NÀPOLS 9. La Sanità i l'humor personal

Al barri de la Sanità també es construeix a la vorera i també es claven estenedors a les façanes. I hi trobem una d'aquestes urnes de santets i oh! sorpresa, a dins hi ha... diria que hi ha... sí, és un bust del Totó! El tenen allà dins la cofurna, perquè era un còmic conegut, estimat i, sobretot, del barri,

En tot el dia no ha parat de ploure i nosaltres anem amunt i avall del barri buscant un palau, com veureu a la nota següent. Preguntem a una bona dona que ve del mercat, amb sabatilles i carregada amb un cabàs de verdura. Canvia el rumb i ens diu que la seguim, que ens ensenyerà per on es va. Pel camí va saludant la gent que hi ha dins les cases: Eh Mario! Eh Giovana! Nosaltres darrera. Quan arribem al lloc on hi ha una mica de panoràmica i ella ha triat per donar-nos les explicacions, ens acomiada divertida amb un "He explicato bene o non he explicato bene?".
Més endavant hem de tornar a preguntar. Ara és una dona fumant a la finestra de casa seva. També molt disposta a explicar el que sigui.

Hem tingut sort? Potser sí. La veritat és que hem trobat molta gent amable. Potser hem estat predisposades a trobar-los amables, perquè no hem patit cap dels robatoris que ens havien pintat com a inevitables a Nàpols. Amics i coneguts ens havien advertit i alarmat: atenció amb les bosses!

Explico algun cas més de bon humor personal.

Un vespre, al port, segurament poc abans que tanquin les taquilles de venda de bitllets perquè gairebé tot és buit de gent, preguntem a un empleat a quines hores hi ha vaixells per anar a Sorrento. Ens diu les hores. Contestem que gràcies i ens disposem a girar cua. Ens crida: Eh! I no em pregunten res més? Nosaltres fem cara de sorpresa. Ell: Per exemple, quant dura el trajecte? quant val? horaris de tornada? Riem i li diem que, si us plau, ens digui quant dura el trajecte, quant val el bitllet i si ens pot donar els horaris de tornada. Triomfant, ens informa del que ens faltava.

Un dia prenem el metro i fem transbordament per agafar després la línia due (com una mena de tren de Sarrià). El tren ja és a l'andana, una de nosaltres hi puja, es tanquen les portes, les altres dues ens quedem a terra i fem un senyal a la de dins volent dir "ens trobarm a l'estació següent". Però sentim un crit i veiem que el revisor ens està aguantat la porta de l'altre extrem del vagó i ens fa un gest perquè anem a pujar per allà. (Em pregunto si al tren de Sarrià encara tenen aquests detalls.)

Un altre, i acabo:
Tornem a tenir un dia de pluja continuada. Al museu arqueològic hi ha molta gent (quan plou la gent aprofita per anar als museus). Turistes individuals, turistes en grup, escoles... La noia del guardaroba té molta feina a recollir moltíssims paraigües i a donar els tiquets per recollir-los després. Quatre hores més tard, volem recuperar els paraigües, però hem perdut el tiquet. La noia fa un gest comprensiu i ens dóna els paraigües que li assenyalem. (Em torno a preguntar si al Museu Nacional de Montjuïc et donen cap paraigua sense presentar el tiquet, la fitxa o el que toqui).

(Ja veieu que a aquestes alçades ens havíem convertit en fans del napolitanisme i del seu sentit pràctic)