L'any passat, a Astorga, un francès estava molt preocupat perquè li semblava que el camí anava canviant a mida que s'acostava a Galícia. Trobava que hi havia més gent, més gresca. "Ja veig que això es convertirà en un circ" em va dir de malhumor.
Passant per un camí olorós, amb temibles plantacions d'eucaliptus als costats, penso que el francès tenia una mica de raó. Recullo unes quantes fulles de terra, grogues, taronges, rosades, verdes, i com que estic positiva, encara que siguin d'eucaliptus, les trobo molt boniques. I això del "circ" també m'ho miro per la part bona. No és cap circ, sinó que el camí ha agafat el to d'una romeria.
És veritat que és una mica diferent. Hi ha més gent, gent que fa només aquests trams finals. Si fas els cent quilòmetres últims a peu, a Santiago et donen la "credencial". Això de la credencial és com un títol i per obtenir-lo has de presentar un carnet que tenim tots els que fem el camí amb les dates i segells dels albergs on hem dormit. Als albergs municipals o institucionals i als albergs parroquials o dels "Amigos del Camino" no t'acceptarien si no tinguessis aquest carnet que dóna fe que estàs fent aquest camí a peu o en bici, i no una altra excursió.
Quan vaig arribar a Santiago hi havia una cua tan llarga per aconseguir la credencial, que ho vaig deixar córrer immediatament. Però hi ha persones que fan els quilòmetres justos per poder-la tenir. Els fa molta il.lusió. (A mi també me n'hauria fet si no fos que no vull acabar aquest camí fent cues, em sembla un contrasentit.)
Aquí hi ha més gent que es fa portar les motxilles per taxis, però no per problemes d'esquena ni de genolls, sinó per comoditat. A Palas de Rei vaig dormir amb vuit dones italianes molt agradables, que pertanyien a un club de marxa nòrdica. S'anaven a dutxar... i sortien de la dutxa embolicades en barnús. Totes duien barnús! i unes motxilles molt grans que transportava un taxi. Com que hi ha més taxis, també hi ha més reserves a albergs privats. És com un canvi de sistema. També es fan més fotos, en pla turístic.
Hi ha certa alegria de romeria: he sentit cantar pel camí diversos cops, cosa que no havia vist fer ni a La Rioja ni a Palència. Es xerra més i hi ha més grups de gent que va junta. Vaig coincidir amb vuitanta joves d'un col.legi de Madrid, vuitanta!, i també amb un grup d'escoltes de Tàrrega (un caminant que es fixa en el foulard que duen els diu: "Hombre, ya sabía que existían los boy-scouts, però hasta ahora sólo los había visto en películas"). Hi ha grups que vénen del mateix poble i que tots duen la mateixa samarreta promocional d'una cursa, d'una travessa o d'una festa. Com un equip. M'ha passat davant un grup que són d'Alboraya i sento que parlen de quant falta pel següent poble: "El primer que el vesca, que ho diga!" exclama la dona més gran.
M'he trobat diversos cops una àvia de seixanta-quatre anys que va amb el seu nét que en té deu. Són de Guadalajara. Tohom els coneix, tothom els hi parla, tothom està al cas que avui és l'aniversari de la iaia i sento pel camí que uns quants li canten el happy birthday. El nen es diu Miguel i està orgullosíssim de tenir una àvia que se l'enduu a caminar i a dormir pel món.
Tot això a mi no em posa de malhumor com al noi francès. Ho trobo alegre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada