dijous, 15 d’agost de 2013

Camí de Santiago 52. Samos

A Triacastela es pot triar de continuar per la vall de Sant Xil o pel monestir de Samos. Trio d'anar per Samos i pel camí veig un castanyer amb un cartellet que diu que té 800 anys. Més endavant passo pel costat d'altres espècimens que també tenen edats centenàries.

El camí que duu a Samos ofereix de cop i volta una vista del monestir des de dalt, es veuen totes les construccions allà baix i els dos claustres, tot com si fos un pessebre. Es tracta d'una vall tancada, com la de tants monestirs antics. Es triava una vall aïllada que permetés la vida retirada als eremites; és la idea del "desert" per fer vida espiritual. I és el mateix concepte que intenten reproduir els claustres
A Samos hi ha, doncs, un monestir benedictí amb dos claustres, un gòtic i un renaixentista. Però el que m'ha agradat més de visitar és l'ermita de San Salvador, que és una ermiteta diminuta del segle IX, allà a  a vora, segurament un oratori originari dels primers eremites, quan vivien en cabanyes individuals al voltant. Al costat té un xiprer descomunal, no sé si centenari o mil.lenari.

La guia que ens obre l'ermita ens diu que la porta d'entrada i la que dóna a l'espai de l'altar semblen mossàrabs, però que no està clar que ho siguin (mireu la foto). Diu que aquest cenobi, com d'altres, va ser fundat segurament per Sant Martin Dumiense, que al segle VI va venir de Portugal i va fundar diverses comunitats religioses. També explica que la litúrgia original era la de San Fructuós, una litúrgia hispànica. I que a finals del segle X ja vivien sota la regla de Sant Benet.
Es diu, es desmenteix per tal o qual detall i es torna a dir per tal altra raó, que a Samos originàriament hi havia comunitat masculina i comunitat femenina.

A l'oest europeu, on s'han guardat tants trets del món celta, aquesta possibilitat de les dues comunitats -masculina i femenina- fa somiar en un món antic amb tradicions ancestrals on l'incipient cristianisme es va estendre amb característiques ben diferents de les que va acabar tenint un cop oficialitzat i uniformitzat.

Més endavant, entre Portomarín i Palas de Rey, passant per un d'aquests pobles sense rètol, però que aclareixo que es diu Portos, creuo una pista que duu a un monestir o poble anomenat Vilar das Donas, un lloc on, segons especifica el rètol, hi ha ruïnes gòtiques i romàniques amb restes de pintures de figures femenines "que farien pensar en antigues comunitats religioses femenines". Un altre cop aquest fantasma d'un temps antic on la dona tenia tot un altre paper del que va tenir posteriorment.
Com que per anar-hi i tornar-ne hauria de fer una volta de cinc quilòmetres, segueixo el meu camí i em dic: "En una altra ocasió". De totes maneres em fa una mica de ràbia pensar que fa uns anys hauria tingut prou marxa per arribar-m'hi.

Cap comentari: