dimarts, 24 de juliol de 2018

Al Palau Robert, exposició sobre el Maig 68 a París


 
Al Palau Robert, a les cotxeres i fins l'11 de setembre de 2018, hi ha una modestíssima exposició sobre el Maig 68. De les 45.000 fotografies que van fer 20 reporters gràfics contractats pel France Soir, n'han triades 50. I també passen un vídeo i es poden fullejar un parell de llibres d'imatges. Modestíssima, però m'ha agradat.

A raig i sense pensar massa, algunes notes.

L'aspecte gràfic.
Les imatges en blanc i negre de fa... cinquanta anys! m'han vingut de cop al cap, començant pel logo: xemeneia gruixuda d'obra, fàbrica antiga amb claraboies i bandera, evidentment roja. Hi ha logos que són especialment potents i senzills, que fan camí, com el del "No a la guerra", amb la bomba que sembla sortida de la Primera Guerra Mundial.


He fet un parell d'esbossos: els cascs dels policies, amb una mica de cresta, el corretjam tant a l'esquena com a la cintura, les matraques, les porres que sobresortien del nucli compacte de guàrdies. He recordat també que a algunes fotos els policies apareixien amb impermeables negres brillants. Plovia. Aquí els grisos no tenien impermeables.

I també la forma en què estan (i sobretot estaven) posades les llambordes als carrers parisencs, en semicercles, d'on els estudiants aixecaven "les pavés" per fer barricades.


Hi ha una foto molt coneguda de Daniel Cohn-Bendit parlant per un megàfon i un parell més d'estudiants que es tapen les boques amb mocadors per protegir-se dels gasos lacrimògens, que també m'han transportat cinquanta anys enrere.

La violència.
És curiós que a vegades la imatge que es transmet del maig 68 és una mica... superficial. Aldarulls, estudiants revoltats que no sempre són acceptats pels obrers, joves que es tanquen a les facultats i que no van a dormir a casa, llibertat de costums... És evident que en el camp dels moeurs hi ha un abans i un després d'aquell mes pel que fa a la llibertat sexual, a la llibertat dels joves i a la llibertat individual en general. Però les fotos recorden que els canvis van venir després de violència. Algunes imatges d'una vorera després d'una càrrega policial mostren sabates, ulleres, bosses perdudes... Les fotos no només ensenyen cotxes cremats, sinó caps oberts, sang i ferits greus. Una imatge dels "katangais", un grup d'acció directa que prenien el nom d'un grup dissident de la revolució al Congo belga, recorda fins a quin punt a tots els moviments hi ha gamberros, provocadors i aprofitats.
He trobat entranyable la foto que publico aquí sota. Una velleta s'obre camí entremig de les branques d'un arbre tallat per fer una barricada que ha quedat sobre la vorera. Fa pensar en aquests personatges que ja han viscut una guerra (la 2a mundial) i que com diuen en castellà "saben lo que vale un peine".


Més imatges. Algunes noies amb minifaldilla i mitjons llargs fins a sota el genoll. Aquells anys jo també en portava. Treballadors i parisencs diversos que fan auto-stop perquè hi ha vaga de transport públic. Establiments amb un rètol a la porta que diu: "Ouvriers en grève. Usine occupée".

La sèrie de cinquanta fotografies acaba amb les que mostren el retorn de De Gaulle (crec que era a Alemanya) i la multitudinària manifestació amb banderes tricolors i el lema Liberté de Travail, en contra de les vagues. I de la mateixa manera que hi ha una foto dels Katangais a la Sorbona, n'hi ha alguna de l'extrema dreta fent de les seves. 

El vídeo.
Es tracta d'un sol carret d'una pel·lícula que s'estava rodant sobre el moviment (volia ser una visió de l'organització comunista internacional en acció i el títol previst era "Sauve qui peut Trostky"). Són 10 minuts (subtitulats) que narren el retorn a la feina després d'un mes vaga dels treballadors de la fàbrica de piles elèctriques Wonder a St Ouen, al nord de París. Hi ha l'amargor d'una dona frustrada pel resultat de la vaga, molt eloqüent. M'ha fet pensar en totes les esperances que s'han posat en revoltes polítiques i que s'han frustrat (penso en el moviment independentista a casa nostra i també en els joves voluntaris que netejaven la plaça Tahrir a El Caire després de les grans concentracions del gener del 2011). A part de la dona, se senten els arguments d'un sindicalista de la CGT, que pondera el que s'ha aconseguit i que diu que el millor és anar per etapes, organitzar-se, tenir sindicats forts, i d'altra banda un jove estudiant, crític amb el retorn al treball, que li porta la contrària. Amb tot això el cap de personal a la porta de l'empresa va demanant als treballadors que entrin, i a poc a poc van entrant.

Última nota que sembla de pel·lícula d'espies: els 14 rotllos rodats d'aquest film van desaparèixer de casa del seu propietari aquell mateix mes de juliol, el del 1968. I fa pocs anys ha aparegut a Brussel·les un d'aquells rotllos, un de sol, el que ara es pot veure al Palau Robert.

Cap comentari: