dilluns, 20 de desembre del 2004

Trilogia sobre la revolució Cultural Xinesa (3)


(Acabem avui els comentaris sorgits a partir de l'exposició de fotografies sobre la Revolució Cultural).


Fa un parell d'anys vaig recórrer a una acupuntora, la Margarita Chuang Ching Li, de qui m'havien parlat molt bé.
Em vaig trobar davant d'una dona xinesa, vorejant la seixantena, afable i bona professional. A la paret del seu despatx del carrer Casanova, hi té la traducció d'un certificat dels anys d'exercici professional a Xina. A la sala d'espera hi ha el títol de metge de la Universitat de Kunming, a Yunnan, del 1965. És un títol que té una factura una mica matussera, el paper és senzill, el disseny és... revolucionari, en el sentit polític del mot.
També té, emmarcades a la paret d'una de les sales, cartes de pacients catalans datades dels anys 80, que certifiquen que la Margarita els ha curat amb acupuntura tal o qual dolència que ningú els havia sabut tractar.
Al passadís hi ha quadres xinesos i una peixera.
Fins aquí, el decorat.
Ara, ella.
La Margarita, doncs, és metge, tot i que m'imagino que el títol no l'ha pogut convalidar i que per això a Barcelona s'ha de limitar a l'acupuntura. Però et mira en tant que metge, et fa treure la llengua i et dóna uns copets a la panxa, que no m'havien donat des que tenia 5 o 6 anys. És una dona forta, amb molta personalitat, intel.ligent i viva, un toc d'ingenuïtat, entranyable.
Un dia, veient-la tan amarada de cultura xinesa, apuntant la propera cita i les notes sobre la meva salut en xinès, li pregunto com és que es diu Margarita.
Polque mi madle e' catalana, sento, sorpresa.
Li demano que, si us plau, m'ho expliqui.
I escolto amb atenció.
------------------
Som a Barcelona, l'any 1935, i la seva mare, la Margarita Rafí, té 23 anys. Acaba de conèixer un intel.lectual xinès, un home cultivat i viatjat que ha vingut a Barcelona per tenir contacte amb la llengua castellana, ja que treballa com a traductor. Enamorament fulminant i decisió ràpida: la Margarita vol casar-se amb l'home xinès i marxar a viure a la Xina.
Entonce' viaje no como ahola, ela todo difíci', balco, tlen, otlo balco. Todo' le decía': "no vaya', si allí él no te quiele, tú lejo' y sola ¿qué hace'?".
A la foto de la seva mare que la Margarita té al despatx, veig una noia molt jove amb cabell ondulat a l'estil dels anys 30, però amb una barra forta i un aire decidit. La Margarita Rafí, ja us ho suposeu, es casa i marxa.
El marit decideix instal.lar-se a Shangai, perquè és la ciutat més cosmopolita i adequada per a la seva dona estrangera.
Mi madle no vivió guela civi' española, pelo vivió guela con japonese'. El pare té sentiments clars contra la invasió japonesa i escriu articles abrandats als diaris que sovint a última hora són censurats pels invasors. El dilecto' de su peliódico dice: "No haga' altículo' ta' fuelte' polque luego a media noche tengo que colé' a esclibí' otla cosa". Pelo él continua esclibiendo fuelte.
Detenen uns seus companys, a ell el vigilen els espies japonesos i finalment el vénen a buscar, però la Margarita Rafí diu a la policia que el seu marit no hi és i aconsegueixen escapar. Marxen a Canton a corre-cuita, però enduent-se'n els diccionaris, i més endavant acabaran fugint a Hong-Kong, on tenen tota la casa plena de refugiats com ells.
Després de la guerra, reinstal.lats a la Xina no colonial, són ja tota una família. La Margarita Rafí ha tingut cinc fills, el segon dels quals es diu Margarita com ella i és la meva acupuntora.
Li pregunto com és que no parla gens de català i em torno aquedar de pedra: Polque mi madle a nosotlo' siemple no' habló en chino. Sorprenent per més d'un motiu aquesta noia de barra forta i mirada decidida. (Per continuar llegint heu de clicar a sobre el CONTINUA de la ratlla següent)

La Margarita m'explica que les autoritats comunistes van respectar el nivell de vida de la família. Vivien en una finca, amb arbres fruiters i amb algun treballador per cuidar el terreny. Y hasta había un lago con una balca". Com que el pare tenía família emigrada i la dona era estrangera, la finca podia haver estat comprada amb diners del treball a l'estranger i no els va ser confiscada. Lo' comunista' tlatalon bien a mi padle.
Cap al 1961 decideixen marxar a Barcelona. No goso preguntar quins són els motius de la decisió. En tot cas, primer marxarà la Margarita Rafí amb els fills i el pare té la intenció de fer-ho al cap de pocs anys, perquè ara no li donen el passaport i ha d'esperar a jubilar-se. La Margarita filla, la meva acupuntora, es queda també a la Xina per no deixar sol el pare i, a més, per continuar estudiant medicina a la Universitat de Kunming on ha aconseguit entrar després de molt d'estudi i esforç.
Però quan arriba la jubilació, no és possible marxar perquè es troben immersos en la Gran Revolució Cultural Proletària. Recordo la seva frase: Entonce' lo' chico' hacía' lo que quelía'.
La Margarita s'assabenta que a l'empresa on treballa el pare hi ha una sessió d'acusació i autocrítica pública i que ell és un dels que són a l'escenari. Cojo bicicleta y voy coliendo a vel qué pasa. Son do' i al que clitica' má' e' al otlo, pero él està allí al lado de pie mucha' hora' y cara toda muy roja. Yo tengo miedo que tenga infalto.
La Margarita està trasbalsada perquè el seu pare no acceptarà de reconèixer, afirmar o autocriticar-se de cap cosa de la qual ell no estigui convençut. La imatge que té d'ell és una imatge bonica, de persona coherent, amb conviccions. És per això que la foto de Zhensheng, on hi ha uns dels denunciats amb un guant entaforat a la boca, perquè no pugui parlar, no només m'ha fet pensar en la insubmissió i en la desobediència civil, sinó també en el seu pare.
Després d'aquesta primera sessió, la Margarita es preocupa de protegir-lo, perquè està amenaçat de noves sessions. Se li acut d'ingressar-lo com a malalt en una habitació de l'hospital on ella treballa. Pero no podía esconde'lo allí polque todo estaba al revé'. Enfelmera' pasaba' visita' y médico' flegaba' pasillo'. Parla amb els membres de l'empresa on treballa el pare i els convenç que està malalt i que s'ha de curar. Luego vosotros' hacéi' lo que quelei' con él, ahora no, él enfelmo, tiene que cura'. La Margarita em diu que ella visita els treballadors de l'empresa i que com que té prestigi professional, exerceix certa influència sobre els pacients-denunciadors. El pare es reclou a casa, on una cunyada li porta el menjar, i sis mesos després la Margarita se l'enduu a casa seva, però em diu; Había mucho' chivato' y yo hago coltal pelo y vestil bien, perquè no es murmuri que està amagat.
Un bon dia apareix un gran cartell al seu hospital, denunciant-la perquè està molt lligada al seu pare i és filla d'una estrangera. Decideix no fer cap comentari i la denúncia finalment no té conseqüències.
Passen el cap, però fins l'any 79 la Margarita amb els dos fills que ha tingut entretant, i el seu pare, no poden venir a Barcelona. El marit de la Margarita tardarà encara dos anys a poder obtenir passaport.
Mi familia aquí no podían clee' lo que yo decía de revolución'.
M'explica altres coses de la seva instal.lació a Barcelona, però això ja ens apartaria massa de la Revolució Cultural.
També em diu que la seva mare, la Margarita Rafí, ha escrit algun llibre, crec que sobre naturisme, i que és vegetariana estricta. Que cada dia fa dues hores d'automassatge xinès, començant pel cap i acabant pels peus, i en camina dues més per la terrassa de l'àtic on viu. No la conec, però pel que m'explica la Margarita em sembla encara més xinesa la mare que la filla.

dijous, 16 de desembre del 2004

Trilogia sobre la Revolució Cultural: 2 La distància


El dia anterior parlàvem de l'exposició fotogràfica sobre la Revolució Cultural xinesa al CaixaFòrum. Arran d'aquesta mostra vull dir alguna cosa més, sobre la Margarita i el seu pare, que van viure directament la Revolució Cultural, i també sobre com és de lenta a vegades la reflexió a propòsit d'un fet històric.

En la nota biogràfica del fotògraf Li Zhensheng hi ha de fet un resum de la cronologia de la Revolució Cultural:
El 1966 té 26 anys i està treballant com a fotoperiodista al diari de la seva província, Heilongjiang. Comença el moviment revolucionari i ell participa activament a la seva empresa en l'acusació i destitució dels membres de la direcció. A partir de l'any següent es veu immers en les lluites entre els diferents grups revolucionaris que s'acusen els uns als altres de no ser-ho prou. Al 1969 la direcció del Partit, recuperada per Mao Tse-tung, decideix posar ordre en tota aquella joventut que vaga per les ciutats i Li Zhensheng és enviat a reeducar-se a una comuna camperola, igual que molts altres joves. Dos anys després torna a treballar a la capital de la seva província i el 1972 dirigeix el Diari de Heilongjiang. No va donar a conèixer el material que avui s'exposa fins al 1999.
-----------------
El primer estiu de la Revolució Cultural, el del 66, hi va haver set aparicions de Mao Tse-tung a la plaça Tian'anmen davant de multituds de guàrdies rojos.
¿Quants eren els milions de joves i adolescents xinesos circulant a peu i amb tren pel país, camí de Pekin, per si podien veure el Mao? Dotze milions? Vint? El doble? Eren molts milions.
Entonce' lo' chico' hacía' lo que quelía' em diu, impotent, la Margarita, amb el seu castellà-xinès sense consonants finals.
Ara, amb més informació i amb la perspectiva dels anys, és fàcil veure-ho amb distància. Llavors, en calent i des d'Europa, embriagava.
L'oposició al monolitisme soviètic, a l'encarcarament, la il.lusió d'una altra manera de ser revolucionari.
-----------------
A l'exposició es mostra un vídeo amb una entrevista actual al fotògraf, que té interès justament pel recul que pren respecte als fets de què parla.
Ajuden a reflexionar alguns dels llibres que toquen el tema:
Balzac i la petita modista xinesa, de Dai Sijie, és una perla des de tots punts de vista, començant per la seva concisió. És un relat ple de matisos que suggereixen moltes idees, ambientat en una comuna pagesa on es reeduquen uns joves ciutadans.
Cisnes salvajes, de Jung Chang, Ed. Circe, és la narració de la vida de tres generacions de dones, l'última de les quals viu la Revolució Cultural en plena adolescència. Té molt d'interès memorialístic, més que no pas literari. La Margarita ha llegit el llibre i marca distàncies: Esta chica pasó má' mal que yo.
Hi ha un tercer llibre, Ser dona a la Xina, de Xinran, Ed. 62, que recull històries de dones xineses que van ser difoses en un programa de ràdio conduït per l'autora del llibre. És un testimoni valuós, però més radiofònic, una mica morbós, amb molts exemples d'abusos sexuals, alguns dels quals ocorreguts durant els anys de la Revolució Cultural.
Sortint de l'exposició em vénen a la memòria fets i converses que al fil dels anys van ser flashos de lucidesa.
El primer, la lectura del llibre Deuxième retour en Chine de Claudie i Jacques Broyelle, que havien marxat entusiasmats a treballar un any a les Edicions en Llengües estrangeres a Pekin i en van tornar el 1976 esparverats
Una conversa a finals dels anys setanta, amb uns turistes que tornaven del Perú: En aquell poble de mala mort, hi havia un iaio amb ponxo, arraulit contra una tanca, mig endormiscat al solet. I a la paret de darrera seu, una pintada recent, formidable: "Abajo el traidor Lin Piao".
Eren els anys del Sendero Luminoso al Perú i els del Pol Pot a Camboia. El Lin Piao, de ser el "dofí" del Mao, havia passat a fugir en un avió en direcció a la URSS i a estrellar-se a Mongòlia.
El 1976, a la mort de Chu En Lai (pocs mesos abans que la de Mao Tse-tung), la plaça Tian'anmen havia vist desfilar, durant dies, milions de persones en una manifestació espontània de dol que va ser interpretada com un elogi popular al relatiu seny del personatge, enfront dels excessos dels altres dirigents.
Després de la mort de Mao, només va fer falta un mes, un de sol, perquè fos detinguda la seva dona i se l'acusés de totes les intransigències. Ella i els seus tres companys polítics van ser batejats la banda dels quatre, motiu amb més reminiscències de bandolers de camí ral, que de polítics d'un país tan gran.
Ens queda acabar aquesta trilogia el dia que ve amb una història de novel.la: 3.- La Margarita i el seu pare

dimarts, 14 de desembre del 2004

Trilogia sobre la Revolució Cultural: 1 L'exposició de fotografies


Al CaixaFòrum (la sala d'exposicions a la Casa Ramona, al peu de Montjuïc), hi ha una exposició de fotos d'un periodista xinès, Li Zhensheng, sobre la Revolució Cultural.


Les fotos són bones. Es tracta majoritàriament d'instantànies no publicades a l'època, perquè mostren la cara negra, repressiva de la Revolució Cultural. El fullet de l'exposició diu que el fotògraf "capta la gran obra de teatre que va ser el moviment". Hi ha alguna cosa d'això: els escenaris, les tarimes, el públic..., la mise en scène.
Em fixo ara en algunes fotos:
La primera, la d'uns monjos budistes que duen un cartell on hi ha escrits penjaments sobre la doctrina budista. Les seves mirades esporuguides són com si ens diguessin: "no portem aquest cartell infame perquè creguem res del que hi diu, sinó perquè tenim por". És una imatge que parla sobretot dels qui són a l'altra banda, dels que els han posat els cartells.
Una altra. Una sèrie de dues fotos: en un descampat, uns homes d'esquena amb les mans lligades al darrera, una mica de públic, un escamot que apunta. A la foto següent ja han disparat i els cossos jeuen bocaterrosa. Aquest afusellament és el contrapunt a les imatges de repressió més "simbòlica" o teatral: els cucurutxos de paper al cap, els cartells penjats al coll, les genuflexions obligades, els insults. Recorda que no tot quedava en paraules i gestos.
La tercera imatge que vull comentar és la imatge de la insubmissió i
em va fer pensar en el pare de la Margarita, de qui parlaré a la propera nota. També es tracta d'una sèrie de fotos, com si fossin fotogrames d'una pel.lícula. Un acusat és exposat en públic i el volen fer declarar en contra del seu pare, també detingut. L'acusat no només no ho vol fer, sinó que a més pretén protestar. Els seus acusadors li entaforen un guant a la boca per fer-lo callar.
El dia que ve:
Trilogia sobre la Revolució Cultural: 2 La distància

dilluns, 13 de desembre del 2004

Interiors 8: entaular-se

Continuo il.lustrant la mateixa casa de notes anteriors.
La taula del menjador és ben gran, per poder-hi menjar molta gent, envoltada de força cadires, desparellades, i una trona, perquè en un lloc així sempre hi ha una criatura que l'ha de menester.
Les frases que acompanyen el ritual són com campanades de rellotge:
Que ja tirem l'aigua a l'arròs!
Nens, a parar taula!
El dinar és a taula!
A la taula i al llit al primer crit!

I en acabat, quan s'ha de desparar la taula, la més pràctica de totes:
Aprofiteu el viatge, s'entén : cap a la cuina.
(Més Interiors aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)

dimarts, 7 de desembre del 2004

Passeig

De les grans obres, em recomanen les de condicionament de les ribes del Besòs. I en efecte, resulta una caminada interessant i agradable.
Des de l'alçada del pont del tren, a prop de l'estació de Sant Adrià, vora la desembocadura del riu, es pot anar pujant per la banda esquerra del Besòs. Hi ha una ampla franja verda de prat força cuidat, un doble carril de bicicleta i un passeig asfaltat per a vianants. Sudamericans que juguen partits de futbol, famílies que passegen, uns que hi han vingut a córrer, ciclistes, alguns patinadors. Baixa aigua pel riu.

Després del nus de la Trinitat s'acaba l'ajardinament, però es pot seguir amunt per un camí més enlairat, també asfaltat. A baix, vora el riu, hi ha un canyissar interminable, després un ramat de bens i cabres que pasturen. Uns ocells blancs, de coll i potes llargues, espigolen alguna cosa per terra i de tant en tant alcen el vol i aterren al llom dels bens, baixen el bec i hi piquen ¿una puça? Els bens no s'immuten, però els ocells s'hi posen amb les potes una mica aixerrancades, perquè el be poc o molt camina i ells no volen caure. N'hi ha un que fa un saltiró i canvia de be. No sé, sembla com una falta de respecte.
La dona que m'acompanya, al començament de la passejada, m'ha dit:
-Aquí hi vaig haver de venir per l'aixecament d'un cadàver.
Ella és jutge. El mort era un jove submarinista que es va aventurar per l'aigua de sota el pantalà de la tèrmica de Sant Adrià i va ser absorbit per una de les turbines de refrigeració d'aigua.

Quan som més amunt, es gira, mira la presó de la Trinitat a l'altra banda del riu, es torna a girar cara al cementiri de Santa Coloma i m'explica el que ja veia fa trenta-cinc anys des de la finestra de la seva cel.la i el que no veia, perquè s'ha construït després.
Ja no hi ha cap més pont, fins a Montcada. Allà es pot travessar el riu a l'alçada del Parc de les Aigües. És on començava el Rec Comtal que duia l'aigua del Besòs cap a la Barcelona vella. El carrer del Rec Comtal, el carrer del Rec, i potser el carrer de Regomir, no ho sé, recorden el trajecte de l'aigua.
A Montcada es pot agafar el tren per tornar a Barcelona en un tres i no res. Uns nens sudamericans semblen un pèl sorpresos quan els demanem en català on és l'estació. El noiet més gran, es concentra com qui medeix les pròpies forces, dubta i ens dóna les indicacions en castellà. La nena més petita l'interromp per precisar millor el trajecte, en català.
Per arribar a Sant Adrià es pot agafar, també, el tren o l'autobús número 43, o si voleu el 44.
Dues horetes de caminar per un passeig recomanable.
(Recordo que es pot clicar per ampliar el mapa)

dimecres, 1 de desembre del 2004

Interiors 7: els armaris empotrats

Dos o tres tons de blau a les motllures dels armaris.
De portes endins, uns espais grans, de quan un armari no era un moble, sinó una mena de cambra, un espai a mig camí d'un rebost.
Les bigues una mica tortes, fetes de pins desbastats, sense floritures de fuster. N'hi ha una de transversal que falca totes les altres.
Parets, bigues i voltetes del sostre, emblanquinades amb calç.
Aquest quarto dels armaris té un lavabet, un rentamans, a la paret, però l'he esborrat perquè no quedava bé. El dibuix i els programes informàtics de dibuix tenen això, que es pot canviar la realitat.
Aquesta peça és una entrada al menjador, on hi ha la llar de foc i el piano. Rentar-se les mans abans de dinar, un bon costum que estem perdent, ara que ja anem tan nets tot el sant dia.
A l'altre racó del quarto dels armaris, a finals d'estiu hi havia sacs d'avellanes.
(Més Interiors aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)

