviat vam veure que... sí, però que no tant. Una es va comprar un mocador molt virolat a un mercat i se'l va lligar al clatell, "a la gallega".
Vaig recordar aquelles velletes que surten a la televisió protestant en gallec quan hi ha poblemes amb els preus de la llet, amb un mocador nuat al clatell, bateta de quadres i botes de goma, envoltades de casetes baixes, en un camí fangós.
Això de la spanish way no sé qui s'ho ha inventat, potser ve dels vestits regionals espanyols...
Ja acabo. A la primera dona que veig parlant pel mòbil, en pla mans lliures, perquè s'ha ficat el telèfon entre la galta i el mocador, em dic: mira, tu, què s'empesquen... Quan ja veig la tercera, penso que la idea val un dibuix.

Acabo amb una frase de la meva amiga Lola sobre això dels mocadors: "La creativitat és imparable". I n'afegeixo una altra: "A una dona li dónes un tros de roba, i... calça't! "

Cap comentari: