Un d'aquests símbols és el de la dona-ocell, que insisteix en el lligam entre la dona, el líquid i la produció de vida, de què hem parlat al post anterior
En efecte, hi ha moltes figuretes on els pits femenins estan clarament i deliberadament marcats, i al mateix temps la cara té un bec enlloc de boca. Aquestes dones-ocell són molt freqüents, i sovint estan decorades amb un dibuix reticulat, és a dir com un quadriculat, que M.Gimbutas assimila a l'aigua.
Com que els ocells normalment tenen el seu hàbitat a les zones d'aiguamolls, el lligam entre feminitat, aigua i vida, no fa sinó enfortir-se amb aquesta representació dona-ocell.
(Podeu clicar sobre els dibuixos per ampliar-los)
En aquest dibuix hi ha dues peces molt separades en el temps i en l'espai: una és del 5.000 a. de C i es troba al Museu Nacional de Praga, l'altra és una peça ibèrica de La Serreta (Alcoi) molt més moderna, del segle III o II a. de C., que va ser exposada a Barcelona al 1998 en l'exposició Els Íbers, de la Caixa, celebrada al Palau Macaya.
Són dues peces molt diferents, però totes dues tenen bec i són dones-ocell.

En aquesta ceràmica hi ha uns dibuixos ocres molt particulars que tractarem el proper dia, perquè el camí per entrar al Museu Nacional de Praga ens ha dut per terres de Múrcia, també a Gavà, i ara ens demanarà que ens submergim en una matriu femenina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada