dimecres, 11 de febrer del 2004

PRAGA (Notes 3) Les ciutats per sobre


Les ciutats s'han de poder veure des de dalt d'algun turó i si no hi ha turó, bé hi deu haver alguna torre de catedral, de castell o alguna torre moderna. Si es va a Atenes s'ha de pujar al Likabetos. Si s'és a Damasc, des de dalt del Mont Kassium es veu realment que ens trobem en un oasi. Barcelona, perquè s'entengui millor, s'ha d'ensenyar des d'algun dels turons.

Si no coneixem la ciutat, normalment no podem identificar ni edificis ni barris, però justament quan aconseguim situar-ne algun, ens sembla que ja comencem a ser a casa.

Mirar una ciutat des de dalt fa que ens la comencem a estimar i a fer nostra. La ullada general recrea els sentits i dispara la imaginació.

A Praga, des de dalt de la torre de la Catedral, vaig descobrir les teulades de teula vermella i el blauverd dels bulbs de les esglésies. I vaig imaginar històries sota les lluernes de totes aquelles cobertes.

(Com que m'ha sortit líric, deixo per un altre dia la reflexió sobre el turisme i l'olor de suor que regna a l'escala de cargol de la torre en qüestió)

dimarts, 10 de febrer del 2004

PRAGA (Notes 2) L'empremta jueva

Praga fins a la segona guerra mundial va tenir una població hebraica importantíssima. La comparació amb les xifres de l'actual població jueva fan escruixir. Ara és un lloc destacat de peregrinació judaica.



El cementiri vell, amb l'amuntegament de làpides antigues sota l'ombra dels arbres centenaris, és un lloc inquietant. Verd, gris i humitat. Que les pedres hi estiguin tortes i totes les línies siguin inclinades s'adiu d'allò més amb la idea que alguns ens fem de la mort.
La ciutat té la sinagoga més antiga de l'Europa Central. És la sinagoga Staronova, d'estil gòtic, construïda el 1270, amb una façana molt original que no sembla gòtica en absolut. A l'interior és interessant veure les similituds i diferències amb les esglésies catòliques.
La sinagoga dita espanyola és de la segona meitat del XIX, construïda en estil neomudéjar, i fa pensar en la casa que hi ha al començament del Passeig de Gràcia a Barcelona, de la mateixa època i estil.
Hi ha un turisme específic que ve a Praga a retre culte al record de l'holocaust. Al costat d'escenes entendridores n'hi ha que no ho són tant. Les sinagogues obertes, per dir-ho d'alguna manera, al turisme, estan convertides en museus i al seu voltant hi ha un tinglado comercial de no te menees, amb multiplicació de botigues i guardioles. Teniu entrades per a una sinagoga, per a tres sinagogues, entrades combinades per a cinc monuments, etc. Un dels souvenirs que hi venen és un Golem de fang que imita barroerament el que va dibuixar Jan Votruba.



Quan vaig llegir la història del Golem (una de les versions, la de Yudi Rosenberg, 1909) em vaig imaginar de tota una altra manera el personatge creat pel rabí Low per guardar la sinagoga:

dilluns, 9 de febrer del 2004

PRAGA (Notes 1) La barreja d'estils i l'entusiasme justificat de les primeres hores



En una ciutat, les primeres hores de descoberta són apassionants.
A Praga també ho han estat.
Faig un primer passeig, a l'hora del capvespre i en direcció al centre, pel carrer Na porici. Passen tramvies que evoquen l'Europa nòrdica i hi ha comerços destartalats amb aparadors caòtics que fan pensar en l'etapa socialista.
Dominen les cases amb façanes de color blanc o pastel, d'estil rococó, carregades de cargolins i cargolets. La majoria estan restaurades, però n'hi ha que tenen brutícia a sobre els rínxols que emmarquen portes i finestres i esvorancs a l'enguixat que deixen veure els maons de la construcció.
Passo davant d'un edifici amb decoració modernista: l'Hotel Imperial. És el primer dels hotels i cafès art nouveau que veuré a Praga i dels quals parlarem un altre dia.
Una mica més lluny hi ha una casa estranya, difícil de descriure, d'un estil mai vist.



La façana sembla dels anys 20, amb unes línies molt agosarades. Després sabré que és un edifici de l'arquitecte J.Gocar, inscrit en el moviment dels anys 10-20, que tanta personalitat va tenir a Txecoslovàquia.
A sobre l'entrada principal, hi ha un fris amb un relleu de bronze (d'Otto Gutfreund) que representa una escena de comiat: vells, dones i criatures s'acomiaden de soldats que marxen al front, i més enllà els veiem com tornen ferits.



L'edifici i el relleu se situen entre les dues guerres mundials: és a Praga on Jaroslav Hasek va escriure la sàtira antibel.licista "El bon soldat Svejk". Més endavant, a la Galeria Nacional tindrem ocasió de veure altres exemples del moviment de crítica social d’aquells anys.
Carrer enllà tenim un edifici allargassat compost d’unes naus que recorden les fàbriques modernistes de casa nostra.
I desemboquem en una placa, la Namesti Republiky.
A la Namesti Republiky, que té una forma que no és ni quadrada ni rodona, sinó completament capritxosa, la sorpresa ja és majúscula.
La Casa de la Ciutat (Obecni Dum) és una construcció art nouveau espectacular, amb dibuixos en color a la façana, cúpula i marquesina. Té un cafè restaurant a la planta baixa que transporta del tot a cent i pico d'anys enrera.
Et gires un xic i nou canvi: l'edifici imponent de la Banca Nacional, un edifici funcional que diria que és dels anys 20, però que no és qualsevol cosa, sinó que té una austeritat i una repetició de línies molt elegant.
I per arrodonir la barreja, en un extrem de la plaça s'aixeca una torre gòtica, negra i tenebrosa, la torre de la pólvora.
A l'alçada de la Namesti Republiky, ja m'he rendit a la ciutat que anuncia contrastos a cada cantonada. Intueixo que hi ha originalitat i que hi tindré emocions I la llum del dia va minvant molt lentament, molt més lentament que a casa nostra, i ens trobem que ja és fosc, però que el cel és d'un blau pujat molt brillant.