dimarts, 12 d’octubre de 2004

Musulmans a la Gran Bretanya

A Londres, a la National Library, hi ha una exposició sobre l'origen del llibre. Un home la visita amb quatre criatures, d'uns 8 o 9 anys. Un nen i tres nenes. Les nenes porten bambes, texans, anorac i un mocador enorme que els embolica el cap. Les orelles, el front i el coll perfectament invisibles, i no parlem ja del cabell. M'hi fixo. El nen és tranquil. Elles són més i potser per això són més mogudes. Es miren les coses, fan broma, corren una mica. Tot com si el mocador no hi fos. L'home, -potser és el pare- dóna alguna explicació, vigila, però no renya. Em penso un moment com si jo fos una d'elles. Potser no veuria el mocador, però ara segur que tindria calor.
Pel carrer moltes noies i dones porten mocadors. Entenem-nos: d'aquests que ara en diem vel. Veig sobretot noies amb pantalons texans.
Al supermercat un parell de caixeres duen mocador negre sobre l'uniforme. De tant en tant riuen amb les treballadores de les caixes del costat, una rosseta pigallada amb piercings i una negra grassoneta amb el cabell estirat.
Al metro puja una d'aquestes jovenetes amb anorac i mocador. Obre la motxilla, en treu un llibre i llegeix amb fruïció. El títol: Sex, Passion and Love.

Al mercat de Whitehall hi ha molta gent amb vestits que denoten origen musulmà. Una dona porta un mocador de color carbassa, molt vistós i es tapa nas i boca amb un drapet negre subjectat al clatell amb un velcro. Em sembla que s'ho ha fet ella. Molt funcional. També pot servir per a un atracament.
Entre dues parades de venda ambulant, una taula de propaganda islàmica. Sobre el taulell, fulls impresos i al costat dos o tres barbuts morenos, amb roba blanca, palplantats amb cara sèria. Un barbut també vestit de blanc, però ros, està fent una arenga amb to agressiu, per un megàfon. En anglès. L'únic que entenc: "...nosaltres, musulmans creiem en Moisès..." Bueno. La gent passa comprant sense fer-li cas.
Em comenten que el radicalisme islàmic té molt d'èxit entre els nois joves. I també sento una altra opinió: que la confraternització a Gran Bretanya en gran mida es fa als pubs, bevent, però que els musulmans no beuen alcohol i això crea una barrera.
A Edinburgh hi ha una gran mesquita moderna al centre de la ciutat. Diuen que l'han pagada els saudís.
Els escocesos, i suposo que els anglesos també, es venen les esglésies. Potser no s'hauria de dir així, el cas és que he vist esglésies que són botigues de souvenirs, botigues de coses normals, bars, una convertida en un teatre -una mica alternatiu, això sí- i també n'he vista una que era una consulta mèdica.
A Londres, a St Martin in the Fields, hi ha un bar instal.lat a la cripta i amb un vas a la mà et pots passejar per sobre les pedres tombals.
No he vist, però, com al centre d'Amsterdam, cap església neogòtica convertida en mesquita. Allò que feia tanta por a la Ferrussola es veu que no treu la son als holandesos. O potser a alguns sí, però d'altres passen amb bicicleta impertorbables davant la mesquita. Els nous propietaris han col.locat les tres boles i la mitja lluna dalt de l'agulla gòtica més alta.
A Londres he conegut una parella de professors espanyols que tenen una filla casada amb un iranià. Un iranià mig londinenc. Han anat a Iran a conèixer la família política. El consogre és un científic que havia estat professor a la Universitat de Teheran, fins que diu que es va fastiguejar que els proselitistes de la revolució li interrompessin les classes per cooptar nois per anar al front. Era quan l'Iran i l'Irak estaven en guerra. La parella espanyola diu que s'han sentit tan propers a la família iraniana, "en valors, en el concepte de la família".
I acabo aquesta lletania dient que a Edinburgh no he trobat ni una merceria que no fos pakistanesa. Hi venen més lentejuelas que a les catalanes i roba de setí de tots els colors de l'arc de Sant Martí.
__________________
(Vegeu també: nota sobre l'exposició "Occident vist des d'Orient" i notes sobre el vel islàmic a França)

Cap comentari: