dimarts, 13 d’agost de 2013

El Camí de Santiago 50. Galícia, les dones


(Cliqueu per ampliar la imatge)

Al llarg del camí que segueixo a Galícia, ja no veig com a Castella dones amb faldilla tubo i jaqueteta que van per la carretera a fer visita a algú. Aquí van amb botes de goma negra, pantalons, una bateta de quadrets abotonada al davant i mànigues de samarreta que surten per sota. A totes les veus treballant.
Per un camí en passa una amb un gall viu sota el braç i em fa l'ullet: "¡Este ya está sentenciau!"

No hi ha glamour però hi ha molta feminitat. En un restaurantet, entra un ciclista, derrotat:
-¡Vengo muerto de hambre y de cansancio!
-Lo primero lo podemos remediar...
La mestressa del restaurant és una d'aquestes dones amb la bateta de quadres, molt més jove del que sembla a primera vista, amb cara i veu molt afables. Li serveix el menú i sento que li diu afectuosa i provocativa:
-No quiero ver que quede nada en el plato, eh!

I també m'ha semblat que hi ha costum de dur vida austera.
En un bar, la dona que em serveix es refereix a com s'ha gastat els anys previs a la crisi: "Parecía que el dinero caía del cielo. Venían aquí unas chicas a cenar y yo les preguntaba ¿pero qué celebráis? y me decían que era el cumpleaños de una de ellas,¡fíjese! Yo cada año cumplo años y jamás se me ocurrió celebrar mi cumpleaños... Si parecía que les regalaban el dinero...
A Samos, parlo amb una dona de Pontevedra que amb el seu marit han muntat un furanxo, que és una mena de taverna on serveixen pop: "Yo trabajaba en un hotel y me despidieron, porque se estaba pidiendo cada vez más a los turistas, aquello era ya un abuso, y claro dejaron de venir..."
A tres llocs diferents coincideixo amb argentits descendents d'avis o besavis gallecs, que van tornar a treballar a Galícia fa uns deu anys quan la crisi els va enxampar allà. Una em diu: Crisis hay siempre, y hay que trabajar en lo que toca... Un altre: Hay que bailar aunque sea con la fea, el caso es que baile bien... 


(Per fer el dibuix m'he hagut de fixar en les cols. Jo diria que no les tallen de cop, sinó que els van arrencant les fulles que deuen necessitar per fer el caldo gallec. M'he fet un tip de menjar-ne, sempre amb èxit. També m'he hagut de fixar en els castanyers que tenen forats als troncs, veritablement com si fossin ulls. Si amb una mica d'imaginació considerem que les branques són els braços alçats, ja tenim els personatges que poblen els boscos fantàstics dels contes nòrdics.)

Cap comentari: