dimarts, 31 de juliol del 2012

Camí de Santiago 27. La Tierra de Campos

 (Cliqueu per veure la imatge sencera.)

A Palencia hi ha una comarca, la Tierra de Campos, amb extensions i extensions de blat. De tant en tant, alguna alzina. Jo, això de la Tierra de Campos, ho havia estudiar a col.legi.
Els pobles es diuen: Población de Campos, Revenga de Campos, Villamentero de Campos...

divendres, 27 de juliol del 2012

Camí de Santiago 26. Activitats parroquials

(Cliqueu per veure la imatge sencera.)

(Prèvia: dues paraules sobre Carrión de los Condes,Palencia. És un poble amb molta solera. Llegeixo algunes plaques d'aquestes que posen els ajuntaments assenyalant que aquí va néixer tal o hi va viure qual. Era de Carrión de los Condes el poeta Marquès de Santillana, "caudillo cristiano y prudente consejero" diu el rètol! També era natural del poble el qui va ser primer bisbe de Manila i hi va fundar la primera universitat filipina. Què us sembla?)

A molts pobles hi ha activitats parroquials, ja siguin misses extres al vespre que inclouen al final "la bendición del peregrino", ja siguin "portes obertes" d'algunes esglésies, assegurada la vigilància per voluntaris i, sobretot, voluntàries. A Carrión de los Condes hi havia un concert de guitarra clàssica.

Algun cop em va sortir la vena anticlerical, injustificada d'altra banda, perquè si et fiques en un alberg parroquial ja has de saber on et fiques i has de comptar que hi haurà una pregària abans de sopar. De totes maneres a Bercianos, un poble on a l'alberg parroquial hi havia uns nanos voluntaris que em van semblar força oberts, els vaig anar a fer l'article sobre la laïcitat del camí... i s'ho van prendre prou bé.

dijous, 26 de juliol del 2012

Camí de Santiago 25. Els rius

(Cliqueu per veure la imatge sencera.)

Travessant aquestes dues províncies, Palència i León, sobta la sequedat del territori i la relativa abundància de rius. Al dibuix d'aquí sobre, el riu Carrión al seu pas per Carrión de los Condes, amb illa de sorra i vegetació al mig.

dimecres, 25 de juliol del 2012

Camí de Santiago 24. Més esglésies

(Cliqueu per veure la imatge sencera.)

Villalcázar de Sirga, província de Palència, un poble diminut amb una església per caure d'esquena. Està dedicada a Santa Maria la Blanca, en la qual Alfons X el Savi es va inspirar per a les seves cantigas. Un cas entre molts.

dilluns, 23 de juliol del 2012

Camí de Santiago 23.


A partir d'avui seguiran algunes notes molt breus i alguns dibuixos fets al tram del Camí de Santiago Frómista (Palencia)-Ponferrada (León) aquest juliol 2012.

divendres, 20 de juliol del 2012

La falta de moral. La mediocritat

Corre per internet, atribuït al dibuixant FORGES. M'ha agradat el que expresa, perquè per un cop hi ha també llenya "al poble".

Tenía muchas ganas de escribir sobre un tema que llevo discurriendo varios meses. Quizá ha llegado la hora de aceptar que nuestra crisis es más que económica, va más allá de estos o aquellos políticos, de la codicia de los banqueros o la prima de riesgo. Asumir que nuestros problemas no se terminarán cambiando a un partido por otro, con otra batería de medidas urgentes o una huelga general. Reconocer que el principal problema de España no es Grecia, el euro o la señora Merkel. Admitir,  para tratar de corregirlo, que nos hemos convertido en un país mediocre.
Ningun país alcanza semejante condición de la noche a la mañana. Tampoco en tres o cuatro años. Es el resultado de una cadena que comienza en la escuela y termina en la clase dirigente. Hemos creado una cultura en la que los mediocres son los alumnos más populares en el colegio, los primeros en ser ascendidos en la oficina, los que más se hacen escuchar en los medios de comunicación y a los únicos que votamos en las elecciones, sin importar lo que hagan. Porque son de los nuestros. Estamos tan acostumbrados a nuestra mediocridad que hemos terminado por aceptarla como el estado natural de las cosas. Sus excepciones, casi siempre reducidas al deporte, nos sirven para negar la evidencia.
Mediocre es un país donde sus habitantes pasan una media de 134 minutos al día frente a un televisor que muestra principalmente basura. Mediocre es un país que en toda la democracia no ha dado un presidente que hablara inglés o tuviera mínimos conocimientos sobre política internacional. Mediocre es el único país del mundo que, en su sectarismo rancio, ha conseguido dividir incluso a las asociaciones de víctimas del terrorismo. Mediocre es un país que ha reformado su sistema educativo trece veces en tres décadas hasta situar a sus estudiantes a la cola del mundo desarrollado. Mediocre es un país que no tiene una sola universidad entre las 150 mejores del mundo y fuerza a sus mejores investigadores a exiliarse para sobrevivir.
Mediocre es un país con una cuarta parte de su población en paro que sin embargo encuentra más motivos para indignarse cuando los guiñoles de un país vecino bromean sobre sus deportistas. Es mediocre un país donde la brillantez del otro provoca recelo, la creatividad es marginada -cuando no robada impunemente- y la independencia sancionada. Un país que ha hecho de la mediocridad la gran aspiración nacional, perseguida sin complejos por esos miles de jóvenes que buscan ocupar la próxima plaza en el concurso Gran Hermano, por políticos que se insultan sin aportar una idea, por jefes que se rodean de mediocres para disimular su propia mediocridad y por estudiantes que ridiculizan al compañero que se esfuerza.
Mediocre es un país que ha permitido fomentado celebrado el triunfo de los mediocres, arrinconando la excelencia hasta dejarle dos opciones: marcharse o dejarse engullir por la imparable marea gris de la mediocridad.

dijous, 12 de juliol del 2012

El Camí de Santiago 22. De Frómista a Ponferrada. La marxa del carbó

Acabo de tornar de fer un nou tram d'aquest Camí de Santiago, de Frómista (Palencia) fins a Ponferrada (León).
Abans d'explicar cap altra cosa, vull ressenyar que, aquests dies, la premsa local d'allà dalt dedicava moltíssim espai a parlar de la marxa de protesta dels miners lleonesos, asturians i aragonesos cap a Madrid.
Adjunto un vídeo, aquí sobre, de l'actuació de la policia al poble de Ciñera, aquest començament de juliol. Les imatges impressionen.
I un altre video, més llarg, amb el discurs dels miners. Hi ha una dignitat en aquest discurs que m'ha fet recordar que a més de la crisi econòmica tenim una manca de lideratge moral.

Afegeixo un link amb tot un altre to: Asterix i Obelix reconvertits en historieta sobre la lluita minera, que es titula ASTURIEX Y OBIERZIX.
http://es.calameo.com/read/001527496a61430b6697c

dimecres, 11 de juliol del 2012

El camí de Santiago 21. La pobra Palencia

Acabo el relat del tros de Camí fet l'estiu passat, entre Logroño i Frómista, amb un comentari sobre  Palencia.

Jo encara em trobava a la província de Burgos i començava a calcular quant em faltava perquè se m'acabessin les vacances i quan abandonaria la caminada. Volia saber si hi havia tren a Frómista i em vaig trobar amb un desinterès absolut per part de tota la gent a qui vaig preguntar. Em deien:

-No sé, Frómista es otra provincia...
-Esto está en Palencia, no sé, aquí aun estamos en Burgos...
-Ni idea, no he ido nunca para allá!
-De Palencia no sé nada, lo siento.
-Pues supongo que lo habrá, no sé yo, pero en Palencia habrá tren, digo yo...

Jo no els parlava de Marrakeix ni de l'altra punta de món, Frómista es trobava a dos dies de camí a peu! Al segle XXI dos dies de camí a peu no són res!

Quin desastre ser de Palencia i que els teus veïns ni et considerin ni et facin cas ni res de res! A veure, jo preguntava en uns pobles que no eren res de l'altre món, en uns bars que no eren fenomenals i a una gent que semblava molt corrent... Però no eren de Palencia i es veia claríssim que era una de les últimes coses que volien ser en aquesta vida!

Vaig travessar el Pisuerga pel Puente Fitero i vaig entrar a la província de Palencia, disposada a trobar-li alguna gràcia, si és que la tenia.

Que difícil!

En algun dels llocs on em vaig aturar vaig tenir el sentiment que han marxat tots els que han pogut. Aquelles màquines de segar immenses al mig dels camps em fa l'efecte que estan conduïdes per treballadors que arriben en Mercedes cada matí des de poblacions llunyanes. Quina solitud! A quins bars més rònecs vaig aturar-me!

Però deia que estava disposada a trobar-hi gràcies. Vaig seguir un tram de Canal de Castilla, amb unes ombres molt agradables. Hi havia uns pescadors de crancs, amb reteles -una mena de cistellets de xarxa-, que em van explicar les diferències entre els crancs americans i els autòctons i la normativa per pescar-los. A Frómista vaig visitar San Martín, una de les esglésies romàniques més maques que he vist, vaig comprovar que, sí!, hi havia tren i el vaig agafar fins a Palencia capital. M'hi vaig haver d'estar nou hores fins a poder agafar-ne un altre cap a Barcelona. Amunt i avall, vaig pentinar la ciutat.

(Vaig fer-me la idea que aquestes ciutats amb governs municipals del PP per on he passat tenen un fotimer d'estàtues instal.lades els últims anys, molt realistes i de temes tremendament costumistes: el maestro, el ciego, el aguador, el alfarero, la no sé qué... Una mica massa castizo!)

dimarts, 10 de juliol del 2012

Camí de Santiago 20. Puente Fitero

Arribant a la província de Palencia un bon dia em vaig passar de quilòmetres i, rendida, vaig decidir quedar-me a un alberg que hi havia al mig de no-res. Era una esglesieta romànica d'allò més senzilla, a la vora del Puente Fitero que travessa el Pisuerga. Cap poble, cap botiga, cap altra casa. Res. Només l'esglesieta d'una sola nau, el pont, el riu i els camps.
Bueno, doncs allà estava jo a mitja tarda, decidida a demanar alguna cosa per menjar, a demanar sopar, aixopluc per dormir i esmorzar l'endemà al matí. 

Els qui duien l'alberg eren tres italians de Perugia que em van dir que eren d'una associació que es dedicava a promoure els peregrinatges a pede. O sigui que si vas en bicicleta allà no t'hi volen. Però feien cures de butllofes als peus a tot el que s'hi parava i ho necessitava.
Em van oferir síndria, xorisso, pa i un bicchiere de vi. Jo els hagués donat l'ànima. Després d'haver menjat i ressuscitat em van preguntar si volia fermare allà i els hi vaig dir que si podia ser que sí, que volia quedar-m'hi a dormir. 
Vaig rentar-me la roba com si fos una dona d'un western, fent servir una bomba que tenien darrera l'església, on feia falta manxar perquè pugés l'aigua. Vegeu el dibuix de dalt. (En honor de la veritat, també tenien una construcció a part, amb wàter, dutxa i plaques solars, que s'agraïa.) 


Vaig establir contacte amb els altres quatre caminants que també dormirien allà aquella nit. Una mestra francesa jubilada, un jove francès que feia meditació assegut sobre el llit, una dona mexicana amb nacionalitat noruega, clarament desorientada i amb la ment agitada, i una noieta noruega, filla de la mexicano-noruega, que patia per l'estat psíquic i el comportament de la seva mare.

Vaig començar a fixar-me en el lloc on havia menjat i on havia de dormir. Era una nau única, un altar desafectat amb unes quantes cadires de cuir disposades en semicercle, una taula llarga i cadires al mig de la nau. Una cuineta en un dels costats i, al fons, unes lliteres on cabien vuit persones. Una pila de mantes. Un altell amb dos llits més. I espelmes per tot arreu. Vaja, que allà dins no hi havia electricitat i que a la nit les espelmes serien les que ens il.luminarien.

Un dels italians em va explicar que abans de sopar farien una petita cerimònia d'acolliment dels peregrins (nosaltres) i que ens rentarien els peus, un acte simbòlic de benvinguda que agafaven prestat de l'ordre de Sant Benet. Que, evidentment, si jo no hi volia participar, podia no participar-hi. Em vaig quedar una mica preocupada.

Com que el temps del sopar i el temps temible de la cerimònia d'això dels peus encara no havia arribat, vaig estar-me asseguda al pedrís de fora. Començava a fer una mica de fresca que és l'hora en què totes les dones de tots els pobles espanyols surten a caminar a la carretera i fan uns cinc o sis quilòmetres, la distància diària que recomanen tots els metges de la Seguretat Social espanyola. Van passar, doncs, unes dones del poble de més enllà que tornaven del seu passeig diari, molt contentes i parlaires. Van saludar als del pedrís de l'església i quan van veure que jo contestava en castellà, i a més amb accent castellà, es van parar a parlar amb mi, encuriosides. Ay! si Vd es de aquí! Unes quantes frases preliminars sobre els temps que canvien, la gent que ha emigrat i les màquines del camp, i després van entrar en la matèria que realment els interessava:
-A Vd cómo es que se la han quedado? No quieren a todos, eh? Hay muchos que no se los quieren quedar...
-Hoy veo que son cinco los que estan para dormir. Vd ha visto cuántas camas tienen? No sé cuántas tendrán...
-Un día nos invitaron a entrar..., ¡nos invitaron a cenar y todo!... Pero nosotras, claro está, dijimos que no...
Els italians eren el centre de les xafarderies de la rodalia. 

Va arribar el moment de l'acte. Jo tenia una mica d'angúnia, la veritat. Ens van demanar que pugéssim a l'altar i que seguéssim en aquelles cadires de cuir disposades en semi-cercle. Van acostar-se amb una gerra i una palangana d'estany, francament molt dignes, i una tovallola antiga de fil, digníssima també. La mestra jubilada francesa i jo ens vam creuar una mirada i em va semblar entendre que ella estava pensant com jo ¿fins on estic disposada a arribar?
El moment crucial, però, va arribar tot seguit, quan els tres italians s'acosten a una de les parets de l'altar i de tres ganxos que hi ha en despengen tres capelines de vellut negre que tenen petxines cosides al davant. Se les posen! Increïble!
Aquí l'angúnia es va transformar en meravella davant aquest sentit tan operístic, tan hiperbòlic i tan dramàtic dels italians! Déu meu! Amb les seves capelines ens van fer un altre cop l'explicació del símbol benedictí del rentament de peus i ens van llegir una mena de pregària. Tot en italià perquè no parlaven un borral de castellà. Ens van rentar el peu dret (només un, era simbòlic!) i l'italià que al final va resultar ser el més histriònic i el més entranyable de tots tres ens anava donant, a cada un, un petó al peu!

Doncs bé, el sopar que va seguir, ja sense capelines ni parafernàlia, va ser d'allò més agradable, amb espelmes, vi i conversa, única per a tothom i trilingüe, italià-francès-anglès. La mexicana-noruega de comportament estrany se'n va anar a dormir però la seva filla es va quedar i va voler participar en tot el que es deia i que li anàvem traduint. Vaig tenir el sentiment que aquella noia es curava una mica del dolor que duia a dins, i que els tres italians eren bona gent.

Quan estàvem acabant de sopar i ja era completament fosc, van trucar a la porta. Eren dos homes que tenien un alberg privat un parell de pobles més lluny i venien a saludar. Els italians els van invitar a sopar, ells van dir que ja havien sopat, llavors els van invitar a un vas de vi i van acceptar-lo. Van dirigir la mirada una mica per tot arreu i, jutjant que era el més neutre, van opinar sobre el sostre de l'església. Van dir que havia quedat molt bé, que abans allò es feia servir de corral de cabres... (Vaig entendre que el bisbat de Perugia s'havia encarregat de restaurar el temple). Quan els nostres invitats van marxar, vaig explicar als italians la conversa que havia tingut a la tarda amb les dues dones i la curiositat que despertaven. Vam riure molt perquè es veu que algú els havia dit que tenien poca clientela!

A l'endemà al matí, després d'esmorzar, ja vaig veure que ens farien una altra cop allò de la benedicció. Ens la van fer davant de la porta de l'església, per on passava el camí, i van tornar-se a posar les capelines. Ara ja no ens va fer la impressió de la nit anterior, però sincerament vaig alegrar-me que no passés ningú pel camí mentre durava l'actuació.

Com podeu veure, era un alberg diferent.

dilluns, 9 de juliol del 2012

El camí de Santiago 19. Atapuerca

(Aquesta imatge no és meva -massa ben beta! L'he trobada a la xarxa i és de Antón Hurtado. Són els bosquets de la Sierra de Atapuerca.)

(Intentaré acabar aquest Juliol les notes sobre el tros del Camí de Sant Jaume que vaig fer l'any passat.)

A l'etapa abans de Burgos, vaig veure que el Camí passa molt a prop del jaciment prehistòric d'Atapuerca i vaig telefonar per conèixer els horaris. L'endemà hi havia una visita guiada a mig matí i vaig decidir anar-hi. Vaig marxar el més tard possible de l'alberg de San Juan de Ortega, a les 8h del matí, que és quan tothom ja ha de ser fora. Hi havia només sis quilòmetres fins a Atapuerca i vaig haver d'entretenir-me per fer temps i arribar-hi a les onze. O sigui que vaig poder llegir les inscripcions de tots els monolits commemoratius que hi ha en un camp a l'entrada del poble.


Un dels monolits té una placa que diu que la pedra pesa 2.500 kgs. i que va ser aixecada per membres de les excavacions i per habitants del poble, seguint "los métodos prehistóricos"
Un altre dels monolits està dedicat "A Emiliano Aguirre, padre e impulsor del proyecto científico de Atapuerca. Gracias a ti aquí hubo, hay y habrá tesis". La frase és bona.
Vaig començar a veure que els tres arqueòlegs que dirigeixen les excavacions, tenen imaginació, Juan Luis Arsuaga, J.M. Bermúdez de Castro i Eudald Carbonell.

A les 11h era al Centro de visitantes (un local massa luxós pel meu gust, fet amb unes mides, sales, espais per això i per allò que denotaven que hem passat per un període de vaques molt grasses i hem pecat de megalomania). Com que vaig d'observadora multidisciplinar, vaig preguntar a les noies que venen les entrades si aquelles sales de reunions i conferències es feien servir i em van dir que no, que estava previst que s'hi fessin fòrums, convencions i demés, però que de moment no s'ultilitzaven. M'ho vaig apuntar al cap i us ho explico ara. De totes maneres és l'única cosa negativa que us diré.  


D'allà ens van portar en autocar fins a un poble, a uns 18 Km., que es diu Ibeas de Juarros, situat dins la Sierra de Atapuerca i d'allà a l'entrada del jaciment. Vam caminar per una zona elevada des d'on es veu el jaciment, com es treballa i també vam veure un meeting a peu d'obra entre l'Eudald Carbonell i una dotzena de... savis? que també visitaven el jaciment però per la zona de baix de la rasa.

Algunes coses, que potser ja han sortit en reportatges televisius, però que jo desconeixia i que vaig trobar interessantíssimes:

Origen de la descoberta: Al segle XIX una companyia anglesa que volia transportar mineral de ferro des d'unes mines de la Sierra de la Demanda cap al nord industrial d'Espanya, va tallar (fer una rasa o trinxera) la Sierra de Atapuerca per fer-hi passar un ferrocarril. A simple vista van quedar al descobert diversos estrats d'activitat prehistòrica. Es veu que la gent de per allà hi recollia ossos i altres coses, però que va ser sobretot Emiliano Aguirre qui primer va veure la importància del lloc per a l'arqueologia científica, cap al 1976.
(Sigui dit de pas, avui dia segurament estaria absolutament prohibit fer una rasa com la que es va fer per permetre el pas d'un ferrocarril.)
 
Lloc estratègcic: la Sierra de  Atapuerca es troba en un lloc considerat estratègic pels prehistoriadors, ja que pot ser lloc de trànsit entre les conques de l'Ebre i del Duero, i entre la Serra Ibèrica (Serra de la Demanda) i la Cordillera Cantàbrica. A prop hi ha el riu Arlanzón, on era molt fàcil abastir-se d'aigua i caçar-hi, perquè s'hi trobaven animals que hi anaven a beure. La serra d'Atapuerca, doncs, devia ser una zona important de pas. Es possible que aquesta situació fes que s'hi hagin trobat restes prehistòriques pertanyents a un període que abraça més de 800.000 anys.

Situem-nos: Tenim d'una banda l'anomenat Home de Neandertal, un tipus d'home que va viure a Euràsia entre el 230.000 i el 28.000 a.C. Va coexistir durant uns 5.000 anys amb l'anomenat Homo Sapiens del qual s'han trobat restes a Europa a partir del 33.000 a.C. Aquest Homo Sapiens, per entendre'ns, som nosaltres, els actuals habitants dels cinc continents.
Sobre el tema ¿Com va ser que es va extingir l'Home de Neandertal i es va imposar l'Homo Sapiens? s'han dit moltes coses i hi ha teories diverses. He vist que els dos pols de l'explicació estan en pugna. Un: es van extingir perquè devien entrar en contradicció amb l'Homo Sapiens; sobreviu el més fort, el més adaptat (en pla Darwin). L'altre: no té perquè haver-hi hagut violència o domini, fins i tot hi va haver creuament entre les dues espècies (posició més "buenista" que es diu ara). El cas és que el que va desaparèixer va ser el Neandertal i no el Sapiens. En aquesta visita m'he assabentat d'una cosa molt curiosa: la població europea té entre un 1% i un 4% de genoma de l'Home de Neandertal. O sigui tenim (tinc!) entre un 1% i un 4% de genoma de l'Home de Neandertal
Hi ha un altre espècimen més antic, anomenat Homo Hildenberguensis, que seria un ancestre de l'home de Neandertal. Va existir entre el 600.000 i el 250.000.
A Atapuerca han trobat restes d'un nou tipus més antic encara, que han anomenat Homo Antecessor, que devia existir cap al 800.000 i que fan pensar en un ancestre de l'home Hildenberguensis. Cada cop més enrera, cada cop més lluny!


Geologia: El tipus de roca calcària ha permès, per erosió deguda a l'aigua, la formació de coves i avencs subterranis que van constituir trampes naturals per a animals i que van ser utilitzades per aquests primers homes com a dipòsits de cadàvers. Posteriorment aquestes cavitats han estat reomplertes de manera natural per materials que s'hi han sedimentat i s'anomenen dolines.
Rebre l'explicació de com s'investiguen aquests amuntegaments d'ossos i de les conclusions a què s'arriba, és apassionant.

Només un detall: a un dels avencs plens d'ossos d'animals caiguts per accident, s'hi podia entrar gatejant per un forat lateral. Hi entraven alguns mamífers carronyaires i també alguns humans. Per les marques dels d'ossos es pot saber si els carronyaires eren animals (deixaven marques d'urpes) o humans (deixaven marques de destrals). Resulta curiós que quan s'ha fet l'estadística dels ossos dels animals caiguts s'han trobat a faltar molts caps i moltes potes. Vaja, que sobretot hi ha carcanades! Això significa que els humans s'enduien els caps i les potes, més fàcils de tallar i de transportar.

Troballes:
Les troballes són contínues. S'excava del 15 de juny al 15 de juliol. Em vaig preguntar: per què un períde tan curt? per falta de pressupost? No! És que es troba tant de material que fan falta els onze mesos restants per analitzar-lo.

El Parc d'interpretació Arqueològic es troba al costat del Centre de Visitants i s'hi fan demostracions de tècniques prehistòriques: et fan una destral davant teu, fan sonar una mena d'instrument musical, llencen una fletxa amb un propulsor, t'encenen foc... Les persones que ens fan les explicacions i demostracions, tant aquí com al jaciment són arqueòlogues i parlen en tot moment amb coneixement de caua.

Aquesta visita a Atapuerca s'ha d'allargar anant a  Burgos a visitar el Museo de la Evolución. Es va fundar arrel dels descobriments d'Atapuerca, s'hi exposa entre altres el material trobat a les excavacions i els directors, crec, són els tres magnífics del jaciment. S'hi han degut d'invertir molts diners, però el resultat és de qualitat.

divendres, 6 de juliol del 2012

El Cabo de Gata. Caminades

Avui sí que acabo amb el cabo, amb un mapa amb les tres caminades que vam fer. 
La plana amb l'espart a què m'he referit a la nota anterior és la Rellana de San Pedro, en el tram entre el Playazo i Agua Amarga, que segueix justament el GR92 que és el GR Mediterrani. És una etapa dura perquè hi ha molta pujada i baixada, però paga la pena.

dijous, 5 de juliol del 2012

El Cabo de Gata. L'espart


Acabo les notes sobre El Cabo de Gata parlant de l'espart.

La planta de l'espart és una de les més comunes al Cabo de Gata. En una de les caminades, després de pujar a una muntanyeta per un camí molt dret, vam arribar a una plana elevada des d'on es veia una extensió meravellosa de mar. Aquesta plana estava absolutament recoberta de plantes d'espart, amb les seves despentinades fulles voleiant pel fort vent que bufada. Era una imatge preciosa, era com avançar per una alfombra voladora.

Després a Níjar veurem uns cistells molt matussers fets amb aquest espart i destinats als turistes.

Em va venir al cap una imatge molt llunyana. El lloc era Barcelona, el temps els anys 50, les protagonistes dues dones grans. Enraonaven d'un immigrant d'Almeria. Jo era molt petita però recordo molt bé que es tractava d'algú d'Almeria:
-Li vaig preguntar que què feien al seu poble i, imagina't tu, em va dir que conreaven espart!
-Espart?
-Sí, dona, espart. No m'estranya que hagin de marxar.
Em va quedar gravat al cap que això de l'espart no era gaire productiu, el que no sabia és que una plana d'espart un dia de vent fos tan bonica.

dimecres, 4 de juliol del 2012

El Cabo de Gata. El fonoll gegant

Vaig dibuixar un fonoll gegant que em va sorprendre trobar en un paratge tan sec com el Cabo de Gata.

dimarts, 3 de juliol del 2012

El Cabo de Gata. Les atzavares

Les atzavares en alguns llocs del Cabo de Gata arriben a formar bosquets on dominen les línies verticals de les gruixudes tiges centrals, amb les seves flors. Ens expliquen que aquestes flors les tallen per donar-les a menjar a les cabres.

dilluns, 2 de juliol del 2012

El Cabo de Gata. Dunes fòsils

A Los Escullos, hi ha unes roques blanques, menjades per l'aigua i l'aire, amb molt forats. Són  molt toves i s'esmicolen i trenquen amb facilitat. Són dunes fòssils.

diumenge, 1 de juliol del 2012

El Cabo de Gata. Roques volcàniques

Sense entendre-hi, com és el meu cas, ja es veu de seguida que aquestes roques no són corrents. Hi ha moltes roques volcàniques de formes espectaculars.