diumenge, 28 de novembre del 2004

Interiors 6: exterior i més pou

Continuem amb el pou. He entès (atenció, he entès, no sóc cap experta) que en aquesta terra de secà hi ha dos tipus de pou.
Uns que punxen un corrent d'aigua poderós que surt amb pressió a l'exterior, sovint perforats a força profunditat amb instruments moderns. D'altres, anomenats aquí de llàgrima, són més modestos i en general més antics. Tenen una profunditat menor. Imaginem que un pou dels del primer tipus pot tenir 50m. de profunditat mentre que un dels segons en pot tenir 10 o 12. Aquests pous de llàgrima van a parar a una capa argilosa o similar, més o menys impermeable, i obren una cavitat que funciona aproximadament com una cisterna natural. L'aigua que hi va a parar de manera natural arran de les pluges, hi queda retinguda. La paraula llàgrima està motivada perquè és com si la terra subterrània anés plorant i l'aigua s'escolés poc a poc cap avall i anés omplint la cavitat.
Hi ha pous de llàgrima que són, a més, amb sabata, és a dir que quan els que excaven han arribat a aquesta capa més impermeable, excaven una mica més, lateralment, de manera que la cavitat tingui més capacitat. Aquests pous acusen molt la secada i també les pluges. Quan plou, durant un temps l'aigua és més tèrbola, i evidentment més abundant.
L'aigua es pot treure amb corda, galleda i politja, o bé amb bombes manuals. També hi ha bombes que funcionen amb electricitat, on n'hi arriba -no és el cas d'aquest tros-, o que funcionen amb motors de gas oil. Com més fàcil és treure aigua, més se'n gasta i més aviat baixa el nivell del pou. Per això a alguns trossos han decidit en un moment o altre de la seva història fer un altre pou i ara en tenen dos, que indefectiblement s'anomenen pou nou i pou vell.
Sigui com sigui cada casa té la millor aigua.
(Podeu clicar per ampliar la imatge)
Els saurís o buscadors d'aigua tenen un nimbe una mica esotèric, encara que avui en dia acostumen a tenir empreses perforadores. Jo havia sentit a parlar de pèndols i varetes d'avellaner que s'inclinaven totes soles a mans del saurí. Quan vaig veure'n un de veritat (que a més es veu que era bo i que l'empresa li funcionava) vaig tenir una decepció, perquè va treure un rellotge de butxaca amb una cadena i li va començar a donar voltes com hauria pogut fer-ho qualsevol.
I aprofitant que hem sortit a fora de la casa, fixem-nos en el paisatge d'aquesta part alta del Camp de Tarragona, tocant a la Conca de Barberà.
Al fons, muntanyes pelades, la pedra clapejada del verd de les mates de boix i de ginesta. Un pi torturat per aquí i un altre per allà.
Més a la vora, camps llaurats separats per marges, trossos de terra vermella i trossos de terra grisa més pissarrosa. Vinya, olivera, avellaners, ametllers, algun garrofer, alguna figuera. De tant en tant un bosquet de pins i alzines bordes.
(Més Interiors aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)

dimecres, 24 de novembre del 2004

La pantalla a la porta del Poliorama

Arrel de la presentació del llibre sobre el Comas i Solà fa uns dies, vaig entrar per primera vegada a la Reial Acadèmia de Ciències, Rambla 115, Barcelona. És l'edifici on hi ha el teatre Poliorama. A la façana s'hi pot veure un rellotge que dóna (o donava, suposo) l'hora oficial, tal com diu en un rètol esmaltat de blanc i negre que hi ha just a sota. En el vestíbul del teatre, davant de les taquilles, comença una escala que puja a l'Acadèmia. Havia passat molts cops pel davant, però mai no l'havia vista. A dalt, al saló d'actes, em mirava les pintures decimonòniques de la paret: alegories de la Ciència, la Tècnica i la Natura.
A la sortida, un cop ja a la vorera de la Rambla, em diuen que em fixi en una pantalla que han posat just a sobre l'entrada, on es passa contínuament informació sobre el centenari de la fundació de l'Observatori Fabra (1904), del qual va ser primer director justament Josep Comas i Solà. És un reclam. Que es noti que el Poliorama comparteix espai amb l'Acadèmia.

dissabte, 20 de novembre del 2004

S.O.S

DEMANO AJUDA ALS BLOGUISTES QUE PASSIN PER AQUEST POST.
NECESSITO (ABANS DE DILLUNS A LA NIT), UNA POESIA (EN CATALÀ O TAMBÉ POT SER EN CASTELLÀ) QUE ES REFEREIXI A LA FORÇA DE LA PARAULA I/O A LA IMPORTÀNCIA DEL TREBALL CONTINUAT.
Una persona amiga que ha de fer una intervenció, podríem dir-ne de mediació o de pacificació, en un medi escolar on hi ha batusses, m'ha demanat ajuda i jo us en demano a vosaltres. O sigui, les idees que vol emfasitzar són: UNA per als alumnes) val més la paraula que el cop de puny; i DOS per als mestres) senyors professors no es desanimin.
Gràcies.

dijous, 18 de novembre del 2004

Interiors 5: el llit



A l'habitació del rentamans hi ha un llit de ferro, ample i alt.

Ha viscut moltes històries.
Fa ... cent anys? més aviat cent vint-i-cinc... unes criatures hi dormen. És de nit, fa vent i enmig d'una gran tempesta cau un llamp a la casa, entra a l'habitació, recorre el capçal metàl.lic i fon els peus del llit. Les criatures creixen però ho recordaran sempre, ho explicaran a fills i néts fins que són velles.
També hi va haver un mort en aquest llit. Poc temps més tard que el llamp. Un home jove encara, però malalt. Se sap malalt i comença a escriure un dietari on apunta el curs de la malaltia, observacions del temps, de les collites, també comptes i algunes notes d'humor sobre els seus fills, sobre les minyones i els mossos, sobre les visites. Són uns pocs fulls que s'acaben just una setmana abans del dia que assenyala el certificat de defunció. De l'home ens n'ha quedat un retrat a l'oli i els fulls d'aquest dietari on intentava retenir la vida.
El llit ha conegut altres històries, que no se saben. Segurament menys tràgiques.
(Més Interiors aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)

diumenge, 14 de novembre del 2004

Comas i Solà

Dijous al migdia, un jove enginyer català que treballa al Regne Unit m'explica que ve d'una ciutat irlandesa amb indústria de la branca microelectrònica, on treballen molts enginyers valencians. Em diu que hi ha més enginyers valencians dedicats a la microelectrònica en aquest racó d'Irlanda que en tot el País Valencià. I també em parla, trist i queixós, d'un cas particular d'una empresa catalana que s'ha dedicat fins no fa gaire a la microelectrònica i que ara ha decidit liquidar el negoci i llogar la nau per guardar material d'empreses constructores: cimenteres i tot això. "Aquí tothom posa els diners a la construcció".

El mateix dia, al vespre, assisteixo a la Reial Acadèmia de Ciències a la presentació d'un llibre editat per l'Ajuntament de Barcelona: Josep Comas i Solà, astrònom i divulgador.
Comas i Solà (1868-1937) va ser un científic rellevant, primer director de l'Observatori Fabra i descobridor de diversos asteroides i cometes. Reconegut per diverses associacions i publicacions científiques internacionals de la seva època, va adquirir popularitat, ja que era un aferrissat defensor de la divulgació científica i va multiplicar articles periodístics i conferències públiques. Els dos acudits que vénen a continuació ens ho confirmen.

Un personatge interessant, doncs, de qui parlarem un altre dia, ja que fa uns anys vaig recollir-ne una mica d'informació que pot valer la pena comentar.
I justament, aquest dijous al vespre, sentint parlar en la presentació del llibre del valor d'haver tingut a casa nostra un científic modern fa cent anys, he pensat en el contrast amb la conversa del migdia, i he recordat el que deia el mateix Comas i Solà en un article a La Vanguardia del 6 de desembre de 1899.
Es titulava El intelectualismo en Cataluña i criticava que a Catalunya hi hagués poc treball científic i intel.lectual, que era l'únic que podia fer competir la producció del país amb l'estrangera, i que en canvi agradés massa emmirallar-se en el passat gloriós.
M'ha semblat que era una idea aplicable a la situació actual. Els enginyers produint a l'estranger, els esforços d'aquí invertits en maons i ciment, i mirades meravellades cap als nostres científics cent anys enrera.
Escanejo un paràgraf de l'article citat:

diumenge, 7 de novembre del 2004

Interiors 4: exterior, el pou



Doncs sí, aquí s'ha d'anar a buscar l'aigua al pou. No és lluny, però de tornada, quan es va carregat, fa una mica de pujada. Abans s'hi anava amb cantis (dels negres, de Verdú), ara s'hi va amb bidons. El pou té politja, corda i galleda. I embut per no perdre aigua quan s'aboca per omplir els bidons. Embut i corda són de plàstic, però la galleda continua sent de zenc. Aquí res és perquè sí, tot té una funció pràctica. És metàl.lica, perquè pesa més i al moment d'omplir-se s'enfonsa fàcilment a l'aigua. Així el procés és més ràpid.
Lloc per a una mica de poesia.
Mirar cap avall i veure l'alçada de l'aigua. Dir que el nivell és baix perquè hi ha secada. O dir que l'aigua és tèrbola perquè ha plogut. Fer por a les criatures perquè s'aboquin al pou amb compte. Sentir el grinyol de la corriola, escandalós i entranyable.
Més poesia amb els safaretjos, però aquesta definitivament poesia antiga. Comencen a créixer herbes dins el safareig, és lluny l'època en què a tots els safaretjos a les nenes se'ls donava un grapat de mocadorets per rentar perquè no empipessin. També se les deixava sucar uns segons el monyó del blauet a l'aigua d'esbandir, però rebien un crit si el sucaven una i altra vegada i s'encantaven veient com en sortien núvols de color blau que deixaven l'aigua com tinta.
Lloc per a la tècnica: proper dia, una nota sobre "l'únic que sé de pous".
(Més Interiors aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)

dimecres, 3 de novembre del 2004

Interiors 3: de rentamans i esponges



Al mirall del menjador vèiem una porta entreoberta. Dóna a una cambra.

Un llit de matrimoni. Dues tauletes de nit, amb palmatòries sobre el marbre i espai per a gibrelletes a dins. A l'altra banda, un lavabo, gerra i galleda.
L'aigua corrent, una modernitat.

Qui no s'ha rentat mai en una palangana potser no entendrà el que em va dir una persona que també ha passat llargues temporades en aquesta casa i que coneix bé la societat andalusa. Em parlava de les señoritas: "Són molt niñas bien, però què vols que et digui, tenen un lligam amb el camp que les salva una mica. Com que van a les romerias, se saben rentar en una galleda."

Un de secà potser es preguntarà "I d'on la treuen l'aigua, aquesta gent?". Haurem de sortir a fora a ensenyar el pou.
Però això serà a la nota següent. En aquesta encara em falta dir que la màquina de cosir és de les de pedal, perquè aquí, no només no hi ha aigua corrent, sinó que tampoc no hi ha electricitat.
No ens oblidéssim del pobre butà, que serveix per escalfar bé l'habitació (els esperits tècnics: notin que l'estufa té xemeneia). I un vespre d'hivern, rentar-se a la llum del carburo amb manopla i aigua calenta és un plaer, preindustrial si es vol, però un plaer gens manco. (No s'ha de patir pel mullader, perquè les rajoles del terra són de les que xupen l'aigua.)
(Més Interiors aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)

dimarts, 2 de novembre del 2004

Interiors 2. Miralls i escalfapanxes




Som al mateix mejador on hi ha un piano
Un escalfapanxes no és el mateix que una llar de foc, és més petit i més inútil, més decoratiu. Aquest és de marbre negre d'una pedrera que no és lluny de la casa. Ara no en queden sinó uns grans blocs enmig de pins i argelagues, en una queixalada a un turó que fa pensar en els clots, forats o sots de totes les antigues pedreres.
Una cadira de sis potes és una cadira inclinada, precursora de les tumbones. Té l'aspecte decorós de cadira de palla de tota la vida, però ofereix la possibilitat de repantingar-se per no fer res.
La senyora i l'estudiant. Dues figures decoratives de terracota una mica malmenades, un braç trencat. La senyora és molt massissa, una mica maja vestida. Avança un peu en un gest vagament exhibicionista i amb un vano fa veure que es tapa l'escot. L'estudiant porta una mena de sotana i un barret que devien ser propis dels estudiants de començaments del XIX. Mira cap a la banda de la senyora com si li anés a tirar un piropo o a rebre'n una nota amb una cita. Fa 125 anys que s'estan allà, a poca distància l'un de l'altre, amb el gest suspès.
I entremig el mirall. Sempre, mirar-se al mirall.
(Més Interiors aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)

dilluns, 1 de novembre del 2004

Més "cups-and-rings"

El magazine de El País d'aquest diumenge 31 d'octubre publica unes fotos de roques gravades a Campo Lameiro (Pontevedra) amb animals i també amb cercles concèntrics, gairebé idèntics als cups-and-rings que apareixen al jaciment escocès d'Achnabreck i de què parlàvem en un post anterior.
No només són iguals les formes gravades, sinó que la roca on hi ha els gravats té la mateixa disposició: plana, a flor de terra.
Sembla evident un parentiu, un contacte (marítim), encara que en temps tan reculats ens imaginem els viatges molt difícils. Segons l'article que acompanya les fotos, els gravats estan datats del 2000 a.C., aproximadament de la mateixa època que els gravats britànics, en ambdós casos anteriors a l'arribada dels celtes.
Foto extreta del magazine de EL PAÏS 31.10.04: Laxe do Carballo, a Campo Lameiro (Pontevedra)
Aquí a sota una ampliació dels cercles concèntrics:
En canvi, les fotos dels castros que apareixen a l'article, pertanyen a construccions del període celta i estan datats entre el 800 a.C i el 100 d.C.
Aquí a sobre es poden veure les plantes arrodonides de les edificacions del castro de Baroña, a Porto do Son (A Coruña) a la foto extreta de EL PAÍS. Fixeu-vos en la semblança amb les plantes de tombes, també celtes, trobades al segle XIX a Àustria (i en els detalls minuciosos de l'aquarel.la).
Posts anteriors: Megàlits a l'Argyll 2: el Temple Wood de Kilmartin (Escòcia) i el Cementiri dels Moros del Baix Empordà i també De les idees que vénen mirant pedres velles i dels cercles
.

dijous, 28 d’octubre del 2004

Interiors 1: Tangos de fons



Desorientació. Mandra o paràlisi pel que fa a aquest bloc, o potser bloqueig, que és més. En qualsevol cas poques ganes de fer ni d'escriure coses noves. De moment.

Com que tampoc no tinc ben bé ganes de tirar l'esponja, decideixo fer una mica de trampa i desempolsar dibuixos, fets fa temps, d'una casa del Camp de Tarragona que em tinc molt mirada i viscuda. Ens situem fora de l'actualitat, de totes totes.
Aquestes imatges evoquen una època en què les cases estaven més plenes de gent, s'era més gent a viure plegats. I es gastava molta estona matant el temps, cadascú amb la seva dèria.
El d'avui és d'un racó del menjador, un racó d'abans de les ràdios i tocadiscos. Al vespre, quan es feia fosc i a dins de casa s'encenien els llums de carburo, uns llegien, d'altres jugaven a cartes, i algú s'entretenia tocant cançons al piano. Les notes de Cocaïna, sé que al fin me has de matar omplien el menjador.
(Més Interiors aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.)

dimarts, 26 d’octubre del 2004

Va de iaios



Vaig a la ferreteria de sota de casa i, mentre faig cua, entra una dona gran, més que dona gran, velleta, de les que surten a comprar pel barri amb sabatilles de quadres. És petita, es mou molt i parla adreçant-se a tothom.

Es cola descaradament i demana una balda per a la persiana del balcó, ajudant-se amb els dits: "D'aquelles que són així. De les antigües."
I com que el dependent no ho acaba d'entendre, s'explica millor :"És que quan la guerra va caure una bomba i es va quedar així, tota torta". Llavors fa una carona de pilla i, perquè tot plegat sigui més clar, afegeix: "Viscu al costat de la presó".
El dependent té sentit de l'humor: "Dona, haver començat per aquí".
He sortit de la ferreteria amb un somriure d'aquests imperceptibles i m'ha vingut al cap una descripció de iaios que va publicar el bloc del Gumets fa uns mesos. Era de primera. L'he tornada a llegir i ara fins i tot he trobat bons els comentaris. Si voleu somriure us suggereixo que li doneu un cop d'ull.

dilluns, 25 d’octubre del 2004

Compra de quadres

Tothom ho diu: a internet es troba de tot.
He visitat la web personal de Montserrat Badia on, a més d'informacions de tipus professional, exposa la seva pintura i detalla preus i mides de cada quadre. O sigui que si algú li interessa comprar un oli, hi pot anar a fer un tomb.
Aquí al costat, per a la vostra informació, he copiat un quadre de la seva web.

dimecres, 20 d’octubre del 2004

Conec una catalana casada amb un nord-americà. Em diu que el seu home anirà a votar, perquè no surti una altra vegada el Bush. Precisa que fins ara mai no havia votat.
D'un sol cas no se'n poden treure conclusions.
Però no em puc estar de pensar en el moviment de gent que va participar en les eleccions espanyoles perquè no tornés a sortir l'Aznar.

dimarts, 12 d’octubre del 2004

Musulmans a la Gran Bretanya

A Londres, a la National Library, hi ha una exposició sobre l'origen del llibre. Un home la visita amb quatre criatures, d'uns 8 o 9 anys. Un nen i tres nenes. Les nenes porten bambes, texans, anorac i un mocador enorme que els embolica el cap. Les orelles, el front i el coll perfectament invisibles, i no parlem ja del cabell. M'hi fixo. El nen és tranquil. Elles són més i potser per això són més mogudes. Es miren les coses, fan broma, corren una mica. Tot com si el mocador no hi fos. L'home, -potser és el pare- dóna alguna explicació, vigila, però no renya. Em penso un moment com si jo fos una d'elles. Potser no veuria el mocador, però ara segur que tindria calor.
Pel carrer moltes noies i dones porten mocadors. Entenem-nos: d'aquests que ara en diem vel. Veig sobretot noies amb pantalons texans.
Al supermercat un parell de caixeres duen mocador negre sobre l'uniforme. De tant en tant riuen amb les treballadores de les caixes del costat, una rosseta pigallada amb piercings i una negra grassoneta amb el cabell estirat.
Al metro puja una d'aquestes jovenetes amb anorac i mocador. Obre la motxilla, en treu un llibre i llegeix amb fruïció. El títol: Sex, Passion and Love.

Al mercat de Whitehall hi ha molta gent amb vestits que denoten origen musulmà. Una dona porta un mocador de color carbassa, molt vistós i es tapa nas i boca amb un drapet negre subjectat al clatell amb un velcro. Em sembla que s'ho ha fet ella. Molt funcional. També pot servir per a un atracament.
Entre dues parades de venda ambulant, una taula de propaganda islàmica. Sobre el taulell, fulls impresos i al costat dos o tres barbuts morenos, amb roba blanca, palplantats amb cara sèria. Un barbut també vestit de blanc, però ros, està fent una arenga amb to agressiu, per un megàfon. En anglès. L'únic que entenc: "...nosaltres, musulmans creiem en Moisès..." Bueno. La gent passa comprant sense fer-li cas.
Em comenten que el radicalisme islàmic té molt d'èxit entre els nois joves. I també sento una altra opinió: que la confraternització a Gran Bretanya en gran mida es fa als pubs, bevent, però que els musulmans no beuen alcohol i això crea una barrera.
A Edinburgh hi ha una gran mesquita moderna al centre de la ciutat. Diuen que l'han pagada els saudís.
Els escocesos, i suposo que els anglesos també, es venen les esglésies. Potser no s'hauria de dir així, el cas és que he vist esglésies que són botigues de souvenirs, botigues de coses normals, bars, una convertida en un teatre -una mica alternatiu, això sí- i també n'he vista una que era una consulta mèdica.
A Londres, a St Martin in the Fields, hi ha un bar instal.lat a la cripta i amb un vas a la mà et pots passejar per sobre les pedres tombals.
No he vist, però, com al centre d'Amsterdam, cap església neogòtica convertida en mesquita. Allò que feia tanta por a la Ferrussola es veu que no treu la son als holandesos. O potser a alguns sí, però d'altres passen amb bicicleta impertorbables davant la mesquita. Els nous propietaris han col.locat les tres boles i la mitja lluna dalt de l'agulla gòtica més alta.
A Londres he conegut una parella de professors espanyols que tenen una filla casada amb un iranià. Un iranià mig londinenc. Han anat a Iran a conèixer la família política. El consogre és un científic que havia estat professor a la Universitat de Teheran, fins que diu que es va fastiguejar que els proselitistes de la revolució li interrompessin les classes per cooptar nois per anar al front. Era quan l'Iran i l'Irak estaven en guerra. La parella espanyola diu que s'han sentit tan propers a la família iraniana, "en valors, en el concepte de la família".
I acabo aquesta lletania dient que a Edinburgh no he trobat ni una merceria que no fos pakistanesa. Hi venen més lentejuelas que a les catalanes i roba de setí de tots els colors de l'arc de Sant Martí.
__________________
(Vegeu també: nota sobre l'exposició "Occident vist des d'Orient" i notes sobre el vel islàmic a França)

dijous, 7 d’octubre del 2004

Ai, les russes blanques...



Com deia fa bastants dies, aquest estiu hi ha hagut a la Royal Academy a Londres una exposició antològica sobre l'obra de Tamara de Lempicka.


Reprodueixo aquí a sobre un dels seus quadres, una Dama de verd, que va aparèixer en un magazine de La Vanguardia, fa temps. No vaig retenir llavors el nom de la pintora: Tamara de Lempicka. Veritablement, sona exòtic. Alguns apunts:
Tamara de Lempicka és filla de pare rus i de mare polonesa. El 1919, just amb vint anys, marit i filla petita, arriba a París, escapant de la revolució bolxevic.
Tamara de Lempicka pinta molt bé, treballa dur i es fa un nom com a retratista.
Té un estil personal molt marcat i, a la vegada, se situa completament dins els corrents i la moda de l'època.
Una mica de cubisme, una mica de futurisme i molta sensualitat; un xic de "bojos anys vint" i de "París era una festa", l'ambient de l'art déco. Luxe i una determinada modernitat.
Com a exemples d'aquest futurisme, observeu els grataceles que apareixen al fons d'aquest quadre:
O el cotxe esportiu del seu autorretrat. Igualment, al quadre on pinta el seu principal mecenes, el doctor Boucard, el representa, com a home de ciència que era, amb els seus instruments de laboratori a la mà (per cert, va ser l'inventor del Lacteol, medicina que sonarà als que hagin tingut criatures petites amb diarerres).
Al començament de la Segona guerra Mundial va emigrar amb el seu segon marit a Amèrica, possiblement empesa per la seva ascendència jueva. Els quadres de la nova etapa ja no són el que eren. És curiós. És com si passada una moda i una etapa d'opulència, després de la guerra ja no es pogués continuar fent allò que havia fet amb èxit i se sentís perduda. Hi ha algun quadre amb refugiats, algun altre de motiu religiós, però jo diria que és clar que allò ja no és el que ella sent.
La seva vida, en part, va ser com un reflex de la sofisticació representada en els seus quadres. Se li atribueixen amistats i activitats, i també l'exhibició de joies, roba i pells, que s'adiuen amb el glamour que volia evocar a la pintura, i que crec que és evocat igualment en el retrat que ve a continuació: sembla ser que els fotògrafs van estar dues hores per fer-li la foto. Les llegendes no s'improvisen. I ella es va bastir una identitat de personatge poderós, triomfant, escandalós i eficaç.


dijous, 30 de setembre del 2004

El Temple londinenc

Deixem els squares i anem als espais del barri londinenc del Temple.
Entre carrers, carrerons i passatges s'obren clarianes, a mig camí entre les places públiques i els patis particulars. Són llocs de clima especial.
He de confessar la meva vena papanates: vaig anar-hi a fer el xup empesa pel capítol de la novel.la El còdigo da Vinci que transcorre en una d'aquestes places tan tancades.
(Podeu clicar sobre les imatges per amplir-les)
Tot el barri és ple de despatxos d'advocats, és una cosa tremenda. Totes les casetes anuncien oficines públiques i privades que tenen a veure amb la justícia. Em va semblar que totes les finestres deixaven entreveure arxius_mt i classificadors i paperassa. I els carrerons i placetes eren travessades per advocats, vestits amb l'estil formal dels que són de l'ofici. Anaven per feina.
I allà al mig hi ha l'església rodona dels Templers, amb un detall a fora que em va agradar molt: una columna amb una escultura amb dos cavallers dalt d'un mateix cavall.
Novel.la a part, el lloc val la pena.

dimarts, 28 de setembre del 2004

Els squares

Tornem enrera. Encara és l'estiu i som a Londres.
Ajeure's als parcs.
(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)

Els squares (2)

Els squares londinencs s'omplen a l'hora de dinar.
Vénen empleats de tot arreu. Races variades. Es treuen sabates. S'afluixen corbates. S'obren bosses de paper. Menjar no t'hi fixis. Relax mesurat.
(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)

dijous, 23 de setembre del 2004

Picasso, Guerra i Pau

I continuem amb exposicions a Barcelona.
Al Museu Picasso fins aquest diumenge 26 de setembre hi ha la mostra Picasso, Guerra i Pau, que val la pena i, justet, però encara hi sou a temps.
(Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les)
A assenyalar dues coses.
Hi ha alguns dels esbossos del Guernika, que normalment estan exposats al Museu Reina Sofía de Madrid.
Quan el Guernika va arribar a Espanya i el van instal.lar dins d'una mena d'urna blindada al Casón del Buen Retiro, aquests esbossos estaven en un passadís per on s'accedia a la sala del Guernika, i l'efecte era absolut: veies les provatures abans d'arribar al resultat, a "l'obra" amb majúscula.
A mi molt sovint m'impressionen més els dibuixos previs que els quadres definitius, perquè m'atreu l'aspecte de la busca, les aproximacions, els temptetjos.
L'altra cosa que vull destacar d'aquesta exposició són una sèrie de dibuixos preparatoris d'una escultura que porta per títol Home i anyell. Em sembla que no els havia vistos mai. Picasso va fer, segons s'assenyala en un plafó, més de 200 dibuixos d'estudis del pastor i del be. Cara neutra per a l'home, cara d'innocència, de patiment per al be. És com si cada dibuix fes pensar i donés idees sobre el fet del sacrifici i la seva relació amb el títol de l'exposició Guerra i Pau.
Hauria de venir un antropòleg a explica'ns-ho, però hi ha alguna cosa molt fosca en això del sacrifici d'un ésser innocent (un nen, una verge, un anyell -no m'acuseu a mi de barrejar persones i bèsties!) per redimir culpes, calmar els déus o obtenir favors de la natura.
El Robert Graves a La Diosa blanca pretén que on hi ha sacrificis d'animals hi ha hagut abans sacrificis humans. A l'exposició de La Pedrera d'art precolombí estan documentats els sacrificis humans. És difícil d'entendre.
I al mateix temps que sembla tan llunyà i estrany, hem tingut accions i actituds ben a prop que es poden relacionar amb el sacrifici.
Fa temps una persona propera em va dir que els assassinats de guàrdies civils per ETA els anys 80 despertaven en l'esquerra del país sentiments molt tebis, com si els condideressin un tribut en vides humanes que l'Estat havia de pagar pels anys de franquisme. Dit així, sense la faramalla mítico-antropològica, sembla una idea gastada, un "déjà vu", però a mi llavors no m'ho va semblar.
Suposo que en els atemptats terroristes que hi ha actualment es podria fer una lectura d'aquest sacrifici antic.
¿Què buscava Picasso en els 200 dibuixos de bens i pastor?

dimecres, 22 de setembre del 2004

Som-hi una altra vegada

He partit peres amb l'AUNA, que deu ser una companyia magnífica menys quan no els funciona alguna cosa i et quedes sense internet i et diuen que la culpa és teva: "Señora, esto es su sistema operativo". Alliberada tècnicament i psicològicament de l'AUNA i de l'ansietat que et fiquen al cos, sembla que això torna a funcionar. Com que els problemes es van agravar a partir de la terrible tempesta de finals d'agost a Barcelona, ara m'encomano als déus precolombins del cel, del llamp i del tro amb el següent post:
Fins al 10 d'octubre hi ha a La Pedrera una exposició d'art escultòric del Mèxic precolombí que porta el títol de El cos i el cosmos.
És magnífica.
Les peces són bellíssimes i estan il.luminades perquè encara facin més efecte. L'ordre és molt lògic, cosa que actualment s'ha d'agrair. I, si bé la visita està ja justificada pel valor estètic, hi ha visites guiades cada dia a les 6 de la tarda que permeten aprendre i entendre alguna cosa d'aquest art precolombí, absent en tantes històries sobre el descobriment d'Amèrica.
Per il.lustrar aquesta nota he triat dues figures de pensadors, justament perquè vaig entrar a l'exposició amb la idea falsa que aquestes actituds semblen exclusives del món greco-romà.

dimarts, 7 de setembre del 2004

Espero que fins aviat

Tanco el temps que faci falta per solucionar problemes de línia i d'ordinador que no fan més que embolicar-se.

dimarts, 31 d’agost del 2004

E. Hopper

(Val la pena que cliqueu per veure les imatges ampliades)
Aquest estiu, a Londres, he vist dues exposicions antològiques que han valgut la pena. La primera, la d'Edward Hopper a la Modern Tate (en va informar la
Teresa Amat). La segona, la de la glamourosa Tamara de Lempicka, la deixo per a la propera entrada.
Aquí hi ha un link amb la biografia d'Edward Hopper i un llistat de les pintures, on podeu clicar i fer zoom. És d'aquesta web d'on he tret les imatges de Hopper que poso en aquesta nota.
En els quadres crea ambients molt especials: espais buits, espaiosos, on es palpa el silenci,

amb personatges solitaris, immbòlis, que ... somien, esperen, s'avorreixen? Hi ha alguna cosa de desolació i de nostàlgia.

Un altre aspecte és el del voyeurisme. Hi ha diversos quadres amb personatges (dones) dins una habitació, vistos a través de la finestra, alguns molt innocents:

d'altres amb picardia (aquí sota, un dibuix meu inspirat en un d'aquests últims):

(Podeu trobar l'original clicant aquí i tirant una mica avall.)
Sovint les escenes estan relacionades amb el viatge, la carretera, l'hotel, l'habitació d'hotel, una casa des de la vora de la via de tren...
Alguns olis també fan referència al cinema, el dels anys 40. Un dels seus quadres més famosos és Nighthawks (1942), ocells de nit, que a mi em fa pensar en la pel.lícula "El falcó maltès".
(Cliqueu, per ampliar la imatge, si us plau)

Són molt conegudes les tres imatges que segueixen: edificis retallats contra el cel i vistos des d'abaix; és una perspectiva molt efectista.

Algun cop he fet servir l'expresssió "sembla una casa del Hopper", en concret referint-me a aquesta casa d'aquí a sota, que vaig dibuixar fa anys al Camp de Tarragona.