17.- El document del dilluns. Incomunicació

Són les pàgines d'un dels 46 dietaris que ens van arribar d'una cosina del meu avi Petit, la que he explicat que tenia l'estampa de Sant Expèdit. Aquí sobre, les anotacions que corresponen a l'aixecament dels nacionals el 19 de juliol del 1936. Vivia a Barcelona, al carrer d'Aribau entre Diputació i Consell de Cent, prop del Seminari, que va veure cremar.
La incomunicació amb altres llocs de la península era total i aquells dies els diaris no donaven més notícies del conflicte que les de l'aixafament de la sublevació a Barcelona i les de la marxa dels voluntaris cap a l'Aragó. Una setmana després de l'aixecament feixista, llegint aquest dietari sembla que l'únic problema sigui Saragossa.
(En el dietari del meu avi -el que he citat al document del dilluns 4 a propòsits dels bombardejos- escriu cap a finals de juliol del 1936 que ha anat a casa d'un parent que té un aparell de ràdio i que a través de ràdio Sevilla s'han assabentat que hi ha moltes províncies on han triomfat els nacionals.)
Per això, el que m'ha cridat l'atenció d'aquestes notes que publico és el que transcric en vermell:

Diumenge 19 de juliol:
Avui s'han sublevat tropes i no es pot sortir de casa pels tiros i canonades.

Dilluns 20 de juliol:
Segueix la revolució i cremen les esglésies amb un gran tiroteig. La Lluïsa comença les vacances.

Dimarts 21 de juliol:
Cremen el seminari i per lo tant hem tingut dugues hores de tiros. A la tarda hem sortit amb la Julieta i en Ricard i no podíem tornar a casa pels tiros.

Dimecres 22 de juliol:
Segueix la revolució amb saquetjos de botigues i requisament de cotxes

Dijous 23 de juliol:
Segueix igual, van sortint columnes d'homes voluntaris cap a Saragossa perquè allà encara està en poder dels militars

Divendres 24 de juliol:
Tot va seguint igual. Encara no obren les botigues, sols les de menjar. En Feliu i en Paco van amb un permís del Comitè Revolucionari amb cotxe a buscar els de Sant Just.

Dissabte 25 de juliol:
En Feliu i en Paco van a Sant Just a buscar el germà de l'Emilio a Sant Just. Ja va algun autobús, comencen a circular els tramvies.

Diumenge 26 de juliol:
Dec a la caixa 157 pts. Segueix igual però ja va algun tramvia. Viatge a Sant Just 2ptes.

Dilluns 27 de juliol:
Es va normalitzant la vida, però Saragossa encara es resisteix.

Dimarts 28 de juliol:
Donen l'ordre d'obrir el comerç però ningú ho fa. 

També tinc a les mans exemplars de La Vanguardia i de El Día Gràfico del 23 i del 25 de juliol del 1936. (Entre parèntesi: estaven amagats dins d'un diari de l'any 1952 dedicat al Congrés Eucarístic que es va celebrar a Barcelona aquell any. Que una família amagués un diari en català del juliol del 1936 dins d'un diari en castellà del 1952, dóna una idea de les precaucions extremades davant l'omnipresència de la repressió franquista). Torno al tema d'avui: aquests diaris del 1936 de què parlo tenen fotos realment bones del que havia passat a Barcelona, algunes de les quals després s'han difós molt, però no diuen res de la resta d'Espanya. La incomunicació per a la població era total.


(Aquí podeu veure tots els Documents del dilluns)
(I aquí els del Temps de correspondència)

16.- El document del dilluns. Fabricar mantellines

Mes de febrer de l'any 1916. Ara farà 100 anys!
Dues fotos on apareix el meu altre avi, Jaume Vilà, treballador a una fàbrica de blonda al Clot, can Volart, on havia entrat com a aprenent als deu anys. En aquell moment en tenia trenta. També hi apareix el meu besavi francès, Léonard Langlois, el que havia vingut del Pas-de-Calais acompanyat de la cosidora que s'havia fet fer el livret d'ouvrier i que, a última hora, havien canviat la destinació de Sant Petersburg per la de Barcelona.
Trobo que les dues fotos són com les dues cares d'una mateixa moneda:
A la primera hi ha menys obrers, sobretot menys criatures!, els homes estan distribuïts a diferents nivells pel teler que tots anomenaven la machine, en francès. Era l'eina on es guanyaven relativament bé la vida amb una feina força especialitzada -"treballaven la seda". A parer meu s'hi respira una relativa llibertat, o com a mínim una certa aisance, un punt de naturalitat, una mica de democràcia.
A la segona hi domina el rengle, la disciplina i sobretot la vista dels deu petits aprenents a qui jo no faria més de nou anys. L'única nota tendra, a primera fila a l'esquerra, és la imatge del que imagino que deu ser el porter de la fàbrica amb una nena a la falda que, també m'ho imagino, és la seva néta.

(Aquí podeu veure tots els Documents del dilluns)
(I aquí els del Temps de correspondència)

39 anys de l'assassinat dels advocats d'Atocha

Demà fa 39 anys de l'assassinat dels advocats laboralistes d'Atocha. Un dels moments d'aquells anys que recordo amb més commoció.

Trasllat de can Piera

(Cliqueu per veure'l sencer.)
El local més antic de can Piera, la botiga especialitzada en material de dibuix, es trasllada l'1 de febrer del carrer del Cardenal Casañas al carrer del Pintor Fortuny. Dibuixant aquest vespre amb els Inky fingers, abans que tanquin,  i distorsionant després el dibuix amb un programa de dibuix.

15. El document del dilluns. Fabricar cervesa

Any 1890, mes de juny. 
Vint homes amb esclops i alguna espardenya. Fabricaven sifon, gasosa i cervesa al carrer Tallers i més endavant al carrer Aribau, a Barcelona. El noiet que està assegut al costat de les caixes és el meu avi Petit, que té 14 anys. A l'extrem del rengle dels asseguts, un altre noi, esprimatxat: és el seu germà, que en té 16. Són els fills de l'amo, els mateixos que d'aquí uns anys aniran a classe de dibuix. Però ara porten davantal i esclops com els altres, perquè ja treballen al negoci familiar. El seu pare és el que està a l'altra banda de les caixes de cervesa.

(Aquí podeu veure tots els Documents del dilluns)
(I aquí els del Temps de correspondència)

14.- El document del dilluns. Saluda al director de la Aduana

   

(Eleccions, negociacions, investidures: els Documents del dilluns van apareixent, impertorbables i puntuals.)

Avui, una senzilla anècdota, menys vistosa que els documents anteriors.

Cinquanta anys enrere, Sixte Blasco, un pintor que, a més, regentava una fàbrica de marcs, aconsegueix participar a Londres a la Fira de l'Ideal Home. Acabada la feina, ell i la seva dona marxen a Barcelona i obliden una maleta a l'hotel. A l'època no devia ser corrent per un espanyol anar a Londres per negocis, i l'oficina comercial de l'ambaixada, com podeu veure, s'ocupa de l'equipatge com si es tractés d'un assumpte diplomàtic.

I també sorprèn que l'any 1964 la duana podia fer pagar taxes a qui s'hagués comprat roba fora del país -era una importació! Per tant calia assegurar que la roba era usada.

(Aquí podeu veure tots els Documents del dilluns)

(I aquí els del Temps de correspondència)

13.- El document del dilluns. Dibuix

 

1927, Osseja.
"La Diosa Ceres", "Un voyageur de commerce", "Niña de colonia (añeja)" i "Un pollo pera". Són quatre dibuixos caricaturitzant personatges, suposo que estiuejants, que circulaven pel poble. Els va fer en Feliu Petit Cuétara, germà del meu avi. Tots dos germans havien anat a classes de dibuix, a finals del segle XIX, l'un perquè estudiava a l'Escola d'Enginyers i havia de saber dibuixar, l'altre perquè tenia dots.

És només una idea: encara que la foto s'estava popularitzant, el dibuix continuava sent per excel·lència la manera de descriure gràficament alguna cosa. Els dibuixos de rosques i de peces mecàniques que feia el meu avi són precisos i elegants, no hi falta ni hi sobra res. S'ha de tenir en compte que els feien amb tinta xinesa i tiralínies, un artilugi que deixava anar taques quan menys t'ho esperaves i que s'havien de saber fer desaparèixer rascant amb una fulla d'afaitar. Alguns són fets amb aquarel·la. Totes les làmines tenen sempre un forat ben visible que els feia el professor perquè no les poguessin fer servir altres alumnes (són del 1899/1902).

I jo vaig sentir explicar el següent:
(Situem-nos a començament de la dècada del 1930) El meu avi un dia va demanar a una seva filla que anés a l'estació del ferrocarril a buscar algú que venia de Bilbao i portava una peça que necessitava per al negoci d'aire fred i calent en què treballava. "I com el coneixeré, aquest senyor?" li va preguntar la noia. L'avi llavors va agafar paper i llapis, va fer un dibuix i li va dir: "És així". I en efecte, amb el paper a la mà, la meva tieta va trobar l'home que portava la peça.

(Aquí podeu veure tots els Documents del dilluns)
(I aquí els del Temps de correspondència)