Lyon 11. Les primeres fotos, els primers films

(Continuo amb els Lumière)
Al museu de l'Institut Lumière hi ha una exposició important dels passos previs a la descoberta del cinema i dels artilugis tècnics que el fan possible.
El recorregut comença amb un quadre impressionista que representa un mercat molt agitat perquè bufa vent fort. Hi ha un paral.lelisme entre la voluntat dels pintors impressionistes de retenir el moviment i reflectir els canvis en l'ambient i l'interès del cinema per fer una cosa semblant. També es destaca el paral.lelisme en els temes pictòrics i els fotogràfics i s'hi mostra costat per costat l'estació de tren de Monet i l'arribada del tren a l'estació de Lyon dels Lumière, els pagesos de Millet i els de Van Gogh i escenes filmades d'artesans, nens de Renoir i fotos familiars i escenes de home movies.
Hi ha mostra de fotos que es veuen en relleu i hi ha també algunes fotos, diguem-ne, picants com la que reprodueixo aquí al costat que fan somriure.
Del muntatge de films dels Lumière (una tria d'entre 1500) que es pot veure al museu, són interessants els comentaris del director B.Tavernier. Per exemple a "Enderrocament d'un mur" van descobrir els efectes especials: el projeccionista havia posat la pel.lícula a l'inrevés i el mur enlloc de caure es reconstitueix i acaba ben dret. També hi ha una visió de Venècia, filmada des de dalt d'una góndola en marxa, que seria un precedent de la càmera mòbil. En "El regador regat" i en "L'enganxador de cartells" hi ha els primers gags (o sigui que acaben a bufetades). Aquestes primeres pel.lícules també estan triades per descobrir els assajos tècnics que s'anaven fent: en un dels films, un àrab s'inclina múltiples cops per resar i a cada cop el cap va a parar fora del camp visual de la imatge. N'hi ha d'altres molt reveladors de l'època colonial: unes senyorasses europees, vestides de clar, volants, mirinyacs, sombrilles i demés, tiren monedes a nens indoxinesos que es llencen a agafar-les. Elles riuen i en llencen més. Hi ha alguna pel.lícula que sembla del tot surrealista: soldats espanyols, d'uniforme de campanya, amb fusell en bandolera, motxilla i tota la parafernàlia, estan en un descampat... i ballen jotes.
S'assenyala que després de la primera Guerra Mundial es va imposar el muntatge narratiu nord-americà que va desplaçar l'estil Lumière.
En qualsevol cas en sortir d'aquest museu un es pregunta si els germans Lumière s'adonaven del gran tinglado que havien descobert.

Lyon 10. El museu de l'Institut Lumière

A Lyon l'Institut Lumière té un museu encantador, que es visita tot trepitjant rajoles com la d'aquí al costat.

Una de les gràcies és que es troba dins la mateixa vil.la on vivia la família.
Els germans Lumière estaven casats amb dues germanes, i a la casa hi havia els dos matrimonis, les criatures corresponents, els vells Lumière, alguna cunyada, el servei. Al museu es poden veure moltes fotos i pel.lícules familiars. Se'ls veu contents, imaginatius, en aquest ambient de molta gent entretenint-se, que sembla feliç. En una de les pel.lícules, on es filma l'arribada d'un tren, apareix la dona d'un dels Lumière, fent el paper de senyora que espera el tren i un cop acabat d'arribar es precipita com tots els altres actors cap als vagons. Són gent de moviment, molt moviment, gens d'esperit contemplatiu.
La vil.la és d'estil art nouveau, amb un pavelló amb grans finestrals (el jardí d'hivern), una escala molt d'època, el dormitori del pare Lumière més o menys intacte, les habitacions del servei sota la teulada... Tot plegat envoltat d'un gran jardí i amb un nom, Monplaisir, que també és evocador.

(Podeu clicar per ampliar la imatge)
Hi ha una maqueta de com era la zona abans de l'especulació immobiliària. Al costat de Monplaisir hi havia la fàbrica de la família (de material fotogràfic). És justament davant de l'hangar de la fàbrica, on van filmar la primera pel.lícula el 1895: la sortida dels obrers. Aquest hangar es considera el primer decorat cinematogràfic i és justament l'única part que s'ha conservat d'aquesta fàbrica, on ara hi ha una sala de projecció, incorporada al museu. Al carrer li han posat Rue du Premier Film.
Al final del recorregut del museu et pots asseure a veure un muntatge de pel.lícules dels Lumière on es veuen tres versions de la sortida de la fàbrica. A la primera, van posar la màquina allà davant a l'hora de plegar, s'obren les portes, surten els treballadors i es nota que no estan avisats. En canvi a les altres dues versions un munt de petits detalls denoten que els treballadors ja saben de què va i esquiven els amos que els filmen.
El 1995 hi va haver una reunió de directors cinematogràfics per a la celebració del centenari de la primera pel.lícula, i van fer un petit happening filmat que consisteix en un film de 50 segons, com tots els dels Lumière, també en blanc i negre, on es veu la mateixa porta que s'obre però els que en surten són els directors. (És un gest simpàtic, però més lent i avorrit, perquè no tenen pressa per tornar a casa.)
(Proper post: El món de les fotos i dels primers films)

Lyon 9. Els germans Lumière

(Podeu clicar per ampliar la imatge)
Lyon permet acostar-se a dos lionesos insignes: els germans Lumière, inventors del cinema.
Científics tots dos, l'un biòleg i l'altre físic, fills d'un fabricant de paper fotogràfic, se'ls deu doncs la invenció del cinema i l'explotació de l'invent, a més d'altres enginys: per exemple van idear i fabricar una gasa grassa per tractar cremades, així com pròtesis per a soldats que havien perdut la mà durant la Primera Guerra Mundial.
Anem al cinema.
Som al 1895 i se celebra a Lyon un congrés de fotògrafs. Baixen els congressistes del tren i veuen com els Lumière els enfoquen amb una màquina. Aixequen la mà, saluden, fan un gest amb el cap, es retoquen el bigoti. L'endemà, a la inauguració de la reunió, els Lumière ja han revelat la pel.lícula i la passen davant l'assemblea. Senyors amb barba i barret de copa, amb maletetes on transporten les seves càmeres fotogràfiques, desfilen per la pantalla, repeteixen les salutacions amb la mà i amb el cap davant els ulls astorats i meravellats d'aquests mateixos senyors amb barba.
Els Lumière han donat un cop d'efecte: ha de quedar clar a tots els que ja estaven al cas de les diverses provatures, que el cinema acaba de ser inventat i que els pares de la criatura són ells.
Es reserven la patent i formen equips d'operadors que són enviats en nom seu arreu del món a fer reportatges.
Aquest aspecte és molt interessant. Per primer cop els europeus veuran escenes d'Indoxina, d'Egipte, el metro de Nova York, un àrab resant amb xilaba, maniobres d'exèrcits de països llunyans i descarregaments de vaixells a ports orientals.
Captar el moviment i conèixer el món són dues constants en els films dels Lumière.
(A la nota següent: el museu
que els hi està dedicat.)

Meduses a Istambul

Rebo de Madrid un correu de Maria Santos Hernández amb aquestes magnífiques fotos i l'explicació que segueix:
Són dues meduses que es troben fent de base de dues columnes a la Cisterna de la Basílica, a Istambul. La posició que tenen ara és la de la foto, o sigui que estan de cantó.

Aquesta cisterna va ser construïda per Constantí i posteriorment va ser ampliada, en la forma que es veu avui dia, per Justinià al segle V, durant una revolta, i d'aquí el caràcter tan divers de les columnes (dòriques, jòniques i corínties). Té 336 columnes de marbre aliniades en 12 fileres de 29 columnes cada una. Aquest palmerar de columnes aguanta voltes de maó col.locat en forma d'espina de peix.
(Em dóna també informació mitològica sobre la Medusa, però és molt enrevessada i prefereixo no transcriure-la. De les històries mitològiques m'agraden més les interpretacions que els fets crus)

Lyon 8. Les sales d'assaig de l'Òpera

Acabem amb l'Òpera de Lyon.
Una de les gràcies d'aquesta visita és veure les sales d'assaig.
Aquí sobre teniu la que serveix al cor i als cantants, vista a través de vidres i des de dalt d'un pasadís..
També es pot entrar a la que hi ha just a sota l'escenari de la sala gran, exactament de la mateixa mida que l'escenari. I sobretot, la sala d'assaig del ballet, a dalt de tot de l'edifici, sota la gran volta, que es troba entre el mirall llarguíssim on es poden contemplar els ballarins i la vista sobre la ciutat i els seus dos rius.

Lyon 7. El color daurat a l'Òpera

Una mica més d'Òpera de Lyon.

Hi ha un foyer, sala de passos perduts o si voleu gran balconada, que ha guardat l'aspecte que tenia fa dos-cents anys, amb mosaic, parets pintades, cargolets al sostre, noms de músics i arcs oberts sobre l'Hôtel de Ville. I daurats, hi ha molta motllura daurada.
La noia ens fa una tercera reflexió sobre els colors: aquí l'arquitecte va demanar als restauradors que exageressin els daurats, que els ampliessin i els intensifiquessin, buscant el contrast amb l'austeritat de la part moderna.
Després tornem a les interioritats de l'edifici i ara la guia ens demana que pugem a peu 11 pisos per una escala que en podríem dir de servei. Amarats de la lliçó de simbolisme -roig, negre, daurat-, enfilem les escales i descobrim solets, per la nostra banda, un altre món simbòlic: (em poso èpica) el del sofert treballador, el de les prohibicions, el de la transgressió.
En efecte, l'escala de ciment armat, nua, sense pintures ni colorins, la que serveix als qui treballen a la casa per anar amunt i avall, és plena de burilles de cigarreta. Ah, mira-te'ls... Primer pis, segon, pis, fins al tercer pis. No cal anar més amunt per amagar-se. També hi ha pintades esborrades, bandes grisoses de pintura gruixuda per tapar frases que vés a saber què deuen dir, però que segur que no són amables per a l'staff.
Arribats a l'11è pis, som just sota la volta de canó (si no ho heu fet al post anterior, cliqueu que val la pena). Des d'aquí la vista és una meravella.

Lyon 6. El color negre a l'Òpera

(Podeu clicar per ampliar la imatge)
Continuem amb la visita a l'Òpera de Lyon.
Ens girem d'esquena als nens que ballen hip-hop a sota les voltes de fora, i mirem el gran vestíbul on ens trobem. Tot és negre: terra, sostre, paret i escales mecàniques.
Ens fan entrar a una sala relativament petita i circular que ells anomenen l'Amphi i que fan servir per espectacles diversos, i ens asseiem a les grades per escoltar les explicacions. En aquest amfiteatre tot continua sent negre, però el que se'n diu negre, negre-negre.
Aquí -se'ns informa-, si l'espectacle demana un ambient especial, disposen d'unes tauletes que creen sensació de cafè-concert. Mirem una de les tauletes: potes negres metàl.liques i tauler d'un plàstic transparent, gruixudíssim i... vermell! La noia que dirigeix la visita ens diu per pròpia iniciativa el preu de cada tauleta: 1.000 euros (166.000 pessetes, preciso jo). No sé si vol ser crítica o vol épater les bourgeois. Afegeix que l'ha dissenyada el mateix Jean Nouvel.
Més endavant, per entrar a la sala gran, passem per una mena d'antepalco, un espai petit, completament tancat per dues portes, una que dóna al passadís i l'altra que dóna a la sala. Aquest espai estanc està folrat -terra, sostre, parets- d'un vermell rabiós. Insonoritza la sala i prepara l'espectador, perquè el vermell és el color de l'espectacle, ens diu la noia. A dins la sala gran tot és negre carbó (tot vol dir tot: seients i teló inclosos).
La noia, ara que ja sabem què significa el roig, ens fa una reflexió sobre el negre: el negre és la foscor necessària per fixar els ulls en l'espectacle. I afegeix literalment: Monsieur Jean Nouvel aime beaucoup le noir, je ne sais pas si vous avez vu des photos, il est toujours habillé en noir. El comentari, en aquesta sala que gairebé fa susto, em sembla més aviat foteta. Ve a dir "ja se sap, els artistes són així..."

