Demà 8 de març

De cotilles i sostenidors

Amb els Inky fingers al Museu del Disseny de Barcelona, dos segles de roba interior femenina, des de les cotilles als sostenidors. M'han encuriosit diverses cotilles que tenen unes finestretes a l'alçada dels mugrons, com la que podeu veure a dalt a l'esquerra en el meu dibuix. Suposo que eren per donar de mamar.

FEMINISME, HISTÒRIA, INDEPENDÈNCIA

Reprodueixo amb uns dies de retard aquest comentari de Gregor Siles (el seu Facebook val la pena de ser consultat) sobre la història, el dret a l'avortament i la utilitat de tenir un país propi. Amb una foto magnífica:

En l’aniversari del naixement de Frederica Montseny el 12 de febrer de 1905 recordar que va ser la primera dona ministra d’Europa Occidental a l’època de la Segona República. Va presentar el primer projecte de llei d’interrupció artificial de l’embaràs a Espanya, que no es va aprovar. En canvi a Catalunya a finals de l’any 1936 es va aprovar la llei i a principis del 1937 es publicaven les normes d’aplicació. Ara podria passar el mateix? Què en penseu?

MUJER Y MEMORIA

M'ha agradat saber que s'ha creat aquesta organització anomenada MUJER Y MEMORIA, basada en la transmissió de la memòria de mares a filles. Si cliqueu a la CRONOLOGÍA de la web veureu directament les entrevistes gravades i la transcripció dels diàlegs.

Camí de Santiago 52. Samos

A Triacastela es pot triar de continuar per la vall de Sant Xil o pel monestir de Samos. Trio d'anar per Samos i pel camí veig un castanyer amb un cartellet que diu que té 800 anys. Més endavant passo pel costat d'altres espècimens que també tenen edats centenàries.

El camí que duu a Samos ofereix de cop i volta una vista del monestir des de dalt, es veuen totes les construccions allà baix i els dos claustres, tot com si fos un pessebre. Es tracta d'una vall tancada, com la de tants monestirs antics. Es triava una vall aïllada que permetés la vida retirada als eremites; és la idea del "desert" per fer vida espiritual. I és el mateix concepte que intenten reproduir els claustres
A Samos hi ha, doncs, un monestir benedictí amb dos claustres, un gòtic i un renaixentista. Però el que m'ha agradat més de visitar és l'ermita de San Salvador, que és una ermiteta diminuta del segle IX, allà a  a vora, segurament un oratori originari dels primers eremites, quan vivien en cabanyes individuals al voltant. Al costat té un xiprer descomunal, no sé si centenari o mil.lenari.

La guia que ens obre l'ermita ens diu que la porta d'entrada i la que dóna a l'espai de l'altar semblen mossàrabs, però que no està clar que ho siguin (mireu la foto). Diu que aquest cenobi, com d'altres, va ser fundat segurament per Sant Martin Dumiense, que al segle VI va venir de Portugal i va fundar diverses comunitats religioses. També explica que la litúrgia original era la de San Fructuós, una litúrgia hispànica. I que a finals del segle X ja vivien sota la regla de Sant Benet.

Es diu, es desmenteix per tal o qual detall i es torna a dir per tal altra raó, que a Samos originàriament hi havia comunitat masculina i comunitat femenina.

A l'oest europeu, on s'han guardat tants trets del món celta, aquesta possibilitat de les dues comunitats -masculina i femenina- fa somiar en un món antic amb tradicions ancestrals on l'incipient cristianisme es va estendre amb característiques ben diferents de les que va acabar tenint un cop oficialitzat i uniformitzat.

Més endavant, entre Portomarín i Palas de Rey, passant per un d'aquests pobles sense rètol, però que aclareixo que es diu Portos, creuo una pista que duu a un monestir o poble anomenat Vilar das Donas, un lloc on, segons especifica el rètol, hi ha ruïnes gòtiques i romàniques amb restes de pintures de figures femenines "que farien pensar en antigues comunitats religioses femenines". Un altre cop aquest fantasma d'un temps antic on la dona tenia tot un altre paper del que va tenir posteriorment.
Com que per anar-hi i tornar-ne hauria de fer una volta de cinc quilòmetres, segueixo el meu camí i em dic: "En una altra ocasió". De totes maneres em fa una mica de ràbia pensar que fa uns anys hauria tingut prou marxa per arribar-m'hi.

Camí de Santiago 51. Més sobre dones. L'altra cara

Després d'arribar a Galícia per O Cebreiro, el cel era molt clar, però hi havia núvols baixos i blancs que tapaven les parts més enfonsades del paisatge, per sota d'on jo caminava.
De tant en tant s'esqueixava un tall de núvol i tot solet... cap amunt! em passava per sobre el cap i s'acabava d'estripar, com un tall de cotó que vola. Màgic. "No creo en las meigas, pero haberlas, haylas".

Una altra pujadeta i arribo ben morta, amb la llengua fora, a un lloc que es diu Alto do Poio. Em dic que d'allà no passo. L'indret és una carretera segurament molt secundària que té a cada banda un bar amb habitacions i lliteres: dos albergs privats cara a cara. I res més.
Em quedo al de la banda per on he arribat i veig que gairebé ningú no creua la carretera per instal.lar-se a l'altre alberg. El "meu", que està regentat per una vella d'aquestes de la bateta de quadrets, una mica descarada, es queda amb tota la clientela. 

A mitja tarda ja he entrat en contacte amb gairebé tothom que dormirà aquí, i una dona jove, que és professora a Nebraska, em diu que "nosaltres" no tenim wifi, però que a l'altra banda de la carretera sí que en tenen. Ha anat a veure si el podia fer servir i un home malcarat li ha dit que ni parlar-ne, que si dormia a "l'altre" alberg no podia fer servir el "seu" wifi. Em demana que hi vagi jo a parlar-hi, perquè potser el problema és el seu pobre castellà.
Travesso la carretera deserta, a ple sol. Vaig a fer una missió. ¿Com em rebran "els altres"? Al clatell sento l'alè i les pessigolles d'un western clàssic.

Doncs em reben fatal. Estan baralladíssims. L'home malcarat em diu que al "nostre" alberg li diuen el "cuchitril", que a la "nostra" mestressa li diuen "la abuela bruja" no sé què més, i que al matí quan ens despertem tots plens de xinxes li farem fàstic. Literal. Vistes les circumstàncies, no em sembla gens oportú treure l'assumpte del wifi.
Torno a travessar en sentit contrari la carretera deserta i a ple sol, i dic a la dona de Nebraska que per avui s'oblidi d'internet. No sé prou anglès per explicar-li, sense alarmar-la, lo de les xinxes i que tinc la sensació que l'home malcarat està profundament convençut que la "nostra" mestressa és bruixa i que li ha llançat mal d'ull perquè no tingui clients. Que estem, en definitiva, davant d'un cas ancestral.

Se m'acut esplaiarme i donar la versió completa de la meva missió a una noia de Castelló que s'ha fet amiga de la de Nebraska.
Al vespre la dona americana ja està assabentada de tot, però s'ha quedat només amb el detall més tècnic. Em pregunta preocupada si crec de veritat que al "nostre" alberg hi ha "insects".
Es justifica:

-El que passa és que als Estats Units és molt car fer-se desinfectar la casa. Jo quan arribi ho deixaré tot al jardí, entraré a casa meva sense res, a dutxar-me. Faré una rentadora, que la tinc a fora, amb aigua ben calenta i deixaré assecar al sol totes les coses durant dos o tres dies. Realment, si t'entren insectes és caríssim fer-se desinfectar la casa.

L'endemà m'aixeco amb tres picadetes...

El Camí de Santiago 50. Galícia, les dones

(Cliqueu per ampliar la imatge)

Al llarg del camí que segueixo a Galícia, ja no veig com a Castella dones amb faldilla tubo i jaqueteta que van per la carretera a fer visita a algú. Aquí van amb botes de goma negra, pantalons, una bateta de quadrets abotonada al davant i mànigues de samarreta que surten per sota. A totes les veus treballant.
Per un camí en passa una amb un gall viu sota el braç i em fa l'ullet: "¡Este ya está sentenciau!"

No hi ha glamour però hi ha molta feminitat. En un restaurantet, entra un ciclista, derrotat:
-¡Vengo muerto de hambre y de cansancio!
-Lo primero lo podemos remediar...
La mestressa del restaurant és una d'aquestes dones amb la bateta de quadres, molt més jove del que sembla a primera vista, amb cara i veu molt afables. Li serveix el menú i sento que li diu afectuosa i provocativa:
-No quiero ver que quede nada en el plato, eh!

I també m'ha semblat que hi ha costum de dur vida austera.
En un bar, la dona que em serveix es refereix a com s'ha gastat els anys previs a la crisi: "Parecía que el dinero caía del cielo. Venían aquí unas chicas a cenar y yo les preguntaba ¿pero qué celebráis? y me decían que era el cumpleaños de una de ellas,¡fíjese! Yo cada año cumplo años y jamás se me ocurrió celebrar mi cumpleaños... Si parecía que les regalaban el dinero...
A Samos, parlo amb una dona de Pontevedra que amb el seu marit han muntat un furanxo, que és una mena de taverna on serveixen pop: "Yo trabajaba en un hotel y me despidieron, porque se estaba pidiendo cada vez más a los turistas, aquello era ya un abuso, y claro dejaron de venir..."
A tres llocs diferents coincideixo amb argentits descendents d'avis o besavis gallecs, que van tornar a treballar a Galícia fa uns deu anys quan la crisi els va enxampar allà. Una em diu: Crisis hay siempre, y hay que trabajar en lo que toca... Un altre: Hay que bailar aunque sea con la fea, el caso es que baile bien... 


(Per fer el dibuix m'he hagut de fixar en les cols. Jo diria que no les tallen de cop, sinó que els van arrencant les fulles que deuen necessitar per fer el caldo gallec. M'he fet un tip de menjar-ne, sempre amb èxit. També m'he hagut de fixar en els castanyers que tenen forats als troncs, veritablement com si fossin ulls. Si amb una mica d'imaginació considerem que les branques són els braços alçats, ja tenim els personatges que poblen els boscos fantàstics dels contes nòrdics.)

Protector testicles i protector cap amb cent anys de diferència

M'ho han enviat com si fos un rètol en un carrer de Lyon. Én un truc? És veritat? No ho sé, però té gràcia.
El cartell lluminós diu:

Carta als HOMES. La primera cassoleta protectora dels testicles es va fer servir en el hockey sobre gel el 1874 i el primer casc de moto protector el 1974. O sigui que als homes els han fet falta 100 anys per acabar entenent  que el cervell  també és important. Firmat: Una DONA. 

BON NADAL

(Isis donant de mamar a Horus. Pintura mural de l'època romana. Karanis, Fayyum. Egipte)

BON NADAL

NÀPOLS 17. Exposició al Banco San Paolo. Dones masculines a la ceràmica grega

Passant per la Via Toledo trobem la central del Banco San Paolo, instal.lat al Palazzo Zevallos. Hi ha una exposició d'un únic quadre, un del Caravaggio. Entrem, i pugem cap amunt, perquè la sala d'exposicions és dalt de tot d'una escala monumental.

El Caravaggio és el martiri de Santa Úrsula. Molt maco, molt efectista. Ara això es fa: s'exposa un únic quadre i al voltant es donen explicacions, història, comparacions. Es focalitza. Em sembla bé.

Al costat, hi ha una sala amb una exposició de ceràmica grega (Col·lecció de Intesa Sanpaolo) que es diu: Le ore della donna. Doncs a mirar ceràmica grega amb representacions femenines.
Hi ha una ceràmica amb una dona pintora. Interessant.
Més endavant una ceràmica amb dones que s'estan rentant. Un rètol explica que és l'única situació en què a la ceràmica grega es representen dones comunes, no deesses, despullades. A la ceràmica en qüestió les dones pintades estan molt masculinitzades, com podeu observar en la foto d'aquí sota. Un altre rètol explica que el cos despullat sempre era associat als herois i que si les dones es rentaven i tenien el cos despullat havien de ser cossos musculosos... no queda gens clar que aquests cossos femenins-masculins segueixin cap lògica.

I després hi ha algunes ceràmiques amb unes deesses o personatges angèlics femenins, però que tenen penis, que ens deixen de pedra. L'explicació dels rètols corresponents també és molt confusa. No m'agrada gens, em sembla com una traïció a la tradició de les antigues deesses, a l'antic culte a la feminitat i al cos de la dona. :-( Aquests grecs eren tremendos amb el seu amor a la masculinitat.
(Al museu arqueològic hi havia un aprell de frescos romans amb dones amb pit i penis i estaven retolats com a Hermafrodites).


Aquí sota dues fotos d'aquestes ceràmiques:

NÀPOLS 16. El Museu arqueològic

Ens havíem dit que el museu arqueològic de Nàpols s'ha de visitar després d'haver anat a Herculanum i a Pompeia. No estic segura que hagi de ser així, perquè potser la visita de Pompeia fa somiar més si ja s'ha vist el que hi ha al museu. En qualsevol cas, és un museu ineludible.

Hi ha moltíssim material i no el vam veure tot. Entusiasmen els mosaics, tan variats i tan bells. Aquí solta un raconet d'un mosaic de tema "el riu".

Hi ha frescos molt bonics de personatges diversos. A continuació un d'una dona que rumia, que vaig trobar molt afalagador per al gènere femení.

Força retrats.

A part de les obres artístiques, hi ha molts elements de vida quotidiana, referits als modes de vida, a l'urbanisme. Em va sorprendre agradablement (no m'ho pensava pas) el mosaic de la batalla d'Issos, entre Alexandre Magne i Darius III. És una còpia romana d'una pintura grega. Hi ha tanta complicació narrativa que vaig pensar en las Meninas de Velàzquez i en tot aquell joc de mirades i punts de vista. Faig servir una foto que va fer Lola Hurtado en aquest viatge, amb molta resolució. Fixeu-vos en el soldat caigut als peus de Darius: el veiem d'esquena, però reflectit de cara en el seu escut.

Els gabinets secrets contenen les peces romanes que no s'exposaven perquè es consideraven eròtiques i "impròpies". El morbo entre l'aristocràcia per veure-les era enorme i van acabar considerant més sa fer-les públiques.
Poso aquí al costat un dibuix d'un bust petit de bronze : amplieu la imatge i fixeu-vos que a sobre la calba del bon home hi ha un sexe masculí.
És una versió escultòrica, de fa dos mil anys, d'un acudit "feminista" que em van explicar no fa gaire:

Una nena i una mare.
La nena pregunta a la mare:
-Mare, per què els serveix el penis als homes?
La mare respon:
-Per pensar, filla meva, per pensar.

NÀPOLS 6. Casaments

 A l'entrada del Gesú Nuovo ens hem de fer a un costat, perquè entra una núvia de bracet del pare. El vestit és tan despampanant que penso: "Si el capellà és una mica integrista, me la farà fora". Doncs no, és el que s'estila aquí: casar-se en pla "sóc molt dona", vestit ben ajustat i molt escotat. Després a la via del Duomo veurem moltes botigues de vestits de casament: no n'hi ha ni un de sol que tingui res per cobrir les espatlles. Ni una tireta, ni uns tirants ni res de res que tapi espatlles, escot o coll. Cap tonteria. Allò és una celebració del plaer i de la fecunditat. Fins hi ha força vestits que tenen transparències a l'alçada de la panxa, o sigui del melic fins a sota el pit el vestit és transparent, per si amb l'escot no havia quedat prou clar.

Memòria històrica

Quan es va començar a parlar de la llei de la memòria històrica, jo tenia reticències, perquè em semblava que l'arribada de la democràcia per si mateixa ja havia dignificat la imatge dels que havien lluitat i patit per aconseguir-la. L'obertura de fosses després de tants anys em semblava... discutible? fora de lloc? inoportuna? No ho sabria explicar.
Vaig canviar de visió quan vaig assistir a un acte a l'Hospìtalet de Llobregat, organitzat per l'Arxiu Municipal, on a més de diversos parlaments es va presentar un audiovisual amb imatges i noms dels ciutadans de l'Hospitalet que havien estat represaliats tant pel franquisme com pel nazisme. Quan van encendre els llums vaig veure uns nois joves, emocionats, que havien plorat veient la foto i el nom de l'avi o de l'oncle-avi al documental.  
Avui per pura casualitat he trobat al youtube les paraules que la meva germana Mariona Petit va pronunciar durant unes jornades de memòria històrica organitzades (ja fa un any i mig!) per l'Associació catalana de juristes demòcrates. Parla de la dona a l'ensenyament durant el franquisme. El que diu més o menys ja ho sabia, però m'ha agradat molt com ho diu.
El video està repartit en dues parts.  

1ª part

2a part:

Imprescindible

M'acaben d'enviar el link del video "El tren de las moscas", de Fernando López Castillo i Nieves Prieto, guanyador del premi al millor curt al passat Festival de Cinema polític de Ronda. Cliqueu i mireu-lo, no us en penedireu. Són 15 minuts que valen la pena, de veritat.
Si he posat el títol IMPRESCINDIBLE és perquè és un curt que va molt més enllà del que és polític. És un cant a la feminitat i a l'amor, al poder curatiu de l'amor. Es un curt antropològic, relacionat amb el tema que surt de tant en tant en aquest bloc, treu el cap, prometo tornar-hi, desapareix durant molt de temps, torna a sortir...: el tema de la dona i del seu paper central en la humanitat, un tema que té arrels profundes en aquestes venus prehistòriques que es troben en els jaciments arqueològics i que arriba fins a les actuals dones mexicanes del curt. Parla de l'entrega de les dones als homes i de la felicitat. Aquest tren que passa a tota velocitat és una imatge potentíssima. He plorat davant de l'ordinador.

Tant em costa fer posts sobre aquesta qüestió que ara estic empantanegada, de fa setmanes, amb una de les notes egípcies, justament la que parla d'Hathor, una de les antigues deesses protodinàstiques. Em proposo acabar-la i publicar-la aquest cap de setmana.

Copio a continuació la informació sobre el curt:
FERNANDO LÓPEZ CASTILLO y NIEVES PRIETO 21-01-2011 Cada año unos 400.000 emigrantes centroamericanos intentan llegar a Estados Unidos, cruzando México. Viajan como moscas, sobre trenes de carga: No hay vuelos para los ilegales, ni futuro... En un punto de Veracruz, encuentran una pequeña esperanza: "Las patronas", unas mujeres valientes, les aguardan al pie de las vías para entregarles comida y bebida, tren en marcha, día a día durante los últimos 15 años. Este es el argumento del corto de la semana "El tren de las moscas" de Nieves Prieto Tassier y Fernando López Castillo. Una pieza que ha sido galardonada con el premio al mejor corto en el pasado Festival de Cine Político de Ronda

Egipte 17. Alexandria. El ditxós mocador

(Se'm fa difícil anar explicant un viatge turístic a Egipte, mentre van passant esdeveniments polítics importants per al país)
Apuntava el tema del vel a moltes notes de les Barcelonetes, que podeu consultar aquí. I en aquest viatge a Egipte ja n'he parlat aquí.

Pels carrers, mentre van passant els dies, es constaten dues coses:

Primera, pots fer una estadística (a ull, eh?!) i dir que de cada 200 o 150 dones, només n'hi ha una que no porta el mocador i la màniga llarga fins al canell (possibles grups de turistes a part). És a dir: extensió formidable de la suposada indumentària islàmica (després diré per què "suposada").

Segona, que hi ha mocadors i mocadors; mànigues i mànigues, i que t'atreviries a dir: "aquest mocador fa dona de camp, aquest fa dona gran de barri, aquest fa noieta presumida de bona família, etc". T'equivocaries, és clar, però d'alguna manera t'has adonat que a sota la uniformació islàmica hi ha classes, territoris, edats, modes, temperaments i demés, que justament s'expressen també a través d'aquest uniforme.
(Abans de continuar vull explicar que fa temps vaig assistir a Barcelona a una Jornada del Seminari d'Ètica aplicada a la Intervenció Social (Girona), on l'acte central va ser una xerrada d'Asma Lamrabet -reconeguda hematòloga marroquí, activista feminista que es reivindica com a islàmica-, molt il.lustrativa. Ens va explicar que en El Corà només hi ha un lloc on es faci referència al vel: s'hi parla de les dones que eren repudiades pels seus marits i que no tenien cap altra sortida si no era fer-se prostitutes i que com a tals, seguien el costum de circular despullades de cintura per amunt. El Corà -que jo no m'he llegit- diu que aquestes dones tenen dret a cobrir-se, a ser com les altres... Vaig entendre que en l'Islam primigeni hi ha una doctrina igualitària com va passar amb el cristianisme dels primers temps. Segons Asma Lamrabet és l'únic episodi on es parla del vel -per tant, que la dona vagi coberta o no, no és un precepte religiós dels inicis de l'Islam-. Vaig entendre en la seva conferència que hi ha un orgull islàmic que també té un vessant feminista: "Al llarg de la història s'ha fet una lectura matxista de El Corà", ens va dir. L'Asma Lamrabet critica la societat patriarcal. Diu que al Marroc l'acusen de dimoni feminista i a Occident , d'islamista. Ella porta un mocador (transparent, bastant "suelto"i de coloraines) i vaig entendre que aquest mocador és un símbol que podria voler dir: "sóc musulmana, l'Islam és una religió que té coses bones, lluitarem per fer-les valdre, lluitarem per amansir el patriarcat. Ah, però ho farem a la nostra manera, no copiant el que s'ha fet a Occident amb el tema de la dona, que tampoc no és meravellós, eh?, ho farem amb el nostre ritme i amb el nostre criteri." Bé, una cosa així.)

De la parrafada anterior entre parèntesi, dono per acceptat que el mocadoret i la indumentària-màniga-llarga femenines tenen dues lectures complementàries:
L'Islam és la nostra religió; i
nosaltres no som Occident i fem les coses a la nostra manera.
O sigui: Religió i orgull identitari.
Missatge rebut.

Torno a Alexandria:
Amb variants, l'uniforme aquí a Alexandria consisteix que el mocador no deixi veure el cabell. Hi ha unes cintes o bandes de nylon de mil colors diferents que es posen una mica sobre el front, per subjectar els cabells, cintes que surten una miqueta per sota el mocador i que juguen amb els colors del vestit. Tampoc no es veu el coll, el mocador tapa el coll per sobre de la samarreta que acostuma a ser de semi-coll-alt. Les mànigues són llargues, res de tres quarts. Pits i cinturetes es poden marcar més o menys. I cames també tapades: o es duu faldilla llarga o pantalons llargs, tot i que poden ser estrets.
Deu n'hi dó amb la tapamenta.

A la televisió que he vist als hotels on hem estat, m'ha semblat que no hi havia cap presentadora amb mocador. Televisió i carrer, dos mons ben separats.
No sé quin paper juga la imposició, però és evident que quan una cosa està tan estesa hi ha d'haver moltes dones que adopten la moda per no fer-se veure, per no destacar. (Les cristianes en egeneral no duen mocador i les dones grans que sí que en duen el porten d'una manera diferent que les musulmanes).

De totes maneres, es fa evident que aquestes noies han convertit la moda de vestir a l'estil islàmic, imposada o no, en un mitjà d'expressió personal, una eina de coqueteria i fins i tot de glamour. Mantingueu a la retina la foto del post anterior, la noia amb mocador rosa, perquè les combinacions de color hi estan molt buscades i fan efecte.

Hi ha hagut dos llocs privilegiats d'observació.
El primer va ser el vagó de dones d'un tramvia de la ciutat. Vam agafar el tramvia número 2 (sabíem llegir les xifres en àrab! per cert, habilitat que s'aprèn ràpidament i que va resultar molt útil), vam pujar al primer vagó i al cap de poca estona vam veure que, a part del revisor, no hi havia cap altre home, només dones. Una que va pujar amb el seu fill, un noiet d'una edat crítica (13? 15?), va demanar permís al revisor, que va acceptar, condescendent. El noi, pobre, no s'atrevia a mirar cap dona! hi estava de convidat, en aquell vagó, perquè als homes els tocava anar al vagó del darrera. Dies després, la Laila, la guia que ens va acompanyar a Luxor, ens va explicar que quan era estudiant unversitària a El Caire a vegades havia de córrer per agafar el metro, no aconseguia pujar al vagó de dones i havia d'anar en el mixte. Ens deia que no li agradava gens, perquè "els homes et tocaven i, és clar, no podies dir res...". (!!)
En aquest viatge en tramvia una noia ens va donar conversa. Parlava molt bé l'anglès, no duia mocador i ens va dir que havia estudiat en una escola americana.

L'altre observatori privilegiat van ser els lavabos de dones a la Biblioteca d'Alexandria. Era ple d'estudiants de la facultat que hi ha just a l'altra banda del carrer. A mi ningú em va fer ni punyetero cas i em vaig estar una estona mirant aquell estol de noies arreglant-se maquillatge i mocadors davant dels miralls. S'esmolaven les armes de seducció femenina. L'aire era dens de coqueteria.
N'hi havia una que anava tota de negre, amb el niqab, que només deixa veure els ulls. S'estava també davant del mirall, s'hi va estar molta estona. I mentre jo pensava ¿Déu meu, però què mira?, es van creuar els nostres ulls a través del mirall. Els tenia negres, molt bonics i, potser m'ho faig jo, però em va semblar que li agradava ser mirada, per qui fos.

M'allunyo d'aquests lavabos un moment per parlar de les de negre integral. N'hi ha que fins i tot duen mitjons negres i guants negres, i la Laila de Luxor ens va dir que no ens penséssim que és pel marit, que moltes vegades són elles que volen anar així, perquè són molt devotes. Enfi, fan por, la veritat, sobretot fan por les idees que hi ha darrera.
A l'hotel de El Caire hi havia dos matrimonis bastant joves i elles anaven amb niqab. Esmorzaven tots quatre en un racó del menjador, ells seien cara a l'altra gent, elles d'esquena. Jo les veia d'esquena, però divisava perfectament com s'ho feien per esmorzar: amb una mà s'aixecaven el vel de la cara una mica i amb l'altra es pujaven el menjar per sota, fins a la boca. Amb la tassa de cafè amb llet van fer el mateix, la van introduir a sota el vel i van beure amb la cara tapada. Ells continuaven parlant, impertèrrits. Era pervers.

Però, senyors i senyores, n'hi ha que duen niqab i de cop i volta dius "ah! què brilla aquí?", i resulta que duen una sanefa de lentejuelas negres a la banda baixa del vel o una tira de granets d'atzabeja ("azabache") a la túnica. En què quedem? Se us ha de veure o no se us ha de veure?

Entre les universitàries hi ha una moda: el volum. Els mocadors al cap han de donar volum. Al primer cop d'ull penso que es posen una capa de boata o alguna cosa, però la Giovanna ens diu que no, que el que fan és posar-se més d'un mocador. N'hi ha una, amb aire de ser "pizpireta", que s'ha posat els mocadors, però que són de tela arrugada i li fan un cap com de cap-gros. Se li nota que està orgullosíssima de ser la més extravagant de la classe.
Les dones del Golf que fan el turista per aquí, també porten volum al cap però d'un altre estil: els mocadors són negres i el volum és a la coronilla, els hi fa un cap allargat.

Dues anècdotes finals:

Hi ha algunes noies que porten els mocadors lligats al clatell. Els nusos i les maneres són variades, però sempre resulta alegre que se'ls vegi el coll. Ens informen que d'aquest estil se'n diu spanish way.
-Spanish way? Però en àrab com en dieu?
-Ho diem en anglès: spanish way. Perquè... a Espanya es porta el mocador així?
La pregunta em va fer gràcia, perquè una cunyada meva que va anar a l'Iran no fa molt ens explicava que:
-Ens van dir que només baixar de l'avió havíem de portar mocador i màniga llarga. Doncs, res, només aterrar a Teheran ens vam plantificar mocadors. Però aviat vam veure que... sí, però que no tant. Una es va comprar un mocador molt virolat a un mercat i se'l va lligar al clatell, "a la gallega".
Vaig recordar aquelles velletes que surten a la televisió protestant en gallec quan hi ha poblemes amb els preus de la llet, amb un mocador nuat al clatell, bateta de quadres i botes de goma, envoltades de casetes baixes, en un camí fangós.
Això de la spanish way no sé qui s'ho ha inventat, potser ve dels vestits regionals espanyols...
Ja acabo. A la primera dona que veig parlant pel mòbil, en pla mans lliures, perquè s'ha ficat el telèfon entre la galta i el mocador, em dic: mira, tu, què s'empesquen... Quan ja veig la tercera, penso que la idea val un dibuix.

Acabo amb una frase de la meva amiga Lola sobre això dels mocadors: "La creativitat és imparable". I n'afegeixo una altra: "A una dona li dónes un tros de roba, i... calça't! "

Egipte 16. Contrastos. Introducció a "El ditxós mocador"

Una noia que vigila una sala d'un museu i que accedeix somrient que la fotografiïn, un aparador d'un carrer comercial i la parada d'un mercadillo. Tres imatges com a introducció als contrastos en la vestimenta femenina. Estic preparant un post sobre "El ditxós mocador", però em costa acabar-lo deprés dels atempats contra els cristians coptes.

Sorpreses

Arrel del mail rebut l'altre dia amb el text sobre la grip nova, de Teresa Forcades Vila, que vaig publicar, vaig buscar a la xarxa informació sobre aquesta metgessa.
Doncs bé, és doctora en medicina per la Universitat de Barcelona, es va especialitzar als Estats Units en medicina interna i el seu camp actual és la salut pública i la medicina alternativa. També es va llicenciar a Harvard en Teologia. Té quaranta-tres anys. És monja benedictina del monestir de Sant Benet de Montserrat.
M'he llegit alguns dels seus textos i he vist alguns videos. La sorpresa ha anat en augment.
Ara m'han comentat que no estic al dia, perquè ja fa temps l'han entrevistada a La Contra de La Vanguardia, a TV3, a ...

Dono alguns links:
-la seva web oficial, molt completa, amb els textos publicats.
-un video de TV3 de l'any 2006 amb una entrevista
-un link amb diversos videos d'entrevistes
- i l'entrada d'un blog amb una entrevista on parla d'aspectes personals de la seva formació i vocació.

Com que no sóc creient ni religiosa, la veritat és que he llegit en diagonal, però he topat amb algunes coses que m'he llegit senceres i que he trobat molt interessants.

Al treball Una perspectiva feminista dels origens cristians fa referència a la tesi doctoral d'una alemanya que ha estudiat epigrafia referida a dones que ocupaven càrrecs eclesiàstics als origens de l'era cristiana; bàsicament són inscripcions, sobre tombes, amb noms femenins i els seus càrrecs eclesiàstics: n'hi havia, doncs, que els tenien.
M'ha fet pensar en un acte de presentació d'un llibre, on la Maria Àngels Anglada, que era tan coneixedora de l'antiguitat i de l'època hel.lenística, s'explaiava davant els assistents sobre les dones sàvies que es refugiaven als monestirs per poder estudiar, llegir i viure aïllades dels invasors, dels guerrers, dels bàrbars... quan tot d'una amb veu molt forta va exclamar: "M'he preguntat moltes vegades ¿quan és que les monges es va tornar tontes?" Justament, aquestes inscripcions parlen d'abans d'aquest moment; i la Teresa Forcades es troba fora d'aquest moment.

L'altre text on m'he entretingut es titula El cas de la disfunció sexual femenina dins del treball Els crims de les grans companyies farmacèutiques. La dissecció d'aquest cas: les farmacèutiques volen crear una "malaltia" per poder-ne vendre el remei. No és només una denúncia d'aquestes companyies, fa pensar també en nosaltres, dones, i en la nostra sexualitat. Encara que és llarg, reprodueixo aquí sota (sense les notes, que trobareu en el treball linkat més amunt) aquest tros:

1. EL CAS DE LA “DISFUNCIÓ SEXUAL FEMENINA”

L’any 1998, l’empresa Pfizer, la principal companyia farmacèutica dels EEUU, va comercialitzar un medicament conegut amb el nom de Viagra pel tractament de la disfunció sexual masculina (concebuda com a disminució o desaparició de la capacitat d’erecció del penis). Tres anys més tard, a 17 milions d’homes de tot el món els havia estat receptat aquest medicament i el seu volum de vendes en un sol any (2001) superava el bilió i mig de dòlars [3]. Amb aquest nou producte, Pfizer havia superat amb escreix els criteris de definició d’un “blockbuster” que és el nom amb què es coneix en l’argot de les farmacèutiques un medicament amb un volum de vendes anual superior als mil milions de dòlars (o d’euros). Viagra és un medicament que utilitzen exclusivament els barons. Els directius de Pfizer van preguntar-se: “I si fos possible aconseguir un èxit semblant amb un producte similar dedicat a les dones?”. El problema era que així com existia un criteri aparentment clar per parlar de “disfunció” en el cas de la sexualitat masculina (les dificultats en l’erecció), en el cas de les dones això era molt més difícil de definir i, sobretot, de quantificar o avaluar objectivament.

L’any 1997 – pocs mesos abans que Viagra aparegués al mercat – ja havia tingut lloc a Cape Cod (Nova York) la primera trobada d’especialistes mèdics per determinar el perfil clínic de la “disfunció sexual femenina” [4]. La iniciativa, l’organització i el finançament d’aquesta trobada van córrer enterament a càrrec de 9 companyies farmacèutiques que estaven molt preocupades pel fet que no existís una definició d’aquest transtorn compatible amb un potencial tractament farmacològic.

Els promotors d’aquesta trobada inicial van triar entre els seus col·laboradors directes les persones que hi havien d’assistir. L’objectiu de la reunió era dissenyar l’estratègia més adequada per tal de crear una nova patologia en funció dels interessos econòmics de la indústria farmacèutica. Un any i mig més tard, a l’octubre de 1998, va tenir lloc a Boston la primera conferència internacional per a l’elaboració d’un consens clínic sobre la disfunció sexual femenina [5]. 8 companyies farmacèutiques van finançar aquesta conferència i 18 dels 19 autors de la nova definició “consensuada internacionalment” van admetre que tenien interessos econòmics directes amb aquestes o d’altres companyies.

Un any més tard, al 1999, va aparèixer un article a la prestigiosa revista JAMA titulat “Disfunció sexual als EEUU: prevalença i variables predictives” [6] en el qual s’afirmava, suposadament amb rigorosa objectivitat científica, que un 43% (gairebé la meitat!) de la població femenina dels EEUU patien la “nova malaltia” definida segons els interessos de la indústria farmacèutica. Els passos seguits per identificar la “població malalta” van ser els següents: 1. es va elaborar una llista de 7 “problemes” considerats cada un d’ells de prou pes com per justificar el diagnòstic de la nova malaltia si una dona els havia presentat durant dos mesos o més en el darrer any; 2. es va passar el qüestionari a una mostra de 1500 dones; 3. es van avaluar els resultats de manera que respondre que “Sí” a un sol dels ítems es va considerar criteri suficient per identificar la malatia. Un d’aquests 7 ítems definitoris de disfunció era l’absència de desig sexual. És a dir, que les dones que van respondre que no havien tingut desig sexual durant dos mesos o més en el darrer any, automàticament – amb independència de si estaven de dol per la mort d’un ésser estimat, preocupades per la manca o per l’excés de feina, atrapades en una relació insatisfactòria o gaudint d’una etapa de plenitud interior -, van quedar etiquetades de “disfuncionals” i van passar a engruixir el percentatge de candidates potencials per al tractament farmacològic que la indústria farmacèutica confiava poder desenvolupar ben aviat. Dos dels tres autors d’aquest article tenien vincles econòmics amb laboratoris farmacèutics.

El mateix any de la publicació d’aquest article, a l’octubre de 1999, va tenir lloc la tercera trobada sobre el tema, aquest cop organitzada per la Facultat de Medicina de la Universitat de Boston, però promoguda i finançada per 16 companyies farmacèutiques. El 50% dels assistents van admetre tenir interessos directes a la indústria farmacèutica [7]. D’aquesta trobada va sorgir el Fòrum per a la Funció Sexual Femenina que va celebrar dues conferències més a Boston gràcies al generós finançament de 20 companyies farmacèutiques liderades per Pfizer en els anys 2000 i 2001 [8].

L’any 2003, aquesta manipulació dels criteris mèdics en funció dels interessos comercials va ser denunciada per Ray Moynihan a una altra de les revistes mèdiques de més prestigi, el British Medical Journal [9], i els editors d’aquesta revista van rebre en menys de 6 setmanes un total de 70 respostes i comentaris en relació a l’article de Moynihan. 2/3 de les respostes van ser de suport i van confirmar la indignació creixent dels professionals de la medicina davant d’aquesta manipulació tot i que, com deixa ben clar una de les respostes, sense ells no podria tenir lloc. “És com quan la gent va a menjar al McDonalds i després es queixa que el menjar tan dolent que hi donen té la culpa que s’hagi engreixat” [10]. Si els metges no col·laboréssim amb els abusos de les companyies farmacèutiques, aquests abusos no tindrien lloc.

El desembre de 2004, l’agència reguladora dels medicaments als EEUU va impedir que fos comercialitzat el primer medicament destinat a guarir la “disfunció sexual femenina” (el pegat de testosterona dels laboratoris Proctor i Gamble) [11]. Els responsables dels estudis clínics – tots ells finançats i supervisats per Proctor i Gamble - havien presentat els seus resultats de forma esbiaixada de manera que el que eren uns beneficis dubtosos i uns més que probables efectes secundaris perillosos (càncer de mama i malaltia cardíaca), s’anunciaven com a beneficis clars i riscs negligibles. De moment encara no s’ha desenvolupat cap més medicament per a la disfunció sexual femenina, entre altres coses degut a una creixent consciència per part de tots els agents implicats dels efectes nocius de l’excés d’influència de les companyies farmacèutiques en l’exercici de la medicina [12]. La disfunció sexual femenina (com qualsevol altra malaltia) ha de ser estudiada en funció dels interessos mèdics de les dones afectades i no en funció dels interessos econòmics d’unes de les empreses més riques del planeta.

Princeses de terres llunyanes

Al Museu d'Història de Catalunya hi ha una exposició amb un títol molt mono: Princeses de terres llunyanes. La propaganda penjada als fanals de la ciutat té aquesta imatge retallada d'aquí a l'esquerra, que també és molt fina. Oberta fins al 2 d'agost.
S'hi documenten quatre casos de princeses catalano-aragoneses i hongareses que emparenten amb l'altra cort.

En comento només alguns aspectes. (Aquí hi ha una web amb un comentari complet interessant).

Els magiars arriben al segle IX d.C. a la conca del Danubi i s'hi instal.len definitivament. Poble ramader procedent d'Àsia Central han travessat els Urals, s'han establert a la conca del Don i després han continuat cap a occident fins al seu emplaçament actual. La seva llengua és una raresa dins del conjunt europeu, pertany al grup anomenat fino-úgric, com el finès.

Mai no havia vist objectes antics hongaresos i em quedo sorpresa perquè arriben del centre d'Àsia, però decoren les peces amb formes i símbols del tot semblants als que han imperat a Europa en les antigues civilitzacions neolítiques. Tinc força "material" acumulat sobre aquests qüestió i un dia ens hi posarem.

Un altre aspecte del qual mai havia tingut notícia: aquests hongaresos eren experts genets guerrers i disparaven fletxes que donava gust. Van ser "llogats" en diverses ocasions per uns i altres per "solucionar" problemes. En concret, els genovesos els encarreguen desbaratar cap a mitjan segle X un assentament marítim musulmà situat a la Provença, prop de Marsella, que els impedeix navegar tranquil.lament. Els hongaresos complint l'encàrrec fan una ràzzia espectacular, de la qual se'ns mostra el trajecte en un mapa; mapa elaborat a partir de les actes eclesiàstiques on se citen les esglésies que van ser saquejades, incendiades, reconstruïdes i consagrades de nou (se'n deu dir "reconsagrades"?). Els hongaresos es van estendre pel Llenguadoc, van travessar els Pirineus, van arribar fins a Barcelona (l'església de Sant Pere de les Puel.les va rebre de valent), i van girar cap a ponent. Es deturen davant les muralles de Lleida. Déu n'hi dó.

La primera de les princeses que va travessar Europa entre els dos països és Constança (1179-1222), filla d'Alfons el Cast, rei d'Aragó i Comte de Barcelona, i de Sança de Castella. Als 16 anys l'envien a Hongria a casar-se amb el rei Emeric I i al cap d'un any hi té un fill, Ladislau, destinat a ser el proper rei d'Hongria. En efecte, el 1204 mor el rei Emeric I i el nen Ladislau és coronat nou rei amb el nom de Ladislau III. El regent és el germà del difunt, que intriga fins al punt de destronar el nen-rei. Constança fuig a Viena amb el seu fill, que morirà l'any següent (1205).
Fent càlculs ràpids, veiem que Constança deu tenir 25 ó 26 anys. La seva moguda història continuarà.
Torna a casa, al monestir de Sixena, d'on sortirà per contraure un altre matrimoni polític. Aquest cop es casa -la casen- amb Frederic I de Sicília. Ella ja té trenta anys, ell setze. El noi, per ascendència familiar, tres anys més tard esdevé emperador de Sacre Imperi Romà Germànic i ella, per tant emperadriu.

Buscant al Wikipèdia, llegeixo que la mare de Constança era Sancha de Castella i Polònia. ¿Polònia? em pregunto. Doncs sí. La tal Sancha o Sança de Castella era filla d'una d'aquestes princeses viatgeres destinades a forjar aliances, establir paus, ampliar poders, parir hereus i noves princeses que servirien per forjar aliances, establir paus, ampliar poders, etc. Es deia Riquilda o Rica de Polònia, va viure quaranta-cinc anys. Si les dates i dades del Wikipèdia són exactes, Riquilda es casa als 12 anys amb Alfons VII de Castella, hi té dos fills i als 17 anys enviuda. Als 21 es torna a casar, aquest cop amb Ramon Berenguer III de Provença, hi té una filla, i torna a quedar viuda. Aquest cop als 26 anys. Aquell mateix any es torna a casar, no es tracta de perdre temps. El nou marit és Ramon V de Tolosa. L'enciclopèdia no dóna més detalls. Només que Riquilda va morir als 43 anys com a comtessa consort de Tolosa.

Enmig d'aquestes meteòriques històries principesquess hi ha un monestir, el de Sixena, que m'ha cridat l'atenció. A l'exposició es menciona que Sança de Castella va fer construir el monestir de Sixena (a l'actual Villanueva de Sigena, província d'Osca), i que hi va crear una escola per a instrucció de noies nobles. Veient ara, a la xarxa, la trajectòria de la seva mare, de Polònia a Castella, de Castella a Provença i de Provença a Tolosa, no m'estranya que pensés a crear una escola on la seva pròpia filla Constança es prepararia per als futurs avatars. Constança es va instruir a Sixena i hi tornà després d'haver quedat viuda a Hongria i sense fill a Viena. Sembla ser que en aquesta segona etapa la seva mare, llavors ja viuda, n'era l'abadessa.

A l'exposició, com un incís, es parla de les pintures murals del monestir de Sixena. Hi ha una foto, la miro bé i les pintures em sonen. Aquestes pintures ara són al MNAC i, m'hi havia fixat, són molt diferents de les altres que hi ha al museu, entre altres coses perquè semblen en blanc i negre. A l'exposició de les Princeses s'explica que tenen aquest aspecte de resultes de l'incendi que van patir quan la guerra civil. S'exposen tres imatges que tenen gràcia. La primera són les aquarel.les que van fer els primers il.lustradors enviats (per la Mancomunitat de Catalunya? pel Museu?) a començaments del segle XX. En aquella època es van enviar dibuixants i aquarel.listes als quatre cantons del país per fer dibuixos i aquarel.les que descrivissin les pintures murals romàniques.La segona són les fotos que es van fer anys després (en blanc i negre, érem als anys 20!!). I la tercera, les fotos de l'estat en què van quedar les pintures acabada la guerra. És interessant. Són tres imatges fidedignes de tres moments diferents.

Fa anys, a Alcañiz (Terol), vaig sentir una guia que ensenyava restes de pintures romàniques d'una església i que deia als turistes: "Había más, pero se las llevaron los catalanes". Després de retorn a Barcelona, ho vaig comentar escandalitzada a un amic i em va dir: "Sí, era el meu oncle". El meu amic era parent d'en Josep Pijoan, i vaig aclarir que el que havia dit la guia a Alcañiz era més o menys veritat, perquè quan es va conèixer a Catalunya la tècnica per desprendre les pintures romàniques de les parets, es van recollir les pintures romàniques, per evitar que fossin venudes o robades, no només de les esglésies catalanes, sinó també d'algunes d'aragoneses. El cas de Sixena en seria un exemple.

Aquí sota foto de les pintures de Sixena que es conserven a MNAC

Aquí sota portalada romànica d'aquest monestir de Sixena

Tornem a les princeses que van amunt i avall. A l'exposició hi ha uns mapes dels "intercanvis", és a dir de les princeses que es casaven a altres corts. Fa l'efecte de ser un mapa d'importació i exportació de mercaderies. Aquest monestir de Sixena fa pensar en el contrapunt de les coses: la mercaderia ha de ser de qualitat, elles s'instrueixen.

Salto algun segle: em va impressionar el llibre de Philippa Gregory, The constant princess, Catalina of Aragon. La història terrible de la filla petita dels Reis Catòlics, morta de fàstic a Anglaterra, on ha arribat per ser Princesa de Gal.les. Al mig de les seves misèries (arriba a passar gana) continua sentint-se convençuda de la grandesa de la seva alta funció : l'han criada des dels tres anys per ser reina d'Anglaterra, és el seu destí.

A l'exposició també s'explica que durant anys i anys, en totes aquestes històries de matrimonis reials hi ha una lluita sorda entre les monarquies i el papat. Les monarquies casen i descasen, divorcien i repudien a la seva conveniència. Els papes volen convertir el matrimoni en sacrament i tenir poder sobre la institució. Volen que el matrimoni sigui indissoluble i que siguin ells els únics que el poden dissoldre per causes especials. Volen també tenir-hi poder decretant quins són els graus de parentiu que suposarien incest i que impossibilitarien el matrimoni. Al mateix temps insisteixen en la necessitat del lliure consentiment o acceptació de les parts, cosa que significa una crítica als casaments d'infants. Continuo citant els panells de l'exposició: amb el Papa Innocenci III s'arriba a un cert compromís entre monarquies i Església a propòsit d'aquesta qüestió. El clergat accepta d'eixamplar la permissivitat de matrimonis entre familiars i les monarquies accepten que el matrimoni sigui un sacrament i es consideri indissoluble.
Aquí una web amb informacions sobre l'Església de l'època i el tema. I aquí una altra.

Un altre tema també només apuntat a l'exposició, i que m'agradaria conèixer bé: les diverses excomunions que pateixen els comtes de Barcelona (i el complex que els agafa enfront de les monarquies més catòlico-ortodoxes francesa i castellana -això últim no és de collita meva, ho diuen allà).

L'altra història estrella és la de Violant d'Hongria, la segona esposa de Jaume I el Conqueridor. Arriba amb 19 anys, té 10 fills, i difon la devoció a Santa Isabel d'Hongria, parenta seva. Aquí hi ha una explicació interessant: el miracle que s'atribueix a aquesta santa és un miracle que d'alguna manera preconitza l'emancipació de la dona enfront del marit. Jutgem-ho nosaltres mateixos: la santa dóna cada dia menjar als pobres i "el dia de autos" duu les faldilles del davantal recollides i plenes de rosegons de pa. El marit, presumiblement contrari a aquest dispendi, li pregunta què duu al davantal i ella LI menteix i LI diu que està collint roses. Desplega les faldilles del davantal i oh, miracle! els rosegons de pa s'han convertit en roses.

També s'apunta un altre tema: la proliferació de franciscans i clarisses, com una moda espiritual. Casos d'hereus nobiliaris i reials que renuncien als drets dinàstics i es fan franciscans. Se cita un cas (jo estava completament perduda amb successions, dinasties i genealogies, per saber o recordar de qui es tractava) de nens nobles/reials catalans que s'han criat amb cosinets italians que estaven vivint a Catalunya com a hostatges d'alguna guerra. Els cosinets italians de grans i un cop a Itàlia es deixen imbuir de l'esperit franciscà, i l'encomanen als d'aquí.

L'exposició acaba amb un text de John Knox, el gran reformador escocès, que és una diatriba contra el govern de les dones, una diatriba forteta que es titula "Primer toc de trompeta contra el monstruós govern de les dones". He trobat a la xarxa una web protestant que l'excusa, perquè a l'època coincidien Maria Tudor a Anglaterra, Catalina de Mèdicis a França, i la reina Maria a Escòcia, que es veu que no eren "governants exemplars".

En sortir de l'exposició m'ha vingut al cap el cas d'una parella coneguda, que tenen un patrimoni econòmic molt important i cap fill. Han aconseguit adoptar un nen bielorús i entre els desitjos, preocupacions i anhels hi ha el de tenir algú a qui deixar l'herència.

Antiavortistes i avortistes

"Hi ha manifestacions que no surten als diaris. D'això ningú no en té ni idea". Ho vam pensar amb una amiga, un vespre, fa anys, que amb el cotxe ens vam perdre per Cornellà. Hi havia una manifestació de... trenta persones, potser eren quaranta. Anaven per la calçada, seguits a una distància prudencial per un cotxe de la guàrdia municipal. Els manifestants eren tot homes, tenien una edat semblant, jove però indefinida, i alguns portaven a la mà una "litrona". L'única pancarta de la manifestació deia "No al cierre ilegal del bar Kaskorro".

Aquest vespre, fa mitja hora, tornava a casa meva i veig dues camionetes dels mossos d'esquadra. I una ambulància. I més avall, dues camionetes més!! Hi ha un botiguer -xarcuteria i menjar per endur- que s'està a la porta del seu magatzem, li pregunto què passa i me'n fa cinc cèntims.

"Veu quin dia és avui? doncs el mateix dia d'aquí un mes hi tornarem a ser. Cada mes, cada mes, no falla, de ja fa temps. A una vorera es posen el que estan en contra de l'avortament i a la del davant els que estan a favor. Hi ha una clínica que fa avortaments. Eh, que vénen a comprar aquí a casa, no es cregui. Però només treballen al matí, a la tarda estan tancats. I avui no hi ha els municipals, només hi ha els mossos, però no es pensi, que a la banda de baix hi ha dues camionetes més, i l'ambulància per si algú es fa mal!! Tot això ho paguem nosaltres, ep, no s'ho perdi, que aquests cotxes i aquests nois no són gratis. Que jo respecto a tothom, eh, que estem en democràcia, però els veïns ja n'estan tips, cada mes crits, i els hi tiren aigua..."

Passa un grup de cinc dones amb un aspecte mig mongil, mig combatiu. Marxen ja del lío i sense parar-se li diuen al xarcuter informatives-desafiants: "A favor de la vida estamos, i no del asesinato". El xarcuter encara afegeix una altra informació: es veu que el mes passat o l'altre els van trencar els vidres als de la clínica, i que els de l'assegurança no paguen si la causa és "avalots".

Baixo doncs per on m'han anunciat el follón, Viladomat entre Aragó i Consell de Cent, els dies 25, entre 9 i 10 del vespre!!
A la vorera de l'esquerra hi ha els antiavortistes amb una pancarta que diu Família i Vida, amb consignes escrites en català, cridant en castellà. També tenen unes pintes especials, una manera de vestir-se com expressament passada de moda. A la vorera de davant hi ha tres badocs però no veig nucli de pro-avortistes. Als balcons hi ha gent que mira i se sent cridar "Nosotras parimos, nosotras decidimos!!", però no sé de quin balcó ve.

De cop veig uns mossos que surten d'una camioneta, van decidits a la banda dels antiavortistes i s'enduen un noi i una noia amb rastes. Els arrosseguen, ells es deixen arrossegar, fins a la vorera del davant, els dos nanos somriuen una mica i tot, com divertits. Sento com els mossos renyen als joves de les rastes: cadascú ha de ser a la seva vorera i no anar a la banda contrària a buscar gresca.

Els compto: en total 6 camionetes i una ambulància.

ALEMANYA 1

Una mujer en Berlín. Anònim. Ed.Anagrama, 2005
Una dona de trenta i tants anys comença un diari el 20 d'abril del 1945, des de dins d'un refugi subterrani a Berlín. Afora cauen bombes i es viuen els últims dies del règim nazi. El text acaba el 15 de juliol del 1945 quan la ciutat comença a reorganitzar-se sota l'ocupació soviètica.
Són tres mesos de vida quotidiana relatats minuciosament des d'un punt de vista estrictament personal, el de l'autora, una dona intel.ligent, cultivada, curiosa, pragmàtica.
La lectura no es fa impunement.
Sembla que Alemanya, el 1945, va ser el cas més massiu i sistemàtic de violacions de dones que mai hagi ocorregut en cap guerra. Si no és el més, sí va ser en tot cas massiu i sistemàtic. Aquest és un dels aspectes que es narren en aquest diari, amb un to que no és ni melodramàtic ni autocompassiu. Potser és el relatiu distanciament amb què s'expliquen els fets el que porta a una reflexió més fonda.
L'autora no va voler mai que es conegués el seu nom i és significatiu que el diari es publiqués per primer cop en anglès als Estats Units el 1954 i que no aparegués fins al 1959 en alemany editat, però, per una editorial suïssa. Es veu que la crítica gairebé va ignorar el llibre i el poc cas que li va fer li va ser desfavorable, acusant la diarista de "desvergonyida i immoral". No es podia criticar l'exèrcit alliberador. No va ser fins al 2003 que es va tornar a editar en alemany a instàncies de Hans Magnus Enzensberger.
Una catalana jove, que havia estat una temporada força llarga a Alemanya a començament dels anys 80, m'explicava un dia que les dones alemanyes grans li queien molt bé. "En el fons són molt obertes" em deia, "totes se n'han anat al llit amb algun soldat americà per obtenir-ne algun benefici i poder mantenir el fill, el pare, el germà o el marit que havien tornat moralment desfets de la guerra, és com si sabessin de veritat de què va la vida".
Llegint "Una mujer en Berlín" m'ha tornat a venir al cap aquest comentari, perquè en aquest diari de post-guerra surt justament aquest aspecte: els homes alemanys, derrotats, miren cap a una altra banda mentre les seves dones són violades.
L'autora no parla de l'exèrcit americà, sinó del soviètic, coneix una mica de rus i pot comunicar amb els soldats. La seva curiositat la porta a fixar-se en detalls i aspectes concrets, com si volgués trobar els individus, més enllà del comportament general de la tropa.
En aquesta dona anònima hi ha una fortalesa especial, segurament per la superioritat moral que sent respecte d'aquests soldats ocupants. De la mateixa manera, quan es refereix a les dones del seu voltant que són violades, fa matisos i explica reaccions diverses. La que es torna boja, la que es queda embarassada, les que recorren a l'humor negre. No es lamenta. És el relat d'algú que busca la veritat, la veritat del mal, mirant-lo als ulls, que vol entendre.
M'ha fet pensar en el Primo Levi que volia que el seu llibre "Els caiguts i els salvats" es publiqués a Alemanya i esperava cartes d'alemanys que li donessin les explicacions que buscava.
El dia que ve: Alemanya 2 - La historia natural de la destrucción de W.G.Sebald