dimecres, 27 d’abril de 2011

Egipte 37. El Caire. Una mesquita anònima

 
A vegades en els viatges t'equivoques de lloc, de direcció, de monument o del que sigui i en general l'equivocació serveix per descobrir alguna cosa que val la pena. Anàvem a la mesquita d'Ibn Tulun i vam entrar en una altra mesquita que hi ha just al costat. 
El guardià de la mesquita va estar contestíssim perquè no tenia cap turista ni cap parroquià musulmà ni ningú per fer-la petar. O sigui que ens va guardar les sabates i ens va acompanyar a ensenyar-nos-ho tot. 
Ens va fer una petita demostració de cap a on es resa, del to de veu i de la cantarella per fer la pregària, de com es posen les mans i d'unes frases que devien ser molt corrents. La meva amiga va repetir les frases amb el to de veu i cantarella adequats, les mans en posició correcta i en la direcció que tocava, i a ell li va agradar molt i ho va repetir perquè ella ho pogués tornar a copiar, com si li fes una classe. La meva amiga ho va tornar a fer molt seriosament mentre jo pensava si ara se'm converteix, a la tornada com li ho explico jo al seu marit... 
Després el nostre guardià ens va deixar unes xancletes polloses perquè pugéssim a dalt del minaret nosaltres soles. Com que les finestretes del minaret no tenien cap vidre i allà mai hi havia entrat ningú a fer neteja, vam pujar amunt per l'escala més bruta que hagi vist mai. Hi havia tres dits de pols acumulada a cada graó, pols acumulada que ens entrava per les xancletes i se'ns ficaven entre els dits dels peus. 
A dalt era molt maco i va ser allà on ens en vam adonar que la mesquita d'Ibn Tulum era la que es veia just al costat.
A la baixada, el guardià estava recollint una safata amb menjar que li portava un noiet del bar de la cantonada: un plat de puré de faves, un plat amb fulles per amanir, com si fossin de rave o d'una planta així, un platet amb oli i sal per l'amanida (mai no vam veure cap setrill enlloc), un altre plat amb albergínies petites no sé si fregides o escalivades i un pa. Feia goig i es veia molt sa. Ens va dir si en volíem, li vam dir que no gràcies i ens en vam anar a l'altra mesquita.
Aquí sota el guardià de la nostra mesquita preferida, una mesquita anònima.

Cap comentari: