Tots a la manifestació per protegir l'educació

Per exemple... un nou país amb... o sense...

Continuo amb un exemple, tot i que sé que corro el risc de semblar ingènua. Però vull ser concreta.

Durant els nombrosos anys de Govern convergent es va muntar a Catalunya un sistema funcionarial megahispànic, el més hispànic que es va poder, amb tots els vicis hispànics haguts i per haver, que ja criticava Larra a l'article "Vuelva Vd. mañana" (sí, d'acord, exagero una mica). Quan anys després van manar els socialistes la cosa va continuar igual.

Ja sé que els funcionaris fan (fem) falta, que l'educació, la sanitat, la policia i tantíssims serveis i institucions necessiten funcionaris. Però moltíssima gent que coneix la qüestió des de dins, o des de la vora,sap com s'ha fet d'intocable el sistema, com s'ha anat retroalimentant i recargolant. Fins a límits que a vegades fa riure (si és que un no té ganes de plorar).

Quan van començar les retallades econòmiques a Educació (el meu sector), l'augment de les ratio i l'augment de les hores de feina, vaig pensar que podia ser un bon moment de dir: "Doncs a canvi desburocratitzem molts assumptes que carreguen el professorat de feina inútil (només els qui hi estan -o hi hem estat- ficats sabem fins a quin punt es redacten papers inútils i llarguets que no es llegeix ni es llegirà absolutament mai ningú). Guanyarem temps i racionalitat".

Però què va! Estem ja absolutament espanyolitzats i "marketitzats" per les polítiques de programació, d'avaluació, de reglamentació, de qualitat... que formen una espiral que s'eleva fins a l'infinit (aquí no exagero). És tan freqüent veure com es perd el nord, com s'oblida l'objectiu principal de la feina d'un mestre, com es deixa de tocar de peus a terra i com entrem en una pel.lícula de ciència ficció que, a més de ser absurda, angoixa el personal... Fins a nivells preocupants.

A vegades he pensat que si la ciutadania conegués de la vora alguns d'aquests tinglados demencials que he viscut... correria a desapuntar-se de... l'Estat.

Abans es deia (ara ja no tant) que el català era treballador, assenyat, racional, que sabia solucionar problemes i altres floretes per l'estil. Seria magnífic que aquest nou país que es reivindica fes una aposta per aquests valors. Ah, i no vull deixar a ningú sense feina, entenguem-nos bé, ni eliminar funcionaris. Demano que en la funció pública tornem a, o instaurem, un valor imprescindible: tocar de peus a terra. (Ja sé que tot plegat no sona gens polític, però podeu estar ben segurs que ho és).

Per un altre dia un tema encara més espinós: l'ensenyament comprensiu o estudiar totes les criatures juntes fins als 16 anys.

Manifestació a Barcelona aquest diumenge

Informes, programacions i projectes

Com que no acostumo a llegir El País, un amic m'ha regalat un llibre amb dibuixos de EL ROTO, perquè es veu que me'ls estic perdent. M'han agradat molt i en trio un que m'ha recordat la burocràcia que actualment s'imposa als ensenyants: fer papers i més papers, que no es llegeix ningú. És tan trist pensar que es perden hores i s'acumulen angoixes en tasques inútils, però que fan "procés-de-qualitat-començament-segle-XXI".

Més d'un cop he pensat: si ara augmenten les hores de feina, augmenten els alumnes per aula i disminueixen el sou: vaga de papers!

"¡qué dolor de papeles que ha de barrer el viento,
qué tristeza de tinta que ha de borrar el agua!..."

(Rafael Alberti va escriure aquests versos referits a coses més dramàtiques, però escrivint Programacions i Seguiments de les programacions hi he pensat tantes vegades...!)

Visita a l'escorxador de Barcelona a Mercabarna

Quina alegria de dibuix!! pensareu amb sarcasme. Doncs sí, la nota d'avui va d'això. Real com la vida mateixa. Per cert, podeu ampliar el dibuix.

He anat de visita al meu antic institut i he pres cafè amb els companys. Just per a l'endemà les dues professores que porten el PQPI de "Despecejament de carn" havien organitzat una visita a l'escorxador de Mercabarna i a tres empreses càrniques d'allà mateix, perquè els alumnes que inicien el curs vegin a quin tipus de feina s'estan enfocant. I també perquè en aquestes empreses hi acostumen a treballar antics alumnes, que saluden sempre les dues professores amb molt d'afecte. Així, a part de veure el percal de la feina, també veuen que n'hi ha que tenen feina fixa quan acaben. L'estratègia està ben rumiada.

Tenint en compte els meus interessos tan variats, us podeu imaginar fàcilment que m'apunto a la visita. Em diuen que després de l'escorxador visitarem una empresa que treballa amb les vísceres. Daniel Vilaplana, profesor de francès, company entranyable i que no participa, ni de broma, en aquesta visita, m'adverteix: Eulàlia, tu tens un problema.
Potser sí. Però associo mentalment aquesta visita amb els interessos que em van dur a crear el blog Canvi de pell, mai millor dit, ja que ara es tracta d'un escorxador.

Ens trobem a quarts de cinc del matí a la plaça d'Espanya. Els alumnes són majoritàriament subsaharians i magrebins. També hi ha algun nacional, i un pakistanès de qui he de dir alguna cosa: sembla que va arribar del Pakistan "a peu", és a dir per terra, m'imagio que en auto-stop, d'estranquis a una caixa de camió, etc. Els de TV3 li estan fent "un seguimet", o sigui que l'han filmat el primer dia de classe, el primer dia de pràctiques... suposo que per acabar fent un documental amb casos d'immigrants que tenen sort i al final les coses els van bé.

A l'escorxador, ens vestim amb una bata, una gorra, uns peücs i som-hi! Comencem pel primer estadi, és a dir les vaques acabades de matar. Fortet.
Just en aquest moment estan matant amb el sistema Halal, que és el sistema preceptiu de l'Islam. Ens insisteixen que a totas els animals els "atonten" abans de matar-los. El sistema "nostre" consisteix a disparar una, diguem-ne, broca al cervell de l'animal i després se'l dessagna tallant-li la jugular. En el sistema musulmà es degolla directament l'animal o sigui se li obre el coll per tota la banda de davant i la sang surt a raig. Que estessin matant Halal ha agradat els alumnes. Els ha estimulat i em sembla que els ha fet pujar l'autoestima. Quantes subtileses no hi ha en nacionalitats, religions i psicologia humana!


Un altre aspecte evident: el de cadena industrial. Això d'aquí és ben diferent de matar EL TEU porc a l'entrada d'hivern, o de la cançoneta Ara ve Nadal, matarem el gall...  Això és una indústria on es funciona en cadena: Les vaques van penjades per una pota d'uns rails en moviment, i van passant vora empleats que situats dalt d'unes grues els van fent "coses". Un els talla les banyes, un altre les potetes, uns tallen la pell per aquí, els altres per allà, un tercer enrosca una punta de la pell ja desenganxada a un torn que estira i cargola la pell i acaba d'escorxar l'animal...

Tots els treballadors van de blanc, del barret a les botes de goma, i en aquesta nau hi ha moltes mangueres i les fan servir. Les professores fan que els alumnes es fixin en la higiene que hi regna. Hi ha uns empleats que duen la gorra verda, és el distintiu dels veterinaris que analitzen l'estat de les vísceres que passen penjades de ganxos. Les professores van recordant als alumnes cada una de les parts de l'animal, els noms, les funcions, coses que ells ja han estudiat...
El nostre alumne pakistanès que ha arribat "a peu" del Pakistan va identificant els seus connacionals que treballen a l'escorxador, i veig que parla amb cada un de ells. Li pregunto en què parlen, i amb diu que en urdú i que n'ha trobat un que és del seu poble. És un relacions públiques de primera. No m'estranyaria que hagués sortit informat de l'horari que fan, del sou que guanyen, i fins potser de a quant van les hores extres.


A l'empresa Els Productes del Cinquè Quart (el nom expressa que un animal a més de tenir quatre quarts té una cinquena part aprofitable: les vísceres) ens atén l'amo molt amablement. Les professores els continuen assenyalant parts de les bèsties i preguntant-los.
Aquí s'aprofiten totes les entranyes. Veiem com netegen, tallen i bullen el cap i pota, i com preparen i envasen tot el que vulgueu. Uns nois subsaharians identifiquen uns intestins de be i diuen que fregits són molt bons.
L'amo de l'empresa ens explica que ara es mata menys que mai, abans es matava fins a les 12h del migdia, ara a les 9h del matí ja acaben. Amb la crisi es ven menys carn, però en canvi les vísceres es venen més que abans, ja que tenen un preu més baix propi d'èpoques de penúria, i també pel fet de la immigració que coneix els productes i sap com cuinar-los.

A les 8h esmorzem a un bar de Mercabarna i jo he d'abandonar la visita perquè tinc altres coses a fer. A l'autobús de tornada noto que tinc sentiments contraposats. Poc o molt mengem carn, però no ens agrada ni saber ni veure ni pensar com ens arriben aquestes safates tan perfectes amb talls d'entrecôtes al prestatge del supermercat. Penso que aquests urdús interpel.lats pel nostre pakistanès, els veterinaris de la gorra verda, l'amo del Cinquè Quart i tots els altres que treballen a l'escorxador coneixen una part important de la veritat.

L'escola en català

Una cosa que ha sortit força bé i ens l'ataquen: 

TOTS
A CONCENTRAR-SE
DAVANT DELS AJUNTAMENTS 

AQUEST DILLUNS
12 DE SETEMBRE DE 2011 

DE 19h A 20H 

EN DEFENSA DE
L'ESCOLA EN CATALÀ

Memòria històrica

Quan es va començar a parlar de la llei de la memòria històrica, jo tenia reticències, perquè em semblava que l'arribada de la democràcia per si mateixa ja havia dignificat la imatge dels que havien lluitat i patit per aconseguir-la. L'obertura de fosses després de tants anys em semblava... discutible? fora de lloc? inoportuna? No ho sabria explicar.
Vaig canviar de visió quan vaig assistir a un acte a l'Hospìtalet de Llobregat, organitzat per l'Arxiu Municipal, on a més de diversos parlaments es va presentar un audiovisual amb imatges i noms dels ciutadans de l'Hospitalet que havien estat represaliats tant pel franquisme com pel nazisme. Quan van encendre els llums vaig veure uns nois joves, emocionats, que havien plorat veient la foto i el nom de l'avi o de l'oncle-avi al documental.  
Avui per pura casualitat he trobat al youtube les paraules que la meva germana Mariona Petit va pronunciar durant unes jornades de memòria històrica organitzades (ja fa un any i mig!) per l'Associació catalana de juristes demòcrates. Parla de la dona a l'ensenyament durant el franquisme. El que diu més o menys ja ho sabia, però m'ha agradat molt com ho diu.
El video està repartit en dues parts.  

1ª part

2a part:

Altres "sistemes operatius"

I com a colofó a la nota de l'altre dia sobre el video còmic Tiempos pasados, on es veien suposades complicacions per sustituir els pergamins per llibres, un comentari sobre un altre "sistema operatiu" que en el seu moment va ser nou: la pissarra.

M'ho van explicar fa mesos, arran d'una reunió d'enginyers de telecomunicacions. Un personatge de Microsoft hi va fer propaganda d'un nou artilugi que estan creant: una mena de taula de vidre destinada a bars, que si hi premessis un botó es transformaria en un ordinador amb moltes noves possibilitats.

El ponent, per emmarcar la cosa, va fer una mica d'història d'avenços tecnològics i sembla que va dir una cosa que de tan òbvia no hi havia caigut mai, però que resulta interessant: que la pissarra és una d'aquestes invencions tecnòlogiques senzilles des del punt de vista tècnic, però que van suposar un salt important en la transmissió de coneixements.

Es veu que la pissarra no va ser inventada fins cap al 1800 i que va tardar ben bé 40 anys a imposar-se. Hi va haver moltes reticències i gent veritablement escandalitzada: A veure com pot ser això que un mestre es giri d'esquena als deixebles!? On queda l'autoritat!? La presència?! Com es manté l'ordre!?

La pissarra va ser decisiva en la propagació de l'ensenyament públic en un moment en què els libres de text eren pura fantasia.

Venda de llibres de text de segona mà

M'acabo d'assabentar que l'Institut d'Ensenyament Secundari de Palafrugell Frederic Martí Carreres organitza a fi de mes una venda de llibres de text de segona mà. Ho emmarquen dins un projecte o programa que es diu Escola verda.
Me n'he alegrat i m'ha semblat una molt bona iniciativa.

Es veu que ho han organitzat en pla seriós; una comissió es mira els llibres de text que els alumnes es volen vendre i els posa un preu; A, B o C, segons l'estat en què es troben. El dia tal s'organitza la venda, on cada alumne (que vol) ven els seus llibres i cobra els seus diners, i a continuació pot comprar els del curs superior. Han fet un horari per cursos de manera que hi hagi ordre i concert.

Si aquesta iniciativa, moralment tan lloable, té èxit i s'esten, em fa por que no surti la Generalitat o l'Estat central a dir que és il.legal, que no hi ha IVA o el que sigui i que no es pot fer i menys dins d'un centre públic, etc.

La Clase o Entre les murs

Nova recomanació cinematogràfica: Entre les murs, traduïda com La Clase.

Crec que agradarà a qualsevol que es dediqui o s'hagi dedicat, de lluny o de prop, a l'ensenyament, perquè és enormement suggerent a propòsit del que passa a l'aula, el bo i el dolent. En realitat, la traducció en castellà -La clase- és "lliure", però no és cap bestiesa.
És una pel.lícula entre la ficció i el documental, protagonitzada pels mateixos alumnes de l'Institut del 20e arrondissement de París on es roda el film. El director, Louis Cantet ("Recursos Humanos") ha triat també com a actor protagonista -el que fa de mestre-, el mateix autor del llibre que ha donat peu a la pel.lícula.
L'anècdota, cap al final, de l'alumna que ha llegit La República de Plató, és molt bona... i molt versemblant!
Es podrien fer moltes reflexions sobre l'ensenyament en un món tan globalitzat com el nostre o el parisenc.
Única crítica: és un pèl claustrofòbica, ja que el títol en francès -Entre les murs- és exacte, tot passa dins el col.legi, cap escena a casa de cap professor, a casa de cap alumnes, cap escena en dissabte o diumenge.

Oratòria

El passat dilluns 27, al Palau de Pedralbes, es va celebrar l'acte de lliurament dels premis Orator que són els premis que es donen als alumnes que guanyen un concurs d'oratòria en llengües estrangeres muntat pel Departament d'Educació entre les escoles i instituts públics.

Hi ha finalistes i guanyadors per a cada una de les categories: primària, ESO, Batxillerat i Formació Professional.
Els de primària han de fer un discurs només en un idioma estranger, mentre que les altres categories han de fer dos discursos, en dues llengües estrangeres, d'una durada de 3 minuts, o potser cinc, no ho sé ben bé. Els idiomes en què es participa són francès, anglès o alemany.
Cada escola o institut només pot presentar un candidat, que es prepara els discursos sobre temes d'actualitat i els fa davant d'una càmera de video. El jurat emet el veredicte a partir de les cintes de video enviades pels centres. Evidentment no són discursos llegits, sinó "dits".
Els premis consisteixen en una petita dotació econòmica per al centre i en un viatge col.lectiu de 3 o 4 dies per a tots els alumnes guanyadors a algun lloc de França o de Gran Bretanya.
I ara un detall d'aquest acte, que crec que és molt més que un detall: els guanyadors de cada una de les categories, el dia del lliurament de premis, on hi ha els altres guanyadors, els finalistes, els professors, els familiars, membres dels Instituts britànic, francès i del Goethe, la consellera de la Gene, el director general d'això i el d'allò altre, el vicecònsol francès..., davant de tota aquesta gentada, pugen a la tarima i amb un micro fan els discursos que es tenen preparats, "nada en las manos, nada en las mangas". Estareu d'acord que és un detall que té el seu mèrit.
Fins aquí la informació estricta, les dades.
Ara el comentari.
Vaig sortir molt optimista, perquè els alumnes parlaven bé, francament molt bé, tant pel que fa a la correcció de les llengües, com l'entonació, el convenciment amb què s'expressaven. A més, eren els millors entre cent vint-i-tantes escoles presentades, és a dir que no eren casos tan excepcionals. També em va agradar que guanyadors i finalistes venien de les quatre cantonades de Catalunya i que van sortir a relluir uns pobles de la quinta forca. I, sí, em va alegrar que tots fossin alumnes de l'escola pública. Ah, i vaig trobar molt bé que, ja que la guanyadora de batxillerat era de Cornellà, l'alcalde de Cornellà hagués assistit a l'acte.
Doncs ja està. No tot són ganivetades, escopinades, fracàs, assetjament, anorèxia i bulímia.
(Post data: Si algú, però, vol trobar pegues, també puc informar que tots els parlaments van ser políticament correctíssims, excés que avui i aquí no tinc ganes de criticar)

On aniràs bou que no llauris

En un racó de la National Gallery a Edinburgh hi ha un quadre d'un holandès anomenat Jan Steen (1625-1679), que porta un títol: "A school for boys and girls" (1670).
Encara que l'escàner de la postal només dóna una idea aproximada dels detalls de l'escena, si cliqueu per ampliar-la i us hi fixeu bé, veureu que no té desperdici. El desori a l'escola ve de lluny. ¿Es podria, potser, regalar la postal a tots els qui acabessin magisteri i a tots els llicenciats que es vulguessin dedicar a l'ensenyament?
(Podeu clicar sobre la imatge per ampliar-la)

Un parell de detalls simbòlics.
A l'extrem inferior dret del quadre hi ha una cartera per terra d'on surt un dibuix mig arrugat: és el retrat d'Erasme de Rotterdam. Pobre Erasme!
Segon detall: a la part dreta superior un nen s'aixeca amb unes ulleres a la mà i les alça cap a un mussol dissecat que hi ha a la paret. Aquest gest fa referència a un refrany anglès que ve a dir: "De què li serveixen espelmes o ulleres al mussol, si no hi vol veure?". (Al mussol, un psicopedagog actual, li faria un currículum adaptat i santes pasqües.)
Segons l'explicació que es troba al costat del quadre, la pintura fa un paral.lelisme amb el mural de Rafael al Vaticà "L'escola d'Atenes".

Être et avoir

M'havien recomanat la pel.lícula "Ser y tener" i també me l'havien criticada alguns col.legues que coneixen el ram: "massa idealista" em van dir. La veritat és que m'ha agradat, m'ha agradat molt, però tenia raó el Gregorio Morán a les "Sabatinas intempestivas" a La Vanguardia del dissabte passat, 10 de gener: ¿on és la tele en aquesta pel.lícula? No se li veu el pèl. El Carles Miró citava l'article del Morán a propòsit de com l'esquerra ha abandonat l'escola pública. Jo ara em fixo en un altre aspecte d'aquell article: l'absència d'aparells de televisió en cap de les cases que surten al film. Crec que una de les coses, entre moltes d'altres, que han canviat les criatures actuals, si es comparen amb les d'altres generacions, és la impaciència que pateixen, alentada per l'ús del zapping. No hi ha temps per esperar si una cosa t'agradarà o no, mentre dubtes ja estàs mirant un tros d'una altra pel.lícula. S'ha creat un culte a la immediatesa, que crea aules desbordants d'histerisme. A la pel.lícula, en canvi, es viu una placidesa envejable a la classe.