diumenge, 26 de setembre del 2010

Entorn del mocador de cap, un cop més

A l'inici de la vida d'aquest blog, vaig parlar del vel musulmà a l'escola. Els quatre comentaris que vaig escriure arran de la llei Stassi a França començaven aquí i acabaven aquí. Era el 2004.

A Catalunya fa tres anys, hi va haver un cas, a Girona, d'una nena a qui es va prohibir anar a l'escola amb mocador de cap. Finalment va intervenir la Generalitat i la direcció de l'escola es va haver de fer enrera i va haver de readmetre-la amb mocador. El fet va donar lloc a opinions molt diverses en els mitjans de comunicació. Vaig assistir poc després a una reunió del Seminari d'Ètica aplicada a la intervenció social, de Girona on vaig escoltar les explicacions del mediador que havia estat treballant el cas, també vaig escoltar el que explicava una mediadora d'una escola de Salt.

La prohibició de portar coses al cap en algunes escoles data de començaments dels anys 80 quan es va posar de moda, sobretot entre els nois, dur un foulard al voltant del cap com si es fos un pirata, estil Sandokan. Ha passat molt de temps. Ara
està ple d'Instituts amb nenes i noies amb mocador al cap, els diaris no en parlen, només surten als mitjans quan hi ha prohibicions.

Aquesta primavera a Madrid hi va haver un altre cas que va saltar a la llum pública i aquesta vegada la direcció de l'escola no va fer marxa enrera.
La meva amiga Casilda Rodrigàñez, que molt sovint porta la contrària al corrent general, arran de tot això em va enviar aquest text:

Todas las mujeres de mi familia hemos usado el pañuelo de cabeza, en invierno y en verano. Mi madre, mi abuela, mi hermana, mis tías, mi cuñada, mis amigas… basta un pequeño repaso por los álbumes de fotos para comprobar lo común y lo frecuente que ha sido siempre el uso de esta prenda. Pues se trata de una prenda cómoda y útil, eficaz para protegerse del frío y de los rayos solares.

Un pedazo de tela cuadrado doblado por su diagonal, y ya te lo puedes poner. Un pedazo de tela que lo llevas "dobladito en un bolsillo" o en el bolso, por si hace falta, en cualquier momento. De algodón, de seda, de lana… de colores lisos, estampados… a juego con los jerseys, con el abrigo, con el vestido…

Quienes padecemos de los oídos conocemos bien su utilidad. No nos sirven los sombreros, con los que ahora tratan de remplazar el pañuelo; el sombrero no nos protege los oídos, la garganta, los ganglios del cuello. En invierno recuerdo que nos poníamos el sombrero para ir al campo encima del pañuelo, lo mismo que en verano, cuando la exposición al sol se preveía larga, te ponías el sombrero de paja encima del pañuelo. Como el traje regional de las canarias. Casi todos los trajes regionales llevan la pañoleta, puesta en la cabeza o sobre los hombros, lista para ponerla en la cabeza si hiciera falta.

Llevo ya dos años lamentando esta moda actual del no-pañuelo, y mira por dónde ahora, se empieza a prohibir que las adolescentes musulmanas vayan a clase con un pañuelo en la cabeza. ¿Casualidad? Hay un refrán castellano que dice ‘piensa mal y acertarás’; no sé si en este caso también. El caso es que se me ha ocurrido pensar que quizá el no usar el pañuelo de cabeza es un pequeño sacrificio que se nos requiere para la puesta en escena del choque de civilizaciones. Comparado con todo lo demás, bien es verdad que el sacrificio es pequeño. Cuando yo iba a la universidad teníamos varias compañeras monjas que iban a clase con la cabeza cubierta con una toca, ¿se lo van también a prohibir también? ¿O es que sólo se van a prohibir las prendas que usan las musulmanas?


El pañuelo de cabeza es y pertenece a nuestros hábitos y a nuestra cultura y creo que no debemos renunciar a él. Además ahora con el motivo añadido de solidarizarnos con las mujeres musulmanas.


En plena primavera que estamos, ya ha empezado a apretar el sol, y es un momento oportuno para reivindicar el pañuelo de cabeza. Con el calentamiento climático, la disminución de la capa de ozono, etc., hay que protegerse del impacto de la radiación solar, pues los riesgos de los ‘golpes de sol’ han aumentado, como también parece que han aumentado significativamente los casos del cáncer de piel, etc. A medida que se debilita la vida y sus sistemas propios de protección, los rayos solares se hacen más peligrosos. Así pues todo son razones para que esta temporada veraniega volvamos a usar el pañuelo de cabeza.


La Mimosa
(Murcia), 26 de abril 2010

M'he jubilat i me'n vaig quinze dies a Egipte la setmana que ve amb una amiga. A Alexandria ens hi estarem quatre dies perquè ella hi té una feina i mentrestant jo m'hi hauré de passejar sola. Per tant he decidit endur-me'n un mocador per si veig que la cosa no pinta bé. La veritat és que si me'l poso no serà ni per les orelles, ni pel coll, ni pel sol, serà perquè no em mirin malament. Ep, només si veig que fa falta. A la tornada ja us ho explicaré.

diumenge, 19 de setembre del 2010

La mort de Labordeta

L'estiu passat em volia llegir "Memorias de un beduino en el Congreso de los Diputados", però no ho vaig arribar a fer. Avui quan he escoltat a la ràdio que ha mort José Antonio Labordeta, he sentit nostàlgia: d'un temps que passa, d'unes persones que marxen, d'unes maneres de fer que em són tan pròximes però que ara semblem desfasades. Pèrdua.
Em llegiré les Memorias del beduino.
(Vídeo aquí)

divendres, 10 de setembre del 2010

Eugenia Bieto a La Vanguardia. Dedicatòria

Eugènia Bieto ha pres possessió del càrrec de directora d'ESADE.
A LA VANGUARDIA d'aquest diumenge 5 de Setembre hi havia un extens article a la penúltima pàgina, on es fa un retrat del seu caràcter i de la seva biografia personal, a més de la seva trajectòria professional. I es fa referència a un fet familiar sobre el que vull estendre'm.

La Bieto ja era un crac en matemàtiques quan anàvem a escola i encara teníem 13 anys. La majoria de les dones que vam estudiar juntes el Batxillerat ens hem tornat a retrobar després des més de 40 anys i ens anem veient cada mes.
El dia que va aparèixer l'Eugènia a una de les nostres reunions informals, ens va fer un resum de les seves peripècies vitals durant aquestes quatre dècades llargues en què no ens havíem vist.
Intentar fer una explicació global de les nostres vides adultes és un exercici que, a mida que ens hem anat retrobant, hem anat fent cada una de nosaltres dirigint-nos a la resta. Ha estat molt interessant. Totes ens hem sentit escoltades amb atenció i afecte per les altres. I a mi, que m'agrada massa observar i treure conclusions, m'ha semblat que en general ens hem "resumit" principalment des del punt de vista emocional, hem parlat del nostre camí més personal i íntim, dedicant molta menys estona a parlar de les nostres vides professionals.

L'Eugènia Bieto, que entre totes nosaltres és de lluny la que té una responsabilitat social de més trascendència, no va ser una excepció en la manera com va enfocar el relat del seu trajecte vital.
Després vam passar a parlar dels nostres pares i de les nostres famílies i ens va contar la història del seu avi, esbossada en l'article de La Vanguardia, citat al començament.
Aquí és on volia venir a parar. És una història per fer-ne una novel.la.

L'article de La Vanguardia diu: Tras las hojas de su árbol genealógico se esconden varias novelas que nunca se ha decidido a escribir: la de su abuelo de Reus, que a finales del XIX emprendió la aventura de su vida y fue peluquero en París, se marchó con un ballet ruso a Moscú y trabajó en la corte imperial al servicio de la zarina. De su abuela rusa tomó el nombre Eugènia.

La Bieto ens en va donar més detalls.

En efecte, el seu avi patern és un noi de Reus, inquiet. LLavors Reus era la segona ciutat de Catalunya, però li és petit i amb 18 anys decideix marxar a conèixer món. Deixa una carta a la família, tanca la porta i se'n va.
A París. Som a finals del segle XIX i això és tota una aventura.
Quan entra a la capital francesa no té de què viure, però passa davant d'un portal i veu que demanen un aprenent. És la seva, ser aprenent escau molt bé al qui encara no té ofici. El comerç resulta ser una perruqueria i ell serà, doncs, aprenent de perruquer.

Passen els anys. Uns quants anys.

Un bon dia del maig de 1909 arriben a París, de tournée per primer cop, els famosos ballets Diaghilev. Els ballets russos, creats per Sergei Diaghilev, van fer furor a tot Europa per la seva vitalitat i per la seva modernitat, i són importants en la nostra història.
Alguns detalls que ens situen aquesta institució: Sergei Diaghilev treballa estretament amb Stravinsky i encarrega obres a destacats compositors de l'època. Entre molts d'altres, a Manuel de Falla, i veu la llum El sombrero de tres picos picos que s'estrena a Londres el 1919 amb decorats i figurins de Picasso. Vegeu aquí sota:
El 1917 els ballets Diaghilev eren a París un altre cop i Pablo Picasso s'enamora d'una de les seves ballarines, Olga Khoklova. Es casen i tenen un fill, Pablo, que apareix a molts quadres del pintor. Aquí sota Olga, pintada per Picasso.
Us dono encara un altre apunt de color. El 1929 Sergei Diaghilev mor al Lido de Venècia, al Grand Hôtel des Bains. Diuen que qualsevol dia pot ser bo per morir, però el Lido de Venècia no es un lloc qualsevol per morir, sembla un lloc reservat per a un coreògraf homosexual que ha gaudit d'una especial aura artística.

Tornem a París. Els ballets russos, acabats de crear, hi actuen el 1909 i les temporades dels anys següents: el 1910, el 1911, el 1912, el 1913, el 1914... ¿Quin any es va produir l'encontre? No ho sabem segur. Però podem imaginar que és durant una de les primeres temporades que les ballarines demanen un perruquer que les atengui. Sigui quina sigui la data, el cert és que és l'avi de l'Eugènia Bieto qui les va a pentinar.
¿És només bon perruquer? ¿És també simpàtic, seductor, respectuós? ¿Aprecien la seva intel.ligència? En qualsevol cas, les ballarines n'estan tan satisfetes que, acabada l'estada a París, volen que les acompanyi a Rússia.

Havia sortit de Reus per veure món i respirar fondo, si ara en té la possibilitat ¿què millor que anar fins a Sant Petersburg? No deixa escapar l'ocasió i marxa, doncs, amb els ballets Diaghilev a la ciutat més monumental del nordest europeu.

Aquí comença un nou capítol de la seva vida.

A Rússia treballa amb les ballarines, que continuen valorant la seva feina i vantant-se de tenir un perruquer molt bo, un perruquer vingut expressament de París per pentinar-les.
¿Com era de nombrosa l'èlit peterburgesa? ¿Com corrien les notícies entre l'alta societat de la ciutat? Potser l'èlit era un món relativament petit i les notícies s'hi propagaven fàcilment, el cas és que la tsarina Alexandra té notícia del perruquer francès i el crida a la cort.
Ja tenim al nostre avi Bieto a la cort imperial del tsar de totes les Rússies.
No sé per què, quan l'Eugènia ens explicava la història, jo vaig pensar "Potser li va fer pentinar les nenes". He trobat a internet una foto de les "nenes" o "petites grans duquesses", les filles del tsar Nicolau II i de la tsarina, i m'ha encantat la imatge. Fixeu-vos en el caràcter que mostren les seves expressions, i també en els cabells tan esbullats que duen, cabells que m'han fet rectificar: el més probable és que no pentinés les nenes sinó que pentinés la tsarina.

Buscant una mica més, també he trobat aquesta foto imponent de la tsarina Alexandra:

Em sembla difícil d'imaginar què devia significar la vida a la cort imperial russa, però quan he vist, també a internet, la foto de Rasputin, he pensat "És veritat! era la tsarina del Rasputin!" Que serveixi només per ambientar la història:

El matrimoni imperial havia tingut quatre tsarevnes (nom oficial de les "nenes") i finalment havia nascut el tsarevitx (el noi). Aviat van descobrir amb horror que l'hereu patia hemofília i després d'uns quants sustos, van recórrer a un monjo il.luminat, d'ulls penetrants, que ja corria per la cort de feia un temps. Era Grigory Efimovich Rasputin. Diuen que va ser amb hipnosi com va aconseguir millorar la salut del tsarevitx, el cas és que va acabar tenint captivada a tota la família, en particular la tsarina.

Com més influència exercia el personatge dins la família, més mala fama agafava entre la societat peterburgesa. Corrien tot tipus de notícies escandaloses, de detalls sinistres. Quan s'inicia la Primera Guerra Mundial i el tsar Nicolau marxa al front, deixa el govern en mans d'Alexandra i les enraonies contra Rasputin es multipliquen. Se l'acusa d'influir en les decisions polítiques de la tsarina, de tenir-li menjada la voluntat, fins al punt que un grup d'aristòcrates decideix acabar amb la vida de Rasputin.

La seva mort per si sola donaria per a tota una obra de teatre.

El 30 de desembre de 1916, en plena guerra, un cosí del tsar, el Gran Duc Demetri de Rússia, i el príncep Fèlix Iusúpov perpetren l'assassinat.

Rasputin és invitat a una festa a Sant Petersburg i li ofereixen uns pastissets farcits, com qui no diu res, amb cianur. Fina cosa. També li posen un xic de cianur a la copa de vi, per si de cas. Doncs res, Rasputin se sent una mica malament, però ja veuen que així no el liquiden. Llavors li disparen. Al pit, perquè es volen assegurar el tret, mai millor dit. El monjo trontolla, però sense arribar a caure. O sigui que el príncep i el gran duc me li donen un cop ben fort al cap, amb un bastó que té el puny ple de plom i, per arrodonir-ho, se l'enduen i el llancen al Neva. Diuen que quan van trobar i respescar el cos, es va demostrar que finalment havia mort ofegat.

Si avui dia a les nostres perruqueries, les dones comencen a explicar assumptes domèstics i personals tan bon punt els lliguen el pentinador a la cintura, a la cort imperial tampoc no podia ser tan diferent. L'avi Bieto, per força, devia sentir a parlar d'aquest assumpte de primera mà i ens hauria pogut contar què pensava de tot plegat. Però com que segurament les confessions de boudoir li arribaven totes sense excepció, i repetides per canals diversos, potser del Rasputin i de l'hemofília de nen n'estava fins al capdamunt i ens hagués dit: Ca, home, ca! què us he de dir!

¿Què més ens va explicar l'Eugènia? Que el seu avi s'havia casat, amb una dona originària d'Odessa (un altre nom que fa somiar), que ella pensava que devia ser jueva. Que van tenir dos fills.

I l'ultim episodi: la revolució russa!
A la presa del Palau d'Hivern, el meu avi hi era!
va exclamar.

Els temps històrics fan costat a un home inquiet; són també temps inquiets que el converteixen en revolucionari.
Segurament ha viscut tan a prop la cort, tan a prop el despotisme, tan a prop el poder absolut, que li sembla que el canvi és necessari. Però potser justament perquè ha viscut tan a prop la cort, tan a prop el despotisme, tan a prop el poder absolut, li sembla que el canvi ha de ser cautelós. Reforma agrària, capitalisme, democràcia parlamentària.
L'avi de la Bieto serà del partit menxevic. I quan s'esdevé la revolució de febrer del 1917, obté un càrrec. Molt important, ens va dir l'Eugènia, no sé si era governador d'alguna província, o... no sé.

Però després de la presa del Palau d'Hivern, a partir de l'octubre, són els bolxevics qui dominen la situació i l'avi de la Bieto, ara ja el nostre avi, s'ha d'exiliar.
Les revolucions no són cap broma i la manera com va acabar a Ekaterinenburg la família que ell havia pentinat ens indica de segur que va fugir oportunament.

No recordo el final del seu relat. ¿Va tornar a Reus? ¿Va anar a París? ¿Va continuar fent de perruquer?
Fos com fos, em va quedar al cor l'espurna d'un home que tenia somnis, mans hàbils, que va fer costat a l'art i que va participar en l'última gran utopia igualitària.

Ser directora d'ESADE és molt important, però haver tingut un avi de Reus voltant per darrera l'Hermitage, l'octubre del 1917, també ho és.

Felicitats pel nomenament.

diumenge, 5 de setembre del 2010

Traduccions que fan pena

12 panells de gran format recorden la lluita antifranquista a Barcelona. El Memorial Democràtic els ha situat a diferents llocs de la ciutat. Es una bona iniciativa i els panells tenen la gràcia de tenir grans fotos dels llocs on ara estan situats. No sé si m'explico. La foto d'aquí sota ho il.lustra millor que el que jo pugui dir. Davant de la Universitat actual, la foto de la Universitat fa 33 anys.

Als costats hi ha un rètols amb les explicacions corresponents, en català, castellà, francès i anglès. Com a professora de francès me n'alegro que hagin inclòs el francès entre les llengües del text.
Però...
Llegeixo el que hi diu (passem algunes faltetes d'ortografia, morfologia, sintaxi i lèxic)...

... i és un text tan estrany que vaig a l'altra banda de la foto a llegir la versió catalana a veure què hi diu exactament :Ah, era això. Que mal traduït, penso. Sembla com si el que ho ha traduït no sabés francès o no entengués el que està traduïnt.
Nou paràfraf en francès:

Ahh, ràbia!
Aquí sí que s'evidencia l'absoluta ignorància i desídia del traductor sobre el que està escrivint: es veu que al 77 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques, al 36!! Algú ho pot entendre? Una mà anònima ha escrit en bolígraf "depuis 1936" o sigui "des del 1936".

No sap què vol dir "d'ençà"? Doncs que ho pregunti!
No sap què va passar amb la República, la guerra, el Franco, la transició? Doncs que se n'assabenti!
Vaig pensar amb ironia. Quanta gent es va exilar a França o a Bèlgica, com jo mateixa, que hauríem pogut fer-los bé la traducció. I gratuïtament!

dijous, 2 de setembre del 2010

Per Laberints, al CCCB

Al CCCB hi ha una exposició, Per Laberints, fins al 9 de gener de 2011 (ja veieu que us queda temps). És una d'aquestes mostres tan ben presentades i tan elaborades a què últimament ens han acostumat. Un dels regidors és Òscar Tusquets (fa sis o set anys vaig comentar entusiàsticament l'exposició que havia muntat també al CCCB, Rèquiem per l'escala). Visitar Per Laberints és molt recomanable si us interessen les coses mitològiques.

Aquest estiu he explicat als meus néts molts contes, em vaig quedar curta d'existències i vaig començar a desempolsar i arreglar històries mitològiques. L'endemà d'explicar la història de Teseu, vam fer un laberint de pedretes. El teniu aquí sota.

Arrel d'això, vaig adonar-me per primer cop que hi ha dos tipus de laberint: els que són llargs i complicats, però que condueixen indefectiblement al centre; i els que poden suposar perdre-s'hi, perquè tenen diversos camins i diverses possibilitats. El laberint que vam fer amb els meus néts és del segon tipus. Si no esculls bé el camí potser no arribes mai al mig, sinó que tornes a sortir.
Un amic va veure la foto que he reproduït aquí sobre i em va comentar que tots els laberints clàssics, els que es van dibuixar durant l'edat mitjana al terra de quatre o cinc catedrals franceses, són unívocs o d'un sol camí. (Vegeu el de Chartres a continuació:)

Em vaig quedar parada, perquè mai m'havia plantejat aquestes dues possibilitats. Vaig buscar en un quadern de viatge que havia fet fa temps a Tunísia i, en efecte, tal com recordava havia dibuixat el laberint que hi havia en el mosaic de terra de les termes romanes de Maktar. Aquí sota:


El laberint romà de Maktar és dels del primer tipus: el camí és llarguíssim, però sense pèrdua s'arriba al cap de la serp. El meu amic em va suggerir si no podria ser que els laberints on un es podia perdre i no arribar mai al centre, fossin una invenció més moderna, un joc per a enamorats, un entreteniment social en jardins del segle XVIII. Vam pensar en el Laberint d'Horta, però... si es tractés d'un joc modern, per què Teseu hauria necessitat el fil d'Ariadna? Si en la mitologia grega ja hi ha un laberint amb diversos camins que cal triar, vol dir que els dos tipus de laberint coexisteixen des de fa molt de temps.

Vaig entrar a l'exposició amb aquest garbuix al cap. L'exposició parla d'això que us acabo de plantejar aquí sobre, però la veritat, m'hauria agradat que en parlés més. Crec que els dos models responen a dues maneres de veure la vida: en el primer cas, camí tortuós, topar contra parets i donar voltes, arribar a una altra paret i tornar a girar, per arribar finalment a un centre; el l'altre cas, camí amb incògnites, cal escollir a risc de perdre's i de no arribar mai a la fita.

L'altre aspecte tractat a l'exposició és la proliferació de laberints (sempre circulars) a tantes cultures antigues. Això dels laberints en forma de cercle al meu amic li fa pensar que el laberint és una versió de mandala.

Anècdota: a l'exposició han posat un formiguer al costat d'un laberint. L'associació d'idees és interessant, però ha resultat una mica fracassada perquè, tot i que hi vaig anar a mig estiu, moltes formigues estaven mortes i les altres com atontades. Em va fer gràcia perquè els nens també van voler posar formigues a dins el nostre laberint i les formigues s'escapaven per sobre les pedretes, i ells les tornaven a agafar i a posar-les a dins. Vaig fer alguna foto però no és publicable perquè la pobra formiga amb tot el tràfec havia perdut una pota entre els dits dels meus néts i renquejava llastimosament.