dissabte, 28 de juliol del 2018

Més piquets de vaga del taxi a la Gran Via

Aquest matí de dissabte continuava havent-hi taxis ocupant la Gran Via, però menys que ahir. Alguna tenda de campanya al mig de la calçada, I grups de taxistes en posició de piquets.

Grups de taxistes en vaga


Gran Via col·lapsada per la vaga de taxistes

Aquesta tarda de divendres entre els carrers Entença i Bailèn, la Gran Via estava col·lapsada pels taxis que feien vaga. Els carrils laterals estaven lliures i han deixat una via a la part central, per a emergències suposo. La veritat és que feia efecte. El contacte entre conductors hispànics i pakistanesos també feia efecte.
Grups de taxistes xerrant, alguns amb les seves famílies. Tinc un altre dibuix a mig fer.

dijous, 26 de juliol del 2018

El vaixell "Esperanza" de Green Peace

(Cliqueu per ampliar el dibuix. Amb els Inky fingers) 
El vaixell Esperanza de Green Peace ha estat atracat tres dies al port de Barcelona, al moll Espanya, darrera el Maremàgnum, i s'ha pogut visitar (i dibuixar!). Es tracta d'un vaixell d'origen rus, el més gran i ràpid que té l'organització i que els permet entre altres coses perseguir vaixells que fan pesca prohibida. El vaig visitar aquest dimecres, quan era a punt de salpar cap a Eivissa per a una campanya en contra de la destrucció de posidònies, una campanya que té per nom A TODA COSTA. La tripulació és de 15 persones, però normalment hi va més gent, voluntaris, premsa, etc., i poden arribar a ser en total 35 persones.

Hi ha tres punts de la visita que permeten pensar com deu ser la vida a bord (al menys m'ho permeten a mi que tinc tendència a fer volar la imaginació).
Un és la cabina de comandament a proa, amb un timó petitíssim, pantalles, mapes. Hi ha una cadira alta per al capità, que normalment no és aquí perquè està fent altres gestions, i una altra per a un vigia, que hi és sempre. Un lloc de responsabilitat.
L'altre lloc és just la coberta que hi ha a sota la pista d'aterratge de l'helicòpter. És un espai de sostre baix, obert pels costat, situat a popa, que en el meu dibuix surt enfosquit . Al mig hi ha una taula baixa i molts sillons i sofàs vells, com de drapaire. Al centre de la taula un cendrer... "Sala" de reunió i de fumadors. Un lloc de camaraderia.
El tercer lloc és el que anomenen la wet room, un espai amb armaris amb molts anoraks, moltes botes de goma, auriculars, ulleres d'aigua i vestits de color carbassa que es posen els activistes quan surten del vaixell a alta mar per anar a fer de les seves: una denúncia, una persecució, una pintada, fotos, el que sigui. Hi ha una porta que tant serveix per a la seva sortida, atrevida i expectant, com per a la seva tornada... satisfeta? frustrada? Sempre xipolleig per terra. Un lloc d'emocions.

dimarts, 24 de juliol del 2018

Al Palau Robert, exposició sobre el Maig 68 a París


 
Al Palau Robert, a les cotxeres i fins l'11 de setembre de 2018, hi ha una modestíssima exposició sobre el Maig 68. De les 45.000 fotografies que van fer 20 reporters gràfics contractats pel France Soir, n'han triades 50. I també passen un vídeo i es poden fullejar un parell de llibres d'imatges. Modestíssima, però m'ha agradat.

A raig i sense pensar massa, algunes notes.

L'aspecte gràfic.
Les imatges en blanc i negre de fa... cinquanta anys! m'han vingut de cop al cap, començant pel logo: xemeneia gruixuda d'obra, fàbrica antiga amb claraboies i bandera, evidentment roja. Hi ha logos que són especialment potents i senzills, que fan camí, com el del "No a la guerra", amb la bomba que sembla sortida de la Primera Guerra Mundial.


He fet un parell d'esbossos: els cascs dels policies, amb una mica de cresta, el corretjam tant a l'esquena com a la cintura, les matraques, les porres que sobresortien del nucli compacte de guàrdies. He recordat també que a algunes fotos els policies apareixien amb impermeables negres brillants. Plovia. Aquí els grisos no tenien impermeables.

I també la forma en què estan (i sobretot estaven) posades les llambordes als carrers parisencs, en semicercles, d'on els estudiants aixecaven "les pavés" per fer barricades.


Hi ha una foto molt coneguda de Daniel Cohn-Bendit parlant per un megàfon i un parell més d'estudiants que es tapen les boques amb mocadors per protegir-se dels gasos lacrimògens, que també m'han transportat cinquanta anys enrere.

La violència.
És curiós que a vegades la imatge que es transmet del maig 68 és una mica... superficial. Aldarulls, estudiants revoltats que no sempre són acceptats pels obrers, joves que es tanquen a les facultats i que no van a dormir a casa, llibertat de costums... És evident que en el camp dels moeurs hi ha un abans i un després d'aquell mes pel que fa a la llibertat sexual, a la llibertat dels joves i a la llibertat individual en general. Però les fotos recorden que els canvis van venir després de violència. Algunes imatges d'una vorera després d'una càrrega policial mostren sabates, ulleres, bosses perdudes... Les fotos no només ensenyen cotxes cremats, sinó caps oberts, sang i ferits greus. Una imatge dels "katangais", un grup d'acció directa que prenien el nom d'un grup dissident de la revolució al Congo belga, recorda fins a quin punt a tots els moviments hi ha gamberros, provocadors i aprofitats.
He trobat entranyable la foto que publico aquí sota. Una velleta s'obre camí entremig de les branques d'un arbre tallat per fer una barricada que ha quedat sobre la vorera. Fa pensar en aquests personatges que ja han viscut una guerra (la 2a mundial) i que com diuen en castellà "saben lo que vale un peine".


Més imatges. Algunes noies amb minifaldilla i mitjons llargs fins a sota el genoll. Aquells anys jo també en portava. Treballadors i parisencs diversos que fan auto-stop perquè hi ha vaga de transport públic. Establiments amb un rètol a la porta que diu: "Ouvriers en grève. Usine occupée".

La sèrie de cinquanta fotografies acaba amb les que mostren el retorn de De Gaulle (crec que era a Alemanya) i la multitudinària manifestació amb banderes tricolors i el lema Liberté de Travail, en contra de les vagues. I de la mateixa manera que hi ha una foto dels Katangais a la Sorbona, n'hi ha alguna de l'extrema dreta fent de les seves. 

El vídeo.
Es tracta d'un sol carret d'una pel·lícula que s'estava rodant sobre el moviment (volia ser una visió de l'organització comunista internacional en acció i el títol previst era "Sauve qui peut Trostky"). Són 10 minuts (subtitulats) que narren el retorn a la feina després d'un mes vaga dels treballadors de la fàbrica de piles elèctriques Wonder a St Ouen, al nord de París. Hi ha l'amargor d'una dona frustrada pel resultat de la vaga, molt eloqüent. M'ha fet pensar en totes les esperances que s'han posat en revoltes polítiques i que s'han frustrat (penso en el moviment independentista a casa nostra i també en els joves voluntaris que netejaven la plaça Tahrir a El Caire després de les grans concentracions del gener del 2011). A part de la dona, se senten els arguments d'un sindicalista de la CGT, que pondera el que s'ha aconseguit i que diu que el millor és anar per etapes, organitzar-se, tenir sindicats forts, i d'altra banda un jove estudiant, crític amb el retorn al treball, que li porta la contrària. Amb tot això el cap de personal a la porta de l'empresa va demanant als treballadors que entrin, i a poc a poc van entrant.

Última nota que sembla de pel·lícula d'espies: els 14 rotllos rodats d'aquest film van desaparèixer de casa del seu propietari aquell mateix mes de juliol, el del 1968. I fa pocs anys ha aparegut a Brussel·les un d'aquells rotllos, un de sol, el que ara es pot veure al Palau Robert.

Restaurant l'Ideal a Collserola

(Cliqueu per veure el dibuix sencer)

El restaurant L'Ideal Collserola és a darrera Sant Pere Màrtir, amb vista al bosc i també amb una gran vista del baix Baix Llobregat.

dilluns, 23 de juliol del 2018

Al MNAC: exposició Gala Salvador Dalí, una habitació pròpia a Púbol

(Gala amb un barret en forma de sabata. Dibuix Eulàlia Petit)

Al MNAC hi ha l'exposició Gala Salvador Dalí. Una habitació pròpia a Púbol, fins al 14 d'octubre. L'exposició vol demostrar la implicació de Gala, i fins la seva autoria, en l'obra artística de Dalí, i des d'aquest punt de vista pot decepcionar una mica. En qualsevol cas hi ha documents curiosos.

diumenge, 22 de juliol del 2018

El Guinardó

(Podeu ampliar lla imatge)

Fa uns dies, amb els Urbansketchers al Guinardó, a la placeta de Dolors Palau i Roura, que és a dalt de tot del carrer del Telègraf (s'hi puja amb escales mecàniques i amb un parell de funiculars petitons). Vaig triar un dels dos únics racons on hi feia ombra. La barana és la baixada del carrer del Doctor Cadevall. Aquí dalt l'urbanisme és complicat.
Sobre el nom de la plaça. Un lector (sí, tinc lectors!) m'envia l'enllaç següent de BTV, on s'informa que la plaça va ser batejada el passat abril, amb un nom de dona, el de la mestra que va ser directora durant quaranta anys de l'escola Parc del Guinardó.
Un veí (no qualsevol veí, un que és mag de professió) quan veu el grup dibuixant, col·loca altaveus al seu balcó (al meu dibuix hi surt un trosset del seu balcó ) i ens posa música clàssica perquè treballem millor. Repertori i volum ideals. Al cap d'una hora apaga la música i ens crida: "És que he de marxar".
Quan plego, agafo el funicular cap a la plaça del Nen de la rutlla (escultura moderna però d'estil noucentista) i un home jove amb dues criatures, que també baixa cap avall, m'explica que és de Gràcia i que van venir a viure aquí dalt per poder tenir un pis amb terrassa. Que estan contents de moment. "Quan ens fem grans ja veurem", em diu, després d'explicar-me que els funiculars s'espatllen sovint: "Es veu que tècnicament encara no han arribat al punt". També em diu que això que vingui gent a dibuixar (es veu que hi ha més grups que hi venen) i que pugin turistes "tranquils" a mirar la vista de Barcelona des dels búnquers, està bé perquè dona projecció al barri.