Quan es va començar a parlar de la llei de la memòria històrica, jo tenia reticències, perquè em semblava que l'arribada de la democràcia per si mateixa ja havia dignificat la imatge dels que havien lluitat i patit per aconseguir-la. L'obertura de fosses després de tants anys em semblava... discutible? fora de lloc? inoportuna? No ho sabria explicar.
Vaig canviar de visió quan vaig assistir a un acte a l'Hospìtalet de Llobregat, organitzat per l'Arxiu Municipal, on a més de diversos parlaments es va presentar un audiovisual amb imatges i noms dels ciutadans de l'Hospitalet que havien estat represaliats tant pel franquisme com pel nazisme. Quan van encendre els llums vaig veure uns nois joves, emocionats, que havien plorat veient la foto i el nom de l'avi o de l'oncle-avi al documental.
Avui per pura casualitat he trobat al youtube les paraules que la meva germana Mariona Petit va pronunciar durant unes jornades de memòria històrica organitzades (ja fa un any i mig!) per l'Associació catalana de juristes demòcrates. Parla de la dona a l'ensenyament durant el franquisme. El que diu més o menys ja ho sabia, però m'ha agradat molt com ho diu.
El video està repartit en dues parts.
1ª part
2a part:
Fa 6 mesos
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada