dilluns, 5 d’agost de 2013

Cami de Santiago 46. Villafranca del Bierzo.

(Cliqueu per ampliar la imatge)
 
Villafranca del Bierzo és una de les capitals del Bierzo. Té un castell descomunal amb dues torres de base circular, immenses. Al davant una dona ven cireres (per tot el camí hi ha cirerers, camps de cirerers i gent que ven cireres).
-¿Qué es este castillo?
-Es el castillo de la condesa...
-¿De una condesa?
-Sí, la condesa vive en la torre de la izquierda y en la de la derecha vive la servidumbre...
No sé si mai havia sentit a dir a ningú la paraula "servidumbre". És un mot de novel.la decimonònica... Per solidaritat, dibuixo la torre de la dreta.

A un bar de la plaça major del poble em seveix una cambrera que és exacta que la Concha Velasco de jove. Li  agrada que l'hi digui, però ja ho sabia.

Dormo en un alberg una mica hippy. Una dona gran, argentina, m'explica per què fa el camí. Em diu que ha tingut una vida amb moltes dificultats, que li han passat tot tipus de desgràcies, però que sempre ha sentit que Déu no l'abandonava, que era amb ella. Em diu: "Soy muy creyente". Ja fa temps que va decidir fer aquesta peregrinació quan en tingués ocasió i va dur una pedra que per a ella representa la seva vida. La volia dipositar al peu de la Cruz de Ferro, la creu que hi ha a l'entrada del Bierzo. "Quería entregar mi vida a Dios, con todo lo que ha habido de malo y también con lo que ha habido de bueno." Em diu que a la Cruz de Ferro va pujar fins al peu de la creu a oferir la pedra, que va començar a plorar i que no podia parar.

Se'm posa la pell de gallina. És una història tan senzilla, tan clara, tan vital, hi ha tanta humilitat... Penso que Déu ha mort però que el que és sagrat continua existint. Aquests viatjants i arrieros que al llarg de la història han deixat pedres a la Cruz de Ferro, que abans havien deixat pedres a l'antic altar de Mercuri que hi havia hagut al seu lloc, i que segurament més antigament hi havien deixat pedres als déus celtes... tenen alguna cosa a veure amb la meva companya argentina de llitera. Feien un gest semblant d'entrega, un oferiment.

L'oferiment.
Em ve al cap el gest d'unes estatuetes ibèriques que a molts museus i exposicions estan etiquetades com a "oferents": són personatges que duen faldilleta curta, una caputxa punxeguda i tenen les mans obertes, ensenyant les palmes, els braços estesos cap avall, una mica separats del cos. També he pensat en els musulmans quan resen posant les mans obertes a l'alçada del pit, com si estiguessin disposats a entomar la pluja. Són gestos d'humilitat. I d'agraïment. Jo en aquest camí he sentit molt agraïment. No em feu dir agraïment a qui, però era agraïment per gairebé tot.

He intentat fer un paral.lelisme entre aquest déu que la meva companya d'alberg sent que no l'ha abandonada mai i la sort que alguns sentim que mai no ens ha acabat d'abandonar. Lligar l'agraïment i l'entrega. No me n'acabo de sortir, d'aquesta comparació.

Cap comentari: