Vejam.
Arribar a Santiago és la fita clàssica d'aquest camí.
Però avui dia hi ha molts historiadors, antropòlegs, etc. que diuen que el camí original devia ser fins al mar, segurament fins a Finisterre, una peregrinació antiga cap a Occident, on es pon el sol, on acabava el món conegut, un camí anterior al cristianisme. Té un sentit: un camí o peregrinatge fins on mor la llum seria com voler morir i renéixer espiritualment; quan acabes el camí, ja ets un altre.
Aquests historiadors continuen dient que l'església a partir del segle IX va decidir fer-se amb aquest camí espiritual i cristianitzar-lo. Havia d'acabar el seu recorregut on se suposava que s'havien trobat les despulles de Sant Jaume (que havia arribat uns 800 anys abans a les costes gallegues en una barca de pedra!). A partir d'aquí, es difon la idea i té èxit a tot Europa.
Ara hi ha gent que, amb aquesta revisió crítica del camí, un cop passat Santiago, continua caminant fins al Finisterre, veuen la posta de sol i és llavors quan donen per acabat el peregrinatge.
Però... quan ets a Santiago te n'adones que l'Església té absolutament abduït aquest camí: quan has arribat a Santiago i has vist volar el botafumeiro, la peregrinació vulguis que no s'ha acabat. L'església té segrestat el final, és aquí a Compostel·la i no a un altre lloc. M'és difícil d'explicar-ho, però sents que anar fins a Finisterre és com un afegit turístic, ja és una altra cosa.
Jo, però, hi vaig anar. Ara, que hi vaig anar amb autobús.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada