dimecres, 29 de juny del 2011

NÀPOLS 10. L'escala i Sanfelice


Teníem la foto d'aquí sobre en un prospecte turístic que ens havien donat, i volíem veure aquesta escala que ens semblava tan espectacular. Vam córrer Sanità amunt i Sanità avall amb el nom de Sanfelice com a referència de l'escala. Vam trobar el Palazzo Sanfelice. Era... i no era el lloc... El palazzo es deia Sanfelice, en efecte, com el nom que teníem anotat, i l'escala... si no era la mateixa s'hi assemblava molt, però estava en molt mal estat, les pintures eren negre-ala de mosca enlloc de verdes... Dubtàvem i finalment vam marxar sense estar del tot convençudes... Mireu-ne la foto aquí sota. No era ben bé el mateix...

Vam anar a altres parts del barri, vam descobrir el Totò, vam passar pel mercat, ... vam girar el cap... i vam veure L'ESCALA! la de veritat! la de la foto que teníem al prospecte! per pura casualitat!
El palazzo de l'escala vertadera es diu Palazzo dello Spagnolo i qui es diu Sanfelice és l'arquitecte tant d'aquest palau com de l'anterior. Sensació de triomf. (Dibuix aquí sota del palazo dello Spagnolo)

dimarts, 28 de juny del 2011

NÀPOLS 9. La Sanità i l'humor personal

Al barri de la Sanità també es construeix a la vorera i també es claven estenedors a les façanes. I hi trobem una d'aquestes urnes de santets i oh! sorpresa, a dins hi ha... diria que hi ha... sí, és un bust del Totó! El tenen allà dins la cofurna, perquè era un còmic conegut, estimat i, sobretot, del barri,

En tot el dia no ha parat de ploure i nosaltres anem amunt i avall del barri buscant un palau, com veureu a la nota següent. Preguntem a una bona dona que ve del mercat, amb sabatilles i carregada amb un cabàs de verdura. Canvia el rumb i ens diu que la seguim, que ens ensenyerà per on es va. Pel camí va saludant la gent que hi ha dins les cases: Eh Mario! Eh Giovana! Nosaltres darrera. Quan arribem al lloc on hi ha una mica de panoràmica i ella ha triat per donar-nos les explicacions, ens acomiada divertida amb un "He explicato bene o non he explicato bene?".
Més endavant hem de tornar a preguntar. Ara és una dona fumant a la finestra de casa seva. També molt disposta a explicar el que sigui.
Hem tingut sort? Potser sí. La veritat és que hem trobat molta gent amable. Potser hem estat predisposades a trobar-los amables, perquè no hem patit cap dels robatoris que ens havien pintat com a inevitables a Nàpols. Amics i coneguts ens havien advertit i alarmat: atenció amb les bosses!

Explico algun cas més de bon humor personal.

Un vespre, al port, segurament poc abans que tanquin les taquilles de venda de bitllets perquè gairebé tot és buit de gent, preguntem a un empleat a quines hores hi ha vaixells per anar a Sorrento. Ens diu les hores. Contestem que gràcies i ens disposem a girar cua. Ens crida: Eh! I no em pregunten res més? Nosaltres fem cara de sorpresa. Ell: Per exemple, quant dura el trajecte? quant val? horaris de tornada? Riem i li diem que, si us plau, ens digui quant dura el trajecte, quant val el bitllet i si ens pot donar els horaris de tornada. Triomfant, ens informa del que ens faltava.

Un dia prenem el metro i fem transbordament per agafar després la línia due (com una mena de tren de Sarrià). El tren ja és a l'andana, una de nosaltres hi puja, es tanquen les portes, les altres dues ens quedem a terra i fem un senyal a la de dins volent dir "ens trobarm a l'estació següent". Però sentim un crit i veiem que el revisor ens està aguantat la porta de l'altre extrem del vagó i ens fa un gest perquè anem a pujar per allà. (Em pregunto si al tren de Sarrià encara tenen aquests detalls.)

Un altre, i acabo:
Tornem a tenir un dia de pluja continuada. Al museu arqueològic hi ha molta gent (quan plou la gent aprofita per anar als museus). Turistes individuals, turistes en grup, escoles... La noia del guardaroba té molta feina a recollir moltíssims paraigües i a donar els tiquets per recollir-los després. Quatre hores més tard, volem recuperar els paraigües, però hem perdut el tiquet. La noia fa un gest comprensiu i ens dóna els paraigües que li assenyalem. (Em torno a preguntar si al Museu Nacional de Montjuïc et donen cap paraigua sense presentar el tiquet, la fitxa o el que toqui).

(Ja veieu que a aquestes alçades ens havíem convertit en fans del napolitanisme i del seu sentit pràctic)

dilluns, 27 de juny del 2011

NÀPOLS 8. Construir a qualsevol lloc

Introducció per il.lustrar el títol del post: Construir a qualsevol lloc. La porta Nolana és una de les portes antigues de la ciutat. Una de les torres té plantificada al cim, com podeu observar al dibuix d'aquí sota, una casa amb un parell de pisos, roba estesa i antena incloses.
Anem al barri espanyol, un barri molt popular.
Una de les coses que sobta al barri espanyol, és el caos.
Caos que s'expressa per començar en el tràfic. Quants carrers no tenen cap senyal de tràfic on s'indiqui si és d'una o dues direccions, si s'hi pot aparcar o no, i on! Si dos cotxes s'hi troben de cara, amb un parell de mirades i un gest es decideix qui recula.
Caos en l'amuntegament d'escombraries, a què m'he referit al primer post. Crec que sense vaga d'escombraries tampoc no cabrien totes les deixalles als containers previstos.
Caos en detalls aquí i allà que et fan pensar Ai, Déu meu!: les plaques de marbre del sòcol d'una casa deuen ballar una mica i me les han enganxades amb aquest cel.lo tan ample de color marró que normalment serveix per fer paquets; aquí serveix per apuntalar façanes.
Hi ha santets i madones a qualsevol edifici, amb els seus testos i gerros de flors a sota, és a dir sobre la vorera. Sense voler, un vianant, una moto o un cotxe podrien donar un cop i bolcar les flors. Doncs res, es munta bé el tinglado: enrajolat a terra, és a dir sobre l'acera, per poder fregar i tenir-ho net, i una bona barana que protegeixi plantes i flors.
També hi ha veïns que s'han fet una d'aquestes voreres particulars de rajola de gres, per entrar a casa seva, un pre-rebedor ben polit. Fins i tot n'hem vist un que s'hi ha col.locat una barana de l'estil de les dels santets. Queda com una entrada particular, molt curiós. Tot, insisteixo, sobre la vorera i suposo que sense cap permís municipal ni bestieses.
Si vull estendre la roba, puc treure la sissí al carrer, i col.locar-la també sobre la vorera. Ara bé, si no vull estar posant i traient la sissí (si mai heu intentat de moure'n alguna, haureu vist com n'és de complicat que no es desmunti), si vull fer-ho més pràctic, doncs clavo a la façana un estenedor d'aquests extensibles i hi poso la roba a assecar quan en tinc menester. No el clavo gaire alt, perquè jo sóc baixeta, sinó que el clavo just a la meva vida, és a dir a l'alçada dels morros dels vianants que transiten per la pobra vorera.
Podria anar desgranant elements del caos.
Després d'escandalitzar-nos una mica... què voleu que us digui, allò respirava llibertat.

diumenge, 26 de juny del 2011

NÀPOLS 7. Les piazzes

La piazza de San Domenico Maggiore, al centre-centre de la part antiga (on hi ha el cardo i el decumanus, per entendre'ns) ens va agradar molt. Em va fer pensar que moltes places italianes estan lluny del disseny amb tiralínies, són places molt poc "franceses". Hi ha "de tot" en una desorganització arquitectònica plena de vida que resulta molt agradable.
(Cliqueu per veure la imatge sencera)


Una altra plaça on ens vam entretenir: la Piazza del Mercato. Aquesta sí que té un disseny previ: l'església és el punt central d'una plaça semicircular i les cases estan construïdes seguint la línia d'un amfiteatre. Es curiós per que no són cases amb majúscula, sinó casetes, com de poble.
(Cliqueu per veure la imatge sencera)
 

dissabte, 25 de juny del 2011

NÀPOLS 6. Casaments

 A l'entrada del Gesú Nuovo ens hem de fer a un costat, perquè entra una núvia de bracet del pare. El vestit és tan despampanant que penso: "Si el capellà és una mica integrista, me la farà fora". Doncs no, és el que s'estila aquí: casar-se en pla "sóc molt dona", vestit ben ajustat i molt escotat. Després a la via del Duomo veurem moltes botigues de vestits de casament: no n'hi ha ni un de sol que tingui res per cobrir les espatlles. Ni una tireta, ni uns tirants ni res de res que tapi espatlles, escot o coll. Cap tonteria. Allò és una celebració del plaer i de la fecunditat. Fins hi ha força vestits que tenen transparències a l'alçada de la panxa, o sigui del melic fins a sota el pit el vestit és transparent, per si amb l'escot no havia quedat prou clar.


divendres, 24 de juny del 2011

NÀPOLS 5. Santa Chiara

Entre les esglésies de Nàpols hi ha un cas a part: Santa Chiara, especialment pel claustre. És una de les coses més boniques d'aquesta ciutat. Va ser una de les primeres visites que vaig fer i vaig tenir la impressio que allò pagava el viatge. 
És un claustre gran que té una columnata al centre, tota recoberta de rajola de València pintada amb garlandes de flors i fruites. A la base hi ha bancs per seure també de rajola de València, i al centre estava previst que totes les plantes enredaderes formessin una glorieta. Es una reconstrucció del segle XVIII sobre un claustre gòtic. 
He de recórrer a una foto feta per Ascensió Solé (amplieu-la!):

 

i a una altra feta per Lola Hurtado (amplieu-la!):


 

i encara trobo que cap de les tres fem justícia a aquest claustre tan bonic.

dijous, 23 de juny del 2011

NÀPOLS 4. Esglésies a tot arreu

A Nàpols  trobeu capelletes amb santets i madonnes dins d'urnes amb porteta de vidre, a moltíssimes cantonades (es veu que a Pompeia a cada casa hi havia un altaret amb els déus Lars i que també els dedicaven altarets a les cantonades dels carrers!).
A més, hi ha esglésies a tot arreu, una veritable exageració.
Algunes tenen les reixes d'entrada tancades de qualsevol manera amb cadena i candau, i estan deixades de la mà de Déu, mai millor dit. Alguns pins van creixent als campanars. Penses que és inevitable, no es poden mantenir totes!
D'altres estan molt freqüentades. Per exemple, el dilluns de Pasqua, a l'església de San Severo (que té a dins una famosíssima estàtua ultrabarroca del Cristo Velato, un crist baixat de la creu, embolicat amb un llençol fi -tot de marbre!-), hi havia cua d'italians per entrar a veure la imatge.
Alguns dibuixos:
San Severo, l'església on hi ha l'escultura del Cristo Velato, un temple barroc-barroc. Detall del sostre:


San Lorenzo Maggiore, una església gòtica molt despullada i molt bonica.


El Gesú Nuovo és una església que no sé si se'n pot dir "jesuítica", però em fa pensar en moltes esglésies romanes contruïdes pels jesuïtes: basíliques amb recobriment de marbres de colors diferents (d'aquí un parell de notes tornarà a sortir el Gesú Nuovo, parlant dels casaments que s'hi celebren). A una dependència annexa hi ha la capella de San Giuseppe Moscati, un metge de començament del segle XX, que té molt devots que l'adoren davant d'un altar xocant:

 El Duomo també és una església complicada, amb estàtues de plata i d'or de San Genaro, un sant que té les relíquies a la cripta i que té uns ossos que sagnen cada any o un estigma que sagna a la processó anual o alguna cosa per l'estil -em sembla que es liqua la sang de no sé on! Ens va agradar particularment la capella de Santa Restituta, que té aquest altar rococó que sembla un decorat operístic, com podeu apreciar aquí sota, tot i que en realitat és una capella molt antiga. 

Era una basílica cristiana dels primers temps, i encara conserva les columnes gregues amb què es va construir i algun mosaic d'estil bizantí. D'allà s'entra a un baptisteri paleocristià on vaig veure un símbol nou per a mi: en el crismon del sostre hi ha aquesta mà divina sortint d'un cercle i agafant dominadora una serp (si la serp és representació del que és femeni, terrenal... doncs estem avisats).

dimecres, 22 de juny del 2011

NÀPOLS 3. El Vesubi i el port, presents

Des de dins del Castel Nuovo es pot pujar als pisos superiors, es mira per una finestra i oh sorpresa! som al peu del port, amb el Vesubi al fons.
(Cliqueu sobre la imatge per veure-la sencera)
Escalem una mica més i des de la terrassa del Castel Nuovo la vista sobre el port és més àmplia.
(Cliqueu sobre la imatge per veure-la sencera)  


El dia que marxem a Capri, amb vaixell, veiem des del mar el port industrial. I sempre el Vesubi, amb un nuvolet que va canviant de forma però que mai no acaba de marxar del tot.
(Cliqueu sobre la imatge per veure-la sencera)

dimarts, 21 de juny del 2011

NÀPOLS 2. Vistes sobre la ciutat

Nàpols és gran. Té un milió dos-cents mil habitants. Jo creia que trobaria un petit centre monumental i després molta ciutat moderna. Doncs no, el centre monumental és molt extens.
La ciutat puja des del mar, cap a munt, i des de molts llocs es tenen vistes del conjunt.
(Cliqueu per veure la imatge sencera)
Aquí sobre, vista des de Capodimonte, amb el Vesubi i un nuvolet a l'esquerra, l'illa de Capri al fons i la muntanya de Sant Elmo a l'esquerra.
Aquí a sota, vista des del mar, el dia que marxem amb vaixell cap a Capri. En primer terme, el Castel Nuovo, i després els edificis de colors grocs i roses.
(Cliqueu per veure la imatge sencera)

dilluns, 20 de juny del 2011

NÀPOLS 1. Les escombraries

Vaig passar una setmana a Nàpols i voltants, pel primer de Maig.
I, amb retard, faré una mica de crònica i posaré alguns dibuixos que vaig fer.

A l'arribada, el primer que es veu és que hi ha vaga d'escombraries. Tantes escombraries a tants llocs...

Diuen que la Camorra domina els abocadors i controla el sector. La gent del carrer semblava resignada.

Una reflexió sobre el que consumim: mangem tants plats precuinats i tant producte envasat que les escombraries estan principalment farcides de plàstics i no fan la pudor  terrible que caldria esperar.

El dia que es va acabar la vaga semblava que havien de desaparèixer aquells munts terribles, però aviat es va veure que sí..., però no del tot. Crec que sempre hi ha moltes escombraries, desbordant containers.

diumenge, 19 de juny del 2011

La colònia Sedó. Turisme industrial

Visita de fa pocs dies:
Al terme municipal d'Esparreguera, però en realitat molt a la vora d'Olesa, hi ha l'antiga colònia tèxtil Sedó. Ara els locals industrials estan ocupats per petites empreses i encara hi ha força gent que viu a les vivendes dels antics treballadors. I a la sala on hi havia la turbina ara hi ha un museu que forma part de la magnífica xarxa de museus de la tècnica a Catalunya.
És una llàstima que només estigui obert els dijous i a més que s'hagi de concertar la visita per telèfon amb antelació. És una llàstima tant per l'interès del museu com per la inversió i l'enginy que s'hi ha invertit.



La turbina (aquí dalt) que aprofitava la força de l'aigua per produir energia, es veu que era la més gran d'Espanya a la seva època. Ara l'han foradada (mireu a la dreta de la foto d'aquí a sobre) de manera que s'hi pot entrar a dins, passar pels tubs i canalitzacions (foto de sota). Es veu com era la immensa aixeta que parava el pas de l'aigua, el forat per on s'entrava a netejar... També hi ha una turbina petita, moderna, per a fer demostracions del seu funcionament i de la creació d'energia elèctrica amb la pressió de l'aigua.
A més tenen una maqueta de la colònia amb una mena de "son et lumière" amb diàlegs dramatitzats, molt digne i molt interessant.

La veritat és que en sortir he pensat que hi ha hagut gent amb molta empenta en aquest país.
Començo i acabo amb imatges d'una de les tres xemeneies de la colònia. Aquesta és helicoïdal, molt bonica.

dissabte, 18 de juny del 2011

Més sobre el famós video i sobre la premsa

He tingut unes quantes discussions durant les últimes vint-i-quatre hores, a propòsit del video titulat QUI SÓN ELS VIOLENTS? (post anterior)
Diuen que no queda clar al video qui ha provocat aldarulls. Cert, no es veu.
Diuen que la policia ha de tenir confidents, espies i infiltrats a organitzacions diverses per conèixer, prevenir,... delictes. Penso que és pràctic i segurament imprescindible.
Diuen que aquests protagonistes del video potser són policies vestits de radicals violents (l'atrezzo era bo) per veure qui són,què fan, etc. els grups violents. Pot ser.
Que no està demostrat que aquests policies disfressats haguessin fet res de violent, que hagin provocat ells directament actes violents.
Que per tant, difondre el video és "cremar" unes cares d'uns policies secrets.

Poso tot aquest raonament perquè està fet per gent propera i té la seva lògica.

Segona cosa que he trobat a la xarxa: sembla que el video que apareix com a PRIVAT ara al Youtube, ha estat declarat com a privat pel seu mateix autor, perquè diuen que ha pensat que podria tenir problemes (pels raonaments abans esmentats).

Aquests policies vestits de radicals violents (repeteixo que l'estilista és bo) a les 7h del matí (si és que eren les set del matí com diu el subtítol del video) ¿anaven a infiltrar-se entre grups violents?  ¿Voleu dir que els grups violents no són menys matiners? El cas és que "cantaven" prou allà al mig (devien ser els únics radicals violents a aquella hora) perquè els altres manifestants els identifiquessin com un grup "raro".

D'acord, no puc assegurar res, però la meva opinió és que anaven a fer una provocació i no els va sortir bé.

La premsa que vaig fullejar lendemà (La Vanguardia i l'Avui) no deien ni mu d'aquest video, tot i que al migdia figurava al Youtube amb 192.000 "visionaments". Els diaris parlen del que va dir l'Arcadi Oliveres, però no citen a què es refereix. Protesto contra la premsa que et fa pagar 1'20 euros per no informar-te!!

dijous, 16 de juny del 2011

Un video a Youtube sobre provocacions policials

http://www.youtube.com/watch?v=k5rtJes8MeI

He trobat aquest video a través del Facebook de Gregor Siles. Són 5 minuts de crònica d'uns provocadors (tenen pinta de provocadors professionals de manual) ahir vora el parc de la Ciutadella, "salvats" de manera claríssima per la policia. El que no queda clar per a mi és què han provocat exactament just al començament el video.
Publicant aquest video no estic dient que cregui que el llençament de pintura, les empentes, escopinades i demés d'ahir fossin obra de provocadors policials. El lema Aturem el Parlament és clar en si mateix. Però la tècnica de la provocació policial ha existit i pel que sembla continuarà existint.
(Pensament d'última hora: quan el Felip Puig va dir que ensenyaria imatges de la confrontació entre policia i manifestants a la "neteja" de la plaça de Catalunya, on es veuria que els acampats sí que eren violents -imatges que finalment mai va ensenyar-... ¿no es dvia tractar d'alguna imatge d'aquests fenomenals personatges en acció? ¿i que a última hora els seus mossos li van dir que seria millor no ensenyar-la perquè "cremaven" els provocadors? M'ho pregunto.)

dimecres, 15 de juny del 2011

Parlaments

Avui els parlamentaris del Parlament de Catalunya han estat maltractats. Veient les imatges a la televisió m'he sentit molt incòmoda i he acabat indignada.

No fa gaire vaig tenir l'oportunitat de visitar el Senat i també d'assistir com a públic a una sessió de les Corts espanyoles. Va ser interessant. Una de les coses que sorprenen a molts visitants és el comportament de senadors i diputats en els respectius hemicicles. Es veu que els visitants com jo, troben que els representants entren i surten, parlen entre ells, llegeixen papers, miren els mòbils i no escolten gaire els que parlen des de la tribuna ... L'amic que m'ensenya el Senat em diu que els parlamentaris hi van a parlar entre ells, a discutir i a participar a comissions més restringides on s'estudien i elaboren els afers... que hi van a parlar i a fer política i que ningú no s'hauria d'escandalitzar d'alguns aspectes formals als hemicicles. M'ensenya el passadís on tenen els respectius despatxos els membres de l'Entesa i constato que tots tenen la porta oberta i que entren i surten del despatx d'un i de l'altre. En prenc nota.

He acabat de llegir les Memorias de un beduino en el Congreso de los diputados de Labordeta.
M'han agradat i també entendrit. És el relat de l'actuació voluntariosa, a estones escèptica, sempre honrada d'un diputat que representava un partit minoritari, la Chunta Aragonesista. Hi està molt ben explicat el moment sonat en què Labordeta va enviar literalment "a la mierda" els parlamentaris del PP que li demostraven el seu menyspreu. En algun moment l'escèptica era jo i, llegint, pensava: valia la pena?

Gent del moviment del 15 de maig en diferents moments han demanat austeritat al Parlament, abolició del Senat, llistes obertes... Avui han volgut impedir la sessió del Parlament. No era una sessió qualsevol, és veritat, però ha estat malament i m'ha semblat malament.

La democràcia directa assembleària potser tampoc no és tan democràtica. Fa poc a Paestum, al sud de Nàpols, em mirava les ruïnes gregues de la ciutat, i calculava quanta gent devia caber asseguda al Comitium. No molts. (Vegeu foto del comitium aquí sota). 

dimarts, 7 de juny del 2011

Ha mort Jorge Semprún

Avui, dimarts 7 de juny, ha mort Jorge Semprún.

Em vénen al cap idees soltes. Le long voyage és una bona novel.la. L'écriture ou la vie em va interessar molt. Fa pocs anys vaig tornar a veure la pel.lícula La guerre est finie, i vaig pensar que no s'agunatava. A una de les seves novel.les vaig veure citat per primer cop el nom de Primo Levi, que després vaig llegir i apreciar molt.
Quan em vaig llençar a escriure un relat, vaig estar analitzant quins trucs feia servir Semprún per fer el joc tan habitual a les seves novel.les de tirar endavant i endarrera el temps de la narració. Aquesta anàlisi amb lupa em va fer sentir a prop de l'escriptor.
A vegades, una mica de pedanteria. Però em queia bé el personatge. De política no en parlo. 
I encara un altre retall: a les memòries de Catherine Allegret, la filla de Simone Signoret, explica com la seva mare quan va conèixer Jorge Semprún li va comentar: "Il est très bien. C'est un hidalgo" (!).