dimecres, 29 de desembre del 2010

Egipte 12. Alexandria, una mediterrània oriental (primera part)

(Dibuix: Alexandria, tràfic al port est. L'emplaçament correspon al de la foto fixa de la cançó del Georges Moustaki)


Georges Moustaki, Omar Sharif i Dalida només han estat digressions de la història que en realitat volia explicar: l'encontre amb la Giovanna.

Quants anys pot tenir? Cinquanta? Segurament uns quants més.
Ens ha citat prop de l'estació de tren i ens rep amb els braços oberts, calorosament. La meva amiga és amiga d'una amiga seva... n'hi ha prou per obrir-se del tot.

La Giovanna és filla i néta d'italians establerts a Alexandria de fa molt de temps. Es veu que el seu avi durant la Primera Guerra Mundial va tenir alguna actuació patriòtica i li van concedir passaport egipci. Des de llavors tota la família té les dues nacionalitats.

Ella és nascuda a Alexandria, però sent molt petita, la família va emigrar, igual que molts altres europeus i jueus, per les pressions rebudes a partir de la revolució nacionalista de Nasser el 1952, però sobretot a partir de la nacionalització del canal de Suez el 1956. El govern va expulsar els residents francesos i britànics i els va nacionalitzar els negocis, com a represàlia per la posició tant de França com de Gran Bretanya en la crisi del canal. Els jueus van patir també amenaces i finalment l'expulsió. Es calcula que van marxar d'Egipte uns cent mil residents d'origen europeu.
A la xarxa he trobat relats de la marxa forçada dels jueus aquests anys, però no he trobat gaires explicacions de quines van ser les actuacions exactes que van fer que els europeus passessin a ser gent non grata i emigressin. A la llibreria-botiga de souvenirs de la Biblioteca d'Alexandria vaig veure un llibre sobre aquest tema, però no el vaig comprar pensant que es tractava d'una informació assequible a altres bandes. Ara em sap greu no haver-lo adquirit perquè ja veig que no és tan fàcil trobar dades. En qualsevol cas, la família de la Giovanna va marxar d'Alexandria al final de la dècada del 50 o a començament de la dels 60.

La Giovanna ha mamat molt probablement la ràbia i la nostàlgia dels expatriats. Eren joves, vivien bé a Alexandria, hi estaven ben considerats, Alexandria era bonic, s'hi respirava un ambient obert. Però ho van perdre tot, negocis, posició, casa i país. En un moment donat d'aquesta jornada que compartim, la Giovanna ens fa un comentari bastant agre sobre l'actual decaïment dels edificis dels anys vint i trenta, tan ben mantinguts abans.

(L'escriptor egipci i premi Nobel Naguib Mafouz, en un text que he vist en una exposició de fotografies antigues a la Biblioteca, es queixa que s'encimbelli l'Alexandria colonial i diu que els egipcis no freqüentaven aquests edificis i aquestes places d'estil europeu. Eren molt bonics, afirma, però els egipcis no hi tenien accés.) (En un altre text que he trobat a la xarxa, s'hi explica com després d'aquest èxode d'europeus, la ciutat va rebre una forta immigració d'egipcis procedents del món rural als quals els queia molt lluny tot aquest glamour de l'Alexandria cosmopolita.)

On va anar a parar la família de la Giovanna?
Van anar a Beirut. La Giovanna va viure dinou anys al Líban. Després viu a Itàlia, a França, es casa. Em sembla que se separa, es torna a aparellar i torna a estar sola. Hi ha una altra tongada de vida a Beirut que dura un altre cop dinou o vint anys. Una existència moguda.
Ara fa cinc anys que va tornar amb els seus pares a Alexandria, ja que la mare estava molt malalta i van decidir instal.lar-se a Egipte tots tres on hi tenien un parent proper que els havia de proporcionar el caliu que necessitaven per afrontar el mal degeneratiu que afectava la mare.
Van ser quatre anys de sofriment i d'entrades i sortides de l'hospital. La mare va morir fa un any i la Giovanna i el seu pare van continuar vivint a Alexandria. El pare de vegades fabula de tornar a Beirut, diu que hi podrà jugar a cartes amb una tertúlia d'amics que hi té. La Giovanna de moment no pensa a marxar; molt aviat veurem per què.

(continua demà, demà passat o demà passat l'altre, quan tingui una estoneta)

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Quines histories !!! Ets una novelista, historiadora, artista ...........
M'encanta
Teresa Roca Gibernau

Eulàlia ha dit...

I tu una aventurera viatgera! Vaig llegir que hi havia alarma de tsunami a les Fidgi i vaig pensar... la Teresa! Cuida't.