diumenge, 12 de desembre de 2010

Egipte 7. Alexandria, les restes del cosmopolitisme

Encapçalo aquesta nota amb un dibuix d'un dels molts edificis funcionals dels anys vint o trenta del segle passat, que hi ha a Alexandria. En aquest d'aquí sobre, finestres en forma d'ull de bou i balcons de planta arrodonida. En d'altres, detalls art déco. A tots, una maranya de cables, un pengim-penjam de fils elèctrics que fa por. Ras i clar: estan fets pols. Arrebossats escrostonats; façanes per restaurar; marcs de portes i finestres a refer; pintura esvaïda; vidres trencats; balcons que sembla que t'han de caure al cap; tot tipus de cartells publicitaris penjats de les parets...

D'acord, aquest patrimoni arquitectònic s'ha deixat fer malbé. Però és un segell present a tants racons de la ciutat, que si se sap mirar evoca aquesta Alexandria cosmopolita de la primera meitat del segle XX, de què hem sentit a parlar.

Abans de fer aquest viatge vaig començar a llegir el Quartet d'Alexandria de Lawrence Durrell. Era la tercera vegada que ho intentava, ho confesso. I aquest cop tampoc vaig tenix èxit, vaig abandonar Justine morta d'avorriment. Entre dos d'aquests intents havia llegit La meva família i altres animals de Gerald Durrell, el germà petit de Lawrence. Em va despertar molta simpatia però em va fer perdre el respecte pel germà gran. Vaig pensar que per fer-se l'interessant ens podia explicar vés a saber què a qualsevol novel.la. Me'n vaig adonar que deixava el Quartet perquè no em creia l'autor. Potser em vaig equivocar. Doncs bé, en aquesta ciutat m'he fet el propòsit de tornar a agafar el primer dels llibre, sense pressa, i capbussar-m'hi, ara amb una nova perspectiva.

La Midan Sa'ad Zaghloul és una plaça molt gran oberta al mar per una de les seves bandes. Hem fet una visita obligada a l'hotel Cecil, ara Cecil Sofitel, un edifici construït el 1929, on hi havia instal.lada la plana major dels serveis secrets britànics durant la Segona Guerra Mundial, i entre d'altres hi van fer estada Somerset Maugham, Joséphine Baker, Lawrence Durrell i Winston Churchill. Just al costat hi ha un hotel destrossat i em sembla que clausurat, l'Acropole, on la meva amiga va estar-s'hi durant un viatge anterior, ara fa... 35 anys! A l'altra banda de la plaça hi ha el Métropole. Són tres establiments amb una arquitectura d'època, que donen un to europeu a la plaça.

El Métropole té una cafeteria a la planta baixa. A la terrassa del carrer hi ha una dona gran asseguda, prenent una beguda. No és gran, és vella. I interessant. Va vestida a l'occidental amb una mena de turbant al cap, un toc elegant i démodé, que l'apropa a l'estil de la Grace Kelly dels anys 60. Té la pell de la cara molt tibant, una tibantor de mòmia, i va molt pintada. És un personatge d'una altra època, que segurament ha conegut aquests edificis dels anys trenta quan encara feien goig, i que ara, fossilitzat, es conforma consumint les tardes a la cafeteria del Métropole. És una imatge de la nostàlgia.

També hem anat carrers enllà a buscar la pastisseria Pastroudis, un comerç d'aquells anys, anunciat a la guia, però anunciat amb un to que ja es veu que és un negoci que va de mal borràs. En efecte, la tal Pastroudis ha passat a millor vida i el local i el nom se l'han quedat els nous estadants, que han muntat un bar oriental, res a veure amb el d'abans.

A la tornada a Barcelona he mirat a la xarxa noms d'alexandrins moderns il.lustres, i m'he trobat amb sorpresa amb el de Georges Moustaki, nascut com a Yussef Mustacchi, a Alexandria el 1934, de pares jueus italo-grecs, procedents de l'illa de Corfú.

Cap comentari: