dimarts, 10 de juliol de 2012

Camí de Santiago 20. Puente Fitero

Arribant a la província de Palencia un bon dia em vaig passar de quilòmetres i, rendida, vaig decidir quedar-me a un alberg que hi havia al mig de no-res. Era una esglesieta romànica d'allò més senzilla, a la vora del Puente Fitero que travessa el Pisuerga. Cap poble, cap botiga, cap altra casa. Res. Només l'esglesieta d'una sola nau, el pont, el riu i els camps.
Bueno, doncs allà estava jo a mitja tarda, decidida a demanar alguna cosa per menjar, a demanar sopar, aixopluc per dormir i esmorzar l'endemà al matí. 

Els qui duien l'alberg eren tres italians de Perugia que em van dir que eren d'una associació que es dedicava a promoure els peregrinatges a pede. O sigui que si vas en bicicleta allà no t'hi volen. Però feien cures de butllofes als peus a tot el que s'hi parava i ho necessitava.
Em van oferir síndria, xorisso, pa i un bicchiere de vi. Jo els hagués donat l'ànima. Després d'haver menjat i ressuscitat em van preguntar si volia fermare allà i els hi vaig dir que si podia ser que sí, que volia quedar-m'hi a dormir. 
Vaig rentar-me la roba com si fos una dona d'un western, fent servir una bomba que tenien darrera l'església, on feia falta manxar perquè pugés l'aigua. Vegeu el dibuix de dalt. (En honor de la veritat, també tenien una construcció a part, amb wàter, dutxa i plaques solars, que s'agraïa.) 


Vaig establir contacte amb els altres quatre caminants que també dormirien allà aquella nit. Una mestra francesa jubilada, un jove francès que feia meditació assegut sobre el llit, una dona mexicana amb nacionalitat noruega, clarament desorientada i amb la ment agitada, i una noieta noruega, filla de la mexicano-noruega, que patia per l'estat psíquic i el comportament de la seva mare.

Vaig començar a fixar-me en el lloc on havia menjat i on havia de dormir. Era una nau única, un altar desafectat amb unes quantes cadires de cuir disposades en semicercle, una taula llarga i cadires al mig de la nau. Una cuineta en un dels costats i, al fons, unes lliteres on cabien vuit persones. Una pila de mantes. Un altell amb dos llits més. I espelmes per tot arreu. Vaja, que allà dins no hi havia electricitat i que a la nit les espelmes serien les que ens il.luminarien.

Un dels italians em va explicar que abans de sopar farien una petita cerimònia d'acolliment dels peregrins (nosaltres) i que ens rentarien els peus, un acte simbòlic de benvinguda que agafaven prestat de l'ordre de Sant Benet. Que, evidentment, si jo no hi volia participar, podia no participar-hi. Em vaig quedar una mica preocupada.

Com que el temps del sopar i el temps temible de la cerimònia d'això dels peus encara no havia arribat, vaig estar-me asseguda al pedrís de fora. Començava a fer una mica de fresca que és l'hora en què totes les dones de tots els pobles espanyols surten a caminar a la carretera i fan uns cinc o sis quilòmetres, la distància diària que recomanen tots els metges de la Seguretat Social espanyola. Van passar, doncs, unes dones del poble de més enllà que tornaven del seu passeig diari, molt contentes i parlaires. Van saludar als del pedrís de l'església i quan van veure que jo contestava en castellà, i a més amb accent castellà, es van parar a parlar amb mi, encuriosides. Ay! si Vd es de aquí! Unes quantes frases preliminars sobre els temps que canvien, la gent que ha emigrat i les màquines del camp, i després van entrar en la matèria que realment els interessava:
-A Vd cómo es que se la han quedado? No quieren a todos, eh? Hay muchos que no se los quieren quedar...
-Hoy veo que son cinco los que estan para dormir. Vd ha visto cuántas camas tienen? No sé cuántas tendrán...
-Un día nos invitaron a entrar..., ¡nos invitaron a cenar y todo!... Pero nosotras, claro está, dijimos que no...
Els italians eren el centre de les xafarderies de la rodalia. 

Va arribar el moment de l'acte. Jo tenia una mica d'angúnia, la veritat. Ens van demanar que pugéssim a l'altar i que seguéssim en aquelles cadires de cuir disposades en semi-cercle. Van acostar-se amb una gerra i una palangana d'estany, francament molt dignes, i una tovallola antiga de fil, digníssima també. La mestra jubilada francesa i jo ens vam creuar una mirada i em va semblar entendre que ella estava pensant com jo ¿fins on estic disposada a arribar?
El moment crucial, però, va arribar tot seguit, quan els tres italians s'acosten a una de les parets de l'altar i de tres ganxos que hi ha en despengen tres capelines de vellut negre que tenen petxines cosides al davant. Se les posen! Increïble!
Aquí l'angúnia es va transformar en meravella davant aquest sentit tan operístic, tan hiperbòlic i tan dramàtic dels italians! Déu meu! Amb les seves capelines ens van fer un altre cop l'explicació del símbol benedictí del rentament de peus i ens van llegir una mena de pregària. Tot en italià perquè no parlaven un borral de castellà. Ens van rentar el peu dret (només un, era simbòlic!) i l'italià que al final va resultar ser el més histriònic i el més entranyable de tots tres ens anava donant, a cada un, un petó al peu!

Doncs bé, el sopar que va seguir, ja sense capelines ni parafernàlia, va ser d'allò més agradable, amb espelmes, vi i conversa, única per a tothom i trilingüe, italià-francès-anglès. La mexicana-noruega de comportament estrany se'n va anar a dormir però la seva filla es va quedar i va voler participar en tot el que es deia i que li anàvem traduint. Vaig tenir el sentiment que aquella noia es curava una mica del dolor que duia a dins, i que els tres italians eren bona gent.

Quan estàvem acabant de sopar i ja era completament fosc, van trucar a la porta. Eren dos homes que tenien un alberg privat un parell de pobles més lluny i venien a saludar. Els italians els van invitar a sopar, ells van dir que ja havien sopat, llavors els van invitar a un vas de vi i van acceptar-lo. Van dirigir la mirada una mica per tot arreu i, jutjant que era el més neutre, van opinar sobre el sostre de l'església. Van dir que havia quedat molt bé, que abans allò es feia servir de corral de cabres... (Vaig entendre que el bisbat de Perugia s'havia encarregat de restaurar el temple). Quan els nostres invitats van marxar, vaig explicar als italians la conversa que havia tingut a la tarda amb les dues dones i la curiositat que despertaven. Vam riure molt perquè es veu que algú els havia dit que tenien poca clientela!

A l'endemà al matí, després d'esmorzar, ja vaig veure que ens farien una altra cop allò de la benedicció. Ens la van fer davant de la porta de l'església, per on passava el camí, i van tornar-se a posar les capelines. Ara ja no ens va fer la impressió de la nit anterior, però sincerament vaig alegrar-me que no passés ningú pel camí mentre durava l'actuació.

Com podeu veure, era un alberg diferent.

Cap comentari: