dilluns, 3 de gener de 2011

Egipte 13. Alexandria, una mediterrània oriental (segona part i fi)

(Dibuix d'aquí sota: amb la Giovanna, anant a visitar la columna dita de Pompeu i les catacombes, travessem molts barris populosos i desastrats. A Alexandria hi ha molt color beig i molt color gris)

(Continuació de la nota anterior)

Entre nosaltres tres parlem francès. Per a la Giovanna l'italià i el francès són llengües pròpies de la seva infància. També parla àrab, però parla l'àrab libanès que va aprendre a Beirut. Ens diu que ara fa cinc anys, quan va arribar a Alexandria, es va trobar que entenia els egipcis, però que els egipcis no l'entenien a ella. Diuen que l'egípcia és una variant àrab molt... estàndard? ...clàssica? El cas és que és una parla compresa per molts habitants del món àrab i potser per això les telesèries egípcies tenen tants adeptes a tot el món àrab, perquè les entenen. "Vaig haver de reaprendre l'àrab, perquè ells m'entenguessin a mi" ens diu. Però mai no ha après a escriure'l ni a llegir-lo. Al restaurant, quan el cambrer ens presenta la nota amb tots els plats anotats en àrab, la Giovanna li demana que li expliqui què hi diu, amb una desimboltura que en castellà en dirien amb tota precisió desparpajo, i amb un gest de la mà, gens ofensiu, més aviat divertit, que ve a dir "Noi, a veure si me'n saps treure l'entrellat de tots aquests gargots..."

La Giovanna va vestida com si fos a qualsevol carrer d'una ciutat francesa, italiana, espanyola o de qualsevol altre país no islàmic. O sigui, que porta texans i, ara ve l'important, porta una samarreta sense mànigues i una mica escotada. Precisem, no és una samarreta de tirants, no és molt escotada, és una samarreta normal que queda molt bé a una dona de cinquanta i tants, una mica plena i més aviat sensual. Dic que aquest punt és l'important, perquè pel carrer no he vist cap dona del país amb màniga curta. És més: totes van amb samarretes de màniga llarga, fins als canells.
(La meva amiga troba que jo exagero fixant-me en mocadors i vestits. Ah, però ella, que es dedica al salvament aquàtic, fa fotos a totes les cadires, trones, torretes i tinglados diversos per a vigilants de platja i piscina que ens anem trobant. Cada una amb les seves coses.)
Amb la Giovanna és inevitable que parlem de la roba. Noto que la posa nerviosa l'uniforme islàmic femení, tant mocador, tanta màniga llarga i tanta tapamenta. Comenta com una veïna seva, de les que va vestida segons normes estrictes, ha entrat algunes vegades a casa seva per encàrrecs i que la va convidar a passar a la cuina a prendre's un cafè juntes.
"Vull beure cafè amb tu veient-te com ets, dona, li vaig dir. Es va treure el mocador i tenia una mata de cabell formidable. Els agrada mostrar-lo, en realitat. Fa temps se'm va acudir fer-me estilista, crear una línia de moda per totes aquestes que van vestides a la manera islàmica, perquè la veritat, van molt malgirbades ("qu'est-ce qu'elles sont mal fagotées!")

Després es queixa d'unes amigues seves europees que pel carrer duen sempre una americana o una jaqueta, encara que faci calor. "Tinc una amiga que treballa a l'Instituto Cervantes que, per sortir, sempre es posa alguna cosa per sobre".
Sí, és inevitable parlar de vestits, de vestits femenins!, perquè als ja coneguts i habituals decorus, coqueteria, discreció, comoditat, ara aquí se suma una autoimposició de no xocar, de no ofendre el públic o de no veure's molestada pel públic. En certa mida és el donde fueres haz lo que vieres del Quixot. Però també és una claudicació.

La Giovanna és dissenyadora i porta joies fetes per ella mateixa. Al restaurant, ja a les postres, el cambrer li pregunta, tímid i encuriosit, si és musulmana, em sembla que una mica incrèdul per la seva vestimenta. Ella li respon que no. El cambrer llavors assenyala l'anell on hi ha una gran pedra blava i al costat el nom d'Alà, una filigrana de lletres àrabs. La Giovanna li contesta: "Ell és el Déu de tots, no?" Al cambrer li agrada la resposta i li somriu assentint, crec que tant per la sortida que ha tingut com per afecte a la seva personalitat.

Al matí, quan ens hem trobat vora l'estació de tren, la Giovanna ha trigat molt poca estona a posar-nos al corrent de la seva vida personal i de la seva situació amorosa actual. Ens acabàvem de conèixer i s'estava presentant en el que considerava que era el més important. Resumint molt, per anar al detall que vull remarcar: separada de fa temps, ara té un amic arquitecte que viu a El Caire, divorciat de poc d'una americana que ha tornar als EUA. Ell és siri, però de mare armènia (!), i té dos fills adolescents que viuen amb ell. De moment quan la Giovanna va a El Caire a casa d'ell, ell la presenta als fills simplement com una amiga; i la filla, una noieta de catorze o quinze anys, l'ha rebuda molt bé i vol que dormin juntes. Així doncs, dormen juntes i al llit la nena li explica a la Giovanna coses de nòvios i de petons de l'escola.
Aquí vaig pensar Déu meu! que occidentals que som nosaltres, gairebé atlàntiques, i que oriental que ets tu, Giovanna! Amb la meva amiga ens coneixem de fa exactament cinquanta anys i cada una ronca a la seva habitació single pels diferents hotels per on anem passant. Em vaig recordar que la meva germana, que ha tingut molt contacte amb la vida andalusa, em deia que el sentit de la intimitat als patios de les cases andaluses era ben diferent del nostre: es parla en públic de coses que te'n faries creus. Restes orientals a casa nostra.

Al final d'aquesta jornada tan agradable a Alexandria, m'adono que quan torni a Barcelona he d'escriure una nota amb aquest títol: una mediterrània oriental. M'adono també que aquest desgavell que nosaltres hem trobat a Alexandria, per a la Giovanna és normal: un taxi amb la porta sense maneta, un policia que vol cobrar una propina i al qual no s'ha de fer ni cas, un gos famèlic que travessa una avinguda, roba estesa per tot arreu, un carrer sense asfaltar, el regateix constant, el tràfic sense regles... Crec que sí, que està acostumada a viure en un món que funciona amb una dosi important de caos.

Cap comentari: