dimarts, 28 d’agost del 2012

Camí de Santiago 41. El bruc florit

(Cliqueu sobre la imatge per veure-la sencera)

El cel continua tapat, però ja no plou. El Bierzo és ple de brucs florits, mates de color rosa pujat. Aviat entraré a Ponferrada on s'acaba el tram del Camí fet aquest any. 

diumenge, 26 d’agost del 2012

Camí de Santiago 40. Entrant a El Bierzo, ginesta

(Cliqueu sobre la imatge per veure-la sencera)

Entrar i sortir de les comarques a peu, veure-les més o menys senceres des d'un coll, és molt bonic. Arribant a una creu de terme, abans de començar la baixada cap a Astorga, es veu una gran extensió de la comarca que s'anomena La Maragateria. Al centre hi ha els campanars de les esglésies d'Astorga, i al fons el Monte Teleno de 2.188m d'alçada.

Abans d'entrar al Bierzo es va pujant i pujant fins arribar a la Cruz de Ferro, a 1.530m. Al peu d'aquesta creu hi ha un munt de pedres dipositades pels viatgers, sembla que des de temps immemorials. Diuen que aquí mateix hi havia hagut un temple a Mercuri, el déu dels viatgers i dels comerciants I que hi ha memòria que hi deixaven pedres els arrieros i els que anaven des del Bierzo a Castella a segar els camps. (Dels del Bierzo en diuen bercianos. He passat per un poble que es deia Bercianos, perquè va ser un nucli fundat per gent del Bierzo; i dels de la Maragateria en diuen maragatos.)

Al Bierzo hi ha canvi de paisatge. Ara hi ha castanyers i nogueres i també moltes falgueres. La vall del dibuix era plena de ginesta florida, el cel era tapat i plovisquejava.

dijous, 23 d’agost del 2012

Camí de Santiago 39. Els noms del pobles

(Cliqueu sobre la imatge per veure-la sencera)

(Prop d'Astorga, província de León.)
En aquest dibuix es veu l'església del poblet Castrillo de los Polvazares, i està fet des d'un altre poble per on passo que, com qui no diu res, s'anomena Murias de Rechivaldo.

dimarts, 21 d’agost del 2012

Camí de Santiago 38. Més extensions de cereal. Espiritualitat

(Cliqueu sobre la imatge per veure-la sencera)

Entre León i la següent etapa, Villar de Mazarife, hi ha cereal i més cereal i també extensions immenses on no hi ha res de res. Al vespre veig passar un ramat de bens, molt llarg, vigilat per un parell o tres de gossos. El pastor va al davant muntat dalt d'un burro.

Aquí sobre, uns pins al mig dels camps. És el dibuix que prefereixo de tots els que m'han anat sortint, perquè trobo que s'hi reflecteix que aquest paisatge tan sec, tan auster, amb el seu punt de monotonia, té un paper important en l'espiritualitat del camí de Sant Jaume. Al final d'aquesta sèrie vull fer una nota parlant d'això, dels motius per fer-lo i d'alguns personatges que hi he trobat.

dilluns, 20 d’agost del 2012

Camí de Santiago 37. Museus arqueològics de León i Astorga

(Cliqueu per veure la imatge sencera.)

El Museo de León, té una part arqueològica que està molt bé. Aquí sobre la peça estrella del museu, una estela funerària de l'època del Bronze, que anomenen el ídolo del Tabujo o Tabuyo, datat del 1.800a.C. (que em va fer pensar amb la Dame de St Sernin al museu de Rodez, a França). Ara he llegit que els erudits l'han relacionat amb aquest altre, trobat a Hernán-Pérez, a la província de Càceres.


(Informo que el nom de León no ve de cap lleó, sinó de legió, legió romana). Doncs bé, la part romana del museu és rica i hi ha força làpides funeràries amb les corresponents traduccions dels textos en llatí. Des que al Musée de la Civilisation Gallo-romaine de Lyon, llegint aquestes traduccions d'esteles vaig descobrir un cas de violència domèstica, me les llegeixo totes, a veure si faig més descobriments! En vaig anotar algunes al Museo de León, a San Marcos i al Museo Romano de Astorga (museu també molt ben muntat. Informo també que el nom d'Astorga ve de Asturica Augusta).
En general aquestes inscripcions a les esteles comencen amb una dedicatòria als Déus Manes, diuen els noms del mort, l'edat, alguna cosa de la seva condició, i donen el nom de la persona que erigeix el monument. Alguns acaben amb la invocació: Que la terra et sigui lleu.
Són com històries. Escolteu-ne algunes:

-Lucio Octavio Magio, hijo de Lucio de la tribu Pupina, natural de Beziers, de 37 años de edad, 19 de servicio, soldado trompeta de la legión...

-A Lucio Valerio, liberto de Lucio, tartamudo, de 56 años de edad, de profesión inspector del vuelo de las aves (adivinador)...

-A (no sé qui), gramàtico...

-(una estela feta erigir per: su liberto)

-A Lide, [esclava] de Quinto Lusio Saturnino, de 28 años, aquí está enterrada.
Taumasto procuró que se hiciera para su contubernal. Que la tierra te sea leve

(Aquesta té un rètol explicatiu al costat: es tracta de dos esclaus grecs que viuen a Astorga. Els esclaus es veu que no podien casar-se, per tant s'aparellaven en contuberni. Taumasto no pot dedicar l'estela a la seva esposa, sinó a la seva contubernal).

dissabte, 18 d’agost del 2012

Camí de Santiago 36. San Marcos

(Cliqueu per veure la imatge sencera.)

Un altre dels temples importants de León és San Marcos, amb façana plateresca. És molt bonic. Aquest dibuix està fet des d'un punt on es veu San Marcos a primer pla, darrera hi ha l'edifici modern de la Junta de Castilla i León, i darrera de tot, el del Museu d'Art Contemporani.
Hi ha una part del temple que va ser presó en diversos moments de la història. Es veu que Quevedo hi va estar presoner tres anys llargs (1639-1643) per haver passat a Felip IV un memorial contra el Comte Duc d'Olivares, dissimulat sota un tovalló. Hi ha un text escrit pel mateix Quevedo sobre les dures condicions de vida a San Marcos, que fa posar els pèls de punta. En va sortir als 61 anys i va morir poc després.
També va ser presó franquista durant la guerra civil i hi ha un memorial de pedra i ferro recordant-ho: "En memoria de quienes sufrieron prisión, tortura y muerte en San Marcos durante la guerra civil española (1936-1939)". A més hi ha gravada una frase de Quevedo: "Vivo en conversación con los difuntos y escucho con los ojos a los muertos".

dijous, 16 d’agost del 2012

Camí de Santiago 35. La ciutat de León

 (Cliqueu per veure la imatge sencera.)

L'arribada a la ciutat de León és maca. Des de dalt d'un coll es veu tota la ciutat allà baix, i al mig de l'aglomeració destaca la façana de la catedral i les seves torres.

Comentari breu sobre la Catedral de León. Té més superfície de vitralls antics que qualsevol altra catedral gòtica. L'efecte és simplement meravellós. Hi ha un servei d'audioguia que val la pena: mitja horeta d'explicacions intel.ligents.
Durant la visita vaig perdre el meu quadernet i quan me'n vaig adonar ja era tard i la catedral estava tancada. Vaig esperar l'hora d'obertura de l'endemà per preguntar si l'havien trobat. Quan la cap de les guies va tornar somrient a dir-me que el senyor de manteniment havia recollit un quadern, vaig respirar alleujada. Mentre no venia aquest senyor amb el meu bloc, la cap de les guies em va fer una visita guiada privada molt interessant.
Em va parlar extensament dels problemes de construcció de la catedral. Es veu que el terra se'ls movia i que no hi havia forma de donar per bons els fonaments. Alguns parlaven d'un talp (un topo). Finalment va resultar que no hi havia cap talp, sinó que s'estava construint a sobre d'unes antigues termes romanes i l'hipocaust (la zona buida que hi ha sota les piscines, aguantada només per pilars petits, per on passa l'aire calent), que aquest hipocaust, doncs, no era una base prou sòlida per a una catedral gòtica d'aquelles dimensions. D'aquí que quan van aconseguir solucionar el problema i tirar-la amunt, van posar a sobre d'una de les portes una gran closca de tortuga, com a símbol d'aquell fals talp.
També em dóna moltes explicacions de la restauració de mitjans del segle XIX, dirigida per l'arquitecte Juan de Madrazo (després de mirar a Wikipedia entenc que al carrer Madrazo de Barcelona li hagin posat carrer dels Madrazo, perquè són una família que Déu n'hi dó). Va haver de refer pràcticament des de la base tota una ala del temple i la guia m'ensenya les assimetries a arcs i a columnes degudes als contrapesos que va haver d'enginyar. Em diu també que no fa molt van rebre la visita d'un grup de 80 restauradors anglesos que venien a estudiar de prop aquesta restauració del XIX. I em parla de l'actual restauració dels vitralls, que desfan i poleixien peça a peca.

Però hi ha altres llocs a León!
La Colegiata de San Isidoro té una cripta amb pintures romàniques que fan la visita imprescindible.
La Casa Botines de Gaudí, que pel meu gust és una obra tímida.
Un centre peatonal molt agradable.
Una plaza Mayor que és com la de Madrid però més petita.
Algunes escultures de bronze modernes, d'aquestes hiperrealistes, de què ja he parlat.
Plaques commemoratives a molts llocs. Una diu:
"Aquí nació Guzmán el Bueno" (!)
Una altra:
"En esta casa vivió Rodrigo Díaz, el Cid, y tuvo una hija. Su mujer, Jimena Díaz, salió de esta casa para la misa de parida" (!!)
 A la ciutat de Palencia hi havia carrers i restaurants amb noms també molt evocadors: Doña Berenguela, Doña Urraca...

Acabo amb una frivolitat seriosa: en un aparador de roba interior molt sexy, gairebé estil travesti, hi ha un cartell de suport a la marxa minera d'aquest mes de juliol.

dimarts, 14 d’agost del 2012

Camí de Santiago 34. Les cigonyes

(Cliqueu per veure la imatge sencera.)ç

Una de les coses que es veuen a tots els pobles que tenen campanar, són nius de cigonya... I cigonyes volant, llargues i grans!

dissabte, 11 d’agost del 2012

Camí de Santiago 33. Passant per pobles i ciutats

(Cliqueu per veure la imatge sencera.)

A les ciutats sembla que parar-s'hi és obligat. Però travessant pobles petits no sempre m'aturo, encara que sempre s'hi veuen coses: les bodegues familiars, les construccions de tàpia, les camionetes de venda ambulant que toquen el claxon anunciant la mercaderia... Aquí sobre, dibuix de La Estrella, a Mansilla de las Mulas, de color groc i marró i d'estil art déco, que suposo que devia haver estat una societat o casino, i que ara és una immensa discoteca.

En aquest tram del Camí he descobert més estàtues d'aquestes tan realistes que evoquen tipus i oficis passats i que s'han instal.lat a les ciutats amb governs del PP. Afegeixo a la llista les d'aquest any: a Palencia m'he topat al carrer major amb una castanyera i una niña de la comba; a Ponferrada, a la plaça principal, hi ha un barquillero, un home que al mig del carrer feia i venia neules (aquí al costat).

A Molinaseca, un poble del Bierzo, hi ha una escultura que representa un embotit. Podria ser una sobrassada, un bisbe, un llom, perquè és curt i gruixut. Però en realitat es tracta del botillo, l'embotit típic de la regió. La mida de l'escultura és immensa, sobretot si tenim en compte el tema del que es tracta. Posem que té un metre i mig d'alçada, i una mida semblant de llargada. Està dedicada a l'empresari que va promocionar la indústria de la xarcuteria en aquesta zona. Vegeu la foto d'aquí sota. No és poètica.

A molts pobles, a l'entrada, hi tenen un rètol que diu pueblo tal, Camino de Santiago, Patrimonio Cultural Europeo. Hi ha un escut petitet de la Comunitat Europea que em fa pensar que ha estat pagat amb fons europeus. Doncs bé, arribant a un conjunt de set o vuit cases que es diu Chozas de Abajo, em topo amb un cartell diferent, molt gran, molt alt i molt ben empalat que diu:  
Excelentísimo Ayuntamiento de Chozas de Abajo
Bienvenidos, Welcome, Willkommen
Real Camino Francés
"El futuro tiene camino"
I ara que no vingui ningú a dir que a Chozas de Abajo no tenen idees. 

Travesso un poble que es diu Hospital de Órbigo, amb un pont famós sobre el riu Órbigo. És famós pel que s'ha anomenat el Paso Honroso, o sigui una bravuconada d'un cavaller, un tal Suero de Quiñones,que cap al 1400 i tants va decidir organitzar un torneig que havia de durar un mes, en el qual tot cavaller que pretengués travessar el pont havia de lluitar contra ell i els seus amics o bé deixar un guant en senyal de covardia i passar el riu com pogués per sota el pont. Es veu que el torneig era per impressionar la dama que pretenia, doña Leonor de Tovar. En aquest pont hi ha diversos cartells explicant els fets, es veu que fins i tot Cervantes s'hi va referir al Quixot. També hi ha un vers provençal o aprovençalat atribuït al tal Suero, reclamant amor a la donzella. El copio lletra per lletra: 
SI A VOUS NE PLSYST AVOYR MESURA
CERTES IE SUY SANS VENTURA

Crec que es podria traduir per:
Si a vos no plau tenir mesura
Certament que jo sóc sens ventura
Però els dels cartells van més directes i el tradueixen així:
Si continuáis con tanto rigor
Estoy perdido

Hi ha una cosa d'aquest Hospital de Órbigo que vaig trobar curiosa, que també és medieval i que també vaig aprendre en un d'aquests cartells del carrer. Es veu que hi va arribar a haver tants hospitals i albergs de peregrins, que el municipi va crear el càrrec de veedor. El veedor havia de passar cada dia per tots aquests hospitals a ver les caras dels que hi dormien per assegurar-se que no les tornava a veure l'endemà a un altre hospital i que, per tant, els peregrins només passaven una nit al poble, ja que hi havia aprofitats que cada dia canviaven d'hospital amb la qual cosa aconseguien menjar i dormir de franc un parell de setmanes.

Últim detall d'aquest Passant pels pobles: a Reliegos (León) crec que hi ha una guerra caciquil, centrada en el comerç i els albergs. L'alberg municipal i el cafè tradicional del poble -que també ven menjar- fan pinya contra un nou alberg privat -si fa o no fa del mateix preu que el municipal- i contra un nou bar -modern, amb graffitis a la façana. L'encarregat de l'alberg municipal -que vés a saber si no és l'alcalde i tot- et diu: Vaya al bar tal, no vaya al restaurante del otro albergue, no va nadie, no sé ni qué ponen para cenar... És bastant descarat. I el que encara és més patètic és que per la calçada dels carrers asfaltats del poble hi ha guerra de fletxes. Explicació prèvia: tot el camí està marcat amb fletxes de color groc i quan s'arriba als pobles molt sovint hi ha dues fletxes, la que condueix a l'alberg i la que marca la continuació del camí si és que es vol passar de llarg. Doncs a Reliegos hi ha un fotimer de fletxes a terra, per marejar qualsevol, ja que els de l'alberg privat han pintat les "seves" fletxes que duen al "seu" local, d'un color groc que ja és super cridaner.

Són gent de mal temperament? No hi ha feina per a tots? És la crisi? Tenen la divisa de Al negociante forastero, ni agua? O en aquest poble li toca manar el que ha manat sempre? 

divendres, 10 d’agost del 2012

Camino de Santiago 32. Els boscos

(Cliqueu per veure la imatge sencera.)

En aquestes planícies de camps cultivats, els boscos són molt apreciats. Aquest era de roures, a l'oest de la província de León.
Abans havia travessat un bosquet d'alzines, amb llangardaixos que corrien a amagar el seu color verd sota les pedres. Vaig trobar-me un personatge amb motxilla que havia plantat una càmera de fotos damunt d'un trípode al mig del camí. Era una situació una mica estranya i no em vaig parar a preguntar. Vaig dir un "buen camino" que és la manera breu de saludar i vaig passar de llarg. Un bon dia, una francesa em va fer riure quan després de saludar algú amb un "buen camino", va bufar: "On l'aura dit des fois ce Buen camino à la fin!".

dimecres, 8 d’agost del 2012

Camí de Santiago 31. Els "andaderos"

(Cliqueu per veure la imatge sencera.)

El mot andadero no l'havia sentit a dir mai, fins en aquest famós camí. Son camins de terra, paral.lels a alguna carretera. Poden ser més o menys amples, estar més o menys separats de la carretera, envoltats o no de vegetació... Si la carretera és transitada, els andaderos són temibles, si es tracta d'una d'aquestes carreteres secundàries per on no passa absolutament ningú, poden ser agradables.

Ara, amb la crisi, per aquestes carreteres desertes de tant en tant hi passa un cotxe atrotinat a poca velocitat, s'atura i per la finestreta et donen propaganda d'un bar, restaurant o alberg.

A la vora d'aquest andadero del dibuix hi havia una creu i una placa en memòria d'un peregrí mort: Carles Pla Giribert. A la pedra, a més del nom,  hi havia gravades la data de naixement, la de mort i hi deia: Dels teus amics. En aquest camí s'hi mor gent, hi et trobes esteles semblants a aquesta. Impressiona.

A vegades per entrar o sortir d'una ciutat no és que hi hagi andaderos, sinó que és molt pitjor, has de circular per la vorera d'un carrer amb inacabables polígons industrials. Els que estan més al cas de tot, agafen autobusos per entrar i sortir de les ciutats, però també he vist que n'hi ha que ho consideren una trampa, gairebé un sacrilegi. Tenen el punt d'honor de fer-ho tot a peu: "Si ho fas a peu, ho fas tot a peu." Jo, l'entrada a Burgos, la vaig fer amb cotxe, però la sortida de León la vaig fer a peu i va ser pesadíssim anar caminant vuit quilòmetres per un carrer-carretera que canviava de poble sense que te n'adonessis. Vaig arribar al municipi de la Virgen del Camino, on es pot prendre una variant del camí que va pel camp i tot va millorar.
En aquest poble vaig anar a veure l'exterior de l'església, un edifici  absolutament modern del 1959, amb escultures dels dotze apòstols i de la Mare de Déu a la façana, de J.Mª Subirachs. Vaig sorprendre'm un cop més pels seus personatges tan punxeguts. A dins de l'església em vaig meravellar: és una sola nau, blanca, completament despullada, amb un alta barroc tot-or encastat al fons. Es molt efectista.

Més notes sobre els camins del Camí: un francès que ve de Nantes, a la Bretanya francesa, m'explica que la part pitjor de tot el que ha caminat han estat les Landes franceses (per situar-nos: des del sud de Bordeus fins al Pirineu navarrès). Diu que no passes pel mig d'un agradable bosc de pins (el que jo m'imaginava), sinó que passes pel mig d'un amplíssim tallafocs, i a banda banda tens el bosc destrossat, amb els pins devastats per les tormentes i per les màquines que han obert el tallafocs.

dilluns, 6 d’agost del 2012

Camí de Santiago 30. La tàpia

(Cliqueu per veure la imatge sencera.)

La tàpia és un material de construcció que s'utilitza en aquestes terres. És fang barejat amb palla. A vegades es veu que se n'han fet una mena de maons, però altres cops es tracta del material aplicat en brut, per dir-ho d'alguna manera.

A Bercianos, la casa parroquial, on hi ha l'alberg, té un forn antic fet de tàpia. És elevat, té una porteta de ferro amb nansa, una volta i un tub-xemeneia ambdós de tàpia. El que devia ser l'antiga cuina l'han reconvertida en això que veieu al dibuix de dalt. (Si  no ho heu fet, ai! cliqueu per veure la imatge sencera). Més endavant, en un altre alberg d'un altre poble, a la cuina també hi ha un forn de tàpia, pràcticament idèntic al de Bercianos, i la propietària fa servir la volta per a col.locar-hi cap per avall cassoles i paelles.
Sahagún, primera ciutat de la província de León, hi ha dues esglésies romàniques impressionants, San Tirso y San Lorenzo. Diuen que va ser la població més influenciada pels monjos francesos de Cluny, que van introduir el romànic, una litúrgia més unificada i van posar ordre al Camí. Ara potser es diria que van crear la marca "Camí". El cas és que l'església  de San Lorenzo (aquí sobre), d'estil mudéjar, construïda amb maons de tàpia, té  problemes seriosos de conservació, està tancada i no es pot visitar. Hi ha un petit museuet annex, on s'ensenyen passos de Setmana Santa, i el noi que se n'ocupa em deixa treure el nas per veure l'interior de la nau. Fa pena, se'ls estan desfent les parets, literalment.

dissabte, 4 d’agost del 2012

Camí de Santiago 29. Les bodegues de vi

(Cliqueu per veure la imatge sencera.)

Les bodegues familiars, cellers de vi, estan plantificades al mig dels pobles, allà on hi ha una elevació-descampat al centre de la població. La porteta pot ser simple o tenir rajoletes que dibuixen cucades. Totes tenen una xemeneia de respiració. Una que té antena de TV deu haver estat adaptada per fer-hi alguna festa...
Aquestes del dibuix són d'un poble que es diu Moratinos (recordo: som encara a la província de Palència).

A Bercianos ens diuen que l'església va caure a terra perquè el terra no era prou ferm, de tantes bogegues i bodeguetes com foradaven el subsòl. El cas és que de l'església només en queda una paret.

Travessant un dels pobles, em pregunto si aquestes bodegues figuren al cadastre. I després, ja somrient per dins, em pregunto si paguen IBI i si estan sotmeses a la Inspecció Tècnica d'Edificis com l'immoble on jo habito a Barcelona...

dijous, 2 d’agost del 2012

Camí de Santiago 28. Els camps llaurats

(Cliqueu per veure la imatge sencera.)

Camps llaurats, extensions marrons, amb terrossos ben grans, regirats. Absència d'arbres.
Aquests paisatges tan austers, acaben tenint molt d'interès. Tornaré més endavant sobre el tema, perquè crec que juguen un paper en l'espiritualitat que desperta aquest camí.