Lyon 5. Una visita a l'Opéra, de dia

L'Opera de Lyon data del mil set-cents i pico, i va ser totalment remodelada, fa uns anys, pel personatge que a Barcelona ens ha fet la torre Agbar: l'arquitecte francès Jean Nouvel, que és també el creador d'altres edificis molt originals com el de l'Institut du Monde Arabe a París.
S'ofereix una visita guiada que permet veure bé l'edifici i el que hi ha darrera les bambolines. És recomanable per als que els agradi saber com es fan aquestes grans transformacions, és a dir com es passa d'una òpera del segle XVIII a una del segle XXI.
Se n'ha conservat la façana neoclàssica amb voltes i el peristil. Per dins tot és nou de trinca, i a més s'ha cobert l'edifici amb una gran cúpula de canó (cliqueu que val la pena), però de vidre i altres materials de tipus eteri. En total, el que eren dues plantes han passat a ser, agafeu-vos fort, 18 nivells!! (comptant els soterranis, eh).
Com que vull posar alguns dibuixos i no vull que pesi massa aquest post, en faré algun més sobre el tema.

Avui només direm que l'Òpera en la seva nova singladura ha volgut atreure un públic més ampli, s'ha obert a altres tipus d'espectacles més populars i menys clàssics i ha ofert aquesta temporada passada sessions de hip-hop. Justament en el peristil, que forma part de la via pública, hi ha diversos grupets de nois amb cassettes que fan anar a tot drap i que exhibeixen els seus dots. Vistos a través dels vidres, des de dintre el vestíbul, el contrast és immens.

(La foto de dalt a l'esquerra és l'assaig de hip-hop a la sala que hi ha sota la volta.)
Del que hi ha a dins en parlarem el dia que ve.

Lyon 4. Les traboules

Al Vieux Lyon i, com veurem un altre dia, també al barri de La Croix Rousse, hi ha les traboules (etimologia: del llatí trans ambulare, anar a través). Són uns passadissos, sempre complicats, que comuniquen un carrer amb un altre per l'interior d'una illa de cases. Una primera escala, un pati, un passadís recte que després gira, un altre pati més petit, un nou tram de passadís. Portes i més portes. Misteri.

Lyon 3. Els patis

A la part de la ciutat que anomenen Le Vieux Lyon hi ha moltes cases renaixentistes. Tenen unes finestes molt boniques i especials, amb travessers verticals i horitzontals, però que no són de fusta, sinó de pedra treballada, de color groguenc. En francès vaig llegir que en diuen fenêtres à meneaux. Al diccionari posa que en castellà se'n diu ajimez. Vaig parar.
En aquesta banda de la ciutat hi ha molts patis interiors, oberts al carrer, d'on surten escales de cargol situades dins de torres, on hi ha galeries amb arcs, portes que donen a diferents vivendes i a altres escales. I sempre alguna gran galleda d'escombraries i un gat que s'escapa.

Lyon 2. Les Matres

Al mateix Musée Gallo-romain de Lyon hi ha algunes peces de l'època romana relacionades amb cultes a deesses anteriors.

Les Matres d'aquí sobre, en són un exemple.
I aquí sota una altra figura, també d'inspiració pre-romana, relacionada igualment amb el culte a la deessa.

(Altres posts a Barcelonetes sobre el culte neolític a figures femenines, aquí. Per cert que fins aquest juliol hi ha hagut una exposicó magnífica sobre els Tracis al Caixaforum, però com que vaig anar-la a visitar l'últim dia quan ja la clausuraven, no vaig gosar fer-ne propaganda. Em va saber greu perquè era magnífica i tenia moltes mostres d'aquests antics cultes que Marija Gimbutas situa a la Vella Europa -el territori ocupat pels Tracis equivaldria a l'actual Bulgària.)

Lyon 1. Violència domèstica

(Vaig ser uns dies a Lyon i ara toca, doncs, Lyon.)
Al turó de la Fourvière, a Lyon, hi ha el Musée de la Civilisation Gallo-romaine. S'hi poden veure moltes esteles amb textos gravats que evoquen la vida del mort (totes tenen al costat un cartellet amb la traducció al francès).
Després de llegir-ne uns quants es comencen a veure repeticions de fórmules i s'intueix que hi havia una retòrica de manual al darrera.
De tant en tant, però, transpua la vida i podem imaginar escenes.
L'estela que fa objecte d'aquest comentari diu així:

Als déus Manes i al repòs etern de Julia Maiana, dona virtuosíssima, assassinada per la mà d'un marit cruel, morta abans del termini fixat pel destí. Va viure amb ell 28 anys i va tenir-hi dos fills: un noi de 19 anys i una noia de 8 anys. Oh fe, oh pietat conjugal! Julius Major, el seu germà, per a la seva germana estimadísima, i Marcus Genuinius Januarius, el seu fill, han aixecat aquesta tomba i l'han dedicada sota l'ascia.

Símbols (Un dia a Pompeia, 5)

(Podeu clicar per ampliar la imatge)
I acabo, avui sí, amb l'últim comentari arrel de l'exposició sobre Pompeia.
Hi ha una peça sorprenent: és una mà votiva (crec que de marbre o potser és d'alabastre) plena de símbols, per les dues bandes. El dibuix d'aquí sobre els intenta descriure. El rètol que hi ha a l'exposició diu: Mà votiva amb Sabaci. Sabaci, segons he trobat a la xarxa, és un déu que els romans van importar d'una altra banda.
Aquesta mà planteja el misteri de cada un d'aquest símbols i el de la seva acumulació. A uns posts de fa temps va sortir a relluir l'arqueòloga Marija Gimbutas i els seus estudis sobre els símbols de les antigues cultures neolítiques europees. Alguns dels símbols que apareixen en aquesta mà, com les serps, són estudiats per M.Gimbutas que n'ofereix una interpretació lligada als antics cultes a deesses pehistòriques.
Un dia tornarem a parlar de tot això, perquè la pervivència al llarg dels segles d'uns mateixos motius fa pensar que responen a alguna cosa gravada molt endins dels humans.

El termopolium de Lucius Betulius Placidus, segona part. (Un dia a Pompeia, 4)

Una mica més de Pompeia i una mica més de la xerrada, ja fa anys, d'uns arqueòlegs espanyols que havien excavat un termopolium (ep! el de Lucius Betulius Placidus!).
Deia que abans de parlar de l'hostaleria a Pompeia, varen explicar diverses coses sobre la ciutat, entre les quals que a les entrades de les cases sovint hi havia representats fal.lus que tenien la virtut de protegir les cases contra el mal d'ull. Em va fer pensar que a la muralla de la ciutat romana d'Empúries, al costat d'una de les entrades, hi ha un gran carreu amb un fal.lus esculpit.
Poso aquí a sota dos dibuixos de mosaics que es troben al museu de Sussa, a Tunísia, on hi ha aquest mateix motiu. Un llatinista em va dir que la paraula que hi apareix venia a significar Hola!. Me les vaig imaginar a l'entrada de les cases, com alfombretes molt curioses.
(Un dia potser m'animo a fer una nota sobre la similitud de molts d'aquests símbols, però de moment encara em fa por de no dir cap bestiesa.)

(Podeu clicar per ampliar els dibuixos)
Anem ara al termopolium (sembla que el mot apareix a una obra de Plaute), on se servia vi barrejat amb aigua, llegums cuits, entre els quals cigrons, i fruits secs. També hi havia embotits, que estaven penjats una mica amunt.
Per les àmfores de vi trobades coneixen la procedència del vi que venien. Al costat de les àmfores, que eren grans, incòmodes de moure i tenien el coll estret, hi havia uns foradets on es guardaven les canyes buides que eren els instruments que servien per treure el vi de les àmfores i servir-lo als clients.
Funcionava de la manera següent: ficaven la canya dins l'àmfora, pel forat inferior s'omplia de vi, amb el dit tapaven el forat de dalt, treien la canya plena de vi de l'àmfora, la situaven a la copa o al recipient del client, treien el dit destapant el forat de dalt i abocaven el vi que hi havia dins la canya. Com un sifó.
Els preus estaven anunciats i han trobat també la caixa de recaptació.
Hi havia brasers per a l'hivern i taules plegables. I moltes llànties, perquè es feia força vida quan ja era de fosc. L'àpat principal i sovint únic era cap a les 7 del vespre.
Els arqueòlegs diuen que aquest era un lloc també de joc i prostitució, relativament petit, ja que tenia una sola sala amb triclinium. Es podia menjar dret o reclinat, diuen, mai assegut! Citen un autor clàssic que parla d'un pobre ximple que ha malmenat tota l'herència que va rebre: s'ho ha gastat tot menjant assegut! S'allarguen explicant que hi ha escriptors de l'època que donaven recomanacions sobre les converses a tenir durant els àpats: no diguis mai tonteries, només coses interessants. Molt sovint hi havia dos menjadors diferenciats: el d'estiu i el d'hivern. Quan un romà volia celebrar un banquet podia llogar una sala i també era freqüent que es llogués la vaixella.
A Pompeia han trobat cartells anunciadors o localitzadors de comerços, amb algun dibuix i fins i tot amb alguna frase, que podrien ser considerats precedents publicitaris.
Fins aquí arriben les coses una mica disperses que vaig anotar fa deu anys ja. En aquell moment vaig sentir fascinació per la feina d'aquells arqueòlegs. Podia semblar absolutament inútil esbrinar com se les enginyava en Lucius Betulius Placidus per treure el vi d'aquelles àmfores tan estilitzades, podia semblar un luxe asiàtic dedicar-se a la investigació de la seva botiga, però al mateix temps era com si veiéssim viu el taverner i el coneguéssim. Com si entenguéssim millor els bars d'ara. Potser va ser per això que l'exposició la vaig trobar tan atraient.
(El dia que ve sí que acabem amb això de Pompeia).

El termopolium de Lucius Betulius Placidus. Primera part (Un dia a Pompeia, 3)

Torno a l'exposició sobre Pompeia perquè vull explicar quatre coses escoltades fa deu anys (deu, ja! horror!) sobre un termopolium de Pompeia, conegut pel nom de l'amo, Lucius Betulius Placidus. (Parèntesi: un termopolium és un establiment comercial de l'època romana on es bevia i es podia prendre menjar calent.)
Era una xerrada al CCCB i el qui parlava era un arqueòleg d'un grup espanyol que vaig entendre que tenien com una mena de concessió: "Vostès poden excavar aquí". I aquest "aquí" era un termopòlium de Pompeia, un espai molt ben delimitat. No puc assegurar que les informacions que vaig sentir procedissin totes d'aquell localet, sinó que més aviat crec que se sumaven i s'afegien a les d'altres investigacions. Desempolso notes guardades.
Pompeia tenia uns 10.000 habitants i unes 600 tavernae o negocis-botiga, dels quals 34 forns, 19 tintoreries i 232 negocis d'hostaleria. (Ara a les nostres ciutats el nombre de bars també és magnífic). Sovint els negocis eren simples barres o taulells a les cantonades, pràcticament al mateix carrer.
Abans d'entrar a parlar de l'hostaleria a Pompeia, l'arqueòleg (de qui no recordo el nom) va donar algunes informacions generals.
Per exemple, que hi havia una mena de passos zebra per travessar carrers. En realitat eren unes grans pedres planes que permetien travessar sense mullar-se els peus en l'aiguabarreig que s'escolava per la calçada (per cert que a l'exposició de què parlem hi ha una foto d'aquests, diguem-ne, guals).
També va explicar que l'orina es feia servir per adobar pells i que la recollida del líquid era un negociet que fins i tot estava gravat per impostos.
Sobre els graffittis que s'han conservat a portes i parets, comenta que es pot considerar que una societat és lletrada si fins i tot per insultar-se s'utilitza l'escriptura. Se centra, però, en els graffittis electorals.
Informa que se celebraven eleccions municipals anualment i que la campanya de pintada de murals es feia de nit (hi tornarà més tard: es feia força vida de fosc). Els eslògans pivoten sobre dos temes: "Voteu-lo perquè és gran i té experiència" o bé "Voteu-lo perquè és jove i és honrat".
Per cert, que va publicar-se per aquella època un llibret titulat Manual per a unes eleccions, introducció i edició a càrrec de Joan Carbonell Manils, Edicions de la Magrana, Col.lecció Esparver Clàssic 18, 1996. S'hi explica que a Pompeia eren els propis veïns, corporacions, barriades, etc. els qui feien propaganda a favor de tal o qual edil i hi ha un recull de les seves pintades.
No em puc estar de transcriure-us-en algunes i les trio ben variades:
"Voteu a favor de Ner per edil. Feu-ho! Us ho demanen els venedors de perfums" (CIL 4, 609)
"Felició, el venedor de tramussos, us demana que voteu a favor de Luci Cei Secund per duòvir" (CIL 4, 3423)
"Holconi, duòvir jutge! Els fustaires. És un jove extraordinari" (CIL 4, 960)
"Les camareres de la taverna de l'Asel.lina us demanen que voteu a favor de Gai Lol.li Fusc per duòvir a càrrec del manteniment dels carrers i dels edificis sagrats i públics. Ah! També us ho demana l'Esmirna" (CIL 4, 7863)
"Voteu a favor de Gai Juli Polibi per edil. Fa un bon pa" (CIL 4, 429)
"Valentí i els seus alumnes us demanen que voteu a favor de Sabí i Ruf per edils. Són dignes de l'administració pública" (CIL 4, 698)
"El Macerió i tots els dormilegues us demanen que voteu a favor de Vàtia per edil" (CIL 4, 575)
"Voteu a favor de Marc Cerrini Vàtia per edil. Us ho demanen unànimement els borratxos tocatardans" (CIL 4, 581)
"Voteu una altra vegada a favor de Marcel per duòvir. És digne de l'administració pública. Si ets un menestral de debò, alerta! Demana el vot per a ell!" (CIL 4, 7147)
"Lorei i les veïnes us demanen que feu edil Ampliat. Ep tu! Si el vols, no t'encantis" (CIL 4, 7517)
I encara uns altres dos, més exòtics:
"Gai Juli Polibi, per edil a càrrec del manteniment dels carrers i dels edificis sagrats i públics! Ei, tu que em fas llum amb la teia, aguanta bé l'escala!" (CIL 4, 7621)
"Gavi, edil!... Marcel estima Prenestina i ella no li fa cas" (CIL 4, 7679)
(Com que això s'allarga massa, deixem per a la propera nota els comentaris sobre els altres dos temes: els fal.lus a l'entrada de les cases i l'l'hostaleria a Pompeia)