Camí de Santiago 31. Els "andaderos"

(Cliqueu per veure la imatge sencera.)

El mot andadero no l'havia sentit a dir mai, fins en aquest famós camí. Son camins de terra, paral.lels a alguna carretera. Poden ser més o menys amples, estar més o menys separats de la carretera, envoltats o no de vegetació... Si la carretera és transitada, els andaderos són temibles, si es tracta d'una d'aquestes carreteres secundàries per on no passa absolutament ningú, poden ser agradables.

Ara, amb la crisi, per aquestes carreteres desertes de tant en tant hi passa un cotxe atrotinat a poca velocitat, s'atura i per la finestreta et donen propaganda d'un bar, restaurant o alberg.

A la vora d'aquest andadero del dibuix hi havia una creu i una placa en memòria d'un peregrí mort: Carles Pla Giribert. A la pedra, a més del nom,  hi havia gravades la data de naixement, la de mort i hi deia: Dels teus amics. En aquest camí s'hi mor gent, hi et trobes esteles semblants a aquesta. Impressiona.

A vegades per entrar o sortir d'una ciutat no és que hi hagi andaderos, sinó que és molt pitjor, has de circular per la vorera d'un carrer amb inacabables polígons industrials. Els que estan més al cas de tot, agafen autobusos per entrar i sortir de les ciutats, però també he vist que n'hi ha que ho consideren una trampa, gairebé un sacrilegi. Tenen el punt d'honor de fer-ho tot a peu: "Si ho fas a peu, ho fas tot a peu." Jo, l'entrada a Burgos, la vaig fer amb cotxe, però la sortida de León la vaig fer a peu i va ser pesadíssim anar caminant vuit quilòmetres per un carrer-carretera que canviava de poble sense que te n'adonessis. Vaig arribar al municipi de la Virgen del Camino, on es pot prendre una variant del camí que va pel camp i tot va millorar.

En aquest poble vaig anar a veure l'exterior de l'església, un edifici  absolutament modern del 1959, amb escultures dels dotze apòstols i de la Mare de Déu a la façana, de J.Mª Subirachs. Vaig sorprendre'm un cop més pels seus personatges tan punxeguts. A dins de l'església em vaig meravellar: és una sola nau, blanca, completament despullada, amb un alta barroc tot-or encastat al fons. Es molt efectista.

Més notes sobre els camins del Camí: un francès que ve de Nantes, a la Bretanya francesa, m'explica que la part pitjor de tot el que ha caminat han estat les Landes franceses (per situar-nos: des del sud de Bordeus fins al Pirineu navarrès). Diu que no passes pel mig d'un agradable bosc de pins (el que jo m'imaginava), sinó que passes pel mig d'un amplíssim tallafocs, i a banda banda tens el bosc destrossat, amb els pins devastats per les tormentes i per les màquines que han obert el tallafocs.