dimecres, 14 d’agost de 2013

Camí de Santiago 51. Més sobre dones. L'altra cara

Després d'arribar a Galícia per O Cebreiro, el cel era molt clar, però hi havia núvols baixos i blancs que tapaven les parts més enfonsades del paisatge, per sota d'on jo caminava.
De tant en tant s'esqueixava un tall de núvol i tot solet... cap amunt! em passava per sobre el cap i s'acabava d'estripar, com un tall de cotó que vola. Màgic. "No creo en las meigas, pero haberlas, haylas".

Una altra pujadeta i arribo ben morta, amb la llengua fora, a un lloc que es diu Alto do Poio. Em dic que d'allà no passo. L'indret és una carretera segurament molt secundària que té a cada banda un bar amb habitacions i lliteres: dos albergs privats cara a cara. I res més.
Em quedo al de la banda per on he arribat i veig que gairebé ningú no creua la carretera per instal.lar-se a l'altre alberg. El "meu", que està regentat per una vella d'aquestes de la bateta de quadrets, una mica descarada, es queda amb tota la clientela. 

A mitja tarda ja he entrat en contacte amb gairebé tothom que dormirà aquí, i una dona jove, que és professora a Nebraska, em diu que "nosaltres" no tenim wifi, però que a l'altra banda de la carretera sí que en tenen. Ha anat a veure si el podia fer servir i un home malcarat li ha dit que ni parlar-ne, que si dormia a "l'altre" alberg no podia fer servir el "seu" wifi. Em demana que hi vagi jo a parlar-hi, perquè potser el problema és el seu pobre castellà.
Travesso la carretera deserta, a ple sol. Vaig a fer una missió. ¿Com em rebran "els altres"? Al clatell sento l'alè i les pessigolles d'un western clàssic.

Doncs em reben fatal. Estan baralladíssims. L'home malcarat em diu que al "nostre" alberg li diuen el "cuchitril", que a la "nostra" mestressa li diuen "la abuela bruja" no sé què més, i que al matí quan ens despertem tots plens de xinxes li farem fàstic. Literal. Vistes les circumstàncies, no em sembla gens oportú treure l'assumpte del wifi.
Torno a travessar en sentit contrari la carretera deserta i a ple sol, i dic a la dona de Nebraska que per avui s'oblidi d'internet. No sé prou anglès per explicar-li, sense alarmar-la, lo de les xinxes i que tinc la sensació que l'home malcarat està profundament convençut que la "nostra" mestressa és bruixa i que li ha llançat mal d'ull perquè no tingui clients. Que estem, en definitiva, davant d'un cas ancestral.

Se m'acut esplaiarme i donar la versió completa de la meva missió a una noia de Castelló que s'ha fet amiga de la de Nebraska.
Al vespre la dona americana ja està assabentada de tot, però s'ha quedat només amb el detall més tècnic. Em pregunta preocupada si crec de veritat que al "nostre" alberg hi ha "insects".
Es justifica:

-El que passa és que als Estats Units és molt car fer-se desinfectar la casa. Jo quan arribi ho deixaré tot al jardí, entraré a casa meva sense res, a dutxar-me. Faré una rentadora, que la tinc a fora, amb aigua ben calenta i deixaré assecar al sol totes les coses durant dos o tres dies. Realment, si t'entren insectes és caríssim fer-se desinfectar la casa.

L'endemà m'aixeco amb tres picadetes...

Cap comentari: